Les 10 de 2020

2020, l'any que la Covid-19 va arribar per a canviar les nostres vides, deixar-mos de cop i volta sense música en directe i convertint les entrades de concerts que ja teníem en paper banyat. Per sort, també mos ha deixat un munt de discos genials que entre d'altres coses, mos ha salvat durant el confinament de la passada primavera. I es que encara trob increïble que en un sol any haguem tengut material nou de Da Souza, Pearl Jam, Pet Shop Boys, Els Amics de Les Arts, Green Day, Sopa de Cabra, The Strokes, Biffy Clyro, Bob Dylan, Neil Young, Lucinda Williams, Paul McCartney, Jarabe de Palo, Txarango, Bruce Springsteen, AC/DC, .... i encara podria continuar. Així que, sense cap ordre que no sigui el cronològic, aquí van les 10 cançons que més han sonat enguany a Dies de Carretera:

Green Day - Father of All...

Si aquesta és la cançó que més he escoltat aquest 2020 segons Spotify, per alguna cosa serà. Amb aquest disc han tornat a les arrels, a les cançons accelerades i vitaminades de 2 minuts, i aconseguit que me torni a reenganxar a Green Day.

Sopa de Cabra - En trenques el cor

Els gironins marcant-se un rock n roll de tota la vida, en un disc (La Gran Onada) ple de bones cançons, que esborra els dubtes que me va provocar l'anterior Cercles, i que pot mirar de tu a tu a qualsevol de la seva etapa clàssica dels anys 90.

Pearl Jam - Quick Escape

Fa anys que els discos dels de Seattle me semblen irregulars. Però sempre hi trobam joies que valen la pena, com l'impecable quartet inicial del seu darrer disc, Gigaton. Però avui mos quedarem amb aquesta Quick Escape de riffs Zeppelians, amb un Eddie Vedder a les veus cagant-se en en Donald Trump, i un estel·lar Mike McGready marcant-se un solo de guitarra final que sembla que t'estigui apunyalant l'ànima.

The Strokes - Bad Decisions

Sense dubte, una de les meves bandes sonores durant el confinament. Els de New York van tornar amb un disc amb un títol que no podia ser més premonitori, The New Abnormal, amb un so molt anys 80, i cançons tan rodones com aquesta Bad Decisions i el seu descarat homenatge al Dancing With Myself de Billy Idol.

The Rolling Stones - Living In A Ghost Town

"Life was so beautiful, then we all got locked down". Se pot fer una cançó més premonitòria de lo que passaria el 2020 que aquesta? I amb el seu videoclip de ciutats fantasma durant el confinament? Ho dubt. Un plaer sempre escoltar treball nou de les satàniques majestats, amb genial solo d'harmònica d'en Mick Jagger inclòs. Serà l'avançament d'un nou disc? Esperem que sí!

Jarabe De Palo - Los Ángeles Visten de Blanco

El 2020 també mos ha duit la pèrdua d'en Pau Donés, que feia anys que lluitava contra un càncer de colon. Però abans de partir, mos va voler donar el seu darrer regal, aquest disc anomenat Tragas o Escupes, que tot i les circumstàncies rebosa vitalisme, i que conté coses tan belles com aquest Los Ángeles Visten de Blanco, dedicat als metges que el van cuidar durant la seva malaltia, i que mos han cuidat a noltros durant aquesta pandèmia.

Rolling Blackouts Coastal Fever - Cars In Space

M'encanta descubrir grups nous. I aquest estiu, llegint la Ruta 66 a la platja, davant la mar, me va cridar l'atenció una entrevista a un grup australià de nom impossible de recordar. Però amb un disc, Sideways to New Italy, d'un indie rock exquisit, que em va acompanyar tot el mes d'Agost, amb temes tant genials com aquest Cars in Space i el seu brutal diàleg de guitarres en el seu interludi.

Taylor Swift - Exile (feat. Bon Iver)

Durant el confinament vaig mirar el documental Miss Americana a Netflix, i per curiositat, vaig ficar el nas dins la seva discografia a veure que tal sonava aquesta tal Taylor Swift. I finalment, m'hi vaig acabar ficant de cap i ja me puc declarar un Swiftie en tota regla. A més a més, va la tia i no es marca un, sino DOS! discos sorpresa, amb temes que va compondre durant la incontinència creativa que va patir durant el confinament, on figuren col·laboracions tan genials com aquesta balada a duo amb en Bon Iver.

