Darrera nit de Lamparetes a l'Aliança de Poblenou

Per banyasegol:

Darrera nit de la presentació del nou i flamant disc dels Antònia Font a l'Aliança de Poblenou. En uns instants on el pop català està en uns moments (esperem que llargs) àlgids i que grups que estan a la cresta de l'onada (Manel i Mishima i també Love of Lesbian) els reconeixen com a referents, els mallorquins van omplir les tres nits. Feia dos anys de la seva macrogira de ''Coser i cantar''; la gent estava expectant, quina nova meravella se podia treure sa banda liderada per en Joan Miquel Oliver del capell?

De primeres, en un escenari on hi havia desenes de lamparetes de colors que s'anaven encenent durant el concert talment com si fossin estels, els Antònia Font van sortir a interpretar Lamparetes de la primera a la darrera, sense quasi aturar-se per saludar. Ja te'n dones compte que ''Me sobren ses paraules'' sona a clàssic, la gent disfruta amb "Clint Eastwood" i marca amb força el fraseig, Do you know? Maybe i ha elevat a la categoria de hitasso la història dels dos ballarins enamorats de ''Calgary 88". Una interpretació fidel quasi de tot el disc, excepte per arranjar de diferents manera "Pioners" i per deixar defora "Minutos musicales", l'instrumental que tanca el disc. A destacar sobretot, la progressió de "Carreteres que no van enlloc", bestial!

I no van parar els motors. Començaren una segona part del concerts, incluint temes de tots els discos dins el repertori. D'uns ritmes lents com Bamboo o Tokio m'és igual, accelerant cada vegada més amb Portavions o Vos estim a tots igual. Cada vegada anava més allò, però la gent estava asseguda com si veiés una opereta i el grup de mallorquins que hi vam anar, pensant: joder, que no té sang a ses venes aquesta gent? Ara que sona "Alegria", aixequem-nos!

Després, la majoria de gent va fer un intent de tornar a seure, però noltros no en volíem ni sentir parlar d'això en la recta final del concert: A Rússia, Love song, Darrera una revista i finalment Wah, yeah! Mos diuen adéu, no mos ho creim. El vell truc del rock n' roll. Tornen amb "Tots els Mecanismes" (després del ritme trepidant que havia assolit el concert, això va tenir un poc de baixada) i amb un Pau Debon escanyat després de tres nits donant-ho tot, Astronauta Rimador, on en Pau s'acaba de deixar sa gargamella i els altres perden s'estaticitat que havien mantingut tot el concert, poses grup de hard-rock incloses.

Fan un intent d'anar-se'n, però sa gent els segueix reclamant, ocupant els passadissos del teatre i entonant Wah yeah! o demanant a crits "Viure sense tu". Tornen a sortir per repetir "Calgary 88" i la deixen cantar al públic. Ara sí que se'n van, s'obrin ses llums i sona "Modern Talking. S.O.S. for love" i sa gent sembla molt satisfeta. Jo també, tot i que he trobat faltar una de ses tres bombes atòmiques del primer disc. Però bé, serà qüestió d'anar a cercar-los a un altre concert. Podem dir que Antònia Font ha tornat en perfectes condicions i amb un gran disc i això ja és per tirar coets.

Antònia Font - Lamparetes (2011)

Qui dubta avui en dia d’en Joan Miquel Oliver? Segurament ningú, ja no té res a demostrar. Va marcar el camí fent pop en català de qualitat amb els tres primers discs, tot i que en aquell temps era anar contra marea. Va aconseguir fer el disc que sempre havia somiat amb Taxi, combinant psicodèlia i astronautes, i que li sortís un disc rodó. Seguidament va fer un disc d’autèntics singles amb Batsikafo, un dels quals, Wa Yeah!, se li en va anar de ses mans fins a posar-los al capdamunt de l’escena en català. I per rematar, un grans èxits amb orquestra simfònica arribant fins al Liceu! Inimaginable per un grup que feia 10 anys que havia començat. Que fer desprès de tot això? Bon dilema... segurament no ho sabia ni hi ell tot i que li sobrin les paraules.

Per sort va aparèixer en escena el gran Clint Eastwood i amb ell s’inicià la gènesi del disc, un disc sobre el progrés, un progrés que ha duit a la humanitat un benestar inimaginable, un progrés que és la nostra gran virtut, però alhora el nostre punt feble fins al punt que ens pot causar la nostra pròpia destrucció. Un progrés que el debem en gran part a aquets inventors i pioners que han creat totes aquestes coses modernes que han esperat molt.

