dilluns, 27 de juny del 2022

Mallorca Live Festival 2022


Desprès de dos anys ajornant el festival, amb unes entrades comprades en el seu dia per veure Marilyn Mason i Crystal Fighters, semblava que no arribaria mai el dia, però a la fi va arribar. El Mallorca Live Festival 2022 ja era aquí en la seva edició més ambiciosa, ampliant el festival a 3 dies, ampliant la superfície del recinte i el número d'escenaris, i ampliant també el nombre d'entrades venudes. Potser es van passar d'ambició els organitzadors perquè és evident que divendres van haver-hi massa problemes, amb el transport col·lapsat, els busos llançadora desaperaguts, una coa infinita per recollir la polsera i coes i més coes dins el recinte per poder consumir. Esperem que hagin après la lliçó i no es tornin a repetir aquests problemes, perquè la veritat, si només hem de jutjar la part musical, no es descabellat pensar que ha estat la millor edició de la història del festival.

Divendres, després de sobreviure al caos organitzatiu, començarem amb na Rigoberta Bandini, que va fer ballar al públic amb el seus exitosos singles com In Spain we Call it Soledad, Perra, A Ver Que Pasa, dues versions de Ay Mamá, una primera diferent i una segona fidel a la eurovisiva amb topless reivindicatiu inclòs, per acabar amb Too Many Drugs. Desprès, girarem cap a l'escenari 3 per gaudir del garage-rock de The Parrots, mentre a l'escenari 1 es preparava el plat fort de la nit: C. Tangana. I el Madrileño no va defraudar. Amb una posada en escena espectacular, recreant la sobretaula del seu famós vídeo del Tiny Desk, amb l'escenari ple de músics i tot amb càmeres gravant l'espectacle, de manera que no sabies si veies un concert fet pel·lícula o una pel·lícula feta concert. La veritat és que mai havia vist una cosa així. I musicalment, va combinar les seves cançons del seu passat més trapero, amb les d'aire flamenc del seu darrer disc, com Los Tontos, Ingovernable o Tu Me Dejaste de Querer, homenatjant també clàssics espanyols com el No Estamos Lokos de Ketama. Una autèntica festa de concert. Seguidament, canviarem d'escenari, per veure el final de l'actuació de Kase O., que recuperava el format amb banda de jazz del seu disc Jazz Magnetism, i poguérem gaudir entre d'altres de Mitad y Mitad, Ringui Dingui o Renacimiento. Finalment, amb la mescla de folklore i electrònica dels gallecs Baiuca vam donar per acabada la primera jornada del festival.

Dissabte vam arrancar amb un dels grans descobriments del festival, Temples amb el seu rock psicodèlic i temes tan brillants com Certainty o Shelter Song. Seguidament, canviarem de zona per veure a Rufus T. Firefly o com m'havien comentat, els Tame Imapala espanyols. Bon concert i una autèntica crack a la bateria. En acabar, amb molta curiositat, vàrem anar a veure na Christina Aguilera, que va realitzar un concert irregular, començant amb retard i sense dissimular gens ni mica el play-back, cantant entre d'altres Genie in a Bottle o Lady Mermelade. De Supergrass, un dels grups supervivents del britpop dels anys 90, només vam poder veure el final de l'actuació i gaudir de temes com Alright o Pumping On Your Stereo. Passada la mitja nit, era el torn de Franz Ferdinand, que amb una posada en escena senzilla, deixaren que fossin les cançons les que parlessin, i mos van regalar un autèntic repàs als seus greatest hits, com The Dark of Matinee, Do You Want To, Take Me Out o la darrera This Fire, que van fer ballar a tothom. Per acabar, el grup d'electrònica Cut Copy va despedir la jornada amb temes tan ballables com Lights & Music.


Finalment, va arribar el diumenge, on segurament hi havia els grups més interessants. Començarem el dia descobrint el jove cantautor Guitarricadelafuente, destacant la seva versió del My Way de Frank Sinatra rebatejat com A Mi Manera. Seguidament, mos vam girar cap a l'escenari 3 per gaudir de una de les nostres autèntiques debilitats personals: Mujeres. Un grup que sempre garanteix energia amb el seu garage rock, i grans temes com Vete Con El, Besos o Un Sentimiento Importante. A continuació era el torn del rock eletrònic de Metronomy, que alternaren temes instrumentals amb temes cantats com Love Factory o The Look. Esperant els cap de cartell de la nit, mos vam entretenir amb Parquesvr, grup punki amb lletres àcides i divertides a lo Lendakaris Muertos com la dedicada a Lance Armstorng. Finalment arribà el torn de Muse, i van complir totalment les expectatives. Van demostrar que juguen una altra lliga, realitzant un concert d'estadi dins el festival. Demostrant el seu virtuosisme musical, amb un Matt Bellamy hiperactiu, fent de guitar hero per la pasarel·la que havien instal·lat. Però sobretot, amb amb un setlist imbatible, on presentaren cançons del seu nou disc que han de treure aquest 2022 (Will of The People), però sobretot amb aquest temassos que son Hysteria, Time is Running Out, Supermassive Black Hole, Uprising, Starlight o la darrera i èpica Knights Of Cydonia. Senzillament, espectacular.

