Fa estona que vaig descobrir que en qüestió de llibres, lo meu són les autobiografies de rock n roll. I feia temps que tenia aquest llibre en ment, ja que amics meus fans de Eels me l'havien recomanat i sempre el veia situat a les llistes de millors autobiografies del rock, amb el detall que no feia falta haver escoltat la seva música per disfrutar del llibre, el qual era el meu cas. I puc confirmar que es 100% cert.
Dies de carretera
Rock n roll des de Mallorca
dilluns, 22 de març de 2021
Mark Oliver Everett - Cosas que los nietos deberían saber (2009)
Fa estona que vaig descobrir que en qüestió de llibres, lo meu són les autobiografies de rock n roll. I feia temps que tenia aquest llibre en ment, ja que amics meus fans de Eels me l'havien recomanat i sempre el veia situat a les llistes de millors autobiografies del rock, amb el detall que no feia falta haver escoltat la seva música per disfrutar del llibre, el qual era el meu cas. I puc confirmar que es 100% cert.
dimarts, 2 de març de 2021
Ryan Adams - 1989 (2015)
No conec gaire de l'obra d'en Ryan Adams, però pel que he llegit sé que és un enamorat de versionar altres artistes. I en la meva opinió, en aquest disc ho borda. Quan desvesteixes una cançó del seu vestit original i segueix sonant genial, és quan es demostra que és una bona cançó. I en aquest disc les cançons de na Taylor passen la prova amb nota. I per altra banda, en Ryan aconsegueix endur-se els temes al seu terreny de manera encertada. Fins i tot, amb versions que pel meu gust milloren les originals. Estic parlant, per exemple de la folkie Out of the Woods i el seu genial final amb secció de vents, o de Bad Blood. Els mega hits Shake it Off i Blank Space es converteixen en cançons minimalistes de guitarra i poc més, mentre que Style es torna guitarrera i distorsionada. Genials també Wildest Dreams, I Know Places o el final amb Clean.
Tots dos artistes surten guanyant. Es demostra la qualitat dels temes de na Taylor i el talent d'en Ryan. Un win-win en tota regla.
dimecres, 17 de febrer de 2021
Foo Fighters - Medicine At Midnight (2021)
En Dave Grohl sap com crear expectatives pels seus nous discos. En aquest cas, fa mesos que que vaig llegir declaracions seves on deia que aquest Medicine At Midnight seria el disc de Foo Fighters més pop, amb groove rítmic, de ritmes ballables i inspirat amb clàssics com el Let's Dance de David Bowie o el Some Girls dels Stones ...
I això és cert a mitges. Si que es cert que en alguns temes la banda s'endinsa en una nova sonoritat. Arranca el disc amb Making A Fire, amb un ritme de bateria i uns genials coros femenins amb un toc gospel que ja sorprenen des de el començament. Coros on per cert, participa la filla den Dave. Shame Shame, que va ser el primer single d'avançament, continua comandat per la base rítmica; Cloudspotter compta amb un dels riffs més funkies que els hi record, i Medicine At Midnight segueix la mateixa línia sonora, amb un solo de guitarra que sembla un homenatge al de n'Stevie Ray Vaughan a Let's Dance.
Però en aquest àlbum també trobam els Foo Fighters de tota la vida, els més elèctrics a No Son of Mine o Holding Poison, els més acústics i reposats a Chasing Birds, o el clàssic increscendo marca de la casa que és aquest Waiting on a War, que comença acústic i acaba accelerat i elèctric, on en Dave recorda la seva infantesa, quan temia que la guerra freda acabés en una guerra real.
No competeix amb les obres mestres del grup ni falta que fa. Senzillament, un bon disc, on han volgut cercar un nou so, i que a mi m'ha entrat beníssim. I desprès de més de 25 anys de carrera, no necessit res més.
dilluns, 28 de desembre de 2020
Les 10 de 2020
dilluns, 16 de novembre de 2020
AC/DC - POWER UP (2020)
Però per sort, poc a poc n'Angus Young ha pogut tornar a reunir la formació clàssica del grup, amb el seu nebot Stevie Young a la guitarra rítmica, i amb un Brian que pareix que ha superat els seus problemes de salut per a posar la seva veu al servei del grup. I així, amb un secretisme absolut, es va anar gestant aquest gran retorn anomenat POWER UP.
