Les 10 de 2019

Seguint amb la tradició encetada l'any passat, aquí van les cançons de 2019 que més han sonat enguany a Dies de Carretera:

1. Anegats - No Fris

El retorn dels serverins als escenaris va ser una gran noticia, però tots teniem ganes de veure que mos podien oferir de nou una vegada entressin a l'estudi de gravació. I Ànima Niu n'és el resultat, un disc on com era d'esperar baixen les revolucions, però que compta amb temes com aquest No Fris, amb un violí que recorda a clàssics com Tramuntana i que me transmet molt bon rollo.

2. Bad Religion - Candidate

Els californians no fallen. Aprop de complir 40 anys de carrera, segueixen sense baixar el nivell en els seus discos, demostrant qui són els reis del hardcore melòdic. El disc, Age of Unreason, està carregat de bones cançons, però me quedaré amb aquest Candidate, amb una lletra tan adient per aquest any 2019 en el que amb la repetició de les eleccions generals, hem viscut una sensació d'eterna campanya electoral.

3. The Black Keys - Lo/Hi

Un dels retorns més esperats de l'any, amb un disc anomenat Let's Rock, que prometia tornar a les arrels blues rock del dúo americà. I que efectivament, compta amb temes tan efectius com el que fou single d'avançament, Lo/Hi.

4. The Racounters - Help Me Stranger

En Jack White ha ressuscitat el seu projecte amb en Brendan Benson 11 anys després del seu darrer disc, amb un treball ple de rock n roll i guitarres afilades. I noltros, ben contents de gaudir de temes com aquest Help Me Stranger

5. Rosalía - Milionària

D'acord, tots tenim un guilty pleasure, i podríem que darrerament el meu és Rosalía. La música que factura no és el meu món, però he de reconèixer que és de lo més interessant / divertit que li ha passat a la música espanyola els darrers anys, que les entrevistes que li he vist m'ha semblat una persona molt sensata i que en sap de música, i que quan va sortir aquesta rumba catalana de nom Milionària, me va fer molta gràcia.

6. Liam Gallagher - Shockwave

El disc que més he escoltat, aquest 2019 segons Spotify. Com ja vaig comentar, el nostre estimat Liam, ben envoltat de bons productors, i erigint-se com el continuador del so Oasis, com en aquesta gran Shockwave.

7. Jimmy Eat World - Criminal Energy

Retrobar-te amb un dels grups de la teva adolescència és un dels plaers més grans que hi ha. I si és amb un bon disc, com aquest Surviving, encara millor. Ple de temes marca de la casa, amb les melodies de sempre, com aquest Criminal Energy. Que més es pot demanar?

8. León Benavente - No hay Miedo

M'encanta tenir entrades per a festivales que "m'obliguin" a escoltar música nova i a sortir de la meva zona de confort. Així és com les primeres confirmacions del proper Mallorca Live Festival m'han fet endinsar-me dins el món de León Benavente. Combinació de rock i electrònica, amb temes tan enganxosos com aquest No hay Miedo.

9. Manel - Per la Bona Gent

Si la música urbana d'avui en dia utilitza el samplers, perquè no ho pot fer un grup com Manel  amb una cançó de na Maria del Mar Bonet de 1977? M'encanta la seva recerca constant de noves sonoritats, amb millor o pitjor resultat, però per aquesta darrera entrega, clarament amb bona nota, tant en disc com en directe.

10. Lax 'n' Busto - Si no ho fas tu

En Pemi Fortuny tornant a posar veu a un tema dels Lax n Busto 15 anys després era una de les notícies de l'any. Després de quedar-se sense cantant per segona vegada en la seva història, enlloc d'enfonsar-se, el grup del Vendrell es reinventa amb aquest disc polièdric, que compta amb 7 cantants diferents, entre ells el primer cantant que va tenir la formació, amb el que firmen aquest gran tema amb un clar missatge de superació personal.

Manel, Teatre Principal de Palma, 13 de desembre

Llegia l'altre dia una entrevista on li demanaven a nen Guillem Gisbert, cantant de Manel, si considerava que va ser un error abandonar l'ukelele després de l'aclamat primer disc Els Millors Professors Europeus. I ell contestava que no, que estava convençut que havien de canviar i que si seguissin tocant l'ukelele, ara ningú els escoltaria. I crec que té tota la raó del món. Però crec que és igualment cert que mai tornaran a fer un disc com el de l'ukelele.

