dimecres, 27 de gener de 2010

The Unfinished Sympathy - Avida Dollars (2009)


Ja que a principis d’any no hi sol haver gaires novetats musicals, i aprofitant que he acabat exàmens finals, recuperaré tots els discs de l’any passat que em falten per parlar. Almanco, els que vaig posar al meu Top 10 personal, però encara no n’havia parlat degut a quan van sortir encara no estava el bloc en marxa. Així que començaré amb un dels que més he escoltat aquest darrer 2009, Avida Dollars de The Unfinished Sympathy. En la meva opinió, millor disc nacional de l’any.

Supos que tots sabeu que és un anagrama. Un anagrama consisteix en canviar d’ordre les lletres d’una paraula per fer-ne una altra. Així, per exemple, un anagrama de Roma seria amor (molt fàcil aquest). Un altre exemple per tots els que, com jo, hagueu llegit Harry Potter durant la vostra infantesa: Lord Voldemort és un anagrama del seu nom real, Tod Morvosc Rodlel (Sóc Lord Voldemort). Per als fans de LOST, vos interessarà sabre que Ethan Rom és un anagrama de Other Man (Los otros). Segur que ja començau a veure de que va la cosa. Ficant-mos ja en la música, a veure quin anagrama me sabrieu fer amb Axl Rose? Una pista, la primera paraula és Oral..... Segur que ja el teniu! Ara intentau fer un anagrama amb el vostre nom i primer llinatge. A jo m’ha costat bastant, el millor que he trobat és Moc Fesol Cranc...

Bé, supos que vos demanareu perquè estic parlant de tot això. Idò resulta que el títol d’aquest treball és un anagrama. Sí, Avida Dollars. Endevinau de qui? Ni més ni menys que en Salvador Dalí. Resulta que aquest pintor, presumptament intel·lectual, a més de ser un feixista, era un apassionat dels doblers. Tan gran era el seu amor pel “vil metall”, que quan se’n va anar als Estats Units se’l va acusar de venut, i l’escriptor francès André Bretón, gran figura del surrealisme, el va expulsar del seu cercle surrealista. I li va fer un anagrama: Avida Dollars.

Però, per sort, Avida Dollars és molt més que un anagrama. És el darrer disc de The Unfinished Sympathy. I gran disc, si senyor. No m’atreviria a dir que és el seu millor disc, ja que no els he escoltat tots (Rock For Food, assignatura pendent!). El que si es cert es que abandonen els ritmes ballables i fins i tot funkys del seu darrer disc, We Push You Pull, per passar-se al pop, de guitarres, coros i melodies, sobretot, melodies. D’aquestes que te queden dins el cap.

Comença el disc amb Continental Drift, preludi del viatge que emprendrem en aquest disc. Continua amb una gran cançó, Homedrunk. Ja vos n’he parlat moltes vegades. Parla de la violència domèstica derivada a l’alcohol. Realment el disc comença molt potent, com és mostra també Give Up Dig Down, una altra gran cançó sobre la ruptura d’una relació. “You’re giving me up, I’m digging you down.” No hi ha més a dir. Els continus canvis de formació sembla que no han afectat a la banda, i de fet l’han anat enriquint, com el gran treball que fa a les segones veus el darrer fitxatge, Joan Colomo (guitarrista), precisament a Give Up Dig Down.

A partir d’aquí el disc baixa les revolucions i es torna més tranquil amb cançons com Girl You d’ont Have A Hearth, la preciosa Dear Diamond, Avida Dollars o We’re gonna be Parents. Cançons senzilles que queden molt bé en format acústic, com van demostrar a Radio 3.

Give Up Dig Down, amb imatges de la seva recent gira europea:



Girl You don’t have a hearth



dissabte, 23 de gener de 2010

Cracker, Apolo [2], 22 de gener


Euro Trash Girl? És una broma? Això es el que devia pensar més d’un ahir dirigint-se cap a la Sala [2] d’Apolo. Molta coincidència que el grup teloner es digues com una cançó de Cracker, no? Serien un grup de versions de Cracker? Tocarien Euro-Trash Girl? Molta curiositat. Vos imaginau que anau a veure els Rolling Stones i que els teloners se diuen Satisfaction?

