dilluns, 28 de desembre del 2020
Les 10 de 2020
dilluns, 16 de novembre del 2020
AC/DC - POWER UP (2020)
Però per sort, poc a poc n'Angus Young ha pogut tornar a reunir la formació clàssica del grup, amb el seu nebot Stevie Young a la guitarra rítmica, i amb un Brian que pareix que ha superat els seus problemes de salut per a posar la seva veu al servei del grup. I així, amb un secretisme absolut, es va anar gestant aquest gran retorn anomenat POWER UP.
I m'és absolutament igual si diuen que tots els discs sonen igual, que no han tornat a fer un gran treball desde Back in Black, o que molts dels riffs d'aquest POWER UP estaven guardats desde fa anys i podrien ser temes descartats d'altres CD's. Lo important per jo és la felicitat de que un dels meus grups de tota la vida encara estigui donant guerra, poder tancar la setmana laboral passant per la meva tenda de discos, fer tertúlia amb el venedor, anar cap a cameva, posar a tot volum el disc i disfrutar de coses com els genials riffs de guitarra de l'impecable trio inicial (Realize, Rejection i Shot in the Dark), el més semblant a un mig temps que han gravat en molt de temps (Through the Mists of Time), les pinzellades que ens deixa n'Angus als solos de guitarra de cançons com Demon Fire o Money Shot, els fantàstics coros de Wild Reputation o No Man's Land, o la darrera Code Red, que tanca un disc que mai baixa el nivell.
Ah, i encara no ho havia dit, en Brian perfecte a les veus, com si res hagués passat. No sé si només pot cantar a l'estudi o si podrà sortir de gira, pero en època coronavirica tampoc es massa important ara. A jo personalment ja m'han fet feliç amb aquest nou disc. I amb això ja és més que suficient.
dimarts, 27 d’octubre del 2020
GINEBRAS - Ya Dormiré Cuando Me Muera (2020)
Un disc vitalista, amb uns coros i segones veus genials, i moltíssimes referencies a la cultura pop contemporània. Comença amb Crystal Fighters, o com reviure les sensacions d'un festival de música en plena pandemia COVID-19. Concretament, recorden el FIB 2017 al qual van assistir les membres del grup, perseguint a Liam Gallagher o als anglesos als qual han dedicat la cançó.
Dins el disc podem trobar desde cançons verbeneres (Paco y Carmela), balades on s'enriuen del postureig actual (Filtro Valencia) o l'animada Metro de Madrid Informa, o com enamorar-se cada vegada que puges al metro de Madrid amb uns coros de fons més beatlelians a no poder, al més pur estil Twist and Shout. També destaca la senzilla Cosas Moradas, que no fa més que això, fer una llista de coses de color morat amb òptica feminista i amb una melodia que no te pots treure del cap. Finalment, tanquen el CD amb una cançó-homenatge a John Lennon, plena de títols de cançons dels Beatles al més pur estil Noel Gallagher a D'You Know What I Mean.
Cançons senzilles però aferradisses, amb bones melodies, que transmeten bon rollo i amb lletres que podrien parlar perfectament del teu grup d'amics. En definitiva, no han inventat res nou, però sonen d’allò més refrescant!
diumenge, 23 d’agost del 2020
Da Souza - Futbol d'Avantguarda (2018)
Si Antònia Font es
van batejar amb el nom de la seva amiga i admiradora Antònia, podríem dir que
el gurú dels Da Souza era n’Agustí Simó de Da Souza, personatge peculiar del
Raval de Barcelona , mig mallorquí mig brasiler, que va fer amistat amb el
grup, el qual van batejar amb el seu segon llinatge. Poeta i amant del futbol,
els seus textos van ser la llavor del disc que té el nom complet de Futbol
d’Avantguarda. Somni i viatge d’Agustí Simó de Da Souza.
Un disc que significa
un canvi de so respecte al seu treball anterior, on perden protagonisme les
guitarres i la distorsió, a canvi d’un pop molt més exquisit, on se nota molt
la mà a la producció del Petit de cal Eril. Amb perles com les Migracions de
Salmons, metàfora del cicle de vida dels mallorquins, que s’assembla al dels
salmons. Néixer, créixer, sortir de l’illa, per acabar tornant, reproduir-se i
morir. Un tema que va merèixer estar a la llista de les meves 10 cançons preferides del 2018. El disc també conté temes més animats, com Finals o
Geometria damunt Esferes. Palma, Pina i Cas Català és la que recorda més a les
guitarres del seu disc anterior, el Gran Salt Endavant, mentre que temes com
Transeunt o El Somni s’ha Acabat me recorden a les melodies de guitarres dels
Wilco de l’època Sky Blue Sky.
