Manel + Anegats + Suasi, Plaça de Toros d'Alcúdia, 15 juliol

Amb menys d’un mes de diferència Manel s’hauran acostat a tocar dues vegades a Mallorca compartint escenari amb la flor i nata del pop-rock illenc. Divendres a Alcúdia, amb en Pep Suasi (ex-Fora des Sembrat) i Anegats, i dia 12 d’agost a Porreres amb Antònia Font.

Divendres passat la plaça de Toros alcudienca presentava un gran aspecte en una gran nit que ni la lluna plena es volgué perdre. De Suasi poca cosa vaig veure més que un final d’actuació farcit de versions d’altres grups i de temes de Fora des Sembrat (sempre seran molt grans Dia Gris I Trist o s’Espectacle) i un Pep Suasi massa paiaso dalt de l’escenari per un tio que ronda la quarantena.

Amb un segon disc irregular pel meu gust, esperava que Manel me convencessin per fer 10 Milles Per Veure Una Bona Armadura, i ho van fer a mitges. Les cançons sonaren molt bé en directe, però el públic vibrà molt més amb les del primer disc, aquestes cançons tan senzilles que la gent ja s’ha fet seves. Segurament ells també ho deuen percebre per molt que s’empenyin en acabar amb una Deixa-la Toni, Deixa-la que adorm al personal enlloc de les màgiques i participatives Corrandes de la Parella Estable. Però sense oblidar que al segon treball hi ha temassos com foren Benvolgut i Aniversari interpretats amb increscendos musicals que varen ser els millors moments de la nit juntament amb En La Que El Bernat S’et Troba i el seu final amb el públic fent els coros a capel·la o l’Al Mar que caigué als bisos juntament amb la Gent Normal de Pulp. Això són Manel, un grup de gent normal que fa música per a tots els públics. Bones cançons que sumades al toc d’humor d’en Guillem Gisbert entre cançó i cançó varen fer passar una bon vespre al públic congregat.

Un públic que va abandonar en estampida la Plaça de Toros en acabar els catalans cosa que va fer que la nit acabés amb una actuació en família d’Anegats, que presentaven nou disc Prova i Error, i que combinaren nous temes amb els clàssics de sempre com Irreals, Fred, Es missatge és clar o una Tramuntana per a celebrar la recent proclamació com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Segurament Manel tornaran a fer ple a Porreres, perquè també hi ha moltes ganes de veure uns Antònia Font que es prodiguen poc per l’estiu illenc. I segurament, servidor també hi acabarà assistint.

Manel - 10 Milles Per Veure Una Bona Armadura (2011)

Per banyasegol:

El fenomen Manel és un fet indiscutible a Catalunya i fins i tot a la resta de l'Estat espanyol. Setmanes abans del llançament del seu segon disc, les entrades s'esgotaven de seguida a Barcelona i els seus voltants, tot i que ells admetien a la revista Time Out que tot això era degut a l'èxit de "Els millors professors europeus" i es permetien bromejar si després de treure el seu nou treball el públic intentaria llevar-se les entrades del damunt. En aquells moments tan sols havien sortit a la llum "Aniversari" i "Boomerang", bastant diferents als temes del seu primer disc. En aquells moments, amb les dues cançons a la mà, jo no veia gaire clar el futur de Manel.

Manel havia triat fer un pas valent. Un camí no tan accessible com en el primer disc, que potser de primeres hagués entrat millor, però un altre disc amb el ukelele com a bandera s'hagués cremat molt depressa. Sembla que en aquesta vida poca gent es vol sorprendre i molts esperaven un disc amb himnes com Al mar o Corrandes, a on el públic pogués corejar-los a viva veu.

Doncs no. A un disc on gairebé no hi ha tornades, les històries cobren força. Obri el disc "Benvolgut", una carta dirigida a l'ex de la seva parella actual (una de les millors del disc). La segueix "La cançó del soldadet" on es conta les peripècies d'un jove abans d'entrar en una guerra que ni li va ni li ve i només pensa en tornar a casa. També hi ha lloc per una infantesa nostàlgica a "Boomerang" o els desitjos d'un "Aniversari" especial.

Trobam cançons no tan lineals com "El gran salt", on podem intuir la situació d'una parella quan va caient tot al seu costat o "El Miquel i l'Olga tornen", el seguiment d'un tema de Espaldamaceta o "Criticarem les noves modes de pentinats", les reflexions d'un vellet sobre un amor de joventut.