Bruce Springsteen - If I Was The Priest

The Boss ha reunit a la E Street Band i això sempre és una bona noticia. I a més amb un disc que esta a l'altura de la seva història, amb un gran so, amb temes nous molt interessants, però sobretot, per aquestes tres animalades de cançons que en Bruce tenia amagades desde... 1972!.. i que reben el nom de Jenny Needs a Shoter, Song for Orphans o aquesta If I Was The Priest.

AC/DC - Shot In The Dark

Com ja vam comentar per aquí, els australians son una altra de les bandes que han vengut a salvar aquest 2020, amb un Angus Young que ha pogut tornar a reunir a la formació clàssica, un Brian Johnson que torna a posar les veus, i dosis del hard rock de tota la vida com aquesta Shot In The Dark.

AC/DC - POWER UP (2020)

Quina agradable sorpresa tenir nou material d'AC/DC en ple 2020. I es que les circumstàncies no convidaven a l'optimisme. Entre la demencia i posterior mort d'en Malcolm Young, els problemes amb la justicia del bateria Phil Rudd, l'abandonament de la banda per part de Cliff Williams, i per acabar, els problemes d'oïda d'en Brian Johnson que van fer que n'Axl Rose acabés la gira anterior. La veritat es que feia pensar que la següent noticia que tendríem dels australians seria la dissolució de la banda.

Però per sort, poc a poc n'Angus Young ha pogut tornar a reunir la formació clàssica del grup, amb el seu nebot Stevie Young a la guitarra rítmica, i amb un Brian que pareix que ha superat els seus problemes de salut per a posar la seva veu al servei del grup. I així, amb un secretisme absolut, es va anar gestant aquest gran retorn anomenat POWER UP.

I m'és absolutament igual si diuen que tots els discs sonen igual, que no han tornat a fer un gran treball desde Back in Black, o que molts dels riffs d'aquest POWER UP estaven guardats desde fa anys i podrien ser temes descartats d'altres CD's. Lo important per jo és la felicitat de que un dels meus grups de tota la vida encara estigui donant guerra, poder tancar la setmana laboral passant per la meva tenda de discos, fer tertúlia amb el venedor, anar cap a cameva, posar a tot volum el disc i disfrutar de coses com els genials riffs de guitarra de l'impecable trio inicial (Realize, Rejection i Shot in the Dark), el més semblant a un mig temps que han gravat en molt de temps (Through the Mists of Time), les pinzellades que ens deixa n'Angus als solos de guitarra de cançons com Demon Fire o Money Shot, els fantàstics coros de Wild Reputation o No Man's Land, o la darrera Code Red, que tanca un disc que mai baixa el nivell.

Ah, i encara no ho havia dit, en Brian perfecte a les veus, com si res hagués passat. No sé si només pot cantar a l'estudi o si podrà sortir de gira, pero en època coronavirica tampoc es massa important ara. A jo personalment ja m'han fet feliç amb aquest nou disc. I amb això ja és més que suficient.

GINEBRAS - Ya Dormiré Cuando Me Muera (2020)

Les vaig descobrir amb la versió rockera de Con Altura de Rosalía, van donar molt bones sensacions amb un EP de 4 cançons, i ara les han confirmat amb el seu primer LP. I amb un títol que és tota una declaració de filosofia carpe diem. A jo, personalment, em representa!

Un disc vitalista, amb uns coros i segones veus genials, i moltíssimes referencies a la cultura pop contemporània. Comença amb Crystal Fighters, o com reviure les sensacions d'un festival de música en plena pandemia COVID-19. Concretament, recorden el FIB 2017 al qual van assistir les membres del grup, perseguint a Liam Gallagher o als anglesos als qual han dedicat la cançó.

Dins el disc podem trobar desde cançons verbeneres (Paco y Carmela), balades on s'enriuen del postureig actual (Filtro Valencia) o l'animada Metro de Madrid Informa, o com enamorar-se cada vegada que puges al metro de Madrid amb uns coros de fons més beatlelians a no poder, al més pur estil Twist and Shout. També destaca la senzilla Cosas Moradas, que no fa més que això, fer una llista de coses de color morat amb òptica feminista i amb una melodia que no te pots treure del cap. Finalment, tanquen el CD amb una cançó-homenatge a John Lennon, plena de títols de cançons dels Beatles al més pur estil Noel Gallagher a D'You Know What I Mean.

