diumenge, 6 de novembre de 2022

Leon Benavente, Es Gremi, 5 de novembre


Teniem moltes ganes de veure Leon Benavente i llevar-mos l'espina clavada d'aquella edició del 2020 del Mallorca Live Festival que es va suspendre per la COVID-19. Així que vàrem anar a Es Gremi sense saber molt bé que mos trobariem. I mos vam trobar una sala plena a vessar, una banda amb un directe espectacular, uns músics superlatius i un cantant, n'Abraham Boba, que se va menjar, literalment, l'escenari.

Arrancaren defensant el seu nou disc ERA, amb Librame del Mal y Di No a la Nostalgia. Un disc on s'han tirat de cap dins l'electrònica, i prova d'aixó és que no van treure la guitarra elèctrica fins al cap d'un parell de cançons. Però també sonaren molts temes del Vamos a Volvernos locos, un dels discos que me van enamorar el 2019, del qual caigueren temarros com Como la Piedra Que Flota, Amo o una genial La Canción del Daño. I també vaig poder conèixer les seves cançons més antigues, més punkies i guitarreres, i plenes d'energia com La Ribera, o Estado Provisional.

Amb una Viejos Rockeros Viejos, que pareix dedicada directament als Stones, i l'elèctrica Ser Brigada, van arribar als bisos, tancant definitivament el concert amb Tipo D y una apoteòsica Ayer Salí amb n'Abraham Boba fora de si, baixant de l'escenari i cantant entre el públic mentre els tècnics de so lluitaven perquè no se li desconnectés el micròfon. Espectacular. Si no els heu vist en directe, no ho dubteu ni un segon. Jo repetiré segur!

dimecres, 6 de juliol de 2022

Sopa de Cabra + Anegats, Marratxí, 2 de juliol

Nit de rock la que visquérem dissabte a Sa Cabaneta. En un concert emmarcat dins les festes de Sant Marçal, acudirem fidels a la nostra cita anual amb Sopa de Cabra, un dels nostres grups de capçalera, que venien a tancar la gira de celebració dels 30 anys del seu disc més emblemàtic, Ben Endins.

Anegats van ser els encarregats d'encetar la nit. Els hi tenia ganes als de Son Servera, ja que feia temps que no els veia en directe. I com sempre en ells, va ser un concert ple d'energia. Mos van mostrar noves cançons del seu nou EP Retorn vol. II, però sobretot, tiraren de clàssics. Començant amb Tic Tac, i caigueren entre d'altres Irreals, una Tramuntana amb molt de suspens, ja que no van aconseguir connectar bé el violí fins al solo, Paraula de Senyor cantada a mitges amb el públic, Avui va de bó o Corr entre d'altres. Em sorprengueren amb la per jo desconeguda Terra Americana, cançó animada d'aires celtes dedicada als emigrants serverins, per acabar, com sempre, amb Cada Nit.

A continuació pujaren els gironins a l'escenari per oferir un setlist molt similar al que van oferir l'any passat al Mallorca Live Summer. La millor notícia va ser comprovar que la banda continua en bona forma, amb en Pep Bosch i el seu moment de glòria quan treu la pandereta al Boig de la Ciutat, en Peck que manté viva l'actitud de rock n roll d'en Ninyín tocant amb la guitarra amb un piti encès, en Cuco que aguanta estoicament les bromes d'en Gerard sobre la seva calvície, en Josep Thió dirigint el concert a la perfecció i en Gerard Quintana, impecable a la veu i que continua filant tan bé els seus discursos entre cançó i cançó.

Obriren amb Tot Queda Igual i dedicaren la major part del concert a repassar Ben Endins, caiguent entre d'altres Bloquejats, Blujins Rock, Mai Trobaràs, l'Estació de França, el Boig de la Ciutat en versió acústica, la versió de Guerra d'en Bob Marley, amb en Gerard reivindicant al jamaicà com el músic més important del s.XX, L'Empordà, Sota una Estrella i Podré tornar enrere per acabar el set. I per finalitzar, tal i com van fer l'any passat, mos van regalar temes dels seus discos posteriors, com Seguirem Somiant, El Far del Sud, Farem que surti el Sol amb paraules dedicades a la recent tragèdia de Melilla, i Cercles. I després dels bisos, acabaren definitivament amb Si Et Va Bé i Camins.