I així va acabar la cinquena edició del Mallorca Live Festival, on més enllà dels problemes organitzatius del primer dia, la música va brillar per damunt de tot, especialment els cap de cartell de cada un dels dies, C.Tangana, Franz Ferdinad i Muse que, cadascú amb el seu estil, mos van regalar tres actuacions majúscules. L'any que vé, repetirem!

dilluns, 20 de juny del 2022

Antònia Font, Inca, 18 de juny


La veritat és que més enllà de festivals tipus Mallorca Live, no record un concert tan massiu a la nostra illa com el que vam viure a Inca dissabte passat. Poc acostumats que esteim a aquestes massificacions desprès de 2 anys de pandèmia, i acostumats també a veure tota la vida a Antònia Font tocant a verbenes davant 500 persones, veure aquell camp de futbol ple amb més de 12.000 persones no deixava d'impressionar. Amb una organització excel·lent per part de la gent del Primavera Sound, i un escenari a l'altura, tot feia indicar que viuríem una nit històrica, d'aquestes que recordes la resta de la teva vida.

I així va ser, perquè Antònia Font van ser molt generosos en el seu retorn en directe a Mallorca, regalant-mos un concert de 2h30, on tocaren fins a.... 37 cançons! Hi havia moments que semblava que el concert no acabaria mai, i que el grup seguiria repassant la seva discografia durant tota la nit fins que surtis el sol. Hi hagué sorpreses molt agradables, com la defensa que van fer del disc Vostè és Aquí, del qual tocaren 5 temes, i que volgueren reivindicar donant-li estatus de un disc més de la seva discografia, a l'altura de qualsevol altre, i no com un experiment musical. De fet me va encantar que caigués Punyeta Món, on el grup mostra la seva versió més punki.

Una altra sorpresa va ser la inclusió de un trosset de Fa Calor, cantada a capella entre en Pau i el públic, que tan adient era en plena ona de calor. També va ser molt agradable comprovar com les cançons del nou disc sonaven molt bé en directe i que el públic se les sabia com si dels clàssics de tota la vida es tractessin. D'altra banda, si alguna cosa me va faltar, pentura va ser algunes cançons més dels dos primers discs, però la veritat amb un repertori tan generós, de poques coses mos podem queixar.

Començaren bastant puntals a les 21:30 al ritme de Un Minut Estroboscòpica, i seguiren amb Me Sobren Paraules i Darrera Una Revista. Anaren alternant temes del darrer disc, com Oh La La o Miquel Riera, amb clàssics com Love Song o Armando Rampas. I anaven per feina. Acabava una cançó, i ja començava la següent. Se notava que volien aprofitar el temps. Després de Vitamina Sol, va caure la preciosa Portaavions, que va fer caure més d'una llàgrima entre el públic, per seguir amb Robot i Dins Aquest Iglú. Poc desprès va arribar un dels primers moments àlgids, el rap de l'Astronauta Rimador amb solo final d'en Joan Miquel Oliver.

Després d'una Cartes de Ramiro cantada a capella per en Pau Debon i Ballarines de Ballet, seguiren amb Una d'aixona de Pols, Caramel·let, Holidays, Amants Perfectes, Tots Es Motors i Alegria, per acabar amb l'optimista Venc Amb Tu per fer la primera pausa. I és que estava clar que encara faltaven molts de hits per tocar, i en tornar mos deleitaren amb Bamboo, Sospitosos, Mecanismes, Batiskafo Katiuskas, unes genials i enllaçades Clint Eastwood i Icebergs i Gueisers, per acabar amb Alpinistes Samurais i Wa Yeah amb tot el poliesportiu amb les ulleres 3D posades i pegant bots de felicitat.

Però encara hi havia temps per més, així que tornaren per cantar Islas Baleares, la corejada Calgary 88 i el final de festa, com no podia ser d'altra manera, amb una Viure Sense Tu acompanyada de focs artificials. La veritat és que mos van deixar ben saciats i feliços, de poder reunir-mos de nou amb la que ha estat i serà la banda sonora de la nostra generació. Benvinguts de nou, Antònia Font. I per favor, no mos torneu a abandonar mai més!