dilluns, 19 de setembre del 2011

Sopa de Cabra, Son Fusteret, 17 de setembre

I una setmana després vàrem poder tornar a tastar aquesta Sopa de Cabra que tant bon gust mos havia deixat a Barcelona. Una Sopa que ja està en plena forma, ja han agafat el ritme i a Son Fusteret ja semblava que estaven de gira com fa 10 anys.

Respecte al concert de dia 9, menys emotiu, però amb un so molt millor (tocaven a l'aire lliure) i algunes variacions al setlist: L'Estació de França enlloc de Dies de Carretera, Deixa'm dir una cosa per La balada de Dicky Deeming i la inclusió de Rock n Roll de Led Zeppelin! No farem una nova critica d'un concert bastant semblant al de 7 dies abans, només comentar les agraides proclames per la llengua que van encendre el públic abans de Sota una Estrella o el moment més màgic de la nit, quan el públic es va posar a cantar a tota veu L'Empordà, i els Sopa es van limitar a seure a l'escenari, a escoltar i aplaudir.

Del que si vull parlar és del futur que s'obri per la banda. Després d'un retorn tan triomfal tothom la mateixa pregunta: continuaran ara? Nou disc? Tot i que a un gran fan com jo li agradaria molt que tornessin, no crec que sigui bona idea. És la història de sempre, tenen una discografia tan gloriosa que no es poden permetre un disc que no estigui a l'altura. Ni Héroes del Silencio, ni The Police ni els mateixos Led Zeppelin s'han atrevit a embrutar el seu passat després de tornar als escenaris. Supòs que ells tampoc s'atreviran.

Facin el que facin, ningú els hi pot llevar aquest retorn memorable. Gràcies Sopa per tornar a brindar-mos nits de Glòria. Fins prest!

dimarts, 13 de setembre del 2011

Sopa de Cabra, Palau Sant Jordi, 9 de setembre

I per fi va arribar el dia. Quins nirvis. Com estarien, com sonarien? Per començar, un gran muntatge damunt l'escenari, digne de les millors bandes de rock. I un Sant Jordi ple a vessar no només de gent madura amb ganes de fer remembers, si no també amb moltíssim jovenets i jovenets que els han anat descobrint durant els darrers anys i mai els havien pogut veure en directe. Sopa de Cabra: un grup intergeneracional que ompl Sant Jordis un darrera l'altre.

He de reconèixer que els primers acords del Boig de la Ciutat van ser una decepció. Mal so, guitarres que no se sentien, instruments que anaven fora de ritme, cançons més lentes del normal, un Gerard Quintana amb veu desafinada... difícil no comparar el que estava escoltant amb els mítics Ben Endins o el Bona Nit Malparits! Però sincerament, que importava això? Lo important era disfrutar de la festa! Una festa que just començar va donar-me la primera alegria, Dies de Carretera, la cançó que dóna nom a aquest bloc.

Poc a poc la roda va començar a girar i van començar a sonar millor. 30 cançons ni menys ni més, un greatest hits en tota regla on poca cosa va quedar fora. Si et va bé, Sota un estrella.... En Gerard Quintana totalment rejovenit, ficant-se ràpidament el públic a la butxaca i amb el paper de gran frontman, l'escenari mai se li va fer gran, tot ballant com si d'en Mick Jagger es tractés. Precisament a Sota una estrella van començar els comentaris d'en Gerard que ningú s'esperava: Sopa de Cabra sempre reticents a mesclar rock n roll i estelades, s'han acabat unint al corrent de la causa nacional catalana. Però bé, si en Jordi Pujol pot canviar de postura, perquè no ho poden fer ells?

Això va fer que definitivament es fiquessin el públic a la butxaca, i després de les rockeres No vull Canviar de Pell i El carrer dels Torrats va venir un dels moments màgics de la nit: una primera tanda de cançons acústiques a tocar del públic per dedicar un emotivissima Seguirem Somniant al gran absent de la nit: Joan 'Ninyín' Cardona. En Gerard casi no pot cantar de l'emoció i a tothom del públic se li escapa la llagrimeta.

Els hits no deixaven de succeir-se, Hores Bruixes, Mala Sang, Instants del Temps.. difícil queixar-se del setlist, que té qualcunes variacions cada nit. A la versió d'en Bob Marely, Guerra, en Gerard actualitzar el seu discurs contra els polítics deixant clar que qui comana aquí son les grans corporacions que fan negocis de la guerra. Una de les sorpreses de la nit va ser la versió reagge de Si et Quedes Amb Mi, que tot i ser interessant, no supera la de Ben Endins. Un medley de Blujins Rock i El Sexo va servir per homenatjar de nou en 'Ninyín', l'autèntica ànima rockera dels Sopa. Sort d'el fitxatge d'en Xarim Aresté, de Very Pomelo!, que va posar una mica de brutor distorcionadora amb la seva guitarra per contrarestar la serietat i melodia d'en Josep Thió.

No Hi Ha Camí és una de les cançons que més es varen agrair, abans de encaminar el final amb les perles com una preciosa Mai Trobaràs en acústic, Camins, Nits de Glòria també acústica només amb Quintana i Thió, Niyin's Mine, l'himne de L'Empordà i Podré tornar enrere. Una tornada a l'altura del mite. Des de la més absoluta subjectivitat, un concert 10. Dissabte, a Palma, segona cita amb la història!

dimecres, 7 de setembre del 2011

La banda més gran del rock català

Sempre he trobat que existeixen moltes similituds entre Sopa de Cabra i Pearl Jam, els dos grups que amb tota seguretat he escoltat més en la meva vida. Els dos grups van sorgir a la mateixa època, ambdós grups van ésser abanderats d'una etiqueta amb la qual mai es van sentir gaire còmodes, ja fos grunge o rock català. I això que era evident que hi havia molta diferència entre Pearl Jam i Alice In Chains, la mateixa que hi havia entre Sopa de Cabra i Sangtraït. Els dos grups estan formats per cinc components, dues guitarres que deixaven que el vocalista es centrés en la seva feina. Dos frontmans dels bons, els més coneguts de cada grup, d'aquests que saben interaccionar amb el públic i amb opinions contundents.

En els dos grups, els cantants varen ser els darrers en ser fitxats per a la formació, i a més, de manera similar: varen rebre un cassette on els hi varen demanar que gravessin unes veus. Un va realitzar la celebrada trilogia autobiogràfica amb Once i Alive, mentre que l'altre va gravar Era Dolça. El cassette de n'Eddie Vedder es va re-editar fa un any amb la luxosa edició de Ten, la de en Gerard de moment es manté ben guardada, però en canvi la revista Enderrock mos ofereix ni més ni menys que la maqueta que van gravar el 1988, ràpidament exhaurida i avui en dia impossible de trobar. Esper que arribi ja als kioskos!

A més, ambdós grups s'han mantingut sempre fidels a la seva alineació inicial, menys la bateria de Pearl Jam als seus inicis: Gerard, Thió, Ninyín, Cuco i Pepe; Eddie, Mike, Stone, Jeff, Matt. Els dos grups varen viure un èxit inicial desorbitat, per rebre després crítiques de per totes bandes amb els discutits No Code i Mundo Infierno. A més, enguany els dos grups estan de celebració: uns celebren els 20 anys del naixement del grup, d'altres els 25 (i 10 que es van separar). I la que supòs que és la similitud més important, són les dues bandes que més m'han marcat a la vida!

Divendres acaba el compte enrere d'un concert que esper des de fa 10 anys, quan els vaig veure per darrera vegada. No ho dubteu, Sopa de Cabra: La banda més gran del rock en català.