Com ja vaig comentar l'estiu passat, m'encantaria un concert dels gironins defensant el seu darrer LP, la Gran Onada, que em va agradar molt en el seu moment. Però la veritat, és que Sopa de Cabra forma part de la meva vida i sigui quin sigui el disc que vulguin celebrar en directe, allà estarem fidels a la nostra cita. No pensis malament, només és rock n roll.

dilluns, 27 de juny de 2022

Mallorca Live Festival 2022


Desprès de dos anys ajornant el festival, amb unes entrades comprades en el seu dia per veure Marilyn Mason i Crystal Fighters, semblava que no arribaria mai el dia, però a la fi va arribar. El Mallorca Live Festival 2022 ja era aquí en la seva edició més ambiciosa, ampliant el festival a 3 dies, ampliant la superfície del recinte i el número d'escenaris, i ampliant també el nombre d'entrades venudes. Potser es van passar d'ambició els organitzadors perquè és evident que divendres van haver-hi massa problemes, amb el transport col·lapsat, els busos llançadora desaperaguts, una coa infinita per recollir la polsera i coes i més coes dins el recinte per poder consumir. Esperem que hagin après la lliçó i no es tornin a repetir aquests problemes, perquè la veritat, si només hem de jutjar la part musical, no es descabellat pensar que ha estat la millor edició de la història del festival.

Divendres, després de sobreviure al caos organitzatiu, començarem amb na Rigoberta Bandini, que va fer ballar al públic amb el seus exitosos singles com In Spain we Call it Soledad, Perra, A Ver Que Pasa, dues versions de Ay Mamá, una primera diferent i una segona fidel a la eurovisiva amb topless reivindicatiu inclòs, per acabar amb Too Many Drugs. Desprès, girarem cap a l'escenari 3 per gaudir del garage-rock de The Parrots, mentre a l'escenari 1 es preparava el plat fort de la nit: C. Tangana. I el Madrileño no va defraudar. Amb una posada en escena espectacular, recreant la sobretaula del seu famós vídeo del Tiny Desk, amb l'escenari ple de músics i tot amb càmeres gravant l'espectacle, de manera que no sabies si veies un concert fet pel·lícula o una pel·lícula feta concert. La veritat és que mai havia vist una cosa així. I musicalment, va combinar les seves cançons del seu passat més trapero, amb les d'aire flamenc del seu darrer disc, com Los Tontos, Ingovernable o Tu Me Dejaste de Querer, homenatjant també clàssics espanyols com el No Estamos Lokos de Ketama. Una autèntica festa de concert. Seguidament, canviarem d'escenari, per veure el final de l'actuació de Kase O., que recuperava el format amb banda de jazz del seu disc Jazz Magnetism, i poguérem gaudir entre d'altres de Mitad y Mitad, Ringui Dingui o Renacimiento. Finalment, amb la mescla de folklore i electrònica dels gallecs Baiuca vam donar per acabada la primera jornada del festival.

Dissabte vam arrancar amb un dels grans descobriments del festival, Temples amb el seu rock psicodèlic i temes tan brillants com Certainty o Shelter Song. Seguidament, canviarem de zona per veure a Rufus T. Firefly o com m'havien comentat, els Tame Imapala espanyols. Bon concert i una autèntica crack a la bateria. En acabar, amb molta curiositat, vàrem anar a veure na Christina Aguilera, que va realitzar un concert irregular, començant amb retard i sense dissimular gens ni mica el play-back, cantant entre d'altres Genie in a Bottle o Lady Mermelade. De Supergrass, un dels grups supervivents del britpop dels anys 90, només vam poder veure el final de l'actuació i gaudir de temes com Alright o Pumping On Your Stereo. Passada la mitja nit, era el torn de Franz Ferdinand, que amb una posada en escena senzilla, deixaren que fossin les cançons les que parlessin, i mos van regalar un autèntic repàs als seus greatest hits, com The Dark of Matinee, Do You Want To, Take Me Out o la darrera This Fire, que van fer ballar a tothom. Per acabar, el grup d'electrònica Cut Copy va despedir la jornada amb temes tan ballables com Lights & Music.