Cançons senzilles però aferradisses, amb bones melodies, que transmeten bon rollo i amb lletres que podrien parlar perfectament del teu grup d'amics. En definitiva, no han inventat res nou, però sonen d’allò més refrescant!

Da Souza - Futbol d'Avantguarda (2018)

Encaram el final d’Agost en l’estiu més estrany de les nostres vides, amb un mono de concerts brutal, i veient com les poques actuacions en directe que estaven programades, han anat caiguent com a mosques (Mobofest, Hortellafest) i la sensació que els que encara estan en marxa (Mallorca Live Summer Edition) pengen d’un fil davant aquesta segona onada de positius. Però en fi, toca adaptar-se a la situació, i a falta de música en directe, podem seguir escoltant discos. I un dels que m’acompanya aquest estiu és Futbol d’Avantguarda, de Da Souza.

Si Antònia Font es van batejar amb el nom de la seva amiga i admiradora Antònia, podríem dir que el gurú dels Da Souza era n’Agustí Simó de Da Souza, personatge peculiar del Raval de Barcelona , mig mallorquí mig brasiler, que va fer amistat amb el grup, el qual van batejar amb el seu segon llinatge. Poeta i amant del futbol, els seus textos van ser la llavor del disc que té el nom complet de Futbol d’Avantguarda. Somni i viatge d’Agustí Simó de Da Souza.

Un disc que significa un canvi de so respecte al seu treball anterior, on perden protagonisme les guitarres i la distorsió, a canvi d’un pop molt més exquisit, on se nota molt la mà a la producció del Petit de cal Eril. Amb perles com les Migracions de Salmons, metàfora del cicle de vida dels mallorquins, que s’assembla al dels salmons. Néixer, créixer, sortir de l’illa, per acabar tornant, reproduir-se i morir. Un tema que va merèixer estar a la llista de les meves 10 cançons preferides del 2018. El disc també conté temes més animats, com Finals o Geometria damunt Esferes. Palma, Pina i Cas Català és la que recorda més a les guitarres del seu disc anterior, el Gran Salt Endavant, mentre que temes com Transeunt o El Somni s’ha Acabat me recorden a les melodies de guitarres dels Wilco de l’època Sky Blue Sky.

Tristament n’Agustí Simó va morir poc abans de la sortida del disc, sense poder escoltar la obra acabada. Però convertint el disc en un gran homenatge de la banda a l’home que els hi va posar nom.

Jarabe de Palo - Tragas o Escupes (2020)

Tragas o Escupes és el darrer regal musical que mos ha fet en Pau Donés abans de partir de viatge. Un disc que tot i que l'artista sabia que era el darrer que faria, rebosa optimisme, bon rollo i l'ADN musical de Jarabe de Palo. Amb Vuelvo anuncia la seva promesa tornada a "hacer lo que siempre he querido hacer". Cançons com Misteriosamente Hoy son un cant a la felicitat. Eso Que Tú Me Das, avançada amb un videoclip, és la dedicatòria agraïda d'en Pau a tots els seus seguidors. La Vida es el Momento mos recorda el carpe diem d'una vida que passa molt ràpid, mentre que a Tragas o Escupes recupera la mescla de reagge i rap a duo amb l'artista La Shica, amb una lletra que és una autèntica filosofia de vida. Però el tema més bell per jo, és la preciosa cançó dedicada als metges amb Los Ángeles Visten de Blanco.

La veritat es que quan el disc va sortir vaig pensar que era senyal que estava bé de salut. La realitat era que tractava del seu epíleg musical. Bon viatge Pau. Gràcies per aquest darrer regal. La teva música quedarà aquí per sempre.

