divendres, 30 de juliol de 2010

Happy birthady to me!

Ja fa un any que va començar aquesta aventura cibernàuta, que no pretén res més que ser el meu diari musical. No som tots els que erem quan això va començar, però un any després puc dir que estic bastant enganxat a això dels blocs. Jo, tot un crític de les xarxes socials, no puc resistir mirar de tant en tant si hi ha hagut actualitzacions d'algun dels maginifics blocs que seguesc. Per això mateix, a tothom li convé desconnectar de tant en tant d'aquest internet que mos té a tots en major a menor mesura ben atrapats. És inevitable encendre l'ordenador per mirar el correu o per mirar el diari, i ja hi has caigut. Crec que molta gent ho fa això de prender-se unes vacances blogueres. Jo no seré una excepció. Au idò, bon estiu a tothom i fins setembre!
I Molts d'Anys Dies de Carretera! haha
Happy birthday to me!
-

dijous, 15 de juliol de 2010

Rebel Without a Cause (1955)


Ahir va començar al Gran Hotel de Ciutat (Caixaforum) el cicle LES CULTURES DEL ROCK. Durant tot l'estiu es projectaran pel·lícules, en versió original, que orbiten al voltant del rock. Anit va ser el torn de la pel·lícula protagonitzada per en James Dean, i entre d'altres s'hi podran veure Easy Rider, Taking Woodstock, Quadrophenia o Last Days, la qual intenta recrear els darrers dies de vida d'en Kurt Cobain.


Idó bé, no havia vist mai Rebel Without a Cause i em va agradar molt. Es una pel·lícula molt ben feta i retrata perfectament la joventut de l'epoca, aquella generació post-guerra mundial que iniciava un canvi social del qual en va sorgir el rock. Inadaptats, barallats amb sons pares, sense acceptar el paper que aquests lis han reservat, els protagonistes escapen de casa. Es inevitable imaginar-se per aquelles èpoques gent com en Bob Dylan o en John Lennon escapant-se de caseva, guitarra en mà per acabar expressant-se a través de la música. Una nova generació entenia la vida d'una altra manera, i ningú millor per ser-ne la icona que en James Dean. Aquesta va ser una de les poques pel·lícules que va fer. Va ser un al·lot que va viure la vida depressa, a tota velocitat amb el seus Porsche, fins que en un accident hi va deixar la vida, als 24 anys. Va viure depressa, com moltes altres estrelles del rock mortes prematurament.


El títol de la pel·lícula és molt il·lustratiu: Rebel sense causa. Es rebelaven, però no oferien alternatives ni tenien objectius per lluitar. De fet, la història del rock, és una rebel·lió constant. Els generes es van succeint que s'en està fart de gènere anterior. Com quan va neixer el punk, perque Pink Floyd i Led Zeppelin ja avorrien amb les seves cançons interminables. O quan va neixer el rock alternatiu americà de principis del 90, farts del mainstreim... La rebelió sense causa pot ésser criticada, pero sincerament, ho preferesc abans que la generació de joves actual (sí, la meva) que ni és rebel ni té causa.






dimarts, 13 de juliol de 2010

Bilbao BBK Live, 9 de juliol, Kobetamendi

___“Tot va començar quan els punkies varen tornar de Bilbao.”

Així comença la biografia de Sopa de Cabra, Si et quedes amb mi. Els punkies de Girona s’ho havien muntant d’allò més bé a Bilbao i en tornar a Girona van mantenir l’esperit muntant una casa okupa. D’aquell ambient naixeria la banda que m’endinsaria al rock i que dóna nom a aquest bloc amb una cançó seva.


Idò si, ja he tornat de Bilbao. Tres dies de festa, tabernes, pintxos, i bona música també. Bilbo rockeja. Com si de se celebres una final de copa, divendres era impossible no creuar-se amb alguna camiseta de Pearl Jam, Alice in Chains o ressacosos amb la de Rammstein.

_

Sincerament, el BBK està de puta mare. Me’n penedesc de no haver-hi anat els tres dies. Bastant aprop de la ciutat, era pujar a Kobetamendi (muntanya Kobeta) i tenir unes vistes privilegiades de Bilbao. Es dels festivals amb cartell més variats i, segurament, amb un públic més jove. Divendres més de 30.000 persones no se volgueren perdre a Pearl Jam i Alice in Chains tocant junts vet a sabre quants d’anys després. I jo estava entre ells.


Quan vaig arribar tocava Gomez. No vos podria dir gran cosa perquè hem vaig passar la seva actuació fent una volta de reconeixement. Però tampoc tenien molts de secrets, brit pop de la segona fornada, deixebles de Oasis i Blur. A continuació, Biffy Clyro. Ja he perdut les comptes de les vegades que han vengut a Espanya, ja que han telonejat a tot Déu, però després d’haver-me’ls perdut amb Muse, tenia ganes de veurer-los. Rock alternatiu que inevitablement recorda a Foo Fighters. Només he escoltat el Puzzle, d’on tocaren Life is Hard Because Everything Dies o Who’s Got A Match. Donau-lis una oportunitat a aquests escocesos. Jo ho faré.


A mitjan horabaixa era el torn per Coheed and Cambria. Reconec que jo amb el rock progressiu no hi ha manera. Això de cançons de 20 minuts o dur 7 minuts de cançó i el que cantant no hagi entrat me posa bastant nerviós. Tot i això Coheed And Cambria hem van sorprendre gratament, ni tant metalers ni tant progressius com me pensava. Més enllà de les històries conceptuals, bones cançons rock. Poc després va arribar la festa i el descontrol amb Gogol Bordello, que van fer ballar al públic de manera que es va aixecar un autèntic nigul de pols. Realment en directe guanyen molt respecte als disc ( probablement per això fa poc varen editar un disc en directe) pero crec que al final del concert es feien ja massa repetitius. Això si, n’Eugene Hutz és tot un personatge i el grup es totalment multiracial.