Finalment, va arribar el diumenge, on segurament hi havia els grups més interessants. Començarem el dia descobrint el jove cantautor Guitarricadelafuente, destacant la seva versió del My Way de Frank Sinatra rebatejat com A Mi Manera. Seguidament, mos vam girar cap a l'escenari 3 per gaudir de una de les nostres autèntiques debilitats personals: Mujeres. Un grup que sempre garanteix energia amb el seu garage rock, i grans temes com Vete Con El, Besos o Un Sentimiento Importante. A continuació era el torn del rock eletrònic de Metronomy, que alternaren temes instrumentals amb temes cantats com Love Factory o The Look. Esperant els cap de cartell de la nit, mos vam entretenir amb Parquesvr, grup punki amb lletres àcides i divertides a lo Lendakaris Muertos com la dedicada a Lance Armstorng. Finalment arribà el torn de Muse, i van complir totalment les expectatives. Van demostrar que juguen una altra lliga, realitzant un concert d'estadi dins el festival. Demostrant el seu virtuosisme musical, amb un Matt Bellamy hiperactiu, fent de guitar hero per la pasarel·la que havien instal·lat. Però sobretot, amb amb un setlist imbatible, on presentaren cançons del seu nou disc que han de treure aquest 2022 (Will of The People), però sobretot amb aquest temassos que son Hysteria, Time is Running Out, Supermassive Black Hole, Uprising, Starlight o la darrera i èpica Knights Of Cydonia. Senzillament, espectacular.

I així va acabar la cinquena edició del Mallorca Live Festival, on més enllà dels problemes organitzatius del primer dia, la música va brillar per damunt de tot, especialment els cap de cartell de cada un dels dies, C.Tangana, Franz Ferdinad i Muse que, cadascú amb el seu estil, mos van regalar tres actuacions majúscules. L'any que vé, repetirem!

dilluns, 20 de juny de 2022

Antònia Font, Inca, 18 de juny


La veritat és que més enllà de festivals tipus Mallorca Live, no record un concert tan massiu a la nostra illa com el que vam viure a Inca dissabte passat. Poc acostumats que esteim a aquestes massificacions desprès de 2 anys de pandèmia, i acostumats també a veure tota la vida a Antònia Font tocant a verbenes davant 500 persones, veure aquell camp de futbol ple amb més de 12.000 persones no deixava d'impressionar. Amb una organització excel·lent per part de la gent del Primavera Sound, i un escenari a l'altura, tot feia indicar que viuríem una nit històrica, d'aquestes que recordes la resta de la teva vida.

I així va ser, perquè Antònia Font van ser molt generosos en el seu retorn en directe a Mallorca, regalant-mos un concert de 2h30, on tocaren fins a.... 37 cançons! Hi havia moments que semblava que el concert no acabaria mai, i que el grup seguiria repassant la seva discografia durant tota la nit fins que surtis el sol. Hi hagué sorpreses molt agradables, com la defensa que van fer del disc Vostè és Aquí, del qual tocaren 5 temes, i que volgueren reivindicar donant-li estatus de un disc més de la seva discografia, a l'altura de qualsevol altre, i no com un experiment musical. De fet me va encantar que caigués Punyeta Món, on el grup mostra la seva versió més punki.

Una altra sorpresa va ser la inclusió de un trosset de Fa Calor, cantada a capella entre en Pau i el públic, que tan adient era en plena ona de calor. També va ser molt agradable comprovar com les cançons del nou disc sonaven molt bé en directe i que el públic se les sabia com si dels clàssics de tota la vida es tractessin. D'altra banda, si alguna cosa me va faltar, pentura va ser algunes cançons més dels dos primers discs, però la veritat amb un repertori tan generós, de poques coses mos podem queixar.