Al final res de tot això. Un grup de rock clàssic amb una bona veu femenina. Poc a poc la sala se va anar omplint fins que van començar Cracker. Van començar tocant bàsicament cançons del seu darrer disc, Sunrise in the land of milk and honey. Yalla Yalla (Let’s go), Show me how this thing works i la corejada Turn On, Tune in Drop Out Whit Me. Les anaren intercalant amb cançons del seu primer disc com la divertida i irreverent Mr Wrong i Happy Birthday to me. Altres del darrer disc que van deixar caure van ser Hand Me My Inhaler o la country Friends.

Podriem dir que el concert va anar de menys a més i poc a poc el guitarrista Johnny Hickman va anar amollant-se fent diablades amb la guitarra. Això si que són dues guitarres ben aprofitades! En Johnny no va deixar de fer puntejats i solos tot el temps, mentre el cantant, en David Lowery, duia la guitarra rítmica. Així , en Johnny es va animar i va cantar algunes cançons com Lonesome Johnny Blues, o una que va començar tararejant lalalala que va resultar ser The Man in Me, una cançó d’en Bob Dylan per lo que he pogut veure al bloc d’en SanFreeBird. Altres clàssics que van caure van ser Teen Angst, Get off This (amb un gran final a cappela), Around The World, Big Dipper, Low o Euro-Trash Girl. Per introduir aquesta darrera en David ens va explicar una anècdota de que una dona de 75 anys al públic un dia lis demanava la “song about the whore!”. Ells no entenien res fins que lis va repetir “the european whore!”

Gran concert, en una sala on la pròximitat amb l’artista és total, i que va demostrar que Cracker, tot i rondar els 50, estan en molt bona forma. I per molts d’anys!

dimarts, 19 de gener de 2010

Cracker - Cracker (1991)

Es genial intercanviar música amb els amics. Fa pocs anys, intercanviava discs. Després els gravava o me'ls gravaven. I finalment, ara, només ens passam els arxius mp3. Ha canviat la forma però no el fons. Quan encara no tenia ordenador demanava als amics que em gravessin cd's. I així va ser com li vaig demanar a en banyasegol que em gravés la BSO de Into the Wild ( de n'Eddie Vedder, gran pel·lícula, també en parlarem un altre dia). Ell em va donar el disc i em va dir: t'he gravat també es cd de Cracker! I jo: qui ??

I déu meu com la va clavar! Quin discasso, rock americà en vena, optimista i amb un toc d'humor. Cançó a cançó em vaig rendir a ells. . Per començar What the world needs now, una gran cançó que ja ens avisa de com són Cracker: "What the world needs now, is a new folk singer". Continua amb Happy Birthday To Me
Cracker Soul
Però en la meva opinió, la millor cançó del discs és I see the light. Amb un gran riff inicial, i uns grans coros, és una cançó ideal per escoltar mentre vas en cotxe cap a la llibertat.

Disc molt recomenable per escoltar un diumenge de primavera, amb un bon sol i un dia esplèndid. Un dia Cracker!

dilluns, 18 de gener de 2010

Cracker, en directe


Era dilluns, 19 de gener de 2004. Revetla de Sant Sebastià, patró de Ciutat. Una de les meves darreres revetles ja que des de que estodii a Barcelona, no n'he tornat a fer cap. Idò record que aquell dia em trobava amb els amics a la plaça Joan Carles I, o com es coneix popularment, la plaça de les Tortugues. La mateixa plaça on he celebrat sempre els èxits del meu estimat equip, el Mallorca. La mateixa plaça on alguns culés i merengons celebren els seus èxits, sense saber que aquella plaça és dels seguidors del Mallorca. Que se'n vagin a una altra banda a celebrar-ho! Si bé és cert que fa temps que els barralets no celebram res, tot fa pinta que aquesta temporada si que estirem de celebració.