Ara que està clar que això és un disc totalment conceptual, un treball que a la primera escolta et deixa de lo més fred, podeu deixar de cercar singles, no en trobareu. Cap cançó s’entén defora del conjunt del disc, però dins el treball totes s’encadenen a la perfecció deixant com a resultat un disc rodó. Segueix la minimilització del seu so que, coincidència o no, els emparenta amb l’escena pop en català.

Es difícil quedar-se amb alguna cançó quan l’important és el conjunt, però destacaria Islas Baleares, el progrés vist amb òptica balear, amb la figura del turisme i de l’edifici de GESA, paradoxa d’un progrés que fa que un edifici modern ja es consideri antic i es vulgui esbucar. Una cançó amb molta ironia: des de els ritmes tropicals fins a la tornada en castellà amb accent anglès. També destaca Clint Eastwood, que després de la sorpresa inicial ha acabant entrant d’allò més bé. Icebergs i Guèisers és per servidor lo millor del lot, una bellíssima cançó amb un home a les portes de l’infern per amor. Calgary és la que més té fusta de single, on veim aquest nou Joan Miquel Oliver amb cançons més fàcils d’entendre. Molt grans són també Es Canons de Navarone i la bella història de l’antic farer de Ses Salines.

No només mos han sorprès totalment, si no que ho han fet amb un disc que a cada escolta guanya fins que acaba essent un disc rodó i que confirma Antònia Font com un grup innovador i de lo més interessant de l’actualitat. Tot i que pel meu gust, Lamparetes està un escaló per davall de Taxi, autèntica obra mestra d’Antònia Font fins que no es demostri lo contrari.

Anegats - Illenc (2004)

Ai, el caràcter illenc!

L’altre dia, comentant a un francès que era de Mallorca, me va dir: ‘tots els que viviu en illes petites sou iguals, teniu una estima per la terra que no té la gent del continent’. I vaig pensar que és ben cert. Existeix un caràcter illenc comú, siguis d’on siguis. L’illenc sap de les limitacions de la seva terra al estar rodejada per la mar, l’illenc duu un ritme de vida més tranquil que els del continent, l’illenc se sent perdut al continent, sobretot quan té la mar tan alluny, a l’illenc li superen les grans distàncies del continent, quan a la seva illa tot està tan aprop, l’illenc considera que viu al paradís i no se sent a ca seva fins que no tropitja la seva illa.

Hi ha milers de discs que parlen d’amors i desamors, però pocs parlen tant de l’amor a una terra com Illenc. El 2004 un grup de serverins es retrobaren en acabar el seus estudis a Barcelona i es disposaren a fer una maqueta per recordar les cançons del grup que havien montat al institut anys enrere. I lo que havia de d’ésser una maqueta va acabant essent un disc, un disc que vessa d’amor a Mallorca.

Un primer disc que ja tengué molt d’èxit, sobretot gràcies a Es Missatge És Clar, una obra d’art de cançó capaç de mesclar personatges com en Joan Petit, Sor Tomasseta, Es Dimoni i na Catalina de Plaça, tota la cultura i tradicions mallorquines mirant cap al futur amb un missatge clar: ‘per durar és amb sos vells que hem d’estar’. Obri el disc la història d’un padrí desaparegut encarnat en la figura del vell marí, animal que ja fa anys habitava a la zona del Llevant. Les cartes musicals eren clares, pop de bona factura però amb unes lletres tan nostrades, que era impossible que no t’agradessin. Temps enrera, Temps envant també tracta del caràcter insular, aquest ‘arronsam ses esquenes i ja ho veurem’ quan realment hauríem d’estar ben ‘orgullosos des lloc on hem nascut’ com ara celebra la campanya Mallorca m’agrada. Els Amics Que S’en Van es posen melancòlics amb una dels temes més antics del grup, on s’entreveu l’origen del seu nom. També de relacions humanes es xerra a Coses d’ahir, de les millors del disc, o la preciosa Raig de Lluna.

Finalment, tot l’amor cap a Mallorca culmina amb el tema Illenc, tema que reflexiona sobre una illa que està deixant de ser lo que era, que està essent destruïda amb la complicitat dels mallorquins. No estirem canviant el pa d’avui per la fam de demà? Qui és que ven caseva? Però pot estar tranquil·la la illa, el seu poble la duu dins el seu cor. I com diu la frase final:

‘Nostra terra és tot lo que tenim
Quin orgull és poder dir jo som mallorquí’

Segurament no es tracta del seu millor disc, però si sou mallorquins i esteis igual d’enamorats de la vostra illa, no trobareu millor banda sonora que aquesta.