Començaren bastant puntals a les 21:30 al ritme de Un Minut Estroboscòpica, i seguiren amb Me Sobren Paraules i Darrera Una Revista. Anaren alternant temes del darrer disc, com Oh La La o Miquel Riera, amb clàssics com Love Song o Armando Rampas. I anaven per feina. Acabava una cançó, i ja començava la següent. Se notava que volien aprofitar el temps. Després de Vitamina Sol, va caure la preciosa Portaavions, que va fer caure més d'una llàgrima entre el públic, per seguir amb Robot i Dins Aquest Iglú. Poc desprès va arribar un dels primers moments àlgids, el rap de l'Astronauta Rimador amb solo final d'en Joan Miquel Oliver.

Després d'una Cartes de Ramiro cantada a capella per en Pau Debon i Ballarines de Ballet, seguiren amb Una d'aixona de Pols, Caramel·let, Holidays, Amants Perfectes, Tots Es Motors i Alegria, per acabar amb l'optimista Venc Amb Tu per fer la primera pausa. I és que estava clar que encara faltaven molts de hits per tocar, i en tornar mos deleitaren amb Bamboo, Sospitosos, Mecanismes, Batiskafo Katiuskas, unes genials i enllaçades Clint Eastwood i Icebergs i Gueisers, per acabar amb Alpinistes Samurais i Wa Yeah amb tot el poliesportiu amb les ulleres 3D posades i pegant bots de felicitat.

Però encara hi havia temps per més, així que tornaren per cantar Islas Baleares, la corejada Calgary 88 i el final de festa, com no podia ser d'altra manera, amb una Viure Sense Tu acompanyada de focs artificials. La veritat és que mos van deixar ben saciats i feliços, de poder reunir-mos de nou amb la que ha estat i serà la banda sonora de la nostra generació. Benvinguts de nou, Antònia Font. I per favor, no mos torneu a abandonar mai més!

dissabte, 15 de gener de 2022

Els Amics de Les Arts, Auditorium, 14 de gener


Amb un any i mig d'espera, però per fi ahir vam poder veure Els Amics de les Arts defensant el seu nou disc, El Senyal que Esperaves. Un disc que em va agradar en el seu moment, amb bones cançons, on per primera vegada només hi trobàvem 3 veus, desprès que n'Eduard Costa abandonés el grup.

El concert va començar de forma accidentada, amb un retard de 20 minuts i problemes tècnics que van interrompre la introducció que tenien preparada. Però tot això era igual, a la que van sonar els primers acords de Ciència-Ficció tothom es va posar a cantar i a gaudir de l'espectacle. Un concert on alternaren cançons noves amb els hits de sempre. Seguiren amb Les coses i Kokoschka, amb traca final amb en Joan Enric Barceló tocant els bongos i canons disparant cintes de colors. A continuació presentaren la banda, per regalar-mos el primer hit de la nit: Jaques Cousteau. El Senyal Que Esperaves va donar lloc a un dels moments més màgics de la nit, quan iniciaren Lousiana O Els Camps de Cotó amb en Joan Enric i en Ferran asseguts al vèrtex de l'escenari i el públic cantant els versos només acompanyats del piano d'en Dani, per després afegir-se la resta de la banda.

El concert prosseguí amb Juliol 994, Et Vaig Dir i el seu inici amb autotune, i No ho Entens, per donar lloc a l'altre gran moment de la nit, quan pujaren a l'escenari Amulet i en Pau Franch d'OR per cantar junts Apunto Shakespeare, tema que jo personalment desconeixia i que em va captivar. Seguiren amb la discotequera El Teu Cos, i una versió actualitzada de 4-3-3 que fou de les mes corejades per l'auditori, per acabar amb el Matrimoni Arnolfini i No Sé Com T'ho Fas abans dels bisos. I ara sí, acabaren el concert amb Tots els Homes d'Escòcia, una Jean-Luc ja amb tot el públic aixecat i ballant, per seguir amb Ja No Ens Passa i acabar definitivament amb Semblava que Fossis Tu i noves canonades de cintes de colors.

