Les 10 de 2024

 

2024, un any on he vist més música en directe que mai (fins a 40 concerts!), on no hem dubtat en agafar avions i fer kms per veure a Green Day a Madrid, a AC/DC a Bratislava o complir un somni i veure dues vegades (i amb dos setlists diferents!) a Pearl Jam a Barcelona i a Madrid. Un any on hem rendit homenatge a nen Pau Donés amb la banda de Jarabe de Palo, on hem vist a Antònia Font tan en format teatre com en format festival, on de nou Ànimos Parrec ha posat la banda sonora a l'estiu, hem pogut escoltar nou material en directe de Sopa de Cabra, hem vist a na Dua Lipa en un festival massiu com el Mad Cool, mos ho hem passat bé un any més a sa Mobofest, mos hem tornat fidels als concerts dels dissabtes a Can Lliro a Manacor, mos hem despedit de Zoo i de La Gran Orquesta Republicana, hem celebrat els 15 anys de Suasi i fins i tot hem assistit a concerts amb lloc i artista sorpresa gràcies a Pecan Pie. I un any amb novetats discogràfiques molt interessants. Com cada any, aquí van les 10 cançons que han conformat la banda sonora de Dies de Carretera d'aquests darrers dotze mesos:

Zoo: Epíleg

L'any musical va començar amb la trista notícia de la separació de Zoo. Els de Gandia anunciaven el final del seu trajecte d'una manera molt original, amb una cançó anomenada Epíleg on repassaven la seva carrera meteòrica: de gravar de manera innocent el videoclip Estiu a omplir Wizink Centers i Palaus Sant Jordis durant la gira del seu darrer disc, Llepolies. Quan van desaparèixer Obrint Pas i La Gossa Sorda record pensar quin grup valencià de masses els hi agafaria el relleu. Zoo han augmentat l'aposta, demostrant que es pot tenir èxit dedins i defora dels Països Catalans. Veurem qui en segueix l'estela. I esperem tornar-los a trobar en un futur als escenaris.

Green Day: American Dream Is Killing Me

Un dels concerts de l'any. Celebrar el 30è aniversari de Dookie i el 20è d'American Idiot, i anunciar que els tocarien sencers durant la gira, era motiu suficient per agafar les maletes i anar cap a Madrid a veurer-los. El concert somiat per tot fan, on vam poder comprovar que segueixen en bona forma i a més presentant un dels seus millors discos en anys, Saviors. Amb cançons canyeres i animades com Dilemma, Look Ma No Brains! o aquesta American Dream Is Killing Me.

Liam Gallagher + Squire: Mars To Liverpool

La unió del cantant d'Oasis i John Squire, guitarrista i compositor dels Stone Roses, per gravar un disc, semblava una de les notícies de l'any. La quintaessencia mancuniana feta realitat. Evidentment, tot això ha quedat en segon pla després de l'anunci de l'ansiat retorn del grup dels germans Gallagher a l'estiu 2025, amb tot el hype i la missió impossible d'aconseguir entrades que això va suposar. Per sort en vam aconseguir una i podrem viure aquest moment històric. Però no vull deixar de reivindicar aquest bon disc, amb bones cançons i bons riffs de guitarra com Raise Your Hands, Just Another Rainbow o aquesta Mars to Liverpol

Maria Jaume: Pura Geografia

La de Lloret s'ha unit a la corrent actual de desmarcar-se del pop de guitarra i endinsar-se dins els sons electrònics i urbans al seu darrer disc Nostàlgia Airlines. Un disc farcit de col·laboracions, com Renaldo&Clara (Super mala pinta), Julieta (Tristesa a Miami) o en Pau Debon (Hoteles, sol y playa). I tot i que des d'aquí no som fanàtics d'aquest nou so, hem de reconeixer que no mos podem treure del cap un tema tan rodó com Pura Geografia.

Pearl Jam: Wreckage

A la fi un bon disc de Pearl Jam! No es que els darrers fossin dolents, sempre tenien algun bon tema, però costava arribar d'una tirada al final del CD i queien ràpidament a l'oblit. Això no passa amb Dark Matter, on diuen que la peça clau ha estat el productor Andrew Watt. Sigui com sigui, aquí els de Seattle estan inspirats com feia temps que no ho estaven. Amb cançons canyeres com Scared Of Fear, React Respond o Dark Matter (amb un riff al més pur estil Soundgarden), cançons plenes de melodia com Won't Tell, temes on juguen a ser Pink Floyd com a Upper Hand o aquesta Wreckage que sembla un homenatge al so de guitarres d'en Tom Petty.