-

Foo Fighters - Wasting Light (2011)

S’ha sentit un cop damunt la taula dins el món del rock. Soc en Dave Grohl i això es Wasting Light, una canya de disc! Un disc que ja m’agradava des de les primeres noticies que en varem tenir: en Dave dient que farien un disc molt canyer, sense temes acústics ni balades com en els seus darrers treballs; que el produiria en Butch Vig el productor de Nevermind; que tornava a la banda en Pat Smear, aquell entranyable guitarrista que havia estat als darrers Nirvana i als primers Foos, capaç de tocar la guitarra amb guants (veure vídeo); i que col·laboraria en Krist Novoselic i tot!

Però en escoltar el disc, les expectatives es veieren totalment superades! Un disc amb una força increïble capaç de volar-te el cap una i una altra vegada, amb un recull de temassos que el deixen com lo millor que ha fet el bo d’en Dave des de The Colour and The Shape. Des de l’inici amb Bridge Burning ja no tens més remei que deixar-te arrossegar per el so potent de la bateria i els riffs hardrockers, però sempre amb aquest puntet de melodia que tan bé saben fer. Que dir de Rope, single que ja havien avançat, una cançó nascuda per a ser corejada per estadis sencers, i amb aquest gran final distorsionat amb solo diabòlic inclòs. Bravo Dave, era just el que esperava, just el que necessitava. Realment, cap cançó té pèrdua dins aquesta joia de disc, Rosemary pot semblar d’inici que abaixa les revolucions però continua amb la mateixa canya, una de les meves preferides, i no parlem de White Limo, una macarrada punk on tot és distorsió, un autèntic xut d’energia. Per moments sembla que tornem als 90 i estiguem escoltant el nou disc de Nirvana.

Alandria és una altra de les meves preferides, comença amb un riff Ledzeppelià, i agafa la fórmula loud-quiet-loud que Nirvana va prendre dels Pixies per al Nevermind. Mateixa fórmula que utilitza a These Days, segurament la única concessió per al gran públic i que de segur se convertirà en un gran èxit del grup. Després d’aquest respir continuen els riffs rockers amb Back & Forth i A Matter of Time i així fins que arriba I Should Have Known on en Dave es torna més experimental i on podem sentir l’acordió d’en Krist Novoselic que no escoltàvem des del MTV Unplugged de Nirvana.

Aquest disc confirma als Foo Fighters com la banda més gran de l’actualitat. Només me queda per dir que mentre no es demostri lo contrari, disc de l’any!!

_

Màxima expectació

Molts discs esperats estan essent publicats aquets mesos però segurament el més esperat per hom és Lamparetes, la nova entrega d’Antònia Font. I es que 5 anys sense noves cançons són molts, i Coser i Cantar, diguem-ne que no va assaciar-mos totalment. Ara tornen Antònia Font com a suposats líders del nou pop-folk català, una escena la qual no crec que pertanyin. Ni ara son pop català ni en el seus inicis eren rock català, ells sempre han anat per lliure fent la música que volien, al seu aire.

I que trobarem a Lamparetes? Un bon misteri. Si prenem la promesa d’en Joan Miquel Oliver de que sempre intenten canviar i innovar, podem esperar qualsevol cosa, sempre evidentment, amb el segell Antònia Font. L’altre dia varen estar a l’Ànima del C33. Varem poder escoltar de fons una cançó, Me Sobren Ses Paraules, amb un so bastant diferent del que han fet fins ara. Varen xerrar d’un disc sobre la idea del progrés (escenificat amb la portada del mític edifici de GESA de Palma) i històries amb lletres més fàcils d’entendre. I bé, ja hem pogut escoltar tots Clint Eastwood, un pseudo-astronauta rimador que va guanyant amb les escoltes. Un detall a tenir en compte: disc auto editat per el seu propi segell Robot Innocent, és a dir, han fet lo que han volgut sense restriccions. Dia 12, el desenllaç.

-

Eric Fuentes - Eric Fuentes & El Mal (2011)

Intuíem que n’Èric Fuentes encara tenia moltes coses que oferir desprès de la separació de The Unfinished Sympathty, i aquest disc n’és la confirmació. Acompanyat d’una banda anomenada El Mal, i que compta, entre d’altres, amb el seu germà Pol Fuentes de Rosa-Luxemburg, ha editat un treball que segueix clarament la línia Unfinished. De fet, si no et diuen que s’han separat, qualsevol diria que és el nou disc de The Unfinished Sympathy, i que han tornat al so del celebrat Rock For Food. I es que el disc és molt directe, molt cru i amb mala llet, i el mal és el tema central.

