Sopa de Cabra, Son Fusteret, 17 de setembre

I una setmana després vàrem poder tornar a tastar aquesta Sopa de Cabra que tant bon gust mos havia deixat a Barcelona. Una Sopa que ja està en plena forma, ja han agafat el ritme i a Son Fusteret ja semblava que estaven de gira com fa 10 anys.

Respecte al concert de dia 9, menys emotiu, però amb un so molt millor (tocaven a l'aire lliure) i algunes variacions al setlist: L'Estació de França enlloc de Dies de Carretera, Deixa'm dir una cosa per La balada de Dicky Deeming i la inclusió de Rock n Roll de Led Zeppelin! No farem una nova critica d'un concert bastant semblant al de 7 dies abans, només comentar les agraides proclames per la llengua que van encendre el públic abans de Sota una Estrella o el moment més màgic de la nit, quan el públic es va posar a cantar a tota veu L'Empordà, i els Sopa es van limitar a seure a l'escenari, a escoltar i aplaudir.

Del que si vull parlar és del futur que s'obri per la banda. Després d'un retorn tan triomfal tothom la mateixa pregunta: continuaran ara? Nou disc? Tot i que a un gran fan com jo li agradaria molt que tornessin, no crec que sigui bona idea. És la història de sempre, tenen una discografia tan gloriosa que no es poden permetre un disc que no estigui a l'altura. Ni Héroes del Silencio, ni The Police ni els mateixos Led Zeppelin s'han atrevit a embrutar el seu passat després de tornar als escenaris. Supòs que ells tampoc s'atreviran.

Facin el que facin, ningú els hi pot llevar aquest retorn memorable. Gràcies Sopa per tornar a brindar-mos nits de Glòria. Fins prest!

Sopa de Cabra, Palau Sant Jordi, 9 de setembre

I per fi va arribar el dia. Quins nirvis. Com estarien, com sonarien? Per començar, un gran muntatge damunt l'escenari, digne de les millors bandes de rock. I un Sant Jordi ple a vessar no només de gent madura amb ganes de fer remembers, si no també amb moltíssim jovenets i jovenets que els han anat descobrint durant els darrers anys i mai els havien pogut veure en directe. Sopa de Cabra: un grup intergeneracional que ompl Sant Jordis un darrera l'altre.

He de reconèixer que els primers acords del Boig de la Ciutat van ser una decepció. Mal so, guitarres que no se sentien, instruments que anaven fora de ritme, cançons més lentes del normal, un Gerard Quintana amb veu desafinada... difícil no comparar el que estava escoltant amb els mítics Ben Endins o el Bona Nit Malparits! Però sincerament, que importava això? Lo important era disfrutar de la festa! Una festa que just començar va donar-me la primera alegria, Dies de Carretera, la cançó que dóna nom a aquest bloc.

Poc a poc la roda va començar a girar i van començar a sonar millor. 30 cançons ni menys ni més, un greatest hits en tota regla on poca cosa va quedar fora. Si et va bé, Sota un estrella.... En Gerard Quintana totalment rejovenit, ficant-se ràpidament el públic a la butxaca i amb el paper de gran frontman, l'escenari mai se li va fer gran, tot ballant com si d'en Mick Jagger es tractés. Precisament a Sota una estrella van començar els comentaris d'en Gerard que ningú s'esperava: Sopa de Cabra sempre reticents a mesclar rock n roll i estelades, s'han acabat unint al corrent de la causa nacional catalana. Però bé, si en Jordi Pujol pot canviar de postura, perquè no ho poden fer ells?

Això va fer que definitivament es fiquessin el públic a la butxaca, i després de les rockeres No vull Canviar de Pell i El carrer dels Torrats va venir un dels moments màgics de la nit: una primera tanda de cançons acústiques a tocar del públic per dedicar un emotivissima Seguirem Somniant al gran absent de la nit: Joan 'Ninyín' Cardona. En Gerard casi no pot cantar de l'emoció i a tothom del públic se li escapa la llagrimeta.

