diumenge, 20 de maig del 2012

Bruce Springsteen & The E Street Band, Estadi Olímpic, 17 de maig


Encara tenc els pèls de punta recordant l'espectacle viscut dijous passat a l'Estadi Olímpic de Barcelona. El Boss és el puto amo! 62 anys i en plena forma, concertasso de 3 hores i 29 cançons! Tenc la sensació d'haver assistit al concert d'estadi definitiu, on tot està pensat per a que les 55.000 persones gaudeixin de cada segon  de l'espectacle. “Què difícil ha d'esser connectar amb tota aquesta gent!” és lo primer que penses, però que fàcil que ho fa en Bruce. Tot són detalls: quan parla en català, quan dedica Jack of all Trades als indignats i al moviment 15M, quan puja una nina petita a l'escenari a cantar l'al·legre Waiting on a Sunny Day, quan es beu encantat la cervesa que li ofereixen o quan recull un cartell del públic en forma de petició (Talk to me) per ensenyar-la a la banda i tocar-la acte seguit. Però sobretot, és nota que la persona de l'estadi que està gaudint del concert és ell mateix, i això és el que transmet a tot el públic.

La E Street Banda estava enxufadíssima, amb un Jake Clemons, nebot de l'anyorat Clarence, complint a la perfecció. En Bruce, totalment hiperactiu, d'una banda a l'altre de l'escenari (sort de les pantalles gegants, per a poder seguir-lo). I les cançons van caure una darrera l'altre, sense donar descans entre tema i tema. La primera part del concert, més centrada en els nous temes de Wrecking Ball, que s'ha de dir queden empetitis devora els clàssics. I molt de tema nou per a mi que no coneixia, però que vaig gaudir de descobrir: una Murder Incorporated bestial amb guerra de solos inclosa o aquesta Prove it All Night amb intro de solo d'en Bruce que encara me posa la pell de gallina. Les festives No Surrender, Out in The Street o You Can look (But You Better Not Touch) van sonar beníssim, i l'elèctrica Johnny 99 va ser de les que més vaig agrair.


Però per al final mos tenia reservada una traca de clàssics difícilment igualable per cap altre grup. Una sentida The River, la festiva Hungry Hearth, The Rising i Thunder Road, on em vaig emocionar totalment quan en Bruce mos cedeix l'honor de cantar l'estrofa "Show a little faith, there's magic in the night...". I finalment, una tanda Born in The USA - Born to Run - Bobby Jean - Dancing in The Dark i Tenth Avenue Freeze-Out que recordaré sempre, sobre tot amb l'emotiu homenatge a la ultima al big man.

He de reconèixer mai havia estat massa fan d'en Bruce i que vaig comprar l'entrada per allò de que és un grup que s'ha de veure almanco un pic a la vida. Però uns mesos descobrint la seva discografia i un concert antològic com el de dijous m'han fet convertir a la fe springstiniana. Esper tornar-mos a trobar Bruce!

divendres, 11 de maig del 2012

L.A. - SLNT FLM (2012)


Clar que sí, amb dos collons! Què fer desprès de l'èxit absolut de Heavenly Hell? Ni més ni menys que un EP! Un format en desús (crec que l'EP més recent que he escoltat mai és el Jar of Flies d'Alice in Chains de 1994) però alhora d'allò més alternatiu. I això és lo que mos ofereix de nou en Lluís Albert Segura, segurament el músic mallorquí més internacional de l'actualitat (EP gravat a Los Angeles, confirmació per actuar al Reading Festival, rei dels festivals). En principi, només el primer EP dels que apereixeran enguany de la mà dels mallorquins.

Aquest SLNT FLM romp totalment amb el pop ple d'artificis que era l'anterior disc, per fer un disc més senzill, més autèntic, més 'vintage'. Com una si fos una pel·lícula muda. I amb un so 100% americà, qualsevol diria que esteim parlant d'un mallorquí. Over and Over, el single d'avançament, ja mos va deixar totalment descol·locats amb el nou so d'L.A. Older, la meva preferida, és la més animada, una bona melodia que convida tot el cos a mourer-se mentre en Lluís Albert canta sobre la crisi existència de fer-se gran acompanyat d'una secció de vent. Hangin' on a Wire o Do You Wanna Dance With Me Again? mos mostren un la part més madura i senzilla del grup: guitarra acústica i bona melodia. Qui necessita més? Per acabar Leading Role i The Letter mantenen ben alt el nivell d'aquestes 6 cançons en blanc i negre.

És magnífic comprovar que es produeix la confirmació d'aquest grup amb munter de talent. Les ganes per poder tastar els pròxims EP's són totals! En l'era digital, tornen el vinil i l'EP, qui ho anava a dir eh!