La constant evolució del seu so és admirable i els fa un grup molt interessant. I si bé els seus discos post-ukelele mai me van enganxar, la cosa ha estat diferent amb el darrer Per La Bona Gent, disc que va anar guanyant amb les escoltes fins a animar-me a anar a veure la seva actuació al Principal. I la veritat és que va ser un concert genial, demostrant que és en aquest tipus de recintes on saben jugar millor.

Tot i que la cosa no va començar massa bé, des de l'inici van aparèixer problemes de so deixant la veu den Guillem massa baixa. Quan se'n van témer, ja duien 4 cançons. Però van decidir aturar, demanar disculpes, arreglar el problema, i tornar a començar des del començament. La veritat es que no ho havia vist mai això. Chapeau per ells. Així, amb una estranya sensació de deja vú, tornarem a viure l'arrancada inicial amb Formigues, Els Entusiasmants, Aquí tens el meu braç i una celebrada Serotonina, sobretot a la frase "les velles es xapen de riure", que el públic mallorquí sap molt bé a qui va dedicada.

La veritat es que l'evolució de Manel queda patent als seus directes, han abraçat els sintetitzadors, els samplers i l'elèctronica, amb un baixista que ja toca més els teclats que el seu instrument original. Aquest son els nous Manel, disposats a defensar el seu present i no a viure del passat. Així, basaren el concert en els dos darrers discos, i només en moments puntuals deixaren marge per a la nostàlgia, com amb la Cançó del Soldadet o una renovada i electrònica Captatio Benevolentiae, única referència al seu primer disc. Van anar encalentint motors fins arribar als Bisos amb unes vibrants Teresa Rampell, Boy Band i Per la Bona Gent que ja van fer que tothom s'aixequés del seient.

Després dels bisos, per acabar, Les Estrelles, Ram de Clamídies, i la traca final amb Sabotatge, Boomerang i Benvolgut. Genials tant el disc com l'actuació. A servidor l'han tornat a enganxar. I si continuen amb la seva innovació i originalitat sonora, seguiran tenint tota la meva atenció.

Manel + Anegats + Suasi, Plaça de Toros d'Alcúdia, 15 juliol

Amb menys d’un mes de diferència Manel s’hauran acostat a tocar dues vegades a Mallorca compartint escenari amb la flor i nata del pop-rock illenc. Divendres a Alcúdia, amb en Pep Suasi (ex-Fora des Sembrat) i Anegats, i dia 12 d’agost a Porreres amb Antònia Font.

Divendres passat la plaça de Toros alcudienca presentava un gran aspecte en una gran nit que ni la lluna plena es volgué perdre. De Suasi poca cosa vaig veure més que un final d’actuació farcit de versions d’altres grups i de temes de Fora des Sembrat (sempre seran molt grans Dia Gris I Trist o s’Espectacle) i un Pep Suasi massa paiaso dalt de l’escenari per un tio que ronda la quarantena.

Amb un segon disc irregular pel meu gust, esperava que Manel me convencessin per fer 10 Milles Per Veure Una Bona Armadura, i ho van fer a mitges. Les cançons sonaren molt bé en directe, però el públic vibrà molt més amb les del primer disc, aquestes cançons tan senzilles que la gent ja s’ha fet seves. Segurament ells també ho deuen percebre per molt que s’empenyin en acabar amb una Deixa-la Toni, Deixa-la que adorm al personal enlloc de les màgiques i participatives Corrandes de la Parella Estable. Però sense oblidar que al segon treball hi ha temassos com foren Benvolgut i Aniversari interpretats amb increscendos musicals que varen ser els millors moments de la nit juntament amb En La Que El Bernat S’et Troba i el seu final amb el públic fent els coros a capel·la o l’Al Mar que caigué als bisos juntament amb la Gent Normal de Pulp. Això són Manel, un grup de gent normal que fa música per a tots els públics. Bones cançons que sumades al toc d’humor d’en Guillem Gisbert entre cançó i cançó varen fer passar una bon vespre al públic congregat.

