diumenge, 17 de maig del 2020

Oasis - Standing on the Shoudler of Giants (2000)

DEFINICIÓ DE CONFINAMENT: Període de incomunicació ideal per a escoltar els discos de sempre, descobrir-ne de nous o fins i tot reconciliar-se amb els que odiaves. I això darrer és lo que m’ha passat amb el 4t disc d’Oasis, aquest Standing on The Shoulder of Giants que com ja havia explicat en un altre post, sempre havia considerat l’inici de la decadència del grup de Manchester, el primer disc sense la formació inicial de la banda i un treball, que de fet, li havia agafat mania i mai havia arribat a escoltar sencer.

Però llegint l’article que va fer la MONDOSONORO per a celebrar el seu 20è aniversari, vaig decidir donar-li una segona oportunitat, i estic ben content d’haver-ho fet. Clarament és un disc de canvi de cicle (canvi de formació, canvi de companyia discogràfica, canvi de logo) i també canvi de sonoritat, incloent samplers, sintetitzadors, mellotron, sitar i fins i tot flauta. I tenint tot això en compte, s’ha de reconèixer que conté algunes joies.

Comença amb Fucking in The Bushes, un opening instrumental, punyent i afilat com un punyal, amb audios extrets del Festival de la illa de Wight de 1970, que es va convertir en la seva intro en directe a partir d’aquell moment. Go Let it Out, primer single del disc, és, pot ser, la més continuista del seu so dels 90, i compta amb l’adaptació d’un poema del desconegut poeta R.L. Sharpe. Who Feels Love? Encarna aquesta intenció de cercar noves sonoritats, i recorda a les cançons més psicodèliques i de influència hindú dels Beatles. Continua amb la rockanrollera Put Yer Money Where Yer Mouth Is, i Little James, la primera composició d’en Liam en un disc d’Oasis que ja demostra des del principi que lo seu és cantar i no compondre.

Però tot això s’oblida quan arribam a Gas Panic!, sens dubte la millor del lot, amb els seus majestuosos 6 minuts de increscendo musical, un gran solo d’harmònica d’en Mark Feltham, i en Noel parlant dels atacs de pànic que sofria mentre intentava deixar les drogues. Com pot ser que no hagués descobert aquesta joia abans?!? Where did it all Go Wrong? I Sunday Morning Call, cantandes per en Noel mantenen el nivell de la cara B de disc, que acaba amb les guitarres afilades de I Can See A Liar i el mig temps de Roll it Over.

Per cert, molt recomanables també les demos que va gravar en Noel cantant. Encantat d’haver-me reconciliat amb aquest disc!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada