diumenge, 29 de desembre del 2019

Les 10 de 2019


Seguint amb la tradició encetada l'any passat, aquí van les cançons de 2019 que més han sonat enguany a Dies de Carretera:

1. Anegats - No Fris

El retorn dels serverins als escenaris va ser una gran noticia, però tots teniem ganes de veure que mos podien oferir de nou una vegada entressin a l'estudi de gravació. I Ànima Niu n'és el resultat, un disc on com era d'esperar baixen les revolucions, però que compta amb temes com aquest No Fris, amb un violí que recorda a clàssics com Tramuntana i que me transmet molt bon rollo.

2. Bad Religion - Candidate

Els californians no fallen. Aprop de complir 40 anys de carrera, segueixen sense baixar el nivell en els seus discos, demostrant qui són els reis del hardcore melòdic. El disc, Age of Unreason, està carregat de bones cançons, però me quedaré amb aquest Candidate, amb una lletra tan adient per aquest any 2019 en el que amb la repetició de les eleccions generals, hem viscut una sensació d'eterna campanya electoral.

3. The Black Keys - Lo/Hi

Un dels retorns més esperats de l'any, amb un disc anomenat Let's Rock, que prometia tornar a les arrels blues rock del dúo americà. I que efectivament, compta amb temes tan efectius com el que fou single d'avançament, Lo/Hi.

4. The Racounters - Help Me Stranger

En Jack White ha ressuscitat el seu projecte amb en Brendan Benson 11 anys després del seu darrer disc, amb un treball ple de rock n roll i guitarres afilades. I noltros, ben contents de gaudir de temes com aquest Help Me Stranger

5. Rosalía - Milionària

D'acord, tots tenim un guilty pleasure, i podríem que darrerament el meu és Rosalía. La música que factura no és el meu món, però he de reconèixer que és de lo més interessant / divertit que li ha passat a la música espanyola els darrers anys, que les entrevistes que li he vist m'ha semblat una persona molt sensata i que en sap de música, i que quan va sortir aquesta rumba catalana de nom Milionària, me va fer molta gràcia.

6. Liam Gallagher - Shockwave

El disc que més he escoltat, aquest 2019 segons Spotify. Com ja vaig comentar, el nostre estimat Liam, ben envoltat de bons productors, i erigint-se com el continuador del so Oasis, com en aquesta gran Shockwave.

7. Jimmy Eat World - Criminal Energy

Retrobar-te amb un dels grups de la teva adolescència és un dels plaers més grans que hi ha. I si és amb un bon disc, com aquest Surviving, encara millor. Ple de temes marca de la casa, amb les melodies de sempre, com aquest Criminal Energy. Que més es pot demanar?

8. León Benavente - No hay Miedo

M'encanta tenir entrades per a festivales que "m'obliguin" a escoltar música nova i a sortir de la meva zona de confort. Així és com les primeres confirmacions del proper Mallorca Live Festival m'han fet endinsar-me dins el món de León Benavente. Combinació de rock i electrònica, amb temes tan enganxosos com aquest No hay Miedo.

9. Manel - Per la Bona Gent

Si la música urbana d'avui en dia utilitza el samplers, perquè no ho pot fer un grup com Manel  amb una cançó de na Maria del Mar Bonet de 1977? M'encanta la seva recerca constant de noves sonoritats, amb millor o pitjor resultat, però per aquesta darrera entrega, clarament amb bona nota, tant en disc com en directe.

10. Lax 'n' Busto - Si no ho fas tu

En Pemi Fortuny tornant a posar veu a un tema dels Lax n Busto 15 anys després era una de les notícies de l'any. Després de quedar-se sense cantant per segona vegada en la seva història, enlloc d'enfonsar-se, el grup del Vendrell es reinventa amb aquest disc polièdric, que compta amb 7 cantants diferents, entre ells el primer cantant que va tenir la formació, amb el que firmen aquest gran tema amb un clar missatge de superació personal.

dissabte, 14 de desembre del 2019

Manel, Teatre Principal de Palma, 13 de desembre


Llegia l'altre dia una entrevista on li demanaven a nen Guillem Gisbert, cantant de Manel, si considerava que va ser un error abandonar l'ukelele després de l'aclamat primer disc Els Millors Professors Europeus. I ell contestava que no, que estava convençut que havien de canviar i que si seguissin tocant l'ukelele, ara ningú els escoltaria. I crec que té tota la raó del món. Però crec que és igualment cert que mai tornaran a fer un disc com el de l'ukelele.

La constant evolució del seu so és admirable i els fa un grup molt interessant. I si bé els seus discos post-ukelele mai me van enganxar, la cosa ha estat diferent amb el darrer Per La Bona Gent, disc que va anar guanyant amb les escoltes fins a animar-me a anar a veure la seva actuació al Principal. I la veritat és que va ser un concert genial, demostrant que és en aquest tipus de recintes on saben jugar millor.

Tot i que la cosa no va començar massa bé, des de l'inici van aparèixer problemes de so deixant la veu den Guillem massa baixa. Quan se'n van témer, ja duien 4 cançons. Però van decidir aturar, demanar disculpes, arreglar el problema, i tornar a començar des del començament. La veritat es que no ho havia vist mai això. Chapeau per ells. Així, amb una estranya sensació de deja vú, tornarem a viure l'arrancada inicial amb Formigues, Els Entusiasmants, Aquí tens el meu braç i una celebrada Serotonina, sobretot a la frase "les velles es xapen de riure", que el públic mallorquí sap molt bé a qui va dedicada.

La veritat es que l'evolució de Manel queda patent als seus directes, han abraçat els sintetitzadors, els samplers i l'elèctronica, amb un baixista que ja toca més els teclats que el seu instrument original. Aquest son els nous Manel, disposats a defensar el seu present i no a viure del passat. Així, basaren el concert en els dos darrers discos, i només en moments puntuals deixaren marge per a la nostàlgia, com amb la Cançó del Soldadet o una renovada i electrònica Captatio Benevolentiae, única referència al seu primer disc. Van anar encalentint motors fins arribar als Bisos amb unes vibrants Teresa Rampell, Boy Band i Per la Bona Gent que ja van fer que tothom s'aixequés del seient.

Després dels bisos, per acabar, Les Estrelles, Ram de Clamídies, i la traca final amb Sabotatge, Boomerang i Benvolgut. Genials tant el disc com l'actuació. A servidor l'han tornat a enganxar. I si continuen amb la seva innovació i originalitat sonora, seguiran tenint tota la meva atenció.

diumenge, 13 d’octubre del 2019

Zoo - Raval (2017)



El 19 de juny de 2014 es va penjar a youtube el videoclip de la cançó Estiu. Un vídeo senzill i artesanal que no mostrava altra cosa que col·legues passant un horabaixa a la plajta. La cançó va agradar i el vídeo va anar sumant visites fins a tornar-se viral. 5 anys després, Zoo s’ha convertit per mèrits propis en un dels capdavanters de l’escena valenciana actual, recollint el relleu dins aquest podi de grups com Obrint Pas o La Gossa Sorda. 5 anys meteòrics on han publicant 2 LP’s, 1 EP, i han girat sense aturar, arribant a tocar a Polònia o al Japó. Ara tanquen gira amb sold outs a València, Barcelona, Madrid i Santiago de Compostela, per a fer una pausa el 2020 amb la promesa de tornar el 2021.

Raval va sortir el 2017 i fou el segon assalt del grup de Gandia. Un disc que continua amb la línia que va obrir el primer “Tempestes venen del sud”, amb la intenció de fusionar hip hop, electrònica, ska i rock. Al joc de veus dels cantants Panxo i Arnau, s'hi sumen aquí Def Con Dons a Dilo en Castellano, amb el germà den Panxo, Pablo Sánchez (cantant de La Raíz) i la rapera cuabana Annie Garcés s'acosten a la cúmbia amb la deliciosa Rituales de Santería, mentre que les cantants del grup de Mafalda col·laboren a Presoners. També trobam un homenatge a la mestra Marifé Arroyo, pionera de l'escola en Valencià, a La Mestra. El Cap Per Avall repassa la situació del País Valencià demostrant com es fa això de rapejar en valencià, mentre que a Correfoc demostren que també saben baixar les revolucions i aproximar-se a la balada. Però és a Ventiladores, amb el seu enganxós riff de guitarra i la seva potent tornada on per servidor aconsegueixen el seu tema més rodó.