Bruce Springsteen - Born to Run (autobiografia)

Born to Run, l’autobiografia del Boss, m’ha estat acompanyant durant aquests mesos de confinament. I l’he disfrutat molt. En un llibre en que en Bruce si no ho explica tot, ho explica casi tot: les seves arrels irlandeses, italianes i neerlandeses, la seva infància, la difícil relació amb un pare amb problemes psicològics, com queda enlluernat per les actuacions de n’Elvis i dels Beales a l’Ed Sullivan Show, que l’empenyen a comprar-se una guitarra; els seus primers grups, Castilles, Earth o Steel Mill, on en Bruce va arribar a la conclusió que volia tenir una carrera en solitari; les infinites batalles per a tenir una oportunitat dins l’escena musical, aconseguint-la finalment de la mà de John Hammond per Columbia Records, els inicis dubitatius dels dos primers CD’s, la pressió d’haver de tenir èxit amb el tercer, els problemes judicials amb el seu mànager, l’èxit absolut de Born in the USA, el fracàs del seu primer matrimoni, la ruptura amb la E Street Band, els discos menors dels anys 90, com finalment tobar l’amor vertader dins la pròpia E Street Band, el retrobament amb la banda i els dolços anys 2000 fins a la mort d’alguns components de la banda, com the Big Man, o com parla obertament i sense embuts de la depressió que fa anys que arrossega.

En definitiva, un must per a qualsevol fan d’en Bruce. Molt recomanable!

Oasis - Standing on the Shoudler of Giants (2000)

DEFINICIÓ DE CONFINAMENT: Període de incomunicació ideal per a escoltar els discos de sempre, descobrir-ne de nous o fins i tot reconciliar-se amb els que odiaves. I això darrer és lo que m’ha passat amb el 4t disc d’Oasis, aquest Standing on The Shoulder of Giants que com ja havia explicat en un altre post, sempre havia considerat l’inici de la decadència del grup de Manchester, el primer disc sense la formació inicial de la banda i un treball, que de fet, li havia agafat mania i mai havia arribat a escoltar sencer.

Però llegint l’article que va fer la MONDOSONORO per a celebrar el seu 20è aniversari, vaig decidir donar-li una segona oportunitat, i estic ben content d’haver-ho fet. Clarament és un disc de canvi de cicle (canvi de formació, canvi de companyia discogràfica, canvi de logo) i també canvi de sonoritat, incloent samplers, sintetitzadors, mellotron, sitar i fins i tot flauta. I tenint tot això en compte, s’ha de reconèixer que conté algunes joies.

Comença amb Fucking in The Bushes, un opening instrumental, punyent i afilat com un punyal, amb audios extrets del Festival de la illa de Wight de 1970, que es va convertir en la seva intro en directe a partir d’aquell moment. Go Let it Out, primer single del disc, és, pot ser, la més continuista del seu so dels 90, i compta amb l’adaptació d’un poema del desconegut poeta R.L. Sharpe. Who Feels Love? Encarna aquesta intenció de cercar noves sonoritats, i recorda a les cançons més psicodèliques i de influència hindú dels Beatles. Continua amb la rockanrollera Put Yer Money Where Yer Mouth Is, i Little James, la primera composició d’en Liam en un disc d’Oasis que ja demostra des del principi que lo seu és cantar i no compondre.

Però tot això s’oblida quan arribam a Gas Panic!, sens dubte la millor del lot, amb els seus majestuosos 6 minuts de increscendo musical, un gran solo d’harmònica d’en Mark Feltham, i en Noel parlant dels atacs de pànic que sofria mentre intentava deixar les drogues. Com pot ser que no hagués descobert aquesta joia abans?!? Where did it all Go Wrong? I Sunday Morning Call, cantandes per en Noel mantenen el nivell de la cara B de disc, que acaba amb les guitarres afilades de I Can See A Liar i el mig temps de Roll it Over.

Per cert, molt recomanables també les demos que va gravar en Noel cantant. Encantat d’haver-me reconciliat amb aquest disc!

Bruce Springsteen - Born To Run (1975)

A tot o res. A una sola carta. En Bruce Springsteen arribava al seu tercer disc i s'ho jugava tot. Els dos primers discos eren bons, però no havien tengut l’èxit comercial que Columbia Records esperava. I només li quedava un disc més de contracte. O triomfar, o tornar a New Jersey amb les mans buides. Però per sort, es va complir la primera opció: èxit absolut!