Els hits no deixaven de succeir-se, Hores Bruixes, Mala Sang, Instants del Temps.. difícil queixar-se del setlist, que té qualcunes variacions cada nit. A la versió d'en Bob Marely, Guerra, en Gerard actualitzar el seu discurs contra els polítics deixant clar que qui comana aquí son les grans corporacions que fan negocis de la guerra. Una de les sorpreses de la nit va ser la versió reagge de Si et Quedes Amb Mi, que tot i ser interessant, no supera la de Ben Endins. Un medley de Blujins Rock i El Sexo va servir per homenatjar de nou en 'Ninyín', l'autèntica ànima rockera dels Sopa. Sort d'el fitxatge d'en Xarim Aresté, de Very Pomelo!, que va posar una mica de brutor distorcionadora amb la seva guitarra per contrarestar la serietat i melodia d'en Josep Thió.

No Hi Ha Camí és una de les cançons que més es varen agrair, abans de encaminar el final amb les perles com una preciosa Mai Trobaràs en acústic, Camins, Nits de Glòria també acústica només amb Quintana i Thió, Niyin's Mine, l'himne de L'Empordà i Podré tornar enrere. Una tornada a l'altura del mite. Des de la més absoluta subjectivitat, un concert 10. Dissabte, a Palma, segona cita amb la història!

La banda més gran del rock català

Sempre he trobat que existeixen moltes similituds entre Sopa de Cabra i Pearl Jam, els dos grups que amb tota seguretat he escoltat més en la meva vida. Els dos grups van sorgir a la mateixa època, ambdós grups van ésser abanderats d'una etiqueta amb la qual mai es van sentir gaire còmodes, ja fos grunge o rock català. I això que era evident que hi havia molta diferència entre Pearl Jam i Alice In Chains, la mateixa que hi havia entre Sopa de Cabra i Sangtraït. Els dos grups estan formats per cinc components, dues guitarres que deixaven que el vocalista es centrés en la seva feina. Dos frontmans dels bons, els més coneguts de cada grup, d'aquests que saben interaccionar amb el públic i amb opinions contundents.

En els dos grups, els cantants varen ser els darrers en ser fitxats per a la formació, i a més, de manera similar: varen rebre un cassette on els hi varen demanar que gravessin unes veus. Un va realitzar la celebrada trilogia autobiogràfica amb Once i Alive, mentre que l'altre va gravar Era Dolça. El cassette de n'Eddie Vedder es va re-editar fa un any amb la luxosa edició de Ten, la de en Gerard de moment es manté ben guardada, però en canvi la revista Enderrock mos ofereix ni més ni menys que la maqueta que van gravar el 1988, ràpidament exhaurida i avui en dia impossible de trobar. Esper que arribi ja als kioskos!

A més, ambdós grups s'han mantingut sempre fidels a la seva alineació inicial, menys la bateria de Pearl Jam als seus inicis: Gerard, Thió, Ninyín, Cuco i Pepe; Eddie, Mike, Stone, Jeff, Matt. Els dos grups varen viure un èxit inicial desorbitat, per rebre després crítiques de per totes bandes amb els discutits No Code i Mundo Infierno. A més, enguany els dos grups estan de celebració: uns celebren els 20 anys del naixement del grup, d'altres els 25 (i 10 que es van separar). I la que supòs que és la similitud més important, són les dues bandes que més m'han marcat a la vida!

Divendres acaba el compte enrere d'un concert que esper des de fa 10 anys, quan els vaig veure per darrera vegada. No ho dubteu, Sopa de Cabra: La banda més gran del rock en català.

Diversos Artistes - Alegria Revisitat (2011)

Enguany el disc de l’estiu no el trobareu en les millors tendes de discos, si no que haureu de passar pel quiosc. Alegria, aquell disc que Antònia Font varen fer de pressa i corrents l’any 2002 per a poder fitxar per la multinacional Virgin va suposar l’enlairament definitiu de la banda i la seva sortida fora de la illa. Però el que no lis degué passar mai pel cap a n’en Joan Miquel Oliver i companyia es que 10 anys després serien considerats els abanderats de la música en català i que els rendirien tribut amb aquell disc acabat de publicar.

