diumenge, 28 de juliol de 2019

10 anys de Dies de Carretera!


Fa unes setmanes llegia com un company blogger s'autofelicitava pel desè aniversari del seu bloc, tot reconeixent que avui en dia el deu llegir poca gent i que no te cap altre objectiu que arrencar somriures als seus coneguts i sobretot, a ell mateix, en rellegir les seves pròpies memòries.

En llegir-ho vaig pensar "no puc estar més d'acord". Vaig mirar la meva primera entrada i em vaig adonar que el meu bloc també estava a punt de fer els 10 anys (10 anys!!).

El món blogger ja no està de moda, com fa 10 anys quan vaig començar aquesta aventura. L'aparició de noves xarxes socials, va fer que poc a poc molts blocs desapareguessin, o anassin reduint l'activitat fins acabar congelats. Jo soc el primer que ja no escric amb la regularitat que ho feia als inicis. I soc conscient que avui en dia ja no hem llegeix ningú. Però si he mantingut viu el bloc, ni que sigui amb dues entrades a l'any, és per què me'l prenc com un diari musical, és a dir, per què principalment escric per a jo mateix. No vos podeu imaginar com m'agrada rellegir barbaritats que vaig escriure fa 10 anys, o recordar aquell concert del 2011 al qual ja ni recordava haver assistit.

Amb aquesta seran 163 entrades. Seguiré escrivint, al meu ritme, per pur plaer personal. I si algú passa per aquí per equivocació, benvingut serà!

Molts d'anys Dies de Carretera!

diumenge, 7 de juliol de 2019

In the city that never sleeps


Fa unes setmanes vaig estar de viatge a Nova York, visitant un amic que viu allà. Tota una experiència, sens dubte un lloc que val la pena visitar almenys una vegada a la vida. Evidentment, no em vaig perdre els imprescindibles de la ciutat; Times Square, el pont de Brooklyn, el World Trade Center, la 5th Avenue, Central Park, Rockefeller Center, l'ambient nocturn de l'East Village, etc... però servidor també té el seu costat freak, i no em vaig poder resistir a visitar algunes de les moltes referències musicals que té la Big Apple:

Led Zeppelin - Physical Graffiti (1975)



Els números 96 i 98 del carrer St. Mark's Place, a East Village, foren els escollits per a la portada del 6è àlbum de Led Zeppelin. Que vos puc contar d'aquest doble àlbum, que conté algunes de les millors cançons de la banda com Kashmir, In My time of Dying o Tampled Under Foot. El disseny gràfic de la portada fou bastant novedós per la època: les finestres de l'edifici s'obrien i es tancaven, amagant dedins lletra a lletra el títol del disc. Digau-me friki, però plantar-me davant de l'edifici, posar-me els auriculars i donar-li al play al disc, va ser tota una experiència.

Cafe Wha?


Situat al barri de Greenwich Village, és sobretot famós per haver estat lloc on en Bob Dylan va fer el seu primer concert. Cafè amb podi lliure, és a dir, l'escenari és obert a tota persona que hi vulgui actuar; Bruce Springsteen, Kool and the Gang, The Velvet Underground o comediants com en Bill Cosby han passat per aquest mític cafè.

Oasis - Standing on the Shoulder of Giants (2000)



L'inici de la decadència del grup de Manchester. L'anterior, hiperproduït, Be Here Now no havia estat ben acollit per la crítica, dos dels membres fundadors en Paul "Bonehead" Arthurs i en Paul "Guigsy" McGuigan, deixaren la banda segurament farts dels dos germans Gallagher, cosa que va obligar a nen Noel Gallagher a gravar totes les guitarres i baixos del disc. I a partir d'aquí, discos irregulars, amb cançons puntuals brillants, però que mai van tornar a estar a l'altura de la fabulosa parella inicial Definitely Maybe i Morning Glory. Com a títol del disc, una frase de n'Isaac Newton "If I have seen further it is by standing on the shoulders of giants" que en Noel va llegir en una moneda de 2 lliures; i com a portada del disc, una foto de l'Empire State i de la 5th Avenue, amb les torres bessones de fons.



Una vista molt similar a la que es pot gaudir des del Top of The Rock, al Rockeffeller Center. Per una banda, l'Empire State Building i tots els edificis de Lower Manhattan. I per l'altre Central Park. Una visita molt recomanable, sobretot anar-hi d'horabaixa per a gaudir de la posta de sol i veure com es van il·luminant els gratacels a mesura que es fa de nit.