El so de d’una harmònica arranca el disc amb Thunder Road, que mos situa ràpidament en l’escenari inicial, un jove dins el seu cotxe demanant a na Mary que l’acompanyi i escapin junts de la ciutat. Una cançó sense tornada, que per moltes vegades que l’hagi escoltat encara me posa els pèls de punta, amb el saxo emergint a la part final i versos per a la posteritat com

“Its a town full of losers, I’m pulling out of here to win”

El disc continua amb Tenth Avenue Freeze-Out, o com convertir en cançó la historia de la formació de la E Street Band. La cosa s’accelera amb Night, on en Bruce canta a la màgia de la nit, on pots fer realitat els teus somnis. Backstreets és un dels grans temes del disc, amb una immensa introducció de piano, un cant a l’amistat perduda, i una interpretació vocal espectacular d’en Bruce que deixa el llistó molt alt.

Però la cara B comença igual de forta amb Born to Run, o com els protagonistes de Thunder Road, escapen finalment de la ciutat i de les runes d’un American Dream que mai es va arribar a complir. Continua amb She’s The One, o com enamorar-te locament de la dona més freda del món, i  Meeting across the River, fosca cançó, on sembla que uns traficants de droga tenen la darrera oportunitat per a triomfar. I finalment, arriben els 9 minuts meravellosos de Jungleland, un final èpic per al disc, la història de dos personatges, Magic Rat i Barefoot Girl, lluitant en aquesta jungla de ciutat, acompanyats musicalment per EL SOLO de saxo, la que segurament és la interpretació més recordada de l’enyorat Big Man, Clarence Clemmons.

Sens dubte, un dels millors discos de la història. I punt.

Bruce Springsteen - The Wild, The Innocent & The E Street Shuffle (1973)

Born to Run, l'autobiografia den Bruce Springsteen m'està acompanyant durant aquestes setmanes de confinament.I l'estic devorant. El llibre es una passada per a qualsevol fan del Boss. Llegint-lo, m'he proposat seguir els capítols mentre recorr tots els racons de la seva discografia, plena de discos que encara no havia escoltat mai. I ja que hi som, compartir per aquí els discos que més m'han acompanyat des que vaig submergir-me dins la música den Bruce.

I avui començarem pel seu segon disc, The Wild, The Innocent & The E Street Shuffle. El primer disc on en Bruce va aconseguir el so que estava cercant, i que l'acompanyaria la resta de la seva carrera musical. Publicat el 1973, el mateix any que el 1er disc Greetings from Asbury Park, és el treball on en Bruce decideix que no vol ser el "nou Dylan" que Columbia Records, i tota la resta del món estava cercant, si no que el vol ser en Bruce Springsteen, submergir-se dins el rock n roll, el rythim & blues, el soul i aprofitar tota la riquesa musical que podia treure d'una big band com era la E Street Band en formació.

I la veritat es que el disc ja conté algunes de les seves cançons més memorables. Comença amb The E Street Shuffle,  un opening que ja vol fer ballar al personal des del principi. 4th of July, Asbury Park (Sandy) és una gran balada amb un Bruce que es despedeix d'Asbury Park i del seu amor estiuenc. Kitty's Back es una passada de cançó, que frega la jam session, amb un toc molt jazz, amb canvis de ritme constants, on cada instrument batalla per endur-se la cançó al seu terreny, fins arribar al clímax del solo de guitarra i teclats. Wild Billy's Circus Story és la més folkie de les presents, inspirada en els circs itinerants de la seva infantesa. Incident in 57th Street és una de les primeres mostres de la capacitat de fer grans balades guiades pel piano. Rosalita fou segurament, el single més conegut del disc, una introducció de l'esperit de "escapem d'aquesta ciutat" que arribaria al disc posterior, Born To Run, amb un Clarence Clemmons espectacular al saxòfon. Finalment, la balada romàntica de New York City Serenade i els seus 10 minuts tanquen el disc de manera magestuosa.

Un disc genial, que ja avançava tot lo bo que havia de venir amb la carrera musical den Bruce. I es que l'èxit absolut, no tardaria gaire arribar. Però això ja és una altra història.

Sopa de Cabra - La Gran Onada (2020)

Les bones sensacions que teniem s'han acabat complint: La Gran Onada és un discàs. I això mos fa molt feliços, com ja deia en el post anterior sobre Green Day, de veure com Sopa de Cabra es confirmen com un grup amb molt de present i que no només viu del seu passat.