Tristament n’Agustí Simó va morir poc abans de la sortida del disc, sense poder escoltar la obra acabada. Però convertint el disc en un gran homenatge de la banda a l’home que els hi va posar nom.
divendres, 19 de juny del 2020
Jarabe de Palo - Tragas o Escupes (2020)
dimarts, 2 de juny del 2020
Bruce Springsteen - Born to Run (autobiografia)
Born to Run, l’autobiografia
del Boss, m’ha estat acompanyant durant aquests mesos de confinament. I l’he
disfrutat molt. En un llibre en que en Bruce si no ho explica tot, ho explica
casi tot: les seves arrels irlandeses, italianes i neerlandeses, la seva
infància, la difícil relació amb un pare amb problemes psicològics, com queda
enlluernat per les actuacions de n’Elvis i dels Beales a l’Ed Sullivan Show,
que l’empenyen a comprar-se una guitarra; els seus primers grups, Castilles,
Earth o Steel Mill, on en Bruce va arribar a la conclusió que volia tenir una
carrera en solitari; les infinites batalles per a tenir una oportunitat dins l’escena
musical, aconseguint-la finalment de la mà de John Hammond per Columbia
Records, els inicis dubitatius dels dos primers CD’s, la pressió d’haver de
tenir èxit amb el tercer, els problemes judicials amb el seu mànager, l’èxit
absolut de Born in the USA, el fracàs del seu primer matrimoni, la ruptura amb
la E Street Band, els discos menors dels anys 90, com finalment tobar l’amor vertader
dins la pròpia E Street Band, el retrobament amb la banda i els dolços anys
2000 fins a la mort d’alguns components de la banda, com the Big Man, o com
parla obertament i sense embuts de la depressió que fa anys que arrossega.
En definitiva, un
must per a qualsevol fan d’en Bruce. Molt recomanable!
diumenge, 17 de maig del 2020
Oasis - Standing on the Shoudler of Giants (2000)
DEFINICIÓ DE CONFINAMENT: Període de incomunicació ideal per a escoltar els discos de sempre, descobrir-ne de nous o fins i tot reconciliar-se amb els que odiaves. I això darrer és lo que m’ha passat amb el 4t disc d’Oasis, aquest Standing on The Shoulder of Giants que com ja havia explicat en un altre post, sempre havia considerat l’inici de la decadència del grup de Manchester, el primer disc sense la formació inicial de la banda i un treball, que de fet, li havia agafat mania i mai havia arribat a escoltar sencer.
Però llegint l’article que va fer la MONDOSONORO per a celebrar el seu 20è aniversari, vaig decidir donar-li una segona oportunitat, i estic ben content d’haver-ho fet. Clarament és un disc de canvi de cicle (canvi de formació, canvi de companyia discogràfica, canvi de logo) i també canvi de sonoritat, incloent samplers, sintetitzadors, mellotron, sitar i fins i tot flauta. I tenint tot això en compte, s’ha de reconèixer que conté algunes joies.
Comença amb Fucking in The Bushes, un opening instrumental, punyent i afilat com un punyal, amb audios extrets del Festival de la illa de Wight de 1970, que es va convertir en la seva intro en directe a partir d’aquell moment. Go Let it Out, primer single del disc, és, pot ser, la més continuista del seu so dels 90, i compta amb l’adaptació d’un poema del desconegut poeta R.L. Sharpe. Who Feels Love? Encarna aquesta intenció de cercar noves sonoritats, i recorda a les cançons més psicodèliques i de influència hindú dels Beatles. Continua amb la rockanrollera Put Yer Money Where Yer Mouth Is, i Little James, la primera composició d’en Liam en un disc d’Oasis que ja demostra des del principi que lo seu és cantar i no compondre.
Però tot això s’oblida quan arribam a Gas Panic!, sens dubte la millor del lot, amb els seus majestuosos 6 minuts de increscendo musical, un gran solo d’harmònica d’en Mark Feltham, i en Noel parlant dels atacs de pànic que sofria mentre intentava deixar les drogues. Com pot ser que no hagués descobert aquesta joia abans?!? Where did it all Go Wrong? I Sunday Morning Call, cantandes per en Noel mantenen el nivell de la cara B de disc, que acaba amb les guitarres afilades de I Can See A Liar i el mig temps de Roll it Over.
Per cert, molt recomanables també les demos que va gravar en Noel cantant. Encantat d’haver-me reconciliat amb aquest disc!