dissabte, 14 de juliol de 2018

Pearl Jam, 10 de juliol, Palau Sant Jordi


12 anys després tornaven els de Seattle a Barcelona, hi ho van fer amb un concertasso de quasi 3 hores, una lliçó magistral de rock alternatiu sense focs d'artifici, d'energia, intensitat i de comunió total amb el públic. I amb ganes de demostrar que encara poden sorprendre fins i tot als seus fans de tota la vida. I es que un dels punts forts de Pearl Jam es que cap concert és igual que l'anterior, el setlist es diferent cada nit, cercant com sorprendre al públic. Només així es pot entendre que comencessin la nit amb el mig temps The Long Road, una cançó del EP Markin Ball, que va sortir el 1995 amb l'embranzida de les sessions del CD Mirrorball, que van gravar com a banda suport de'n Neil Young. La primera cançó, i la primera sorpresa. De fet, era la mateixa cançó amb la que van obrir el seu concert a Barcelona l'any 2000. Casualitat? Jo crec que no. Només una banda com ells pot recercar per els racons de la seva discografia per deixar-te descol·locat de primeres, i afegir així un cançó nova a la meva col·lecció personal que a partir d'ara sempre associaré a aquest concert i a aquest moment. I en part, aquesta és la màgia de Pearl Jam.

A més, la banda va ser ben generosa, ja que en no presentar cap disc nou, va oferir lo bo i millor de la seva discografia, deixant bastant aparcats els seus darrers 3 discos, i tocant fins a 7 (set!!!) temes de Ten o 4 del Vs. Un regal de setlist per a qualsevol fan. També van recuperar temes d'alguns dels seus discos menys exitosos, com Ghost o Light Years, a més d'incloure per a sorpresa de servidor el tema Settling Forth de la banda sonora de Into The Wild que va gravar en solitari n'Eddie Vedder.

En la meva opinió, el concert va anar de menys a més, tant la banda com el públic. A mi personalment em va costar seguir el concert en la llunyania de la grada, però poc a poc el grup es va anar entonant, liderat per un Eddie Vedder amb una veu en estat de gràcia, i vaig acabar oblidant la meva localització dins el Palau per senzillament gaudir de l'espectacle. Inicialment van caure temes com Eldery Woman, Corudoy, Hail Hail o Mind your Manners. En una gran Even Flow van començar a mostrar com son uns mestres en allargar els seus antics himnes, deixant que la màquina a la guitarra que es en Mike McGready ens fes gaudir amb els seus solos. Seguidament van tocar Oceans, dedicada a un fan de la banda que tristament va morir fa unes setmanes i que tenia previst venir al concert de Barcelona.

Però pel meu gust, el concert començar a enlairar-se a partir de Daughter (dedicada a les dones) i de Jeremy, amb un final brillant amb jocs de veus entre n'Eddie i el públic. I es que a partir d'aquí van enllaçar Go, State of Love and Trust i una grandissima Porch abans de la primera pausa. En tornar, baixaren les revolucions per a interpretar Sleeping by myself, una preciosa Come Back, i tornar a apretar l'accelerador amb Lighting Bolt, Black, Once i una inmensa Rearviewmirror, abans de la pausa final.

I per a la traca final caigueren Simle (amb n'Eddie tocant l'harmònica, i n'Stone Gossard i en Jeff Ament intercanviant-se la guitarra rítmica pel baix), una Wasted Reprise com a introducció a Better man, i sense temps a descansar i amb els llums del Palau encesos, Alive, Baba O'Riley i Yellow Ledbeter que feren tornar literalment loco al públic congregat.

Senzillament espectacular. Confirmen que son dels grups amb millor directe de l'actualitat i que el rock alternatiu segueix ben viu. Esper que mos tornem a veure prest!

dimarts, 19 de juny de 2018

Concert per la llibertat d'expressió, Palma Arena, 17 de juny


Èxit absolut l'aconseguit aquest cap de setmana per l'Associació de Creadors i Artistes per la Llibertat Artística (ACALLAR), que aconseguiren omplir amb 8.000 persones el Palma Arena en una marató musical de més de 12 hores de música, que esdevingué un clam per la llibertat d'expressió i contra la repressió, que afecta entre altres al raper mallorquí Valtònyc.