Esperem que agafin forces durant la pausa de l'any que vé. Des d'aquí esperarem la seva tornada, perquè tenim més ganes de Zoo!

dissabte, 5 d’octubre del 2019

Liam Gallagher - Why Me? Why Not. (2019)


La veritat és que era molt escèptic amb la carrera en solitari d'en Liam Gallagher. Els precedents no convidaven gaire a l'optimisme. Ni les seves aportacions als discos d'Oasis ni tampoc l'aventura fallida de Beady Eye, el grup que muntaren la resta del grup sense en Noel i que només publicà dos discos. Ell era bo cantant els cançons del seu germà, no component tems propis. Però sembla que es va saber assessorar bé i es va rodejar d'un grup de productors i compositors amb els quals va debutar en solitari amb el notable As You Were, l'any 2017.

Why Me? Why not és la continuació i la confirmació de que en Liam va per molt bon camí. Així com el seu germà sembla voler cercar noves sonoritats aproximant-se als sintetitzadors i a l'electrònica, el nostra estimat Liam ha decidit continuar amb l'herència d'Oasis i la tradició del pop-rock britànic. I la jugada li surt molt bé. El trio inicial ja justifica el disc. L'elèctrica Shockwave és un ideal per a obrir el disc, a One of us baixen les revolucions amb una lletra que sembla que va dirigida al seu germà Noel, i amb joc de veus final genial. La cosa continua amb Once, una balada molt lennoniana acompanyada elegantment de violins. Ja sabiem que en John Lennon és un dels referents d'en Liam, i de fet, el títol de l'àlbum és el nom d'un dibuix que va realitzar el de Liverpool.

L'alegre Now That I've Found You, Halo conduida per un frenètic piano o la que dóna títol al disc Why Me? Why Not, son altres temes destacables d'un disc, que si bé es cert que baixa de revolucions a la segona part, té punts àlgids com The River, un altre tema amb un so molt Oasis.

Pel que vam poder veure en directe al BBK Live d'aquest any, en Liam és el primer que estaria encantat de que Oasis tornessin als escenaris. No sé si això arribarà a passar mai, però mentrestant seguirem d'aprop seva carrera en solitari.

dissabte, 24 d’agost del 2019

Sopa de Cabra, Felanitx, 22 d'agost


Felanitx acollí el retorn dels gironins a Mallorca, en un concert que en principi s'havia de fer a Pollença el 10 d'agost. Però hi hagué canvi de govern municipal fa uns mesos, i sembla que ara el rock en català no es benvingut al municipi pollencí. Una llàstima que la cultura surti perjudicada de les decisions polítiques. Però per sort, pogueren canviar la ubicació i les dates per acabar tocant a Felanitx. I es que enguany els Sopa han estat gravant un nou disc, i només han tocat en directe per les Balears, donat que el seu concert al Doctor Music Festival es va suspendre amb tota la resta del festival.

Precisament al Doctor Music havien de tocar sencer el seu disc més venut, Ben Endins, i una de les incògnites era saber si això acabaria passant a Felanitx. I de primeres ho va semblar, quan començaren amb Tot Queda Igual i Bloquejats. Però a la tercera cançó ja es desmarcaren amb una Tornaré a ser Lliure dedicada als presos polítics i anen Valtonyc. I es que el concert, tal i com s'havia anunciat, fou un recull de grans èxits, on només caigueren 3 cançons del seu darrer disc. Així, tocaren els temes més representatius de la banda, com el Si et quedes amb mi, El Carrer dels Torrats, Hores Bruixes, Per no dir res o Instants del temps. Un concert amb poques sorpreses, però s'ha de dir que en directe estan ben en forma, i que en Gerard Quintana, als seus 54 anys, continua tenint una gran veu i un gran pres damunt l'escenari.