Un públic que va abandonar en estampida la Plaça de Toros en acabar els catalans cosa que va fer que la nit acabés amb una actuació en família d’Anegats, que presentaven nou disc Prova i Error, i que combinaren nous temes amb els clàssics de sempre com Irreals, Fred, Es missatge és clar o una Tramuntana per a celebrar la recent proclamació com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Segurament Manel tornaran a fer ple a Porreres, perquè també hi ha moltes ganes de veure uns Antònia Font que es prodiguen poc per l’estiu illenc. I segurament, servidor també hi acabarà assistint.

Manel - 10 Milles Per Veure Una Bona Armadura (2011)

Per banyasegol:

El fenomen Manel és un fet indiscutible a Catalunya i fins i tot a la resta de l'Estat espanyol. Setmanes abans del llançament del seu segon disc, les entrades s'esgotaven de seguida a Barcelona i els seus voltants, tot i que ells admetien a la revista Time Out que tot això era degut a l'èxit de "Els millors professors europeus" i es permetien bromejar si després de treure el seu nou treball el públic intentaria llevar-se les entrades del damunt. En aquells moments tan sols havien sortit a la llum "Aniversari" i "Boomerang", bastant diferents als temes del seu primer disc. En aquells moments, amb les dues cançons a la mà, jo no veia gaire clar el futur de Manel.

Manel havia triat fer un pas valent. Un camí no tan accessible com en el primer disc, que potser de primeres hagués entrat millor, però un altre disc amb el ukelele com a bandera s'hagués cremat molt depressa. Sembla que en aquesta vida poca gent es vol sorprendre i molts esperaven un disc amb himnes com Al mar o Corrandes, a on el públic pogués corejar-los a viva veu.

Doncs no. A un disc on gairebé no hi ha tornades, les històries cobren força. Obri el disc "Benvolgut", una carta dirigida a l'ex de la seva parella actual (una de les millors del disc). La segueix "La cançó del soldadet" on es conta les peripècies d'un jove abans d'entrar en una guerra que ni li va ni li ve i només pensa en tornar a casa. També hi ha lloc per una infantesa nostàlgica a "Boomerang" o els desitjos d'un "Aniversari" especial.

Trobam cançons no tan lineals com "El gran salt", on podem intuir la situació d'una parella quan va caient tot al seu costat o "El Miquel i l'Olga tornen", el seguiment d'un tema de Espaldamaceta o "Criticarem les noves modes de pentinats", les reflexions d'un vellet sobre un amor de joventut.

Al meu parer els punts fluixos són la introducció d'Aniversari (tarda molt a arrencar) i la darrera cançó "Deixa-la,Toni", que no ha acabat de quallar i molt menys com a final d'un directe. En canvi, "Flor groga" i "La bolla de cristall", amb les que a les primeres escoltes no connectava gaire, han passat a ser temes on cada línia de la cançó és una perla.

En definitiva, per sort Manel ha demostrat no ser grup d'un sol disc. I això augura un gran futur per la música feta en la nostra llengua.

De llistes i llistats

Arriba el final d’any i qui més qui manco vol fer la seva llista de lo bo i millor de l’any. Top 5’s, Top 10’s… hi ha gent que no pot triar-ne tan pocs i fa Top 50’s. Però és que a més a més resulta que també és el final de la dècada, i per tant les llistes es multipliquen. Una dècada, per cert, difícil de catalogar, sense un estil o grup que l’hagi dominat. Com recordarem aquesta dècada? Difícil pregunta.

L’altre dia m’estava mirant el top 100 de la Mondo Sonoro. Realment és un top 50 internacional i un altre de nacional. El resultat era bastant previsible, amb un tufillo indie que no poden amagar: Arcade Fire, The Strokes, Radiohead, Franz Ferdinand.... Em va sorprendre el fet que de tota la llista només en tingués un de disc. Que he estat fent aquesta dècada? Supos que viure en els noranta, que m’atreuen més. Comparant la llista amb la de la Rolling Stone, moltes semblances, però aquesta darrera més rock.

Lo més interessant d’aquestes llistes és descobrir discos evidentment, i jo ja me n’he posat qualcuns de pendents com el Yankee Hotel Foxtrot de Wilco, el White Blood Cells de The White Stripes o l’XTRMNTR de Primal Scream.

A l’apartat nacional moltes més coses familiars, i una grata sorpresa al veure el Batiskafo Katiuskas d’Antònia Font o el debut de Manel.

