Les 10 de 2022

2022, any en que per fi hem pogut recuperar la normalitat post-covid i hem tornat a anar de concerts i festivals sense restriccions. Provocant un estiu amb una allau d'oferta musical com no record mai a Mallorca. Mallorca Live Festival, Canet Rock, Mobofest, els concerts de Mallorca Live Summer i els de Son Fusteret. A més de les verbenes de tota la vida. I també any en Antònia Font i La Gran Orquesta Repúblicana, dos dels grups de les nostres vides, han tengut gloriosos retorns. En quant a discos, hem tengut un any interessant, que com sempre vos resumesc en 10 temes. Les 10 cançons que han sonat més a Dies de Carretera aquest 2002.

Antònia Font - Un Minut Estroboscòpica

La veritat és que el seu primer disc en 10 anys em va sonar més a un disc en solitari d'en Joan Miquel Oliver cantat per en Pau, que no a un disc d'Antònia Font. I massa baix de revolucions pel meu gust. Així tot, si que vaig disfrutar aquest Minut Estroboscòpica, que sona als Antònia Font de tota la vida, i amb el qual van iniciar el seu gloriós retorn en directe aquest estiu a Inca.

Eddie Vedder - Picture (feat. Elton John)

Per fi surt del so de l'ukelele dels seus primers dos discos, per oferir-mos ara sí un disc de rock. Un disc que no té res a envejar als darrers treballs de Pearl Jam, però del qual he gaudit sobretot de les genials col·laboracions que s'ha marcat a les darrers cançons, amb l'harmònica de n'Stevie Wonder a Try, la bateria d'en Ringo Starr a Mrs. Mills o aquest genial duet a Picture amb un Elton John acabant la cançó tornant-se loco al piano. Genial.

León Benavente - Canciones Para No Dormir

Per fi els hem pogut veure en directe enguany, i comprovar que son un grupasso en viu. I l'any que ve al MLF, en tendrem una altra ració. El seu nou disc, ERA, confirma que la transició del rock a l'electrònica és un fet. Pel meu gust, no arriba al nivell del seu anterior disc Vamos a Volvernos Locos, peró té cançons molt disfrutables com aquesta Canciones Para No Dormir.

Liam Gallagher - Everything's Electric

Es confirma que en Liam és l'autèntic guardià de l'essència Oasis, en un 2022 on s'ha clavat 2 concerts a Knebworth per celebrar el 25è aniversari de la mítica actuació de la banda el 1997. I amb un tercer disc, on ha intentant sortir de la seva zona de confort, oferint cançons diferents a lo que mos té acostumats. Algunes d'elles brillants, com aquesta Everything's Electric composta a mitges amb en Dave Grohl

Red Hot Chili Peppers - Black Summer

El retorn del gran John Frusciante a la banda era motiu més que suficient per donar una oportunitat a les noves cançons dels californians. En un any en que han tres dos (!) discos nous en un atac de creativitat compulsiva que me recorda al doble album Stadium Arcadium que es van clavar el 2006. I com en aquell moment, me declar incapaç d'escoltar els dos discos al complet, però si de disfrutar de bons temes com aquest Black Summer

Weezer - A Litle Bit Of Love

Soc fan de Weezer. Però soc totalment incapaç de seguir el seu ritme de publicació de nous discos. Ja me va venir just l'any passat on van treure dos discos. Però es que enguany han tret 4 EPs, la sèrie SZNZ amb un EP dedicat a cada estació de l'any. I de lo poc que he escoltat, si que he gaudit molt d'aquesta primaveral A Little Bit Of Love.

Muse - Won't Stand Down

Encara se me posen els pèls de punta en recordar la majestuosa actuació d'aquest estiu al Mallorca Live Festival. Pentura per això, vaig estar tot l'estiu escoltant el seu darrer disc, Kill or Be Killed. Per això o perquè realment es tracta d'un molt bon disc, m'atreviria a dir que el millor que han tret des de Black Holes & Reveletions, i aquí esteim parlant de 2006. Sigui com sigui, un disc on tornen a les guitarres i al rock n roll, amb grans cançons com Compliance, You Make Me Feel Like is Halloween o aquesta tremenda Won't Stand Down

Els Pets - No t'escolto

Un nou disc d'Els Pets sempre és una bona notícia. En Lluís Gavaldà, el meu gurú musical de capçalera que imparteix classes magistrals cada dia al seu programa El Celobert, segueix en la seva recerca del pop més pur, amb un disc anomenat 1963 que no només és l'any en que van néixer els tres de Constantí, si no que sona a clar homenatge al pop dels anys 60 i als seus estimats Beatles.