A La Gran Onada els gironins troben per fi el so que estaven cercant en aquesta nova etapa, i que en la meva opinió, no van acabar de trobar a Cercles, l'anterior disc. Mos agradaven les cançons que ja coneixíem, i mos agraden les que completen el disc. Mos agrada Fràgil com a opening, amb el seu increscendo musical, tot cantant a la fragilitat dels humans, tan evident en temps de pandèmia i confinament. Mos agraden les percussions i la sonoritat de Farem que Surti el Sol, on s'atreveixen amb sintentitzadors i a tractar la veu d'en Gerard Quintana, qui per cert, escriu una lletra brillant. "Farem que surti el Sol, pels que ho han perdut tot". Mos agrada La Llibertat, dedicada a nen Jordi Cuixart, i mos encanta el rock n roll de Em Trenques El Cor. Mos encanta el duet vocal amb na Núria Moliner a Fronteres, i el mig temps de Deien Adèu, una cançó que encaixaria a la perfecció als meravellosos discos Nou o Plou i Fa Sol. I mos agraden aquestes perles que amaga la cara B del disc, com són l'acústica En Blanc o la preciosa Tant Se Val, que tanca el disc.

En definitiva, mos agrada La Gran Onada. No sé si el coronavirus mos deixarà veurer-los en directe aquest juny a Inca, però en tot cas, esperarem el que faci falta. Mentrestant, podeu gaudir d'aquesta meravella de gravació en directe que van fer fa unes setmanes a les runes d'Empúries:

Green Day - Father of All Motherfuckers (2020)

"Cuando el mundo se venga abajo,

mejor que te pille de fiesta"

Aquest era el titular de l'entrevista que va realitzar Green Day a Mondosonoro el passat mes de febrer. I vist en perspectiva, no pot ser mes premonitori del que ha passat a posteriori. És època de confinament, i tot i que entre d'altres coses el coronavirus ens deixarà sense música en directe una bona temporada, s'ha de dir que 2020 ha arrancat amb novetats discogràfiques molt gratificants. I el darrer disc dels californians és una d'elles.

Father of All Motherfuckers sona més a segon disc de Foxboro Hot Tubs (grup paral·lel, amb els mateixos components, que van treure mig d'amagat un disc ple de garage rock desprès d'American Idiot) que a l'onzè disc d'estudi de Green Day. I la veritat es que és una canya disc, m'atrevesc a dir que el millor des d'American Idiot! Ni la repetició de la jugada d'òpera rock amb 21st Century Breackdown, ni l'empatx de cançons del disc triple Uno-Dos-Tré, ni les cançons més polítiques de Revolution Radio van conseguir el que ha aconseguit aquest Father of All.. reenganxar-me a Green Day!

I mira que la fórmula es molt senzilla, 10 cançons curtes i energètiques, que recorden a la millor època de Dookie, amb l'essència de sempre però amb ingredients nous, com el rocknroll més clàssic dels 50s, el soul, excel·lents coros que sobrevolen tots els temes, pianos, sintentizadors i una producció excel.lent. Però sobretot, bones melodies. El disc s'inicia amb la cançó que dona títol al disc, amb un Billie Joe Armstrong cantant amb un falset impossible de reconèixer a primera vista. Continua la garagera Fire, Ready, Aim; una Oh Yeah comandada per baix i bateria, i una Meet Me on The Roof, que convida aixecar-se de la cadira i començar a ballar. I Was A Teenage Teenager i una línea de baix posa la pausa necessària per a introduir una de les millors tornades del disc, plena de ràbia adolescent. I Stab you in the Heart és la delícia d'escoltar Green Day com si toquessin rock n roll als anys 50. Sugar Youth, Junkies on a High, Take the Money and Crowl mantenen el nivell fins arriar al final on es vesteixen dels seus estimats The Who per acabar amb Graffitia.

M'encanta que grups que van marcar la meva adolescència tenguin un present creativament interessant i no es quedin amb l'etiqueta de grup antic que viu del passat. I es que, quan el món s'ensorri o quan arribi una pandèmia global, millor que t'agafi de festa. I si és amb Green Day de banda sonora, molt millor!