Tranquils, que jo no em resistiré i també publicaré la meva llista de lo millor de l’any. I crec que em costarà perquè ha estat un any amb bastanta bona collita!

Ressaca de la Mercè

S'ha acabat la setmana de la Mercè. Una setmana amb molta festa i molta música. Amb cualque inauguració de pis inclosa. Musicalment ha estat de les millors que es recorden, gràcies evidentment a l'organització del BAM.

El dimecres 23 vaig poder veure a Berri Txarrak per primera vegada. Desgraciadament em vaig perdre els seus teloners, The Unfinished Sympathy. Però com que son de Barcelona segur que d'aquí poc tindré ocasió de veure'ls. El seu darrer treball Avida Dollars és un dels millors de l'any. I encara em queda escoltar el seu Rock for Food, definit per un bon amic com un gran disc a seques. Amb la Plaça Reial plena a vessar sortien els navarresos a defensar el seu nou treball Payola, amb baixista nou inclòs. Noves cançons com Maravillas, o Folkore formen part d'un disc que es presumeix més punk i més directe. Evidentment no faltaren el seus grans èxits com Oreka o Berba eta Irua. Ens van sorprendre amb un versió de Special K de Placebo. Van finalitzar amb una brutal Denak Ez du Balio, la cançó cantada a mitjes amb en Tim McIllrath de Rise Against. Deu ser increïble veure'ls junts cantant aquesta cançó. Quan sona "And so tonight we open up our heaths..." se't posen els pels de punta.

Dissabte el concert a seguir era a l'antiga fàbrica Damm. El bo i millor de Catalunya i Suècia s'ajuntaren en un marc incomparable, on els preus populars de la cervesa conviden a passar-hi una bona estona. Començaren el concert Manel, l'autèntica revelació de la música catalana dels darrers temps. Es un grup que agrada a tothom, com demostra el fet de trobar pares i fills junts entre el públic. Cantaren el bo i millor del seu disc Els millors professors europeus, versions de Pulp (Gent normal) i Els Pets (No t'enyoro) incloses. A continuació tocaren l'autèntic grup de l'estiu, per obra i gràcia d'Estrella Damm, Billie the vision and The Dancers. Realment vaig seguir el concert des de la barra, on es va poder apreciar a tota la gent entregada cantant el Summercat "tonight tonight !". Finalment arribà el plat fort de la nit, The Hives. Van fer en tot moment gala de la seva xuleria, proclamant que eren la millor banda del mon, i lo guapos que son... i tambè van ser bastant pilotes "Sou el millor públic del món!". Però la seva música va fer la resta. Amb un rock que convida molt a ballar, i vestits d'un blanc escrupulos es van guanyar el públic. Fins i tot es van permetre fer bromes com quedarse totalment quiets a mitja cançó durant més d'un minut. Bàsicament van tocar cançons del seu darrer treball The Black And White Album. Una gran traca final amb Hate to Say I Told You So i Tick Tick Boom van posar punt i final al concert. Es van despedir amb un visca The Hives, visca Barcelona i visca Ibrahimovic.

Aquesta podriem dir que ha estat la banda sonora de les festes de la mercè:

Berri Txarrak

Manel

The Hives

Sota la lluna plena d’Artà amb Manel

Sóc na Narodni Trodi i a partir d’ara col·laboraré en aquest bloc musical. Ho faré comentant el primer concert d’estiu que vaig escoltar fa cosa de més d’un meset a Artà. Ara que s’acosta el concert de Manel a les festes de la Mercè, em venen molt bons records del concert allà dalt al castell d’Artà on vaig veure per primera vegada al grup Manel i en vaig tenir una impressió boníssima. Un grup nou, diferent. Una de les primeres cançons fou la versió de Common People de Pulp en català i em varen captivar!!!

“Vull viure com viuen els altres.
Vull fer les coses que fa la gent normal.
Vull dormir amb qui dormen els altres, t’estic parlant
de ficar-me al llit amb gent normal com tu.”

Seguiren amb cançons com Al Mar o Ai Dolors, que tracten la quotidianitat, amb frases senzilles i ritme, i ens expliquen coses que ens passen a tu i a jo cada dia.