I m'és absolutament igual si diuen que tots els discs sonen igual, que no han tornat a fer un gran treball desde Back in Black, o que molts dels riffs d'aquest POWER UP estaven guardats desde fa anys i podrien ser temes descartats d'altres CD's. Lo important per jo és la felicitat de que un dels meus grups de tota la vida encara estigui donant guerra, poder tancar la setmana laboral passant per la meva tenda de discos, fer tertúlia amb el venedor, anar cap a cameva, posar a tot volum el disc i disfrutar de coses com els genials riffs de guitarra de l'impecable trio inicial (Realize, Rejection i Shot in the Dark), el més semblant a un mig temps que han gravat en molt de temps (Through the Mists of Time), les pinzellades que ens deixa n'Angus als solos de guitarra de cançons com Demon Fire o Money Shot, els fantàstics coros de Wild Reputation o No Man's Land, o la darrera Code Red, que tanca un disc que mai baixa el nivell.
Ah, i encara no ho havia dit, en Brian perfecte a les veus, com si res hagués passat. No sé si només pot cantar a l'estudi o si podrà sortir de gira, pero en època coronavirica tampoc es massa important ara. A jo personalment ja m'han fet feliç amb aquest nou disc. I amb això ja és més que suficient.
dimarts, 27 d’octubre de 2020
GINEBRAS - Ya Dormiré Cuando Me Muera (2020)
Un disc vitalista, amb uns coros i segones veus genials, i moltíssimes referencies a la cultura pop contemporània. Comença amb Crystal Fighters, o com reviure les sensacions d'un festival de música en plena pandemia COVID-19. Concretament, recorden el FIB 2017 al qual van assistir les membres del grup, perseguint a Liam Gallagher o als anglesos als qual han dedicat la cançó.
Dins el disc podem trobar desde cançons verbeneres (Paco y Carmela), balades on s'enriuen del postureig actual (Filtro Valencia) o l'animada Metro de Madrid Informa, o com enamorar-se cada vegada que puges al metro de Madrid amb uns coros de fons més beatlelians a no poder, al més pur estil Twist and Shout. També destaca la senzilla Cosas Moradas, que no fa més que això, fer una llista de coses de color morat amb òptica feminista i amb una melodia que no te pots treure del cap. Finalment, tanquen el CD amb una cançó-homenatge a John Lennon, plena de títols de cançons dels Beatles al més pur estil Noel Gallagher a D'You Know What I Mean.
Cançons senzilles però aferradisses, amb bones melodies, que transmeten bon rollo i amb lletres que podrien parlar perfectament del teu grup d'amics. En definitiva, no han inventat res nou, però sonen d’allò més refrescant!
diumenge, 23 d’agost de 2020
Da Souza - Futbol d'Avantguarda (2018)
Si Antònia Font es
van batejar amb el nom de la seva amiga i admiradora Antònia, podríem dir que
el gurú dels Da Souza era n’Agustí Simó de Da Souza, personatge peculiar del
Raval de Barcelona , mig mallorquí mig brasiler, que va fer amistat amb el
grup, el qual van batejar amb el seu segon llinatge. Poeta i amant del futbol,
els seus textos van ser la llavor del disc que té el nom complet de Futbol
d’Avantguarda. Somni i viatge d’Agustí Simó de Da Souza.
Un disc que significa
un canvi de so respecte al seu treball anterior, on perden protagonisme les
guitarres i la distorsió, a canvi d’un pop molt més exquisit, on se nota molt
la mà a la producció del Petit de cal Eril. Amb perles com les Migracions de
Salmons, metàfora del cicle de vida dels mallorquins, que s’assembla al dels
salmons. Néixer, créixer, sortir de l’illa, per acabar tornant, reproduir-se i
morir. Un tema que va merèixer estar a la llista de les meves 10 cançons preferides del 2018. El disc també conté temes més animats, com Finals o
Geometria damunt Esferes. Palma, Pina i Cas Català és la que recorda més a les
guitarres del seu disc anterior, el Gran Salt Endavant, mentre que temes com
Transeunt o El Somni s’ha Acabat me recorden a les melodies de guitarres dels
Wilco de l’època Sky Blue Sky.
Tristament n’Agustí Simó va morir poc abans de la sortida del disc, sense poder escoltar la obra acabada. Però convertint el disc en un gran homenatge de la banda a l’home que els hi va posar nom.