The Interrupters: In The Mirror

El gran descobriment de l'any. Ja els teniem ubicats, però va ser aquest juny, fent de teloners de Green Day a Madrid, quan ens van acabar d'enganxar. Punk i ska de bona factura, tornades enganxoses, lletres reivindicatives i una cantant amb carisma. Enguany presentaven nou disc, In The Wild, amb temes tan redons com As We Live, Raised by Wolfs o aquesta In The Mirror.

Dua Lipa: Training Season

Radical Optimism és el tercer disc de la diva del Pop, on s'ha endinsat dins l'electropop. I si bé pensam que està per davall del seu anterior disc, Future Nostalgia, aquí hi podem trobar hits com Houdini, These Walls o Illusion. Però si mos hem de quedar amb una, escollim l'hiptòtic riff de Training Season i la seva posada en escena en una espectacular actuació als Grammys d'enguany.

Ànimos Parrec: Sa Pleta Roja

Com si fossin els mateixos Creedence Clearwater Revival, els de St. Joan van a ritme de disc per any. En aquest segon treball, En Terra s'Aturen, seguim trobant allò que mos va enganxar d'ells a la primera entrega, temes de crítica social com Postal, cançons més Creedence com el record als padrins a Brummel i Bessons, o aquesta meravella de rock n roll que es Sa Pleta Roja, on sembla que parlen del seu Sant Joan natal com a darrer reducte del pla de Mallroca, a base de bones guitarres i d'un solo final ple d'energia. Si volen seguir amb aquest ritme de producció discogràfica, aquí estarem encantats.

Anegats: Sempre

Es de Son Servera s'han començat a despedir de noltros amb una sèrie de concerts que tendrà el seu punt i final del proper mes de juny al seu poble. I també ho han fet amb un disc nou, amb cançons amb regust a despedida com aquest Sempre on mos recorden que tendrem les seves cançons "sempre que mos haguem de menester,  sempre que ho vulguis compareixeré". Encara no han partit i ja els enyoram.

Sopa de Cabra: Temps de Sega

Quan ja duus més de 30 anys de carrera i 12 discos publicats a l'esquena, tens dret a fer el que vulguis. I això es el que han fet els de Girona. Un disc, Ànima, concebut on cada cançó està feta a mitges amb un altra artista. I on més que gent que col·labora amb Sopa de Cabra, sembla al revés, que els Sopa col·laboren amb cada un dels artistes. I si bé es cert que aquí no hi trobam el "so Sopa" de tota la vida, és molt refrescant i original sentir-los cantar amb els Sidonie, en Pol Batlle, en Santi Balmes o na Beth en aquesta preciosa balada anomenada Temps de Sega.

Les 10 de 2020

2020, l'any que la Covid-19 va arribar per a canviar les nostres vides, deixar-mos de cop i volta sense música en directe i convertint les entrades de concerts que ja teníem en paper banyat. Per sort, també mos ha deixat un munt de discos genials que entre d'altres coses, mos ha salvat durant el confinament de la passada primavera. I es que encara trob increïble que en un sol any haguem tengut material nou de Da Souza, Pearl Jam, Pet Shop Boys, Els Amics de Les Arts, Green Day, Sopa de Cabra, The Strokes, Biffy Clyro, Bob Dylan, Neil Young, Lucinda Williams, Paul McCartney, Jarabe de Palo, Txarango, Bruce Springsteen, AC/DC, .... i encara podria continuar. Així que, sense cap ordre que no sigui el cronològic, aquí van les 10 cançons que més han sonat enguany a Dies de Carretera:

Green Day - Father of All...

Si aquesta és la cançó que més he escoltat aquest 2020 segons Spotify, per alguna cosa serà. Amb aquest disc han tornat a les arrels, a les cançons accelerades i vitaminades de 2 minuts, i aconseguit que me torni a reenganxar a Green Day.

Sopa de Cabra - En trenques el cor

Els gironins marcant-se un rock n roll de tota la vida, en un disc (La Gran Onada) ple de bones cançons, que esborra els dubtes que me va provocar l'anterior Cercles, i que pot mirar de tu a tu a qualsevol de la seva etapa clàssica dels anys 90.

Pearl Jam - Quick Escape

Fa anys que els discos dels de Seattle me semblen irregulars. Però sempre hi trobam joies que valen la pena, com l'impecable quartet inicial del seu darrer disc, Gigaton. Però avui mos quedarem amb aquesta Quick Escape de riffs Zeppelians, amb un Eddie Vedder a les veus cagant-se en en Donald Trump, i un estel·lar Mike McGready marcant-se un solo de guitarra final que sembla que t'estigui apunyalant l'ànima.

The Strokes - Bad Decisions

Sense dubte, una de les meves bandes sonores durant el confinament. Els de New York van tornar amb un disc amb un títol que no podia ser més premonitori, The New Abnormal, amb un so molt anys 80, i cançons tan rodones com aquesta Bad Decisions i el seu descarat homenatge al Dancing With Myself de Billy Idol.

The Rolling Stones - Living In A Ghost Town

"Life was so beautiful, then we all got locked down". Se pot fer una cançó més premonitòria de lo que passaria el 2020 que aquesta? I amb el seu videoclip de ciutats fantasma durant el confinament? Ho dubt. Un plaer sempre escoltar treball nou de les satàniques majestats, amb genial solo d'harmònica d'en Mick Jagger inclòs. Serà l'avançament d'un nou disc? Esperem que sí!

Jarabe De Palo - Los Ángeles Visten de Blanco

El 2020 també mos ha duit la pèrdua d'en Pau Donés, que feia anys que lluitava contra un càncer de colon. Però abans de partir, mos va voler donar el seu darrer regal, aquest disc anomenat Tragas o Escupes, que tot i les circumstàncies rebosa vitalisme, i que conté coses tan belles com aquest Los Ángeles Visten de Blanco, dedicat als metges que el van cuidar durant la seva malaltia, i que mos han cuidat a noltros durant aquesta pandèmia.

Rolling Blackouts Coastal Fever - Cars In Space

M'encanta descubrir grups nous. I aquest estiu, llegint la Ruta 66 a la platja, davant la mar, me va cridar l'atenció una entrevista a un grup australià de nom impossible de recordar. Però amb un disc, Sideways to New Italy, d'un indie rock exquisit, que em va acompanyar tot el mes d'Agost, amb temes tant genials com aquest Cars in Space i el seu brutal diàleg de guitarres en el seu interludi.

Taylor Swift - Exile (feat. Bon Iver)

Durant el confinament vaig mirar el documental Miss Americana a Netflix, i per curiositat, vaig ficar el nas dins la seva discografia a veure que tal sonava aquesta tal Taylor Swift. I finalment, m'hi vaig acabar ficant de cap i ja me puc declarar un Swiftie en tota regla. A més a més, va la tia i no es marca un, sino DOS! discos sorpresa, amb temes que va compondre durant la incontinència creativa que va patir durant el confinament, on figuren col·laboracions tan genials com aquesta balada a duo amb en Bon Iver.

Bruce Springsteen - If I Was The Priest

The Boss ha reunit a la E Street Band i això sempre és una bona noticia. I a més amb un disc que esta a l'altura de la seva història, amb un gran so, amb temes nous molt interessants, però sobretot, per aquestes tres animalades de cançons que en Bruce tenia amagades desde... 1972!.. i que reben el nom de Jenny Needs a Shoter, Song for Orphans o aquesta If I Was The Priest.

AC/DC - Shot In The Dark

Com ja vam comentar per aquí, els australians son una altra de les bandes que han vengut a salvar aquest 2020, amb un Angus Young que ha pogut tornar a reunir a la formació clàssica, un Brian Johnson que torna a posar les veus, i dosis del hard rock de tota la vida com aquesta Shot In The Dark.

Green Day - Father of All Motherfuckers (2020)

"Cuando el mundo se venga abajo,

mejor que te pille de fiesta"

Aquest era el titular de l'entrevista que va realitzar Green Day a Mondosonoro el passat mes de febrer. I vist en perspectiva, no pot ser mes premonitori del que ha passat a posteriori. És època de confinament, i tot i que entre d'altres coses el coronavirus ens deixarà sense música en directe una bona temporada, s'ha de dir que 2020 ha arrancat amb novetats discogràfiques molt gratificants. I el darrer disc dels californians és una d'elles.

Father of All Motherfuckers sona més a segon disc de Foxboro Hot Tubs (grup paral·lel, amb els mateixos components, que van treure mig d'amagat un disc ple de garage rock desprès d'American Idiot) que a l'onzè disc d'estudi de Green Day. I la veritat es que és una canya disc, m'atrevesc a dir que el millor des d'American Idiot! Ni la repetició de la jugada d'òpera rock amb 21st Century Breackdown, ni l'empatx de cançons del disc triple Uno-Dos-Tré, ni les cançons més polítiques de Revolution Radio van conseguir el que ha aconseguit aquest Father of All.. reenganxar-me a Green Day!

I mira que la fórmula es molt senzilla, 10 cançons curtes i energètiques, que recorden a la millor època de Dookie, amb l'essència de sempre però amb ingredients nous, com el rocknroll més clàssic dels 50s, el soul, excel·lents coros que sobrevolen tots els temes, pianos, sintentizadors i una producció excel.lent. Però sobretot, bones melodies. El disc s'inicia amb la cançó que dona títol al disc, amb un Billie Joe Armstrong cantant amb un falset impossible de reconèixer a primera vista. Continua la garagera Fire, Ready, Aim; una Oh Yeah comandada per baix i bateria, i una Meet Me on The Roof, que convida aixecar-se de la cadira i començar a ballar. I Was A Teenage Teenager i una línea de baix posa la pausa necessària per a introduir una de les millors tornades del disc, plena de ràbia adolescent. I Stab you in the Heart és la delícia d'escoltar Green Day com si toquessin rock n roll als anys 50. Sugar Youth, Junkies on a High, Take the Money and Crowl mantenen el nivell fins arriar al final on es vesteixen dels seus estimats The Who per acabar amb Graffitia.

M'encanta que grups que van marcar la meva adolescència tenguin un present creativament interessant i no es quedin amb l'etiqueta de grup antic que viu del passat. I es que, quan el món s'ensorri o quan arribi una pandèmia global, millor que t'agafi de festa. I si és amb Green Day de banda sonora, molt millor!

Green Day, Palau Sant Jordi, 1 d'octubre

Un grup imprescindible per tots els que hem passat l'adolescència darrerament, el que no sabia es que els actuals adolescents tambè els adoraven. La generació Fisica o Quimica ocupava les primeres linies d'un concert que va començar molt prest. A les 8.20 ja sonava The Song Of the Century. No se si per l'hora o per la desconeixença dels teloners ( no hi havia millors grups per dur que Prima Donna ?? ), al començament del concert el Palau estava mig buit. Però poc a poc es va anar omplint a mesura que avançava el concert, o millor dit el show.

I es que Green Day ja no fan concerts, fan espectacles. Focs artificials, flames, pistoles d'aigua, de paper higiènic, fins i tot de camisetes ! En Billie Joe Armstrong quasi no va tocar la guitarra a la primera part del concert i no va deixar de mourer's, i de fer cantar el públic a base de eooos!! ( qui n'hi va haver massa pel meu gust) i fent-los pujar a l'escenari. Fins i tot ens va deleitar amb un "calvo".

Musicalment el concert es va dividir en dues parts. La primera, bàsicament amb cançons del darrer disc: 21st Century Breakdown, Know Your Enemy, East Jesus Nowhere, The Static Age ( amb solo de saxo inclòs )... Per a jo la part més avorrida perquè les aquestes cançons no m'han enganxat. Tambè intercalaren cançons de l'American Idiot com Holiday, St. Jimmy o una Boulevard of Broken Dreams que van aturar en sec per culpa d'un individu gat que la liava.

Però lo bo va començar després. En Billie va agafar la seva antiga telecaster, plena de ferratines, per començar a cantar els seus antics hits: Hitchin' A Ride, Welcome To Paradise, When I Come Around ( autèntica sorpresa agradable dins el seu setlist), Brain Stew... Per a Longwiev van repetir el que venen fent durant la gira, de fer pujar qualcú de l'escenari per cantarla. Va pujar una al·lota que tot d'una se li va tirar als morros a nen Billie Joe! La jugada lis va sortir millor que a Madrid, on la gent que pujava no se la sabia. La nina va demostrar saberse moure damunt de l'escenari tot i cantar bastant malament. I a continuació una gran traca amb Basket Case, She i la divertida King for a Day, amb la qual van sortir a l'escenari amb unes pintes super horteres.. Va ser dels moments més divertits de la nit. Finalment amb 21 Guns i American Eulogy van arribar els bisos.

La nit es tancava amb una imprescindible American Idiot i Minority ( amb acordeó i tot). Però encara quedava més, perquè va entrar tot sol en Billie Joe, guitarra acústica en mà, per a cantar una èpica Good Riddance ( Time of Your Life).

Molta gent els pot criticar dient que són uns venuts i que es dediquen a fer el pallasso damunt de l'escenari. Jo personalment preferesc això que no que es limitin a tocar les cançons i s'en vagin. Si bé es cert que si no haguessin aturat tant les cançons per fer tonteries n'hagessin pogut tocar moltes més. Potser no va ser un gran concert, però si un gran espectacle. Si el que volien era que la gent s'ho passés bé, ho van aconseguir sobradament.

-