Però be, tornant a la música... la qüestió és que aquell dia me trobava en aquella plaça. Resulta que aquella plaça era on tocaven els grups independents. Un oasi de bona música dins un desert musical dominat per dubtoses figures com Los del Río, Raul o El Canto del Loco. Els cap de cartell de la plaça eren els locals Sterling, un "supergrup mallorquí" compost per Adela ( cantant de Sunflowers) i Toni Toledo de Sexy Sadie. I jo vaig veure un grup que vaig disfrutar molt de escoltar: You Am I. Són un grup australià i veterà, amb un simpàtic líder, en Tim Rodgers, que no va deixar de mourer's i de fer girar el seu braç mentre tocava la guitarra. Si vos estic explicant tot això és perquè tan bon punt acabat el concert dels australians (que ja vos en parlaré un altre dia, tenen un disc, Hi Fi Way, excepcional) vam partir de la plaça. Varem partir sense sabre qui tocava després. I després tocava Cracker. Si aquell dia m'haguessin dit aquest nom no m'hagués dit res.

Però qui anava a pensar que anys més tard descobriria aquest grup (gràcies al meu amic banyasegol) i que es convertirien en un dels meus grups capçalera. Poques vegades he disfrutat tant descobrint un grup com amb com quan vaig començar a escoltar les cançons del seu primer disc, Cracker. Avui Cracker es una de les meves bandes preferides. Ja sabeu que van ser disc de l'any 2009 en aquest humil bloc i tenia moltes ganes de veure'ls. I per fi podré fer-ho aquest divendres! De fet ja tenc l'entrada. Concert imprescindible a la Sala Apolo.

dijous, 14 de gener de 2010

Just Breathe

Estic llegint un llibre que es diu Consumir menos, vivir mejor d'en Toni Lodeiro. Parla sobre com baixar es ritme de vida que tenim, per fer més coses de les que poguem disfrutar i, per tant, ser més feliços. Treballar per viure i no viure per treballar. Una idea molt maca si no fos perquè en aquest món tot funciona a base de doblers.

En un capítol parla sobre les relacions humanes, de com han canviat (cap a pitjor) amb el progrés. El progrés ha duit amb ell més programació i no queda temps per perdre, no hi ha marge per a la improvisació, per a donar una volta perquè si o per trobar-te a qualcú inesperadament i perdre l'horabaixa de la manera que sigui. Això només ho fan persones majors o nins petits.

Un exemple: una persona de ciutat va a una tenda de barri o d’un poble. La tendera té cinc persones fent coa, i les até amb molta calma “Que tal la teva filla? Ha aprovat les oposicions?”. La darrera persona, la persona de ciutat avesada a les presses i a les compres de supermercat sense converses, es desespera i se’n va. Mentres, les altres persones entren a la conversa i disfruten del temps tranquil·lament.

El món va molt ràpid. La gent té pressa per tot. Tenim qualitat de vida? Tenim moltes coses materials però, tenim temps per disfrutar-les?

Un altre exemple, en forma de conte:


Enzo, un rico comerciante Puerto Ayacucho, visita a las comunidades indígenas del alto Orinoco y se horroriza cuando ve a Orawë, indígena yanomami tumbado tranquilamente en su chinchorro (especie de hamaca) mascando tabaco.
-¿Por qué no sales a pescar? – le pregunta Enzo.
-Porque ya he pescado bastante hoy – le contesta Orawë.
-¿Y por qué no pescas más de lo que necesitas? –insiste el comerciante.
-¿Y qué iba a hacer con ello? – pregunta a su vez el indio.
-Ganarías más dinero. De ese modo podrías poner un motor fueraborda en tu canoa. Entonces podrías llegar lejos en el río y pescar más peces. Y así ganarías lo suficiente para comprar una red de nylon, con lo que obtendrías más pescado y más dinero. Pronto ganarías para tener dos canoas y hasta dos motores y más rápidos… Entonces serías rico como yo.
-¿Y qué haría entonces? – preguntó de nuevo el indígena.
-Podrías sentarte y disfrutar de la vida – respondió el comerciante.
-¿Y qué crees que estoy haciendo en este momento? – respondió satisfecho el indio Orawë.”


Tot això m'ha fet recordar la pel·lícula Into The Wild, i la seva banda sonora escrita per n'Eddie Vedder de Pearl Jam. O també, en una cançó del seu darrer disc, Backspacer, que podria haver estat inclosa perfectament a la BSO de Into The Wild.