Da Souza - Bomba de fum

Da Souza continua amb la seva regularitat de regalar-mos un disc cada dos anys. A Dies d'Attrezzo es confirma lo còmodes que se troben al pop que ja practicaven als seus darrers treballs. Aquí a més, guanyen protagonisme les cançons cantades per els diversos components del grup. Però personalment, jo me seguesc quedant amb la veu d'en Lluís Cabot, com en aquesta senzilla però efectiva bomba de fum, que tots hem fet alguna vegada a la vida.

Bruce Springsteen - Nightshift

Vaig llegir crítiques dolentes quan va sortir aquest disc del Boss de versions del soul. Però sincerament, en ser un gènere que desconec totalment, per jo ha estat com si es tractés d'un disc nou d'en Bruce. I he disfrutat molt comprovant que continua amb la veu finíssima a temes com Soul Days o a Nightshift. Amb ganes de poder veure'l en directe l'any que vé!

Antònia Font, Inca, 18 de juny

La veritat és que més enllà de festivals tipus Mallorca Live, no record un concert tan massiu a la nostra illa com el que vam viure a Inca dissabte passat. Poc acostumats que esteim a aquestes massificacions desprès de 2 anys de pandèmia, i acostumats també a veure tota la vida a Antònia Font tocant a verbenes davant 500 persones, veure aquell camp de futbol ple amb més de 12.000 persones no deixava d'impressionar. Amb una organització excel·lent per part de la gent del Primavera Sound, i un escenari a l'altura, tot feia indicar que viuríem una nit històrica, d'aquestes que recordes la resta de la teva vida.

I així va ser, perquè Antònia Font van ser molt generosos en el seu retorn en directe a Mallorca, regalant-mos un concert de 2h30, on tocaren fins a.... 37 cançons! Hi havia moments que semblava que el concert no acabaria mai, i que el grup seguiria repassant la seva discografia durant tota la nit fins que surtis el sol. Hi hagué sorpreses molt agradables, com la defensa que van fer del disc Vostè és Aquí, del qual tocaren 5 temes, i que volgueren reivindicar donant-li estatus de un disc més de la seva discografia, a l'altura de qualsevol altre, i no com un experiment musical. De fet me va encantar que caigués Punyeta Món, on el grup mostra la seva versió més punki.

Una altra sorpresa va ser la inclusió de un trosset de Fa Calor, cantada a capella entre en Pau i el públic, que tan adient era en plena ona de calor. També va ser molt agradable comprovar com les cançons del nou disc sonaven molt bé en directe i que el públic se les sabia com si dels clàssics de tota la vida es tractessin. D'altra banda, si alguna cosa me va faltar, pentura va ser algunes cançons més dels dos primers discs, però la veritat amb un repertori tan generós, de poques coses mos podem queixar.

Començaren bastant puntals a les 21:30 al ritme de Un Minut Estroboscòpica, i seguiren amb Me Sobren Paraules i Darrera Una Revista. Anaren alternant temes del darrer disc, com Oh La La o Miquel Riera, amb clàssics com Love Song o Armando Rampas. I anaven per feina. Acabava una cançó, i ja començava la següent. Se notava que volien aprofitar el temps. Després de Vitamina Sol, va caure la preciosa Portaavions, que va fer caure més d'una llàgrima entre el públic, per seguir amb Robot i Dins Aquest Iglú. Poc desprès va arribar un dels primers moments àlgids, el rap de l'Astronauta Rimador amb solo final d'en Joan Miquel Oliver.

Després d'una Cartes de Ramiro cantada a capella per en Pau Debon i Ballarines de Ballet, seguiren amb Una d'aixona de Pols, Caramel·let, Holidays, Amants Perfectes, Tots Es Motors i Alegria, per acabar amb l'optimista Venc Amb Tu per fer la primera pausa. I és que estava clar que encara faltaven molts de hits per tocar, i en tornar mos deleitaren amb Bamboo, Sospitosos, Mecanismes, Batiskafo Katiuskas, unes genials i enllaçades Clint Eastwood i Icebergs i Gueisers, per acabar amb Alpinistes Samurais i Wa Yeah amb tot el poliesportiu amb les ulleres 3D posades i pegant bots de felicitat.

Però encara hi havia temps per més, així que tornaren per cantar Islas Baleares, la corejada Calgary 88 i el final de festa, com no podia ser d'altra manera, amb una Viure Sense Tu acompanyada de focs artificials. La veritat és que mos van deixar ben saciats i feliços, de poder reunir-mos de nou amb la que ha estat i serà la banda sonora de la nostra generació. Benvinguts de nou, Antònia Font. I per favor, no mos torneu a abandonar mai més!

Concert per la llibertat d'expressió, Palma Arena, 17 de juny

Èxit absolut l'aconseguit aquest cap de setmana per l'Associació de Creadors i Artistes per la Llibertat Artística (ACALLAR), que aconseguiren omplir amb 8.000 persones el Palma Arena en una marató musical de més de 12 hores de música, que esdevingué un clam per la llibertat d'expressió i contra la repressió, que afecta entre altres al raper mallorquí Valtònyc.

Tot i que realment, la cosa se'ls hi envà anar de les mans als organitzadors, ja que el festival s'acabà allargant a tot el cap de setmana. Així, divendres al teatre del Mar, vam poder fer un tast de poesia, monòlegs, humor, teatre, gloses i música, de la mà d'artistes com en Miquel Àngel Llonovoy, en Toni Albà, en Willy Toledo, en Mateu 'Xurí' o en Biel Mesquida. Amb l'actuació final d'en Gerard Quintana, que ens regalà una versió de Flors de Baladre de UC i també Seguirem somiant, de Sopa de Cabra.

Dissabte, van actuar a Sa Possessió un bon grapat de músics mallorquins. Però el plat fort del cap de setmana, era diumenge, amb un cartell de luxe de més de 40 grups on cada grup va actuar durant 20 minuts. Un format de concert que va ser molt àgil, i que em va agradar molt, ja que la majoria de grups tocaven els seus millors temes, i això et permet descobrir moltíssims grups en una sola jornada.

Arribarem a mitjan horabaixa, just a temps per sentir les paraules d'en Valtonyc gravades en un video. A continuació, actuà en Pablo Hasel, raper lleidatà que també s'enfronta a una pena de presó per les seves lletres. L'acte comptà amb nombrosos artistes del hip-hop com els mallorquins La Puta Opepé o les madrilenyes Ira. A continuació actuaren els amfitrions La Gran Orquesta Republicana, impulsors del concert, que descarregaren sense treva el seu ska, amb el Miedo Global, Dime que hice ayer, Te Quiero o Vida de Colores. També actuaren els antics components de Def con Dos, Dos Tenores, amb La Culpa de todo la tiene Yoko Ono, entre d'altres. També es sentí molt d'euskera durant el concerts, ja que actuaren nombrosos grups bascs com els biscains Gatibu. A mesura que arribava la nit, van aperèixer en escena els grups més esperats del concert, com els madrilenys Boikot o Soziedad Alkoholica, que amb temes com Piedra contra tijera feren tremolar el Palma Arena. El raper Kase.O i n'Albert Pla també van posar el seu granet d'arena, just abans del que segurament era el moment més esperat de la nit: el retorn d'Antònia Font quasi 4 anys després.

I la veritat es que els hi va sortir una actuació rodona. Tenir el públic entregat també va ajudar, però es que per a molts, l'emoció i l'alegria va ser total en tornar a sentir temes com Mecanismes, Alegria, Robot, Wa Yeah i una espectacular Astronauta Rimador per acabar. Pels de punta. Els enyoram molt, sí senyor. Quan van acabar ja era quasi mitja nit, i el pavelló es començà a buidar, però servidor va quedar a veure com Berri Txarrak oferia una actuació potent, mesclant els seus èxits de sempre, com Zertarako Amestu, Denak Ez Du Balio o Ikasten, amb temes recents com Infrasoinuak; com els sevillans Reincidentes animaven al públic amb temes com Vicio; i com els navarresos Lendakaris Muertos donaven tralla amb Fuimos Ikastoleros, El último Txakurra, ETA deja alguna discoteca i Oso Panda.

L'únic però que li podem posar al concert, es que el so del Palma Arena no va ser gaire bo, però per a la resta li posam un 10 a l'organització, sobretot tenint en compte que es tractava d'un concert autogestionat pels els propis músics. Enhorabona i a seguir!

Collita 2012

Arriba tard, però arriba la collita 2012 de Dies de Carretera. Aquest és el recull de discos que més han sonat enguany en aquest bloc, encapçalats pel gran Vostè és Aquí d'Antònia Font. Un disc que ningú esperava només un any després de Lamparetes, i on Antònia Font se reinventen una vegada més, redefinint el concepte cançó i el concepte disc. Bravo!

Molta salut i bons desitjos per a tothom per aquest 2013!

1. Antònia Font - Vosté és Aquí

2. The Gaslight Anthem - Handwritten

3. Muse - The 2nd Law

4. Els Amics de les Arts - Espècies per Catalogar

5. Son & The Holly Gohsts - Shadows & Monsters

6. L.A. - SLNT FLM

7. Soundgarden - King Animal

8. Bob Dylan - Tempest

9. Bruce Springsteen - Wrecking Ball

10. Lendakaris Muertos - Crucificados por el Antisistema

Antònia Font, Auditori de Manacor, 28 de desembre

Ganes teniem de poder veure com defensaven en directe aquest Vostè és Aquí es nostres estimats Antònia Font. Era la primera vegada que els veia dins un teatre, lluny del escenaris de verbenes que pareix que ja han abandonat definitivament. I em va sorprendre gratament el seu nou format, més intim, amb un gran decorat tot de bicicletes i un gran joc de llums. Això sí, es fa difícil aguantar el concert sense ballar i botar, aferrat a la butaca.

La banda formant un semi cercle i en Pau Debón al fons. Una darrera l'altra començaren a caure totes i cada una de les cançonetes de Vostè és Aquí, una experiència  gens pesada i ben diversa i original. Previsible, també,  només deixaren per al final el single Per Jo i tots es ciclistes, cantada per en Pau pedalejant damunt una bicicleta. Això si, una vegada acabada la presentació del darrer disc, tornaren a l'escenari dient que havien assajat unes cançons antigues, i l'auditori s'encengué: Canta o Fa Calor, cançons que feia anys que no sentíem en directe, feren aixecar el públic. Vos estim a tots iguals, Alpinistes-Samurais, Armando Rampas...

Cançons i emocions que t'arribaven a fer pensar: tanta originalitat en els darrers discos no els haurà fet perdre la frescura de les seves primeres cançons? Tancaren amb Batiskafo Katiuscas, però el públic volia més, ningú es movia.... i tornaren a sortir per intentar acabar amb Clint Eastwood. Però al públic li faltava una darrera peça de felicitat, i demanant tots junts un Viure Sense Tu, varem aconseguir que la toquessin tot i no tenir-la assajada, per acabar cantant-la tots junts amb la pell de gallina.

Antònia Font - Vostè És Aquí (2012)

Confirmat: en Joan Miquel Oliver és una font inesgotable de creativitat. Ara ja podem estar tranquils davant qualsevol pròxim llançament que facin. I es que no les tenia totes amb el que s'anava descobrint d'aquest Vostè És Aquí abans del seu llançament, "el nostre disc menys convencional, més experimental", 40 cançons d'una tacada, tres discos en un de sol... s'havien tornat locos o què? Una cosa és estar en un bon moment creatiu i comptar amb una discogràfica pròpia que te permet fer lo que vulguis, però 40 cançons d'una tacada no serien massa?

Idò la resposta és no. Són 40 temes, sí, però d'una qualitat excepcional! A més són curtets, pocs passen dels 2 minuts. La idea era simplificar les cançons, deixar-se de repetir estrofes allargant cançons, i quedar-se amb la idea original. No t'en daràs compte i ja haurà acabat la cançoneta, però és igual, perquè tot d'una en començarà una altra de boníssima. Aquí trobam registres totalment nous per Antònia Font, fan cançons a capel·la (Per jo i tots es Ciclistes), es posen durs fregant el rock (no me puc treure del cap Punyeta món), s'atreveixen amb el francès (Nous patrons pour la France) i fins i tot amb el castellà, en la versió de Tots Sants Leyenda Negra. També trobam temes instrumentals o en Pau Debón cantant lo més agut que pot a Polaris, el darrer tema. Però sobretot, trobam aquestes joies d'Antònia Font, les seves cançons de sempre, ara en versió reduïda  que no ens oferien a discs conceptuals com Lamparetes. Estic xerrant de Sa casa des Carboner, Poesies malversades, S'Alegria des Conill, Camins de plàstic i tantes altres que me retornen als Antònia Font dels primers discs.

En definitiva, un discàs per a disfrutar de cada un de les 40 cançons. Ja no fa falta passar pena per futurs discs d'Antònia Font. Aquests no fallen. Ara a veure si continuen amb el ritme de disc per any. Des d'aquí ho agrairem!

Collita 2011

L'any 2011 per servidor ha estat l'any Sopa de Cabra. No cada any el grup que te va marcar d'adolescent i te va introduir en el món del rock torna en els escenaris. I pot ser que no sigui ni el millor grup musicalment, ni els seus components siguin exemples a seguir, però ja ho diu en Lluís Gavaldà:

"Els grups que a mi m'han tocat més, els que m'emportaré sempre al meu costat, no són els que m'han fascinat a nivell musical. Són els que m'han agafat en el moment més tendre, en el moment més vulnerable"

I quin moment hi ha més tendre i ets més vulnerable que en plena adolescència? No ho negueu, tots teniu qualque grup així, per tant entendreu la emoció amb la que vaig viure l'anunci de gira, la interminable espera fins al concert, el repàs a la seva discografia, etc.

Però no només de sopa viu l'home, enguany s'ha recollit una collita musical excel·lent ja sigui amb els retorns triomfals de Foo Fighters, Antònia Font o Obrint Pas; despedides de nivell com R.E.M. o grans descobertes com són My Morning Jacket. Des de la més absoluta subjectivitat, aquest és el top 10 dels discos que més han sonat enguany a Dies de Carretera:

1. Wasting Light - Foo Fighters
2. Hard Times & Nursey Rhymes - Social Distortion
3. Lamparetes - Antònia Font
4. The Whole Love - Wilco
5. Circuital - My Morning Jacket
6. Collapse Into Now - R.E.M.
7. Ukelele Songs - Eddie Vedder
8. Blessed - Lucinda Williams
9. Coratge - Obrint Pas
10. Eric Fuentes & El Mal - Eric Fuentes

I per acabar, molts d'anys i feliç any nou a tothom!
-
Islas Baleares:

Diversos Artistes - Alegria Revisitat (2011)

Enguany el disc de l’estiu no el trobareu en les millors tendes de discos, si no que haureu de passar pel quiosc. Alegria, aquell disc que Antònia Font varen fer de pressa i corrents l’any 2002 per a poder fitxar per la multinacional Virgin va suposar l’enlairament definitiu de la banda i la seva sortida fora de la illa. Però el que no lis degué passar mai pel cap a n’en Joan Miquel Oliver i companyia es que 10 anys després serien considerats els abanderats de la música en català i que els rendirien tribut amb aquell disc acabat de publicar.

Alegria Revisitat és un primer recull del disc de versions que sortirà a la venda cap a Octubre amb el títol de El Pop d’Antònia Font. Versions Hal·lògenes i ha estat disponible amb el numero de juliol de la revista Enderrock. El disc és 100% disfrutable tant per fans d’Antònia Font com per a descobrir alguns dels grups que participen al tribut. Destaca sobretot la immensa Alegria a càrrec d’en Tomeu Penya, que se la fa seva amb el seu particular country mallorquí, una cançó que de ben segur començarà a incloure al seu repertori. De fet tots els grups es fan molt seves les cançons, la qual cosa fa molt original el disc, tant els alt i baixos musicals de Mishima a Final, com la rítmica dins aquest Iglú de The New Raemon. Els mallorquins Oliva Trencada juguen amb l’electrònica i el folk a Alpinistes-Samurais, i en Marcel Cranc demostra com amb un arranjament senzill de veu i piano, les grans cançons com Vos Estim a Tots Iguals continuien éssent grans cançons.

També molt destacable la Patxanga de Gertrudis, que enlloc de tirar recte amb la rumba, fan una gran versió que camina de la delicadesa inicial cap a la festa final. En Joan Colomo crea un indie-reggetón guarro amb Asteroide núm. 15000 i la nota humorística és la bonus track de Vitamina Sol de El Belda amb la versió reagge d’un tema que originalment és un vals com ja excusava la seva lletra a Taxi:

“t’estim jo volia fer un reagge,

t’estim crec que això és més un vals”

Un disc molt disfrutable que només per haver coneixer alguns grups com The New Raemon, Mishima o Gertrudis ja val la pena. I per la tardor, més versions de Taxi i Batiskafo!

Finalment, aprofit aquest post per auto-felicitar Dies de Carretera pel seu segon aniversari i despedir-me fins setembre per agafar unes vacances cibernètiques. Molt bon estiu a tothom!!!!

Darrera nit de Lamparetes a l'Aliança de Poblenou

Per banyasegol:

Darrera nit de la presentació del nou i flamant disc dels Antònia Font a l'Aliança de Poblenou. En uns instants on el pop català està en uns moments (esperem que llargs) àlgids i que grups que estan a la cresta de l'onada (Manel i Mishima i també Love of Lesbian) els reconeixen com a referents, els mallorquins van omplir les tres nits. Feia dos anys de la seva macrogira de ''Coser i cantar''; la gent estava expectant, quina nova meravella se podia treure sa banda liderada per en Joan Miquel Oliver del capell?

De primeres, en un escenari on hi havia desenes de lamparetes de colors que s'anaven encenent durant el concert talment com si fossin estels, els Antònia Font van sortir a interpretar Lamparetes de la primera a la darrera, sense quasi aturar-se per saludar. Ja te'n dones compte que ''Me sobren ses paraules'' sona a clàssic, la gent disfruta amb "Clint Eastwood" i marca amb força el fraseig, Do you know? Maybe i ha elevat a la categoria de hitasso la història dels dos ballarins enamorats de ''Calgary 88". Una interpretació fidel quasi de tot el disc, excepte per arranjar de diferents manera "Pioners" i per deixar defora "Minutos musicales", l'instrumental que tanca el disc. A destacar sobretot, la progressió de "Carreteres que no van enlloc", bestial!

I no van parar els motors. Començaren una segona part del concerts, incluint temes de tots els discos dins el repertori. D'uns ritmes lents com Bamboo o Tokio m'és igual, accelerant cada vegada més amb Portavions o Vos estim a tots igual. Cada vegada anava més allò, però la gent estava asseguda com si veiés una opereta i el grup de mallorquins que hi vam anar, pensant: joder, que no té sang a ses venes aquesta gent? Ara que sona "Alegria", aixequem-nos!

Després, la majoria de gent va fer un intent de tornar a seure, però noltros no en volíem ni sentir parlar d'això en la recta final del concert: A Rússia, Love song, Darrera una revista i finalment Wah, yeah! Mos diuen adéu, no mos ho creim. El vell truc del rock n' roll. Tornen amb "Tots els Mecanismes" (després del ritme trepidant que havia assolit el concert, això va tenir un poc de baixada) i amb un Pau Debon escanyat després de tres nits donant-ho tot, Astronauta Rimador, on en Pau s'acaba de deixar sa gargamella i els altres perden s'estaticitat que havien mantingut tot el concert, poses grup de hard-rock incloses.

Fan un intent d'anar-se'n, però sa gent els segueix reclamant, ocupant els passadissos del teatre i entonant Wah yeah! o demanant a crits "Viure sense tu". Tornen a sortir per repetir "Calgary 88" i la deixen cantar al públic. Ara sí que se'n van, s'obrin ses llums i sona "Modern Talking. S.O.S. for love" i sa gent sembla molt satisfeta. Jo també, tot i que he trobat faltar una de ses tres bombes atòmiques del primer disc. Però bé, serà qüestió d'anar a cercar-los a un altre concert. Podem dir que Antònia Font ha tornat en perfectes condicions i amb un gran disc i això ja és per tirar coets.

Antònia Font - Lamparetes (2011)

Qui dubta avui en dia d’en Joan Miquel Oliver? Segurament ningú, ja no té res a demostrar. Va marcar el camí fent pop en català de qualitat amb els tres primers discs, tot i que en aquell temps era anar contra marea. Va aconseguir fer el disc que sempre havia somiat amb Taxi, combinant psicodèlia i astronautes, i que li sortís un disc rodó. Seguidament va fer un disc d’autèntics singles amb Batsikafo, un dels quals, Wa Yeah!, se li en va anar de ses mans fins a posar-los al capdamunt de l’escena en català. I per rematar, un grans èxits amb orquestra simfònica arribant fins al Liceu! Inimaginable per un grup que feia 10 anys que havia començat. Que fer desprès de tot això? Bon dilema... segurament no ho sabia ni hi ell tot i que li sobrin les paraules.

Per sort va aparèixer en escena el gran Clint Eastwood i amb ell s’inicià la gènesi del disc, un disc sobre el progrés, un progrés que ha duit a la humanitat un benestar inimaginable, un progrés que és la nostra gran virtut, però alhora el nostre punt feble fins al punt que ens pot causar la nostra pròpia destrucció. Un progrés que el debem en gran part a aquets inventors i pioners que han creat totes aquestes coses modernes que han esperat molt.

Ara que està clar que això és un disc totalment conceptual, un treball que a la primera escolta et deixa de lo més fred, podeu deixar de cercar singles, no en trobareu. Cap cançó s’entén defora del conjunt del disc, però dins el treball totes s’encadenen a la perfecció deixant com a resultat un disc rodó. Segueix la minimilització del seu so que, coincidència o no, els emparenta amb l’escena pop en català.