Al meu parer els punts fluixos són la introducció d'Aniversari (tarda molt a arrencar) i la darrera cançó "Deixa-la,Toni", que no ha acabat de quallar i molt menys com a final d'un directe. En canvi, "Flor groga" i "La bolla de cristall", amb les que a les primeres escoltes no connectava gaire, han passat a ser temes on cada línia de la cançó és una perla.

En definitiva, per sort Manel ha demostrat no ser grup d'un sol disc. I això augura un gran futur per la música feta en la nostra llengua.

Sopa de Cabra - Al·lucinosi (1994)

Ara que s’acosta el retorn de Sopa de Cabra en els escenaris, és hora de començar a repassar la seva gran discografia. I començarem pel que, segurament, és el seu disc més desconegut: Al·lucinosi.

Si sovint se diu que els discs reflecteixen l’estat d’ànim dels artistes, aquest treball n’és un gran exemple. Un disc trist, gris i amarg fruit de l’experiència de l’anterior Mundo Infierno. El polèmic disc en castellà va ser rebutjat tant a Catalunya com a Espanya, el grup va rebre pals de per totes bandes, la multinacional que els havia fitxat els deixà de donar suport ràpidament, rebien pedrades als concerts... el grup havia tocat fons i per passar pàgina varen gravar aquest disc ràpidament.

El disc és gris des de la mateixa portada. I el títol intenta reflectir l’estat en que es torbava el grup. La veu d’en Gerard Quintana sona amarga, i el disc està ple de missatges clars com a No Esperis Més:

"Cada matí voldries plorar

Et venen ganes de marxar

Tot el que vols es tornar a començar

Tornar a volar, s'escriu volar!"

Quan intenten rockejar com els vells temps amb “La Cabra Boja” ja no troben la frescor dels temps de La Roda. I el fet que incloguessin una versió reagge de “I Shall Be Released” d’en Bob Dylan i una altra de “L’Home Estàtic” d’en Pau Riba, fa indicar que tampoc anaven molt sobrats d’inspiració. No és un disc precisament per aixecar l’ànim de qui l’escolti, però esteim xerrant de Sopa de Cabra, i tot i el que ja hem comentat, al disc podem trobar joies com “Mala Sang” o “Flors de fum”, on recorden la seva Girona de l’squat quan va sorgir el grup.

Era 1994, i en 6 anys havien publicat 6 discos, havent passat de la glòria a l’infern. Al·lucinosi va ser com una teràpia pel grup, la primera passa en el camí de retornar Sopa de Cabra al cim del rock.

Nick Hornby - High Fidelity (1995)

High Fidelity és el llibre en que tot melòman hauria de llegir, perquè s’hi sentirà retratat. Ets un malalt de les llistes, per molt que sàpigues que només són això, llistes? Somies en tenir una tenda de discos totalment deficitària i permetre’t dir-li a un client que et demana per el grup que més odies que agafi la porta i no torni mai més (vaja somni, diran alguns...) ? I qui no haurà somiat mai en tenir una història amb una cantautora folk americana... Tot això és lo que trobes en aquest llibre, i si a damunt li afegim ruptures sentimentals, les inseguretats de l’home, i un guió amb molt d’humor, es fa un llibre més que recomanable.

Només dir que està tan tronat el protagonista que només començar ja treu el seu top 5 de ruptures sentimentals, el primer top 5 dels molts que sortiran al llibre ( des de top 5 de millors cançons per un dilluns dematí fins a top 5 de pel·lícules per descriure un personatge). Riures garantits amb aquest llibre, i mira que l’he llegit en anglès! Ara, a veure la pel·lícula que tal...

Darrera nit de Lamparetes a l'Aliança de Poblenou

Per banyasegol:

Darrera nit de la presentació del nou i flamant disc dels Antònia Font a l'Aliança de Poblenou. En uns instants on el pop català està en uns moments (esperem que llargs) àlgids i que grups que estan a la cresta de l'onada (Manel i Mishima i també Love of Lesbian) els reconeixen com a referents, els mallorquins van omplir les tres nits. Feia dos anys de la seva macrogira de ''Coser i cantar''; la gent estava expectant, quina nova meravella se podia treure sa banda liderada per en Joan Miquel Oliver del capell?