Alegria Revisitat és un primer recull del disc de versions que sortirà a la venda cap a Octubre amb el títol de El Pop d’Antònia Font. Versions Hal·lògenes i ha estat disponible amb el numero de juliol de la revista Enderrock. El disc és 100% disfrutable tant per fans d’Antònia Font com per a descobrir alguns dels grups que participen al tribut. Destaca sobretot la immensa Alegria a càrrec d’en Tomeu Penya, que se la fa seva amb el seu particular country mallorquí, una cançó que de ben segur començarà a incloure al seu repertori. De fet tots els grups es fan molt seves les cançons, la qual cosa fa molt original el disc, tant els alt i baixos musicals de Mishima a Final, com la rítmica dins aquest Iglú de The New Raemon. Els mallorquins Oliva Trencada juguen amb l’electrònica i el folk a Alpinistes-Samurais, i en Marcel Cranc demostra com amb un arranjament senzill de veu i piano, les grans cançons com Vos Estim a Tots Iguals continuien éssent grans cançons.

També molt destacable la Patxanga de Gertrudis, que enlloc de tirar recte amb la rumba, fan una gran versió que camina de la delicadesa inicial cap a la festa final. En Joan Colomo crea un indie-reggetón guarro amb Asteroide núm. 15000 i la nota humorística és la bonus track de Vitamina Sol de El Belda amb la versió reagge d’un tema que originalment és un vals com ja excusava la seva lletra a Taxi:

“t’estim jo volia fer un reagge,

t’estim crec que això és més un vals”

Un disc molt disfrutable que només per haver coneixer alguns grups com The New Raemon, Mishima o Gertrudis ja val la pena. I per la tardor, més versions de Taxi i Batiskafo!

Finalment, aprofit aquest post per auto-felicitar Dies de Carretera pel seu segon aniversari i despedir-me fins setembre per agafar unes vacances cibernètiques. Molt bon estiu a tothom!!!!

Manel + Anegats + Suasi, Plaça de Toros d'Alcúdia, 15 juliol

Amb menys d’un mes de diferència Manel s’hauran acostat a tocar dues vegades a Mallorca compartint escenari amb la flor i nata del pop-rock illenc. Divendres a Alcúdia, amb en Pep Suasi (ex-Fora des Sembrat) i Anegats, i dia 12 d’agost a Porreres amb Antònia Font.

Divendres passat la plaça de Toros alcudienca presentava un gran aspecte en una gran nit que ni la lluna plena es volgué perdre. De Suasi poca cosa vaig veure més que un final d’actuació farcit de versions d’altres grups i de temes de Fora des Sembrat (sempre seran molt grans Dia Gris I Trist o s’Espectacle) i un Pep Suasi massa paiaso dalt de l’escenari per un tio que ronda la quarantena.

Amb un segon disc irregular pel meu gust, esperava que Manel me convencessin per fer 10 Milles Per Veure Una Bona Armadura, i ho van fer a mitges. Les cançons sonaren molt bé en directe, però el públic vibrà molt més amb les del primer disc, aquestes cançons tan senzilles que la gent ja s’ha fet seves. Segurament ells també ho deuen percebre per molt que s’empenyin en acabar amb una Deixa-la Toni, Deixa-la que adorm al personal enlloc de les màgiques i participatives Corrandes de la Parella Estable. Però sense oblidar que al segon treball hi ha temassos com foren Benvolgut i Aniversari interpretats amb increscendos musicals que varen ser els millors moments de la nit juntament amb En La Que El Bernat S’et Troba i el seu final amb el públic fent els coros a capel·la o l’Al Mar que caigué als bisos juntament amb la Gent Normal de Pulp. Això són Manel, un grup de gent normal que fa música per a tots els públics. Bones cançons que sumades al toc d’humor d’en Guillem Gisbert entre cançó i cançó varen fer passar una bon vespre al públic congregat.

Un públic que va abandonar en estampida la Plaça de Toros en acabar els catalans cosa que va fer que la nit acabés amb una actuació en família d’Anegats, que presentaven nou disc Prova i Error, i que combinaren nous temes amb els clàssics de sempre com Irreals, Fred, Es missatge és clar o una Tramuntana per a celebrar la recent proclamació com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Segurament Manel tornaran a fer ple a Porreres, perquè també hi ha moltes ganes de veure uns Antònia Font que es prodiguen poc per l’estiu illenc. I segurament, servidor també hi acabarà assistint.