Es difícil quedar-se amb alguna cançó quan l’important és el conjunt, però destacaria Islas Baleares, el progrés vist amb òptica balear, amb la figura del turisme i de l’edifici de GESA, paradoxa d’un progrés que fa que un edifici modern ja es consideri antic i es vulgui esbucar. Una cançó amb molta ironia: des de els ritmes tropicals fins a la tornada en castellà amb accent anglès. També destaca Clint Eastwood, que després de la sorpresa inicial ha acabant entrant d’allò més bé. Icebergs i Guèisers és per servidor lo millor del lot, una bellíssima cançó amb un home a les portes de l’infern per amor. Calgary és la que més té fusta de single, on veim aquest nou Joan Miquel Oliver amb cançons més fàcils d’entendre. Molt grans són també Es Canons de Navarone i la bella història de l’antic farer de Ses Salines.

No només mos han sorprès totalment, si no que ho han fet amb un disc que a cada escolta guanya fins que acaba essent un disc rodó i que confirma Antònia Font com un grup innovador i de lo més interessant de l’actualitat. Tot i que pel meu gust, Lamparetes està un escaló per davall de Taxi, autèntica obra mestra d’Antònia Font fins que no es demostri lo contrari.

Màxima expectació

Molts discs esperats estan essent publicats aquets mesos però segurament el més esperat per hom és Lamparetes, la nova entrega d’Antònia Font. I es que 5 anys sense noves cançons són molts, i Coser i Cantar, diguem-ne que no va assaciar-mos totalment. Ara tornen Antònia Font com a suposats líders del nou pop-folk català, una escena la qual no crec que pertanyin. Ni ara son pop català ni en el seus inicis eren rock català, ells sempre han anat per lliure fent la música que volien, al seu aire.

I que trobarem a Lamparetes? Un bon misteri. Si prenem la promesa d’en Joan Miquel Oliver de que sempre intenten canviar i innovar, podem esperar qualsevol cosa, sempre evidentment, amb el segell Antònia Font. L’altre dia varen estar a l’Ànima del C33. Varem poder escoltar de fons una cançó, Me Sobren Ses Paraules, amb un so bastant diferent del que han fet fins ara. Varen xerrar d’un disc sobre la idea del progrés (escenificat amb la portada del mític edifici de GESA de Palma) i històries amb lletres més fàcils d’entendre. I bé, ja hem pogut escoltar tots Clint Eastwood, un pseudo-astronauta rimador que va guanyant amb les escoltes. Un detall a tenir en compte: disc auto editat per el seu propi segell Robot Innocent, és a dir, han fet lo que han volgut sense restriccions. Dia 12, el desenllaç.

-

Antònia Font - Antònia Font (1999)

Fa un mes que estic vivint a França. D’aquí a l’estiu acabaré la carrera a Mulhouse, Alsàcia. I en tot aquest temps que duc aquí, es pot comptar amb una mà els dies de sol. Boira, boira i més boira. I es que si alguna cosa enyor quan estic enfora, es el temps de la meva illa, el clima mediterrani. No sabem la sort que tenim amb el nostre clima. Es possible que per això, quan estàs alluny de casa, sempre ve de gust escoltar música de canostra, per recordar el bon temps, i perquè no, també les verbenes, l’arròs de peix i els foguerons.

Era l’estiu de 1999 quan una cançó va sorgir del no-res per colar-se dins totes les ràdios de l’illa. Era En s’Estiu, i fins i tot els 40 Principals la posaven. Era pop, era refrescant, era estiu mallorquí 100%. Ja ho vam comentar per aquí, mai ningú ha plasmat mai tan extraordinàriament l’estiu mallorquí. Per primera vegada qualcú parlava de lo nostre sense fer folklore, era pop modern, i que bé que entrava! Amb una música senzilla, només fa falta tancar es ulls per transportar-te a la Mallorca perduda i paradisíaca.

El grup en qüestió es deia Antònia Font, un nom que ha derivat amb molts de rumors, però la versió oficial es que era amiga dels 5 integrants del grup. El creador era un solleric, en Joan Miquel Oliver, que havia tocat amb La Fosca i Fora des Sembrat mentre conspirava amb el seu amic Pere Manel Debon de fer un grup que ajuntés la psicodèlia de Pink Floyd i el rock galàctic de Jaume Sisa. Sempre he pensat que el fet que el meu poble, Sóller, sigui una vall envoltada de muntanyes fa que hi hagi més tronats de lo normal. Tronats en el sentit bo de la paraula, es a dir, genis. Poc a poc es va anar formant el grup que acabaria essent Antònia Font, ara bé, per al primer disc no es van atrevir a jugar amb la psicodèlia, i es dedicaren a fer un disc pop de bones cançons que portés el públic a les verbenes. Una vegada guanyat el públic, ja es dedicarien a fer el que volguessin.