Eddie Vedder: "Es lo més proper a una cançó d'amor que hem fet. Parla dels moments més feliços de la vida de la gent, quan només s'ha de valorar el moment i respirar"

Stay with me...
Let's just breathe...

dilluns, 11 de gener de 2010

Atrapat per Alice in Chains


El retorn d'Alice in Chains ha estat aigua beneïda per a jo, perquè gràcies a això els he descobert. Si ja hem va sorprendre el bon nivell del seu nou disc Black Gives Way to Blue, encara m'he sorprès més en indagar per el seu passat. I ara estic atrapat per aquest grup, no puc deixar d'escoltar-lo. No es que estigui passant una mala època ( ja sabem que les seves cançons son fosques i negatives, que parlen de la mort, depressions i drogues), o pentura si que l'estic passant, ja que estic en època d'examens jeje.

El Dirt (diuen que la seva obra mestra) no deixa de sonar a casa meva, mentre que no hi ha res com estudiar escoltant el Jar of Flies, una delícia acústica. Precisament aquest darrer, es la seva maduresa creativa, i es tracta del primer EP de la història que arrivaba a lo més alt del Billboard. Tot i això, en Jerry Cantrell (guitarrista i cervell del grup) sempre ha comentar que aquest EP el van gravar com un divertiment, i de fet, el varen compondre i gravar en una setmana.

Després demostrarien que son uns genis del format acústic a l'Unplugged de l'MTV. Precisament m'he pillat l'Unplugged de la Biblioteca, i no ha fet més que augmentar la meva fascinació per aquest grup. Ja se sap que als 90 es va posar molt de moda fer unpluggeds, concerts acústics a quatre veles que va arribar a convertir-se en un producte més de l'MTV. De fet si eres músic, havies de fer un unplugged. Però estic segur que pocs unpluggeds son tan bons com el d'Alice in Chains. Diuen que quan es sap si una cançó realment és bona, és quan la desvesteixes i la toques en acústic. I les cançons d'Alice en aquest concert són màgiques.


Va ser el 10 d'abril de 1996, 2 anys després de la mort d'en Kut Cobain. Va ser una actuació molt especial, ja que feia 3 anys que la banda no trepitjava un escenari, degut als problemes de salud del cantant, en Layne Staley, que estava enganxat a les drogues. Precisament en aquest concert se'l pot veure molt feble, pàlid, casi sense ni poder obrir els ulls. Sería l'epileg de la banda, una de les seves darreres actuacions amb en Layne abans de la seva mort, el 2002.


Aquest es un dels seus millors temes, No Excuses


dissabte, 2 de gener de 2010

“We’re just human, amusing and confusing”. Jack Johnson (Never know)


Per Narodni Trodi:

El vaig conèixer ara fa dos anys un d’aquells dilluns barcelonins quan no et vols aixecar del llit i el sentia de fons, a l’habitació del costat perquè la meva companya de pis el posava. Una de les seves primeres cançons que record és "Flake" del seu primer disc que m’ajudava a aixecar-me per arribar a Bellaterra cada dematí.

Aquell any el vaig anar a veure a Badalona, sense saber molt bé què anava a veure. I vaig trobar-me ell i la seva guitarra i vaig quedar-me amb ganes de descobrir més de Jack.

Us recoman el disc In between dreams que em varen regalar fa poc, i una cançó Never know que defineix els humans com “divertits però poc clars, intel·ligents, però que no en tenim ni idea de res, que ho intentam tot, però i realment cap on ens du tot això?Mai no ho sabrem”. El disc té cançons tranquil·les, i d’altres més aferradisses. Qualcunes tenen unes lletres enrevessades i d’altres més senzilles...d’aquelles que no se’t treuen del cap. I també cançons de protesta social com la cançó que diu “Where did all the good people go?”


Jack Johnson era un surfista professional hawaià. Un dia va tenir un accident fent surf i mentre es recuperava al llit va començar a composar cançons i a rescatar la seva guitarra que havia començat a tocar als 14 anys. Així, va deixar la taula de surf per la guitarra. En Ben Harper el va ajudar a llançar la seva carrera musical i han fet molts concerts conjunts i d’allà no ha aturat de fer concerts i discs.

Discografia:

2001, Brushfire Fairytales
2003, On and on
2005, In Between Dreams
2006, Sing-A-Longs and Lullabies for the Film Curious George
2008, Sleep trough the static
2009, Jack Johnson En concert.