Manel - 10 Milles Per Veure Una Bona Armadura (2011)

Per banyasegol:

El fenomen Manel és un fet indiscutible a Catalunya i fins i tot a la resta de l'Estat espanyol. Setmanes abans del llançament del seu segon disc, les entrades s'esgotaven de seguida a Barcelona i els seus voltants, tot i que ells admetien a la revista Time Out que tot això era degut a l'èxit de "Els millors professors europeus" i es permetien bromejar si després de treure el seu nou treball el públic intentaria llevar-se les entrades del damunt. En aquells moments tan sols havien sortit a la llum "Aniversari" i "Boomerang", bastant diferents als temes del seu primer disc. En aquells moments, amb les dues cançons a la mà, jo no veia gaire clar el futur de Manel.

Manel havia triat fer un pas valent. Un camí no tan accessible com en el primer disc, que potser de primeres hagués entrat millor, però un altre disc amb el ukelele com a bandera s'hagués cremat molt depressa. Sembla que en aquesta vida poca gent es vol sorprendre i molts esperaven un disc amb himnes com Al mar o Corrandes, a on el públic pogués corejar-los a viva veu.

Doncs no. A un disc on gairebé no hi ha tornades, les històries cobren força. Obri el disc "Benvolgut", una carta dirigida a l'ex de la seva parella actual (una de les millors del disc). La segueix "La cançó del soldadet" on es conta les peripècies d'un jove abans d'entrar en una guerra que ni li va ni li ve i només pensa en tornar a casa. També hi ha lloc per una infantesa nostàlgica a "Boomerang" o els desitjos d'un "Aniversari" especial.

Trobam cançons no tan lineals com "El gran salt", on podem intuir la situació d'una parella quan va caient tot al seu costat o "El Miquel i l'Olga tornen", el seguiment d'un tema de Espaldamaceta o "Criticarem les noves modes de pentinats", les reflexions d'un vellet sobre un amor de joventut.

Al meu parer els punts fluixos són la introducció d'Aniversari (tarda molt a arrencar) i la darrera cançó "Deixa-la,Toni", que no ha acabat de quallar i molt menys com a final d'un directe. En canvi, "Flor groga" i "La bolla de cristall", amb les que a les primeres escoltes no connectava gaire, han passat a ser temes on cada línia de la cançó és una perla.

En definitiva, per sort Manel ha demostrat no ser grup d'un sol disc. I això augura un gran futur per la música feta en la nostra llengua.

Sopa de Cabra - Al·lucinosi (1994)

Ara que s’acosta el retorn de Sopa de Cabra en els escenaris, és hora de començar a repassar la seva gran discografia. I començarem pel que, segurament, és el seu disc més desconegut: Al·lucinosi.

Si sovint se diu que els discs reflecteixen l’estat d’ànim dels artistes, aquest treball n’és un gran exemple. Un disc trist, gris i amarg fruit de l’experiència de l’anterior Mundo Infierno. El polèmic disc en castellà va ser rebutjat tant a Catalunya com a Espanya, el grup va rebre pals de per totes bandes, la multinacional que els havia fitxat els deixà de donar suport ràpidament, rebien pedrades als concerts... el grup havia tocat fons i per passar pàgina varen gravar aquest disc ràpidament.

El disc és gris des de la mateixa portada. I el títol intenta reflectir l’estat en que es torbava el grup. La veu d’en Gerard Quintana sona amarga, i el disc està ple de missatges clars com a No Esperis Més:

"Cada matí voldries plorar

Et venen ganes de marxar

Tot el que vols es tornar a començar

Tornar a volar, s'escriu volar!"

Quan intenten rockejar com els vells temps amb “La Cabra Boja” ja no troben la frescor dels temps de La Roda. I el fet que incloguessin una versió reagge de “I Shall Be Released” d’en Bob Dylan i una altra de “L’Home Estàtic” d’en Pau Riba, fa indicar que tampoc anaven molt sobrats d’inspiració. No és un disc precisament per aixecar l’ànim de qui l’escolti, però esteim xerrant de Sopa de Cabra, i tot i el que ja hem comentat, al disc podem trobar joies com “Mala Sang” o “Flors de fum”, on recorden la seva Girona de l’squat quan va sorgir el grup.

Era 1994, i en 6 anys havien publicat 6 discos, havent passat de la glòria a l’infern. Al·lucinosi va ser com una teràpia pel grup, la primera passa en el camí de retornar Sopa de Cabra al cim del rock.