Amb el Boig de la Ciutat, Si et va be, i les fusionades No tinguis pressa - Sota una Estrella, arribaren als bisos. En plural, perquè al primer caigueren Cercles i Podré tornar enrere, i per al segon i definitiu, una Mai trobaràs acústica amb només en Quintana i en Thió, l'homenatge anen Ninyin amb Blujins rock i El Sexo, per acabar, evidentment, amb l'Empordà.

Amb ganes d'escoltar el nou material que han estat gravant. Mentrestant, un altre gran directe de Sopa que mos enduim.

diumenge, 28 de juliol del 2019

10 anys de Dies de Carretera!


Fa unes setmanes llegia com un company blogger s'autofelicitava pel desè aniversari del seu bloc, tot reconeixent que avui en dia el deu llegir poca gent i que no te cap altre objectiu que arrencar somriures als seus coneguts i sobretot, a ell mateix, en rellegir les seves pròpies memòries.

En llegir-ho vaig pensar "no puc estar més d'acord". Vaig mirar la meva primera entrada i em vaig adonar que el meu bloc també estava a punt de fer els 10 anys (10 anys!!).

El món blogger ja no està de moda, com fa 10 anys quan vaig començar aquesta aventura. L'aparició de noves xarxes socials, va fer que poc a poc molts blocs desapareguessin, o anassin reduint l'activitat fins acabar congelats. Jo soc el primer que ja no escric amb la regularitat que ho feia als inicis. I soc conscient que avui en dia ja no hem llegeix ningú. Però si he mantingut viu el bloc, ni que sigui amb dues entrades a l'any, és per què me'l prenc com un diari musical, és a dir, per què principalment escric per a jo mateix. No vos podeu imaginar com m'agrada rellegir barbaritats que vaig escriure fa 10 anys, o recordar aquell concert del 2011 al qual ja ni recordava haver assistit.

Amb aquesta seran 163 entrades. Seguiré escrivint, al meu ritme, per pur plaer personal. I si algú passa per aquí per equivocació, benvingut serà!

Molts d'anys Dies de Carretera!

diumenge, 7 de juliol del 2019

In the city that never sleeps


Fa unes setmanes vaig estar de viatge a Nova York, visitant un amic que viu allà. Tota una experiència, sens dubte un lloc que val la pena visitar almenys una vegada a la vida. Evidentment, no em vaig perdre els imprescindibles de la ciutat; Times Square, el pont de Brooklyn, el World Trade Center, la 5th Avenue, Central Park, Rockefeller Center, l'ambient nocturn de l'East Village, etc... però servidor també té el seu costat freak, i no em vaig poder resistir a visitar algunes de les moltes referències musicals que té la Big Apple:

Led Zeppelin - Physical Graffiti (1975)



Els números 96 i 98 del carrer St. Mark's Place, a East Village, foren els escollits per a la portada del 6è àlbum de Led Zeppelin. Que vos puc contar d'aquest doble àlbum, que conté algunes de les millors cançons de la banda com Kashmir, In My time of Dying o Tampled Under Foot. El disseny gràfic de la portada fou bastant novedós per la època: les finestres de l'edifici s'obrien i es tancaven, amagant dedins lletra a lletra el títol del disc. Digau-me friki, però plantar-me davant de l'edifici, posar-me els auriculars i donar-li al play al disc, va ser tota una experiència.

Cafe Wha?


Situat al barri de Greenwich Village, és sobretot famós per haver estat lloc on en Bob Dylan va fer el seu primer concert. Cafè amb podi lliure, és a dir, l'escenari és obert a tota persona que hi vulgui actuar; Bruce Springsteen, Kool and the Gang, The Velvet Underground o comediants com en Bill Cosby han passat per aquest mític cafè.