De primeres, en un escenari on hi havia desenes de lamparetes de colors que s'anaven encenent durant el concert talment com si fossin estels, els Antònia Font van sortir a interpretar Lamparetes de la primera a la darrera, sense quasi aturar-se per saludar. Ja te'n dones compte que ''Me sobren ses paraules'' sona a clàssic, la gent disfruta amb "Clint Eastwood" i marca amb força el fraseig, Do you know? Maybe i ha elevat a la categoria de hitasso la història dels dos ballarins enamorats de ''Calgary 88". Una interpretació fidel quasi de tot el disc, excepte per arranjar de diferents manera "Pioners" i per deixar defora "Minutos musicales", l'instrumental que tanca el disc. A destacar sobretot, la progressió de "Carreteres que no van enlloc", bestial!

I no van parar els motors. Començaren una segona part del concerts, incluint temes de tots els discos dins el repertori. D'uns ritmes lents com Bamboo o Tokio m'és igual, accelerant cada vegada més amb Portavions o Vos estim a tots igual. Cada vegada anava més allò, però la gent estava asseguda com si veiés una opereta i el grup de mallorquins que hi vam anar, pensant: joder, que no té sang a ses venes aquesta gent? Ara que sona "Alegria", aixequem-nos!

Després, la majoria de gent va fer un intent de tornar a seure, però noltros no en volíem ni sentir parlar d'això en la recta final del concert: A Rússia, Love song, Darrera una revista i finalment Wah, yeah! Mos diuen adéu, no mos ho creim. El vell truc del rock n' roll. Tornen amb "Tots els Mecanismes" (després del ritme trepidant que havia assolit el concert, això va tenir un poc de baixada) i amb un Pau Debon escanyat després de tres nits donant-ho tot, Astronauta Rimador, on en Pau s'acaba de deixar sa gargamella i els altres perden s'estaticitat que havien mantingut tot el concert, poses grup de hard-rock incloses.

Fan un intent d'anar-se'n, però sa gent els segueix reclamant, ocupant els passadissos del teatre i entonant Wah yeah! o demanant a crits "Viure sense tu". Tornen a sortir per repetir "Calgary 88" i la deixen cantar al públic. Ara sí que se'n van, s'obrin ses llums i sona "Modern Talking. S.O.S. for love" i sa gent sembla molt satisfeta. Jo també, tot i que he trobat faltar una de ses tres bombes atòmiques del primer disc. Però bé, serà qüestió d'anar a cercar-los a un altre concert. Podem dir que Antònia Font ha tornat en perfectes condicions i amb un gran disc i això ja és per tirar coets.

Antònia Font - Lamparetes (2011)

Qui dubta avui en dia d’en Joan Miquel Oliver? Segurament ningú, ja no té res a demostrar. Va marcar el camí fent pop en català de qualitat amb els tres primers discs, tot i que en aquell temps era anar contra marea. Va aconseguir fer el disc que sempre havia somiat amb Taxi, combinant psicodèlia i astronautes, i que li sortís un disc rodó. Seguidament va fer un disc d’autèntics singles amb Batsikafo, un dels quals, Wa Yeah!, se li en va anar de ses mans fins a posar-los al capdamunt de l’escena en català. I per rematar, un grans èxits amb orquestra simfònica arribant fins al Liceu! Inimaginable per un grup que feia 10 anys que havia començat. Que fer desprès de tot això? Bon dilema... segurament no ho sabia ni hi ell tot i que li sobrin les paraules.

Per sort va aparèixer en escena el gran Clint Eastwood i amb ell s’inicià la gènesi del disc, un disc sobre el progrés, un progrés que ha duit a la humanitat un benestar inimaginable, un progrés que és la nostra gran virtut, però alhora el nostre punt feble fins al punt que ens pot causar la nostra pròpia destrucció. Un progrés que el debem en gran part a aquets inventors i pioners que han creat totes aquestes coses modernes que han esperat molt.

Ara que està clar que això és un disc totalment conceptual, un treball que a la primera escolta et deixa de lo més fred, podeu deixar de cercar singles, no en trobareu. Cap cançó s’entén defora del conjunt del disc, però dins el treball totes s’encadenen a la perfecció deixant com a resultat un disc rodó. Segueix la minimilització del seu so que, coincidència o no, els emparenta amb l’escena pop en català.

