diumenge, 19 de febrer de 2012

Pearl Jam - Live On Ten Legs (2011)




Ha estat escoltar aquest disc i tornar a tenir unes ganes loques de veure Pearl Jam en directe! Record un dia llegint una entrevista en n'en Jeff Ament (baixista) on comentava que si bé els seus millors treballs pertanyien a la dècada dels 90, en la dècada dels 2000 era quan havien après a fer concerts èpics com els grans grups de la història del rock. I quanta raó té! Encara record el memorable concert del BBK de fa un any i mig.... Veure en concert a Pearl Jam l'any 93 devia esser espectacular, segur, concerts amb molta canya, n'Eddie Vedder fent de moneia per les altures... Però és ara quan dominen el tempo perfectament, juguen amb les cançons com volen (increïbles les parts centrals de Rearviewmirror o Porch) o les adapten de manera diferent. Definitivament, sí, Pearl Jam estan a la lliga dels Led Zeppelin, The Who i companyia. Fixau-vos sinó en un detall que no falla: els temes dels seus darrers discos, que abunden en aquest disc, sonen molt millor en directe que en la versió d'estudi! Aquest disc també m'ha servit per descobrir algunes perles que encara no coneixia d'ells, com Nothing As It Seems o In Hiding; o aquestes grans versions de Arms Aloft (Joe Strummer & The Mescaleros) i Public Image (Public Image Ltd.). Però sobretot, com deia al principi, m'ha servit per tornar tenir molt de mono de Pearl Jam! Mirant dates, no passen per Espanya.... però si s'ha de viatjar, se viatja. Que no cada dia es veu un 1ª divisió del rock n roll!


dimarts, 7 de febrer de 2012

Bob Dylan - Blood On The Tracks (1974)



Ho havia promès, i com que soc home de paraula, Blood On The Tracks ha estat la meva darrera conquesta en el descobriment de l'obra del gran Bob. I quin discasso, senyores i senyors! Un disc que és el perfecte exemple de com del dolor i de les males experiències personals, en poden desembocar grandioses obres artístiques. Recapitulem: l'any 1974 es produeix la ruptura sentimental entre en Bob i la seva dona Sara, que anys més tard acabarà en divorci. I com que l'art, és el llenguatge de les emocions, el següent treball d'en Bob, Blood On The Tracks, conté un recull de cançons que giren sobre les relacions en parella i les ruptures.

L'arxiconeguda Tangled Up In Blue obre el disc amb un monòleg dramàtic, una espècia de pel·lícula o de llibre resumits en menys de 6 minuts, un home deprimit esperant trobar de nou l'estimada. Poesia pura que mai sabrem certament si parla d'ell i na Sara o no. Simple Twist of Fate és la que més m'ha atrapat de totes. Té un aire amarg i tristot, de nou un pobre home que passa una gran nit amb una dona, però és l'ondemà quan s`aixeca tot sol que se'n dona compte que aquella era la persona de la seva vida. Una història que comença en tercera persona, per acabar en primera. Pentura un signe de que està parlant d'ell mateix?

People tell me it's a sin
To know and feel too much within.
I still believe she was my twin, but I lost the ring.
She was born in spring, but I was born too late
Blame it on a simple twist of fate

La melancolia continua a You're a Big Girl Now o a Idiot Wind, mentre que la que preciosa If You See Her, Say Hello es tota una declaració de culpa i perdó. De sonoritats senzilles i fins i tot monòtones, el nivell del disc no baixa mai. Aquí tenim al final Shelter From The Storm i la delicada Buckets of Rain per demostrar-ho. Segurament a n'en Bob no li agradi escoltar aquest disc, però per a la resta de mortals és un plaer. Una autèntica obra mestra!