Oasis - Standing on the Shoulder of Giants (2000)



L'inici de la decadència del grup de Manchester. L'anterior, hiperproduït, Be Here Now no havia estat ben acollit per la crítica, dos dels membres fundadors en Paul "Bonehead" Arthurs i en Paul "Guigsy" McGuigan, deixaren la banda segurament farts dels dos germans Gallagher, cosa que va obligar a nen Noel Gallagher a gravar totes les guitarres i baixos del disc. I a partir d'aquí, discos irregulars, amb cançons puntuals brillants, però que mai van tornar a estar a l'altura de la fabulosa parella inicial Definitely Maybe i Morning Glory. Com a títol del disc, una frase de n'Isaac Newton "If I have seen further it is by standing on the shoulders of giants" que en Noel va llegir en una moneda de 2 lliures; i com a portada del disc, una foto de l'Empire State i de la 5th Avenue, amb les torres bessones de fons.



Una vista molt similar a la que es pot gaudir des del Top of The Rock, al Rockeffeller Center. Per una banda, l'Empire State Building i tots els edificis de Lower Manhattan. I per l'altre Central Park. Una visita molt recomanable, sobretot anar-hi d'horabaixa per a gaudir de la posta de sol i veure com es van il·luminant els gratacels a mesura que es fa de nit.

diumenge, 9 de juny del 2019

Sau30, Inca, 8 de juny


Quan en Pep Sala va anunciar una gira de Sau per a celebrar el 30é aniversari del naixement del grup, la idea inicial era fer una gira d'un any que acabés el passat 1 de març al teatre del Liceu de Barcelona. Tot d'una vaig pensar que segurament la gira seria un èxit i que no els bastaria un sol any. I efectivament han acabat allargant la gira i per sort, han pogut fer un forat per a venir a Mallorca. I ahir vam poder gaudir de veure en directe un grup que mai m'hagués imaginat que arribaria a poder veure.

Està clar que sense en Carles Sabater no és el mateix, i ells mateixos són els primers que deixaren clar que no són Sau, sino Sau30. Però la veritat és que el concert va ser molt millor de lo que m'esperava. En Jonathan Argüelles, que els acompanya a la veu durant aquesta gira, va complir el seu paper a la perfecció, demostrant que és un gran cantant i sense voler ocupar el lloc d'en Carles  en cap moment. A més, musicalment, la banda va sonar impecable. I per acabar, en Pep Sala s'ho va passar beníssim, fent de mestre de cerimònies, posant veu a moltes cançons i aportant un toc d'humor per a ficar-se el públic a la butxaca.

Les primeres notes de Res semblant a res ja van posar la pell de gallina a servidor. Seguiren amb un altre tema del Set, Tornar a començar, i Màgic Whisky. Del Junts de nou per primer cop, caigueren No voliem fer-nos grans i Cap on Vas?. Amb una emocionant Ningú no ens mourà d'aquí en Pep Sala demostrà la gran veu que té, i poc a poc posaren la mirada en els seus treballs més antics, regalant al públic una gran No he nascut per militar. Una 11 de setembre amb aires country donà pas a Corre Corre't corre, Tu encens el meu foc, La cançó de la noia de l'altre cantó del Bar i Percentantges. La cosa es va animar encara més amb l'elèctrica M'en Torno a Sau, sobretot quan la van ajuntar amb el Tren de Mitjanit. Envia'm un Àngel va posar la pausa necessària per a arribar als bisos amb unes grans Si un dia he de tornar, i les fusionades Foc al Cos i És inútil continuar.

I es que sempre van ser uns genis en això de ajuntar cançons. Però estava clar que almenys en faltava una per a acabar. I efectivament, tornaren a l'escenari per a iniciar a base d'alenades una Boig per tu, on deixaren la veu en mans del públic durant els primers versos. Per sort encara va quedar temps per una altra, i així acabar amb Jo ho espero tot de tu / Només ho faig per tu. Va ser concertasso, molt emocional. L'enhorabona a nen Pep Sala i tota la resta de músics per la gran idea de fer aquesta gira. Fins sempre Sau!

diumenge, 5 de maig del 2019

Berri Txarrak, Es Gremi, 4 de maig


Berri Txarrak en euskera significa "males notícies". I son males noticies que un grup com el navarrès se separi. Per sort, la seva gira de despedida va aturar-se a Mallorca i així vam poder disfrutar d'un dels millor directes de l'escena nacional.