Cap al final del concert, Guillem (el cantant del grup) va convidar al públic a participar i a pujar a l’escenari per recitar glosses improvisades. El públic, juntament amb Manel, havia d’acabar-les cantant: “i ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí”. La veritat és que la gent hi posava molta gràcia i imaginació.

La darrera cançó fou una versió en català de La Tortura de Shakira amb frases tan divertides com “no només de pa viu l’home...”

El passat 27 d’agost varen tornar a Mallorca per fer un concert a Ses Voltes i fou tot un èxit i pel que sembla no aturaran en tot l’hivern!! Aquí teniu la seva direcció de myspace: http://www.myspace.com/gatmanel

Vos esper dissabte 26 a l’Antiga Fàbrica d’Estrella Damm!!No falteu!!

Vídeo “La gent normal”

BARCELONA ACCIÓ MUSICAL

Les festes de la Mercé del 2009 s’apropen inexorablement i amb elles el BAM, Barcelona Acció Musical, que aquest any ve carregat de grans grups en escenaris idílics que prometen concerts de gran qualitat.

Dimecres 23 gran nit a la Plaça Reial amb el grup de rock alternatiu barceloní de més projecció en els últims temps, The Unfinished Sympathy –amb el seu cinquè treball “Avida Dollars” davall el braç- i els grans Berri Txarrak i el seu hardcore que seguramente tirarà cap avall la Plaça Reial. Recordar que per la gent que no li acabi de fer el hardcore i vulgui una opció de reggae i mestissatge, a les 24.00 toca a la Rambla del Raval la Kinky Beat.

A la Plaça del Rei, un dels punts màgics de Barcelona, Boat Beam i Melissa Laveaux ofereixen dijous 24 els seus concerts acústics de folk indie. Segur que enamoren a més d’un en aquell petit amagatall de la ciutat.

Al Portal de la Pau, divendres 25, toquen Very Pomelo. Un grup que m’ha xocat al fer rockabilly/surf i al descriurer-se d’aquesta manera: Imagineu per un moment que l’Elvis Presley i en Jim Morrison passegen per la Rambla de Barcelona una nit calorosa d’estiu quan, de sobte, veuen tocar en Peret. La música del rei de la rumba els agrada tant que improvisen un trio. Entre el públic, també hi ha Neil Young, Marc Bolan i el nostre Jaume Sisa. Després d’escoltar tres acords, s’afegeixen a la gran festa. D’una comunió tan surrealista com aquesta sorgeix Very Pomelo, un grup sorprenent, que ha impactat per la seva frescor. Un grup que s’haurà de veure i que de ben segur no pot deixar indiferente a ningú. Els acompanyen la resta de la nit Los Impagaos que fan flamenquillo-rumba i Instituto Mexicano del Sonido, que mescla electrònica amb ska i música de mariachis. Una barreja que veurem si serà fácil de païr.

A la Antiga Fàbrica d’Estrella Damm, dissabte dia 26, tenen un bombasso d’actuacions. De primer Manel, que amb el seu pop/folk i les seves grandíssimes lletres han conquistat el panorama musical català. De Manel tocarà algun dia parlar en aquest blog, perquè el seu disc “Els millors professors europeus” és immens.
Després toca la sensació de l’estiu, Billie the Vision & the Dancers. Un grup molt recomanable que no és flor d’estiu –és a dir, Summercat és una bona cançó en un bon repertori- i que transpira bon rollo per tots costats.
Tanquen els suecs The Hives amb el seu garage rock i una canya impressionant. Un punt intermig entre els Strokes i els Hellacopters que et vola el cap.
A més, al cert un recinte d’Estrella i no haver intermediaris pel mig, els concerts de l’any passat anaven amanits amb VollDamms barates i això et temptava a seguir els concerts directament des de la barra. Això no lleva que caigui alguna litrona de contrabando.
Al final de la nit, al acabar prest els concerts de la Fàbrica Estrella, a mitjanit toca a la Rambla del Raval Ganga Vibes, uns marroquins que ajunten el reggae jamaicà amb els ritmes tradicionals de les terres del Marroc.

Per a més informació, la pàgina del BAM



Per si voleu veure els Billie the Vision en directe...




SPOTIFY D'ALGUNS GRUPS

Kinky Beat
Billie the Vision and the Dancers
Berri Txarrak
The Hives
Melissa Laveaux

BANYASEGOL