Aquest fou el pla inicial, i així es gestà un disc on ja apareixen segurament les millors cançons del seu repertori com són l’anomenada En s’Estiu, l’alegre s’Univers és una Festa, la divertida La Meva Clientela o la més gran per aquest qui escriu: Viure Sense Tu, una autèntica delícia de ruptura sentimental. Una joia.

Alguna excentricitat ja començam a trobar per aquí com son la trilogia Cibernauta Joan, on es veu la predilecció d’en Joan Miquel per els extraterrestres i astronautes, amb una peça final de 7 minuts per l’espai exterior. Però sobretot es parla al disc de mons ideals, la vida domèstica, i paisatges mediterranis. Si algú vos demana mai com és el so mediterrani, posau-li aquest disc.

Era l’estiu de 1999 i el millor secret de la música mallorquina donava les seves primeres passes. Però el secret va durar ben poc!

I es que estic de puta mare....

... d'ençà que es en s'estiu!

Idò si, ja esteim oficialment de vacances. Deix l'estressant, calorosa, i xafogosa Barcelona, per tornar a la meva illa, l'illa de calma. L'estiu a Mallorca té un nom: verbenes. De poble en poble tot l'estiu segons la agenda que marquin les festes dels diferents patrons.

I avui començam amb un clàssic. La festa que obri des de fa un parell d'anys el calendari d'estiu. Estic parlant, evidentment, del Rock n Pina, que enguany arriba a la vuitena edició. Molta festa, no vos enganaré, però musicalment sempre ha estat un concert interessant. Avui toquen Suasi (grup en solitari de l'ex-cantant de Fora des Sembrat), Es Reboster, Te Corrs (premi a qui se li va ocorrer el nom d'aquest grup!) i Eixut entre d'altres. Sens dubte els que tenc més ganes de veure són Es Reboster, he escoltat bastant el seu darrer cd Wow!, que ja vos en parlaré, i segur que són sinonim de festa. Que per cert, demà tambè toquen al Mallorska Festival que es fa a Alcudia amb l'actuació de The Wailers!

Ja vorem que depara musicalment aquest estiu illenc. I per cert, si voleu estar al dia dels concerts a l'illa, l'agenda a visitar és macrofono.es

Beach Boys? Que no vos enganin! Mai ningú va sabre fer tant bé una cançó sobre les sensacions i la felicitat de l'estiu (almanco de l'estiu mallorquí). Aquesta va ser la cançó amb la que es van donar a coneixer Antònia Font: En s'Estiu

De llistes i llistats

Arriba el final d’any i qui més qui manco vol fer la seva llista de lo bo i millor de l’any. Top 5’s, Top 10’s… hi ha gent que no pot triar-ne tan pocs i fa Top 50’s. Però és que a més a més resulta que també és el final de la dècada, i per tant les llistes es multipliquen. Una dècada, per cert, difícil de catalogar, sense un estil o grup que l’hagi dominat. Com recordarem aquesta dècada? Difícil pregunta.

L’altre dia m’estava mirant el top 100 de la Mondo Sonoro. Realment és un top 50 internacional i un altre de nacional. El resultat era bastant previsible, amb un tufillo indie que no poden amagar: Arcade Fire, The Strokes, Radiohead, Franz Ferdinand.... Em va sorprendre el fet que de tota la llista només en tingués un de disc. Que he estat fent aquesta dècada? Supos que viure en els noranta, que m’atreuen més. Comparant la llista amb la de la Rolling Stone, moltes semblances, però aquesta darrera més rock.

Lo més interessant d’aquestes llistes és descobrir discos evidentment, i jo ja me n’he posat qualcuns de pendents com el Yankee Hotel Foxtrot de Wilco, el White Blood Cells de The White Stripes o l’XTRMNTR de Primal Scream.

A l’apartat nacional moltes més coses familiars, i una grata sorpresa al veure el Batiskafo Katiuskas d’Antònia Font o el debut de Manel.

Tranquils, que jo no em resistiré i també publicaré la meva llista de lo millor de l’any. I crec que em costarà perquè ha estat un any amb bastanta bona collita!