Sense artificis, sense decorat. Només intensitat i tres músics que ho donen tot a cada nota. Començaren amb Gelaneuria, i van anar enllaçant cançons una darrera l'altra com si no volguessin perdre ni un minut. Així caigueren Iparra gadlu: Hegora joan, Hil nintzen eguna i Infrasoinuak, que donà pas a les primeres paraules de la nit en català d'en Gorka. Un concert molt centrat en el seu darrer disc, però amb moltes referències al passat, sobretot a Jaio.Musika.Hill i a Libre. Amb Oreka arribà una de les sorpreses de la nit, quan es marcaren un tag amb Toro, del Columpio Asesino, que quedà de puta mare. I es que els navarresos sempre han estat molt de les versions, i també ens regalaren un homenatge a Daft Punk amb Around the World i Da Funk, per a continuació rematar-mos amb Denak ez du Balio. I per als bisos caigueren una Maravillas amb en Gorka tot sol amb la guitarra, el single del seu darrer disc Katedral Bat, un Sols el Poble salva el Poble dedicat a nen Valtonyc i acabaren amb una Oihu que tornà literalment loca a la sala d'Es Gremi. Vos trobarem a faltar Berri Txarrak!

dimarts, 19 de febrer del 2019

Els Pets, teatre de Lloseta, 16 de febrer


Els Pets van visitar dissabte el teatre de Lloseta disposats a demostrar que no volen viure de velles glòries i amb ganes a defensar els seus treballs actuals. I es que deixar fora del setlist la teva cançó més popular, Bon dia, i tocar íntegrament el teu darrer disc, Som, és tota una declaració d'intencions.

Amb els primers acords d'Agost, començà la nit. I poc a poc anaren caient les perles pop del seu darrer disc, Com Wittgenstein o La Vida és molt avorrida sense el teu cos. Un dels primers moments emotius fou la dedicatòria de La Vida és bonica (però complicada) als presos polítics catalans. Un altre dels moments que posà a servidor els pèls de punta fou Corvus, la confessió del bateria Joan Reig sobre els abusos sexuals que va patir de petit per part del capellà de Constantí. Els anteriors discs, com L'Àrea Petita i Fràgil, també foren molt presents al setlist. I es que el trio tarragoní demostra estar molt orgullós de la seva etapa actual, on s'han endinsant sense dissimular en les profunditats del pop, abandonant el rock festiu dels seus inicis.

Seguiren tocant temes recents com No vull que t'agradi aquesta cançó, o l'Exèrcit que vindrà, potser la cançó més política de Som. Entre cançons, les bromes i el bon humor d'en Lluís Gavaldà provocaren més d'una rialla per part del públic. Després de la preciosa història de Laia, començaren les primeres concessions a mirar més enrera dins el seu cançoner, i així el públic va poder gaudir de les elèctriques Hospital de Mar, Tantes coses a fer i Soroll, arribant al primer bis. Tornaren amb Com anar al cel i tornar, Llavis nous i una festiva Jo Vull ser Rei, amb dues afortunades dones del públic que pujaren a l'escenari, vestides amb camisetes amb el missatge "Jo vull ser Reina" estampat, i que ballaren i cantaren damunt l'escenari com si es tractessin de les enyorades Llufes.

I en principi semblava que acabaven aquí, però el públic volia més, i aconseguí que ens regalessin Una estona de Cel i una S'ha acabat, que servi per tancar el concert amb en Lluís Gavaldà passejant i cantant entre el públic.

En fi, un grup amb un passat inqüestionable, que demostra tenir molt a dir en el present, i del que esperem en quedi molt de futur!