I be, he de reconèixer que no vaig veure en Paul Weller. En plà fan locaza hem vaig quedar a guardar lloc per lo que havia vengut a Bilbao: el so de Seattle. Alice in Chains van sortir molt concentrats. Realment tenen coses que demostrar: un nou cantant que presentar al públic i que si bé a nivell compositiu segueixen a un nivell brillant, ho saben transmetre en directe. I el concert em va encantar. En William DuVall realment fa que no es pensi en en Layne Staley (perquè anyorar-lo, sempre l’anyoramem) i connecta amb el públic. Van començar amb Rain Whe I Die, amb en Jerry Cantrell donant-li al pedal de distorsió. That’s grunge! A continuació, Them Bones i Damm That River seguides. Espectacular. Les cançons del nou disc es mesclen perfectament amb les antigues com Check My Brain o Your Desicion. Però es veu perfectament que a les cançons del nou disc el cantant és en Jerry Cantrell. Éll és Alice in Chains. Ell és l’estrella. També sonaren del Facelift We Die Young o Man in The Box. Un dels moments més màgics de la nit fou la dedicatòria a en Layne Staley amb Nutshell. Llàgrimes als ulls. Realment s’ho passen be a l’escenari i això es nota. Fins i tot, en Jerry, que no és precisament sinònim d’alegria, va deixar caure algun somriure. La música està d’enhorabona amb la recuperació d’aquesta banda. Finalment, van acabar amb Would? i Rooster, on va pujar en Mike McCready a tocar. S’esperava alguna colaboració, i no hagués estat malament alguna de Mad Season, però tampoc hi havia temps per més.
.

I finalment va arribar el moment: Pearl Jam. Una autèntica experiència religiosa. De setlists imprevisibles, tothom feia la seva aposta de amb quina començarien. I sorpresa: Do the Evolution. Una maquinària que funciona a la perfecció, i a més s’ho passen be i disfruten. I es varen menjar l'escenari. Varen començar amb bastanta canya: Courdory, Hail Hail, Dissident o Why Go Home. En Mike McCready va començar a deixar-se anar amb la guitarra mentre n’Eddie Vedder anava donant voltes amb la seva inseparable botella de vi. Les cançons passaven massa ràpid. Given To fly, The Fixer, Even Flow, Unthoght Known, Porch... i les històries de n’Eddie Vedder entre mig. En directe, son com autèntiques llegendes. Van retre el seu homenatge particular a en Joe Strummer amb una inesperada versió de Arms Aloft. El concert es va basar en els dos primers discs i el Backspacer. S’enyoraren cançons, però raó de més per repetir.


Evidentment, i tot i que era un festival van fer la seva ració doble de bisos. Al primer Got Some (If you want rock, we got some!), una màgica Black amb tot el públic tararejant quan ja s’havia acabat o una diferent Rearviewmirror. I pel segon Just Breahte. Just abans d’acabar sorpresa general: un afortunat pujava a l’escenari a cantar Daughter. Quina sort! Va cantar bastant bé, però al final se va créixer massa i li van tenir que treure el micro de les mans. I per acabar, l’HIMNE: Alive, amb en McCready fent solos entre el públic. Hora i mitja que es va fer mooolt curta. Just havia acabant i ja se’ls enyorava. Esperem que aquest sigui el primer de molts concerts amb Pearl Jam!
-
I per acabar, fi de festa amb els Dropkick Murphys. Musica ideal per veure cervesa en mà i bastant més canyers que els seus compatriotes Flogging Molly. Fins la pròxima Kobetamendi!

divendres, 2 de juliol de 2010

I es que estic de puta mare....

... d'ençà que es en s'estiu!
Idò si, ja esteim oficialment de vacances. Deix l'estressant, calorosa, i xafogosa Barcelona, per tornar a la meva illa, l'illa de calma. L'estiu a Mallorca té un nom: verbenes. De poble en poble tot l'estiu segons la agenda que marquin les festes dels diferents patrons.

I avui començam amb un clàssic. La festa que obri des de fa un parell d'anys el calendari d'estiu. Estic parlant, evidentment, del Rock n Pina, que enguany arriba a la vuitena edició. Molta festa, no vos enganaré, però musicalment sempre ha estat un concert interessant. Avui toquen Suasi (grup en solitari de l'ex-cantant de Fora des Sembrat), Es Reboster, Te Corrs (premi a qui se li va ocorrer el nom d'aquest grup!) i Eixut entre d'altres. Sens dubte els que tenc més ganes de veure són Es Reboster, he escoltat bastant el seu darrer cd Wow!, que ja vos en parlaré, i segur que són sinonim de festa. Que per cert, demà tambè toquen al Mallorska Festival que es fa a Alcudia amb l'actuació de The Wailers!

Ja vorem que depara musicalment aquest estiu illenc. I per cert, si voleu estar al dia dels concerts a l'illa, l'agenda a visitar és macrofono.es

Beach Boys? Que no vos enganin! Mai ningú va sabre fer tant bé una cançó sobre les sensacions i la felicitat de l'estiu (almanco de l'estiu mallorquí). Aquesta va ser la cançó amb la que es van donar a coneixer Antònia Font: En s'Estiu