-

La rapidíssima Growl obre el teló, amb una cançó punk en que n’Eric emula als seus estimats Bad Religion. Amb el tema es va gravar un videoclip, censurat en alguns mitjans, on es fa parodia del terrorisme. Kickstart My Hopes és una cançó totalment Unfinished, així com també Little Wild Girld. I per fi podem sentir cantar en català a n’Eric, amb dues cançons que no només no desentonen gens, si no que són de lo millor del disc: Hora Punta En Territori Enemic i El Pobre Esmolet. La primera és un cant a la inadaptació al teu voltant, i la segona és la història de rompre una relació amb una persona malvada.

-

Però segurament la millor cançó i la més divertida és Rock n Roll Is A Full Time Job, el títol ja parla per si sol de la ironia de la cançó, una cançó que recorda molt a Green Day. Senzilla i fresca, amb uns coros dignes dels Beach Boys i amb el detall d’uns magnífics teclats engrandeixen la cançó. Odd Girls i Death and Above també recorden a la factoria Unfinished, i el disc acaba amb la tranquil·la Land End. És com si a mesura que avança el disc, la mala llet de n’Eric s’esfumés.

-

En definitiva, un disc a l’altura que esperàvem pels que ens va sabre greu la separació de The Unfinished Sympathy. I d’ara endavant recordau aquest nom: Èric Fuentes, un dels grans del rock independent del país.

-

Antònia Font - Antònia Font (1999)

Fa un mes que estic vivint a França. D’aquí a l’estiu acabaré la carrera a Mulhouse, Alsàcia. I en tot aquest temps que duc aquí, es pot comptar amb una mà els dies de sol. Boira, boira i més boira. I es que si alguna cosa enyor quan estic enfora, es el temps de la meva illa, el clima mediterrani. No sabem la sort que tenim amb el nostre clima. Es possible que per això, quan estàs alluny de casa, sempre ve de gust escoltar música de canostra, per recordar el bon temps, i perquè no, també les verbenes, l’arròs de peix i els foguerons.

Era l’estiu de 1999 quan una cançó va sorgir del no-res per colar-se dins totes les ràdios de l’illa. Era En s’Estiu, i fins i tot els 40 Principals la posaven. Era pop, era refrescant, era estiu mallorquí 100%. Ja ho vam comentar per aquí, mai ningú ha plasmat mai tan extraordinàriament l’estiu mallorquí. Per primera vegada qualcú parlava de lo nostre sense fer folklore, era pop modern, i que bé que entrava! Amb una música senzilla, només fa falta tancar es ulls per transportar-te a la Mallorca perduda i paradisíaca.

El grup en qüestió es deia Antònia Font, un nom que ha derivat amb molts de rumors, però la versió oficial es que era amiga dels 5 integrants del grup. El creador era un solleric, en Joan Miquel Oliver, que havia tocat amb La Fosca i Fora des Sembrat mentre conspirava amb el seu amic Pere Manel Debon de fer un grup que ajuntés la psicodèlia de Pink Floyd i el rock galàctic de Jaume Sisa. Sempre he pensat que el fet que el meu poble, Sóller, sigui una vall envoltada de muntanyes fa que hi hagi més tronats de lo normal. Tronats en el sentit bo de la paraula, es a dir, genis. Poc a poc es va anar formant el grup que acabaria essent Antònia Font, ara bé, per al primer disc no es van atrevir a jugar amb la psicodèlia, i es dedicaren a fer un disc pop de bones cançons que portés el públic a les verbenes. Una vegada guanyat el públic, ja es dedicarien a fer el que volguessin.

Aquest fou el pla inicial, i així es gestà un disc on ja apareixen segurament les millors cançons del seu repertori com són l’anomenada En s’Estiu, l’alegre s’Univers és una Festa, la divertida La Meva Clientela o la més gran per aquest qui escriu: Viure Sense Tu, una autèntica delícia de ruptura sentimental. Una joia.

Alguna excentricitat ja començam a trobar per aquí com son la trilogia Cibernauta Joan, on es veu la predilecció d’en Joan Miquel per els extraterrestres i astronautes, amb una peça final de 7 minuts per l’espai exterior. Però sobretot es parla al disc de mons ideals, la vida domèstica, i paisatges mediterranis. Si algú vos demana mai com és el so mediterrani, posau-li aquest disc.

Era l’estiu de 1999 i el millor secret de la música mallorquina donava les seves primeres passes. Però el secret va durar ben poc!