Tot i que realment, la cosa se'ls hi envà anar de les mans als organitzadors, ja que el festival s'acabà allargant a tot el cap de setmana. Així, divendres al teatre del Mar, vam poder fer un tast de poesia, monòlegs, humor, teatre, gloses i música, de la mà d'artistes com en Miquel Àngel Llonovoy, en Toni Albà, en Willy Toledo, en Mateu 'Xurí' o en Biel Mesquida. Amb l'actuació final d'en Gerard Quintana, que ens regalà una versió de Flors de Baladre de UC i també Seguirem somiant, de Sopa de Cabra.

Dissabte, van actuar a Sa Possessió un bon grapat de músics mallorquins. Però el plat fort del cap de setmana, era diumenge, amb un cartell de luxe de més de 40 grups on cada grup va actuar durant 20 minuts. Un format de concert que va ser molt àgil, i que em va agradar molt, ja que la majoria de grups tocaven els seus millors temes, i això et permet descobrir moltíssims grups en una sola jornada.

Arribarem a mitjan horabaixa, just a temps per sentir les paraules d'en Valtonyc gravades en un video. A continuació, actuà en Pablo Hasel, raper lleidatà que també s'enfronta a una pena de presó per les seves lletres. L'acte comptà amb nombrosos artistes del hip-hop com els mallorquins La Puta Opepé o les madrilenyes Ira. A continuació actuaren els amfitrions La Gran Orquesta Republicana, impulsors del concert, que descarregaren sense treva el seu ska, amb el Miedo Global, Dime que hice ayer, Te Quiero o Vida de Colores. També actuaren els antics components de Def con Dos, Dos Tenores, amb La Culpa de todo la tiene Yoko Ono, entre d'altres. També es sentí molt d'euskera durant el concerts, ja que actuaren nombrosos grups bascs com els biscains Gatibu. A mesura que arribava la nit, van aperèixer en escena els grups més esperats del concert, com els madrilenys Boikot o Soziedad Alkoholica, que amb temes com Piedra contra tijera feren tremolar el Palma Arena. El raper Kase.O i n'Albert Pla també van posar el seu granet d'arena, just abans del que segurament era el moment més esperat de la nit: el retorn d'Antònia Font quasi 4 anys després.

I la veritat es que els hi va sortir una actuació rodona. Tenir el públic entregat també va ajudar, però es que per a molts, l'emoció i l'alegria va ser total en tornar a sentir temes com Mecanismes, Alegria, Robot, Wa Yeah i una espectacular Astronauta Rimador per acabar. Pels de punta. Els enyoram molt, sí senyor. Quan van acabar ja era quasi mitja nit, i el pavelló es començà a buidar, però servidor va quedar a veure com Berri Txarrak oferia una actuació potent, mesclant els seus èxits de sempre, com Zertarako Amestu, Denak Ez Du Balio o Ikasten, amb temes recents com Infrasoinuak; com els sevillans Reincidentes animaven al públic amb temes com Vicio; i com els navarresos Lendakaris Muertos donaven tralla amb Fuimos Ikastoleros, El último Txakurra, ETA deja alguna discoteca i Oso Panda.

L'únic però que li podem posar al concert, es que el so del Palma Arena no va ser gaire bo, però per a la resta li posam un 10 a l'organització, sobretot tenint en compte que es tractava d'un concert autogestionat pels els propis músics. Enhorabona i a seguir!

dijous, 7 de juny de 2018

Primavera Sound 2018


Tenia ganes de viure el Primavera Sound per dedins, sens dubte un festival de primera divisió dins l'Estat, amb una assistència massiva (de fet, aquest any han fet rècord d'assistència), una oferta de grups que no te l'acabes, i certa fama de festival de culte, que es confirma una vegada ets allà i veus la vestimenta de la gent i t'adones que la majoria d'assistents i de grups ja son veterans del festival. I per què negar-ho, amb especials ganes de veure per primera vegada els Arctic Monkeys.

Dijous vam rompre el gel amb The War on Drugs, una de les descobertes més agradables del cap de setmana. I es que el seu rock americà i temes com Pain o Holding On van entrar beníssim. Seguidament, vam veure començar l'actuació de la islandesa Björk, i s'ha de reconèixer que munta un bon espectacle que va més enllà de la música. Després, a l'escenari Ray-Ban, vam veure com els més joves gaudien amb el trap de C. Tangana al ritme de Mala Mujer. A mitjanit va arribar l'hora del cap de cartell del dia, Nick Cave & The Bad Seeds, en un concert on l'escenari va acabar ple amb uns 30 afortunats seguidors que van poder pujar a cantar les darreres cançons amb el seu idol. La nit als escenaris principals la van tancar els escocesos Chvrches, fent ballar al públic amb el seu electropop, la dolça veu de la seva cantant i temes com Gun o The Mother we Share.