Passen a la perfecció la prova de foc de tenir un membre menys, i confirmen que encara mos poden fer riure amb les seves xerrades entre cançó i cançó, i també fer passar una bona estona amb els seus temes d'ahir i d'avui. Fins a la propera vegada. Per aquí, ja tenim ganes de repetir!

dimarts, 28 de desembre de 2021

Les 10 de 2021


2021, l’any en que tot i seguir en pandèmia, poc a poc hem pogut tornar a gaudir de la música en directe, primer d’asseguts, desprès de drets i esperem que l’any que ve ja amb més graus de normalitat, en un any que promet molt amb el retorn d’Antònia Font o el cartell de luxe que ha preparat el Mallorca Live Festival, entre d'altres. Però abans de fer el canvi d’any, anem a recapitular i repassar que mos han aportat musicalment aquest darrers 12 mesos. Aquí van les 10 cançons que més han sonat enguany a Dies de Carretera:

Foo Fighters - Medicine At Midnight

M'agrada que artistes consagrats surtin de la seva zona de confort i cerquin noves sonoritats. Això és el que han fet en Dave Grohl i companyia en aquest nou disc, on si bé és cert que hi podem trobar els Foos de tota la vida, també hi trobam aquest nou so amb groove rítmic i més ballable, com en aquesta Medicine at Midnight i el seu descarat homenatge al Let's Dance d'en David Bowie.

Zoo - Avant

Hi havia una gran expectació amb el retorn dels valencians. I tot i que aquest Llepolies no m'ha enganxat tant com els seus anteriors treballs, si que he acabat escoltant algunes cançons en bucle, com el banquet gastrosexual que dona títol al disc o el ritme trepidant d'aquest cant a l'alliberació que és Avant.

L.A - Judy (feat. Patricia de los Ángeles)

Evergreen Oak és un disc diferent. Compost a Orient en plena pandèmia, amb cançons que sonen molt naturals, sense grans ornaments. Com aquesta Judy, cantada a mitges amb la seva dona. Una cançó que m'encanta, i que vam poder gaudir en directe aquest estiu en un lloc tan màgic com el Santuari de Lluc, en plena Serra de Tramuntana.

Royal Blood - Typhoons

El duo britànic es bastava de baix i bateria per fer bones cançons. Però ara han afegit els sintetitzadors a l'equació, per fer un disc amb la clara intenció de fer moure l'esquelet al personal i rebentar les pistes de ball. I clarament ho han aconseguit. Impossible no contagiar-se del ritme del trio inicial del disc, Trouble's Coming, Oblivion o aquesta Typhoons.

Amulet - Gent Com Vos

"Mumford & Sons a la mallorquina". Així definesc Amulet quan recoman a algú que escolti aquest jove santamarier, que agafant el folk com a referència ha gravat el seu primer disc, Un Desert De Colors. Un treball amb cançons animades a ritme de banjo, altres cantades a mitges amb Xanguito, OR o na Raquel Lúa, o aquesta Gent Com Vos, on demostra que a vegades, només es necessita veu i guitarra per fer una bona cançó. 

Weezer - I Need Some of That

Doble ració de Weezer la que hem tengut enguany, una (OK Human) amb un so més experimental, i una altra (Van Weezer) que ja sabiem que seria un homenatge al hard rock. I és que és un estil que li encaixa a la perfecció a la banda de Los Angeles. Un disc que em va acompanyar tot l'estiu fent kms al cotxe, amb 10 pelotassos de rock i distorsió, i tornades per corejar a ple pulmó, com aquesta I Need Some of That i la seva aferradissa melodia.

C. Tangana - Los Tontos (feat. Kiko Veneno)

He de reconèixer que tenia en C. Tangana creuat. Ni Mala Mujer ni el seu trap m'interessaven gens ni mica. Fins que em van recomanar que mirés el seu Tiny Desk Concert i vaig haver de reconèixer que era una autèntica genialitat. Trob que ha encertat al 100% amb aquest nou so de El Madrileño, que entronca amb la música espanyola dels anys 80-90, i s'ha sabut rodejar bé amb figures com en Kiko Veneno, Jorge Drexler o els Ketama. I sí, em vaig passar mig estiu cantussejant Me Maten o els na-na-na-na de Los Tontos.