Novedades Carminha, Es Gremi, 7 de març

Un èxit total les Live Nights del Mallorca Live Festival. Acostant a Mallorca artistes nacionals destacats que han passat per les darreres edicions del festival, però amb la possibilitat de disfrutar-los en sala i en exclusiva. I la cosa s'ha traduït en sold outs per Viva Suecia, Fuel Fandango, Novedades Carminha i No Te Va a Gustar, amb bona entrada per a Second i encara falta el torn de Eskorzo.

Ahir era el torn dels de Santiago de Compostela, que van fer ballar a una Sala Assaig plena a vessar amb la seva mescla de múltiples ingredients: rock, pop, funk, cúmbia, xàndal, trap, sintetitzadors i autotune. Però sobretot, 4 joves gallecs que es nota que s'ho passen bé damunt l'escenari. Caigueren moltes cançons d'Ultraligero, com Disimulando, Obsesionada, Te quiero igual, Volverte a Ver, Ya no te veo, o l'actualització que es marquen de A Santiago Voy de Los Tamara. Però també sonaren molts temes del seus anteriors discos, més desconeguts per a jo, però molt més accelerats, garatgers i fins i tot punkis, com Antigua pero Moderna, Campeones del Mundo o Lento. I per acabar, després dels bisos, les desitjades pel públic Verbena i Cariñito. Una gran mostra de lo que és la música a l'actualitat. Seguirem atents a la seva evolució!

Amb ganes de Sopa

Demà surt a la venda La Gran Onada, nou disc de Sopa de Cabra, i per aquí tenim moltes ganes d'escoltar-lo. Ja fa mesos que l'olla està en ebullició, i la sopa que hem pogut anar tastant fa molt bona pinta. Tant el tema que avançaren l'any passat, Farem que surti el Sol, inspirat en el drama dels immigrants al Mediterrani, com els temes que hem pogut escoltar darrerament: el mig temps Deien Adéu, el deliciós retorn al rock més Stonià de Em trenques el Cor, que no puc deixar d'escoltar, o el duet vocal amb na Núria Moliner a Fronteres, que suposa una novetat en la seva discografia, més enllà de les col·laboracions que feren amb na Silvia Comes i la Lidia Pujol a la Nit Dels Anys. Aquesta setmana també han avançat la cançó Fràgil, han anunciat un concert molt especial al vaixell Open Arms i han gravat una actuació a les runes d'Empúries. Tot plegat, una suma d'ingredients molt apetitosos. Amb ganes de passar per caixa i submergir-me dins La Gran Onada!

Da Souza, Teatre Principal, 18 de febrer

Feia molt de temps que no veia en directe un grup en una sala tan petita. I és que mai havia pujat a la 5ena planta del Teatre Principal, on s'hi amaga la Sala Petita, amb capacitat per a 144 persones i que t'ofereix l'oportunitat de disfrutar d'una proximitat amb l'artista difícil de trobar avui en dia. I l'artista en qüestió era Da Souza, que venien a defensar el seu nou disc, Salsa Agredolça, que tot just acaba de sortir a la venda.

Amb puntualitat britànica començaren a les 20:00, desgranant el seu darrer treball, que transita per la mateixa sonoritat pop que l'anterior, Futbol d'avantguarda, confirmant que s'han allunyat de l'indie - garage amb el qual els vaig descobrir a El Gran Salt Endavant. Guanyen pes teclats i sintetizadors, i el perden guitarres i saxo, en un disc on a banda d'en Lluís Cabot a les veus, també sentirem cantar el bateria Àngel Garau a Tira a Tira, i el segon guitarrista Xavier Hernandez amb Aeròlits o la Faula del Falcó. Pedres i Pals va ser de les novetats que millor va sonar, però també van caure tres dels millors temes de Futbol d'Avantguarda com Finals, Geometria damunt Esferes o la gran estimada en aquest bloc, Migracions de Salmons. Finalment acabaren amb el single que va avançar el disc, Metres per Segon. Una hora clavada de concert per a donar el Sus a la gira i per a demostrar que son de lo més interessant del pop a Mallorca a l'actualitat. I tot i que aquí enyoram les guitarres distorsionades i els ritmes més accelerats del Gran Salt Endavant, tastarem amb molt de gust aquesta nova Salsa Agredolça.