Divendres vam arribar mentre començava The National a l'escenari Mango, on gaudirem de temes com I need my Girl o The day I die. A continuació estava prevista l'actuació del grup de trap americà Migos, però malauradament caigueren del cartell i els substituiren Los Planetas, que en realitat havien de fer una actuació sorpresa en una altre escenari i que compliren a la perfecció a l'escenari Seat. Seguidament actuaven les germanes americanes Haim, que ja son veteranes del festival però aquesta vegada venien com un dels cap de cartell, i que van convèncer amb el seu pop rock i cançons com The Wire.

Dissabte era segurament el dia que més esperàvem, i no deviem ser els únics ja que es notava que hi havia més gent. I el motiu principal era poder veure els Arctic Monkeys. Però abans d'ells ens vam entretenir d'allò més bé tant amb l'electropop de la sueca Lykke Li com amb el de la joveníssima novazelandesa Lorde, la qual ja vam veure per pantalla tot guardant lloc per veure d'aprop els de Sheffield. Uns Arctic Mokeys, que arrancaren com era d'esperar amb Four out of Five, single del seu darrer disc. Un disc que ha estat bastant polèmic i sens dubte és el més calmat de la seva discografia, però la veritat es que tampoc abusaren d'ell, feren un setlist ple de grans èxits on les cançons intercalades del darrer disc no desentonaren. Començaren amb molta força, enllaçant Brianstorm i I bet you look good on the Dancefloor. També caigueren molts de temes del disc AM, tancant abans dels bisos amb Do I wanna know? i acabant el concert definitivament amb de The View From the Afternoon i R U Mine? El concert s'ens va fer curt, però sens dubte va valer la pena. Per acabar la festa, i després d'agafar forces, despedirem el festival al ritme de Mujeres i el seu garage rock, que es notava que jugaven a casa i van reunir una bona munió de gent per cantar i ballar al compàs de temes com Aquellos ojos.

En definitiva, el Primavera Sound ha esta una gran experiència. Així que segurament tornarem a creuar els camins!

dimarts, 15 de maig de 2018

Mallorca Live Festival 2018, 11 i 12 de maig



La tercera edició del Mallorca Live Festival confirma que el festival s'assenta i va millorant a passes de gegant. Amb el que segurament era el line-up més ambiciós de la seva curta història, i amb millores com el sistema de pagament amb polsera o el nou escenari de grups locals, no podem fer més que donar l'enhorabona als promotors i encoratjar-los a que segueixin amb la seva feina. Que ja era hora que Mallorca tingués el seu propi festival de musica, i de fet en el passat ja hi hagut massa intents fallits de festivals a l'illa com Isladencanta o el Solar Fest, que no van aconseguir durar masses anys. Esperam i desitjam que amb el MLF la història canvii per sempre. Clarament li queda marge de millora, com el tema del transport entre Calvià i Palma, o reduir el temps de coa a les barres; però segur que seguiran millorant.

Musicalment parlant van ser dos dies d'estils de música variats i d'alta qualitat. Divendres vam arribar per escoltar els darrers temes de Muchachito, que tot i tocar tot sol a l'escenari principal, tocant guitarra i bateria alhora, mos va fer fer les primeres ballades del vespre al ritme de temes com Siempre que quiera. Seguidament, L.A. feien sonar el seu pop lluminós, fent un recull dels seus millors temes i amb la seguretat de tocar a casa. Un dels grans descobriments van ser els Black Lips i el seu original pop rock que sonà a l'escenari principal. Una altra de les apostes del festival es el pop estatal, i així vam poder descobrir Izal, en una de les actuacions que congregà més gent. Un altre descobriment fou el trap de la joveníssima Bad Gyal que va fer ballar el sector més jove del festival. Més tard va arribar el torn dels cap de cartell de divendres, Primal Scream, dels quals només vam poder presenciar el final del seu concert amb una bona traca dels seus èxits: Country Girl, Rocks, Come Toghether i Movin'on Up. Després La Casa Azul animà d'allò més la festa amb el seu electropop, una festa a la qual posaren cloenda la tralla electrònica del dj Solomun i l'original aposta dels Djs from Mars, punxant temes de Blink-182, Sum 41 o AC/DC que ens feren botar d'allò més abans de donar per acabada la jornada.

Dissabte vam començar la cata musical amb una de les sorpreses més grates del festival, Morgan. I es que la seva veu, personalment, em va captivar. Seguidament, Kase.O va congregar una gentada a l'escenari principal per escoltar un dels referents del rap estatal. També va regalar al públic temes de Violadores del verso, i es va guanyar les ovacions de la gent amb la seva defensa del feminisme i de la llibertat d'expressió, fent referència al cas Valtònyc. En acabar, va tocar l'hora d'en Macaco i els seus. I s'ha de dir que son un encert per a un festival, van fer un concert festiu i alegre, amb els seus exits Moving o Con la mano levantá, però també amb les sorprenents versions de Monkey Man de Toots and the Maytals i Killing in the name de Rage Against the Machine per acabar. Poc després, es produí el retorn dels Sexy Sadie, que commemoraven el vintè aniversari del disc Its Beautiful, its love, que tocaren sencer, amb l'ajuda de n'Adela Peraita en alguns temes com Satellites. Ja era mitjanit, i les primeres gotes començaren a caure just abans d'una de les actuaciones més esperades del cap de setmana, The Prodigy. Però res podia aturar als anglesos, que sortiren a per totes, amb un joc de llums espectacular, i repartint tralla a cada cançó, desde que sonaren primeres notes de Omen. Defensaren moltes cançons del seu darrer disc, però també caigueren els clàssics com Vodoo People, Breathe o Smack my Bitch Up, que feren tornar literalment loco al públic. Acabat el concert, la pluja augmentà d'intensitat i només uns pocs afortunats es van poder refugiar a la carpa on havia d'actuar en mitja hora Vitalic. La pluja no afluixava, així que servidor va desistir i va donar per acabat el festival sense veure el dj francès, però ben content per tots els descobriments musicals fets durant el cap de setmana.

En definitiva, senyors del Mallorca Live Festival: enhorabona i seguiu així! Mos veim a l'edició 2019!

dimarts, 1 de maig de 2018

Diversos Artistes - Illes dins un disc (2018)

Una grata sorpresa. Així és el disc tribut a nen Tomeu Penya que ha impulsat IB3 per a celebrar els 50 anys sobre els escenaris de l'artista de Vilafranca. Ho han fet reunint alguns dels noms més importants de l'escena musical actual a les illes, on cadascú ha pogut deixar la seva empremta versionant un tema d'en Tomeu. A jo personalment m'encanten els discos tribut, i m'ha servit tant per a conèixer nous grups com per a descobrir perles del cantautor que encara no coneixia.

Així, el disc comença amb el manacorí Roger Pistola, fent un elegant mig temps pop-rock amb "De Tot Cor". Seguidament, la formenterenca María José Cardona, converteix en acústica una "Lluna de Formentera"  que compta amb un increscendo preciós. Jorra i Gomorra posa la distorsió al disc, reivindicant una de les moltes cançons rockeres d'en Tomeu, "M'agrada es rock". Els joves de Salvatge Cor es fan seva "Plou", com també ho fan Roig! apropant "En Sentir una guitarra" a un pop psicodèlic que li queda d'allò més be.

El duo Jansky aporten el toc d'electrònica al disc, amb la sensual "Abaix, amunt". D'altra banda, Donallop despullen "Una aclucada d'ull" amb un duet preciós només acompanyat per una guitarra. L'Equilibriste proposen un vals per a la trista història d'"Un tassó de suc", mentre que na Marga Rotger i la seva banda reivindiquen la vessant més ecologista d'en Tomeu amb "Això especat", on la vesteixen amb el seu jazz i el seu swing. Vers Endis s'atreveix amb "Havanera", sens dubte una de les cançons més populars d'en Tomeu, i que sona beníssim de la veu de na Glòria Estelrich. Xanguito ens proposa la desconeguda i recent "No em donis sa culpa", quedant-lis de meravella. I finalment Ipops reivindiquen la vessant mes verbenera i festera d'en Tomeu amb una "Perdiu Revetllera", que ara balla a ritme de ska, i que podria convertir-se perfectament en la cançó de l'estiu a Mallorca. 