Txarango - Una Lluna a l'aigua (feat. Zoo)

El 7 d'octubre es confirmava el que tots temíem. Els membres de Txarango separen els seus camins sense haver pogut gaudir d'aquesta darrera gira en format circ que tan bona pinta feia. Però la part positiva és que mos han fet un darrer regal amb un disc, El Gran Ball, on recullen els seus millors temes acompanyats d'altres artistes. M'encanten la majoria de col·laboracions, però sobretot aquestes on els artistes convidats li donen una nova vida a les cançons, com en Joan Garriga a La Foguera, els Stay Homas a Som Foc o aquesta espectacular Una Lluna a l'Aigua amb Zoo.

Morgan - Alone

El seu darrer disc em va encantar i en aquest continuen aportant autèntiques joies de cançons, com aquesta Alone: al més pur estil Kiwanuka i Pink Floyd, es va desenvolupant de manera progressiva i sense cap tipus de pressa, començant només amb uns coros, uns teclats i una guitarra, desencadenant poc a poc una autentica tempesta sonora, amb solo d'un minut inclòs, tot comandat per l'espectacular veu de la cantant Nina. Brutal.

Taylor Swift - All Too Weel (10 min. version)

Com a bon Swiftie, estic ben pendent de les regravacions que està fent na Taylor Swift dels seus antics discos. Una jugada que no s'havia fet mai, i que demostra el poder que té aquesta artista dins la indústria musical. I a més a més, a cada disc regravat, mos regala noves cançons i videoclips. Però sense dubte, la que havia creat més expectació era aquesta versió original de All Too Well, de 10 minuts de durada. I va i es converteix en la cançó més llarga de la història en arribar al TOP 1 de la llista Billboard, prenent el relleu d'una tal 'American Pie' d'en Don McLean. I a més, ha compensat la injustícia històrica de no tenir video en el seu moment, i dedicant-li ara sí, no un videoclip, si no un curtmetratge! Taylor Swift is the music industry.


dilluns, 6 de desembre de 2021

Cracker, Es Gremi, 28 de novembre

 

Quina alegria vaig tenir en veure que la gira de Cracker passaria per Mallorca! Acostumat a que tants i tants de grups passin només per la península, es d'agrair a qui fes l'esforç de dur-mos als californians a la sala Es Gremi.

Una sala, per cert, amb bastanta bona entrada per ser diumenge. En arribar vam poder escoltar les cançons country dels mallorquins Bad Shades, i encalentir motors fent una cervesa al bar d'Es Gremi, fins que vam sentir els primers acords mutejats de Seven Days. Pujada de serotonina pertinent, i mos dirigirem tots a la sala per gaudir de l'inici del concert, on seguiren amb The Good Life, Teen Angst i 100 Flower Power Maximum. Tot d'una es va veure que la banda anava a per totes, amb un David Lowery cantant cada nota com si fos la darrera i encadenant les cançons una darrera l'altra sense miraments. Una Sunrise on the Land Of Milk and Honey, amb un inici només amb guitarres i més acústica, fou de les pocs moments de calma del concert, que es tornar a accelerar de seguida. 

El setlist va ser bàsicament un Greatest Hits en tota regla, molt basat en els seus primers discos, tocant Someday, Get Off This o Waiting for You Girl. Poc a poc, el gran guitarra solista, Johnny Hickman, va anar encalentint la seva munyeca per començar a mostrar-mos el seu virtuosisme a les 6 cordes a Hey Brett, on també tocà l'harmònica. La nit continuà accelerada amb The World Is Mine, per prendre de nou un descans a Eurothrash Gril (amb festival de solos d'en Hickman) i Sweet Thsitle Pie. Seguiren amb Movie Star, Don't Fuck me Up, Show Me How This Thing Works, Time Machine, Low, una acústica Dr. Bernice i arribaren als bisos amb una genial Another Song About The Rain, amb en Johnny a les veus.

I després dels bisos, la traca final de focs artificals de solos i puntejats d'en Johnny a One Fine Day, la perla amagada dins el seu disc Forever, i per acabar la versió dels Statuo Quo Pictures of Matchstick Men. Un concertasso. La veritat, veure tocar a Cracker a Mallorca aquest estrany 2021, ha estat un regal inesperat. Des d'aquí, moltes gràcies a qui ho ha fet possible!