Es difícil quedar-se amb alguna cançó quan l’important és el conjunt, però destacaria Islas Baleares, el progrés vist amb òptica balear, amb la figura del turisme i de l’edifici de GESA, paradoxa d’un progrés que fa que un edifici modern ja es consideri antic i es vulgui esbucar. Una cançó amb molta ironia: des de els ritmes tropicals fins a la tornada en castellà amb accent anglès. També destaca Clint Eastwood, que després de la sorpresa inicial ha acabant entrant d’allò més bé. Icebergs i Guèisers és per servidor lo millor del lot, una bellíssima cançó amb un home a les portes de l’infern per amor. Calgary és la que més té fusta de single, on veim aquest nou Joan Miquel Oliver amb cançons més fàcils d’entendre. Molt grans són també Es Canons de Navarone i la bella història de l’antic farer de Ses Salines.

No només mos han sorprès totalment, si no que ho han fet amb un disc que a cada escolta guanya fins que acaba essent un disc rodó i que confirma Antònia Font com un grup innovador i de lo més interessant de l’actualitat. Tot i que pel meu gust, Lamparetes està un escaló per davall de Taxi, autèntica obra mestra d’Antònia Font fins que no es demostri lo contrari.

Anegats - Illenc (2004)

Ai, el caràcter illenc!

L’altre dia, comentant a un francès que era de Mallorca, me va dir: ‘tots els que viviu en illes petites sou iguals, teniu una estima per la terra que no té la gent del continent’. I vaig pensar que és ben cert. Existeix un caràcter illenc comú, siguis d’on siguis. L’illenc sap de les limitacions de la seva terra al estar rodejada per la mar, l’illenc duu un ritme de vida més tranquil que els del continent, l’illenc se sent perdut al continent, sobretot quan té la mar tan alluny, a l’illenc li superen les grans distàncies del continent, quan a la seva illa tot està tan aprop, l’illenc considera que viu al paradís i no se sent a ca seva fins que no tropitja la seva illa.

Hi ha milers de discs que parlen d’amors i desamors, però pocs parlen tant de l’amor a una terra com Illenc. El 2004 un grup de serverins es retrobaren en acabar el seus estudis a Barcelona i es disposaren a fer una maqueta per recordar les cançons del grup que havien montat al institut anys enrere. I lo que havia de d’ésser una maqueta va acabant essent un disc, un disc que vessa d’amor a Mallorca.

Un primer disc que ja tengué molt d’èxit, sobretot gràcies a Es Missatge És Clar, una obra d’art de cançó capaç de mesclar personatges com en Joan Petit, Sor Tomasseta, Es Dimoni i na Catalina de Plaça, tota la cultura i tradicions mallorquines mirant cap al futur amb un missatge clar: ‘per durar és amb sos vells que hem d’estar’. Obri el disc la història d’un padrí desaparegut encarnat en la figura del vell marí, animal que ja fa anys habitava a la zona del Llevant. Les cartes musicals eren clares, pop de bona factura però amb unes lletres tan nostrades, que era impossible que no t’agradessin. Temps enrera, Temps envant també tracta del caràcter insular, aquest ‘arronsam ses esquenes i ja ho veurem’ quan realment hauríem d’estar ben ‘orgullosos des lloc on hem nascut’ com ara celebra la campanya Mallorca m’agrada. Els Amics Que S’en Van es posen melancòlics amb una dels temes més antics del grup, on s’entreveu l’origen del seu nom. També de relacions humanes es xerra a Coses d’ahir, de les millors del disc, o la preciosa Raig de Lluna.

Finalment, tot l’amor cap a Mallorca culmina amb el tema Illenc, tema que reflexiona sobre una illa que està deixant de ser lo que era, que està essent destruïda amb la complicitat dels mallorquins. No estirem canviant el pa d’avui per la fam de demà? Qui és que ven caseva? Però pot estar tranquil·la la illa, el seu poble la duu dins el seu cor. I com diu la frase final:

‘Nostra terra és tot lo que tenim
Quin orgull és poder dir jo som mallorquí’

Segurament no es tracta del seu millor disc, però si sou mallorquins i esteis igual d’enamorats de la vostra illa, no trobareu millor banda sonora que aquesta.

-