Felicitats a tots els artistes i a IB3 pel disc, i també a nen Tomeu pels 50 anys com a artista. I que siguin molts més!

diumenge, 8 d’abril de 2018

Lendakaris Muertos, Sa Possessió, 7 d'abril


Gran concert el d'ahir dels navarresos a Sa Possessió, que només va quedar tacat pels múltiples problemes de potència elèctrica, que va fer que fugís la corrent més d'una vegada, i que qualcunes cançons com Cómeme la Franja de Gaza o Fuimos ikastoleros quedessin interrompudes a la meitat.

A banda d'això, vam poder veure el que esperàvem de Lendakaris, intensitat màxima i ganes de que tothom s'ho passés bé. Van començar amb la intro del darrer disc, seguint Gore ETA i Último ressort. Els dos darrers anys han tret dos discos, i precisament d'aquests treballs foren la majoria de cançons, sense oblidar els grans clàssics com Veteranos de la Kale Borroka, Centro comercial o una Gora España que va acabar amb el cantant, n'Aitor Ibarretxe, cantant entre el públic enmig d'un gran mosh pit. De fet foren nombroses les cançons en que o bé n'Aitor cantava alçat per una munió de braços del públic o bé movent-se entre el públic i deixant el micròfon a la gent per a que poguessin cantar i participar de la festa. De fet, servidor va quedar ben feliç de poder cantar la seva frase a la cançó Esto no es Punki.

Els problemes de corrent van fer que es caiguessin del setlist alguns temes com Arnaldo Schwarzenneger o El 4 K se llevó a mi chica. Però el duo de temes Urrusolo Sistiaga, Odio los Partidos i l'espitada Modo Dios van animar la recta final que va culminar amb els gran hits de Lendakaris: ETA deja alguna discoteca i Oso Panda.

En definitiva, va ser una gran festa. Convidam als molt honorables Lendakaris a tornar a l'illa quan vulguin!

dijous, 22 de febrer de 2018

Projecte Mut - La vida rima (2017)


Projecte Mut era un grup que tenia pendent des de fa temps, però mai els havia arribat a escoltar. Fins que un dia conduint i escoltant  IB3 radio, va sonar 'Pa',  un tema explosiu, ple d'energia i melodia que me va enganxar a la primera. Així que en aparcar el cotxe vaig passar per la tenda de discs, i en posar-lo al reproductor de CDs l'amor a primera vista es va confirmar: es tractava d'un disc rodó.

Ja fa més de 10 anys que en David Serra i en Joan Barbé van formar Projecte Mut. Els dos havien tocat en altres grups d'Eivissa que havien aconseguit cert èxit, sobretot amb Statuas de Sal. Però per aquest nou projecte, tenien ganes de cantar en eivissenc, mesclar pop-rock amb el folk tradicional de l'illa i versionar poetes locals. I el que va començar essent el projecte d'un boix de Ca's Mut, ha acabat essent segurament el grup eivissenc més conegut fora de l'illa. Precisament fa poc van cel·lebrar el desè aniversari amb un disc farcit de col·laboracions, i també van ser la cançó de l'estiu de TV3 l'any 2015 amb Junts.

Desconec la seva trajectòria anterior i per tant no sé quina evolució han seguit. Però amb un so que recorda a grups com Mumford & Sons, o als millors grups que mesclen punk amb arrels irlandeses, l'estil de Projecte m'entra a la perfecció. I el seu darrer disc esta ple de bones melodies. Gira molt entorn de l'amor, però sempre amb una visió molt optimista. La mencionada Pa o l'alegre Amor a l'acte són de les més animades. Però també es mostren experts fent abaixant l'accelerador a temes com Si no és molt demanar, Massa o la preciosa Vaixells (versió del grup Vinodelfin), cançó que va creixent a poc a poc amb un crescendo perfecte. El poeta eivissenc Marià Villangomez és versionat a la festiva Ball Pagès, mentre que la versió d'un poema del menorquí Francesc Flotir a Ses Cares és de lo millor del disc. Finalment també hi ha lloc per el tema instrumental Gin, que entra d'allò més bé, que ens recorda a lo millor dels mallorquins Boc i que demostra lo bons músics que són.

En resum, un gran descobriment!
La vida rima, i amb Projecte Mut, més!