divendres, 25 de juny del 2010

Bob Dylan, Poble Espanyol, 24 de juny


Bob Dylan i Like A Rolling Stone. L’home i la cançó. I ahir la vaig poder veure en directe cantada per ell! Només per això ja va valer la pena.

Crec que ahir varem pillar en Dylan de bon humor. Tothom haurà sentit històries de concerts que de vegades surt de mala lluna i insulta el públic, però ahir s’ho va currar. Reinterpretant les seves cançons de manera que costaven molt de reconèixer (Vaig tardar bastant a reconèixer Tangled Up In Blue, i casi mitja cançó a adonar-me’n de que acabava amb Blowin in The Wind!), i cantant-les a la seva manera. Realment s’enten bastant, després de tocar un milió de vegades Blowin in The Wind, no crec que ningú s’esperi un calc de la gravació original. El públic però ho cantava com volia, és a dir, com en els discos. Així es creà un joc a veus entre en Bob i el públic que arribà a ser màgic a Just Like A Women. Va començar amb Rainy Day Women #12 & 35, i dels clàssics van caure a més dels citats una gran Señor o Highway 61 Revisited. Les cançons dels discos més recents si que es cenyien més a les versions originals com Love Sick, Cold Irons Bound (m’encanta el Time Out Of Mind) o Spirit on the Water i Thunder on the Mountaint de Modern Times.

Abans dels bisos, una èpica Ballad of a Thin Man. Per molt cascada que tengui la veu, és ell, és l’home (si voleu conservar la veu als seixanta, ja sabeu: ni wishkey ni tabac!). Tot el públic estava pendent d’ell, i la banda també. Expectació quan tocava el piano, gran expectació quan tocava la guitarra, expectació màxima quan li donava a l’harmònica. Un tros d’història davant nostre. Darrera l’escenari es projectava la seva sombra, la figura del geni. I després dels bisos, com ja havia llegit, va arribar la cançó: Like A Rolling Stone. Va ser sentir el cop de bombo inicial i a tot el Poble Espanyol se li va posar la pell de gallina. Un moment increïble. Per acabar la bluesera Jolene i Blowin’ In The Wind amb una reinterpretació molt diferent amb violí i tot.

M’hagués agradat un Forever Young o un All Along The Watchtower... però no es pot tenir tot. I lo d’ahir només és el començament. Avui m'he passat el dematí escoltant el concert de celebració del 30 aniversari. Això només és la punta de l’iceberg, això no ha fet més que començar.... comença la meva immersió dins la música d’en Bob.

Ahir es va confirmar: Bob Dylan és l’home. Esperem que el Never Ending Tour no s’acabi mai!

dijous, 24 de juny del 2010

Airbourne, Razzmatazz, 23 de juny




Entrar a Razz i veure un mur de amplificadors Marshall damunt l’escenari era una tota una declaració d’intencions: els nostres timpans sofririen. Dues hores després del final del concert encara me piten les orelles per culpa de Airbourne i de la seva impressionant actuació.

Res millor per posar-te les piles que un bon concert. Després de fer 6 exàmens finals en 13 dies un no necessita vitamines, ni Beroccas ni Jalea Real ni res de tot això. Rock n roll conyo! I si es en directe, millor!

Com deia Airbourne s’han marcat un concert increïble. Desprès de dues suspensions, el concert que hauríem d’haver viscut fa quatres mesos va arribar per fi. Estarien cansats després de tants de mesos de gira? Ni molt manco! No han deixat de moure les melenes a ritme de rock n roll, de córrer per damunt l’escenari.. en Joel mos ha ametrallat a base de solos diabolics, algun d’ells pujat tot lo adalt que ha pogut (si mirau vídeos seus per youtube, es un escalador nat quan fa solos). Impagable la imatge d’en Joel obrint una cervesa pegant-se cops al cap amb una llauna. I com no, a l’escenari han caigut sostens i altres peces de roba femenina. Sexe, drogues I rock n roll: ja tenim tots els ingredients.

El concert ha començat intercalant cançons de No Guts No Glory amb les del primer disc. Així, puc recordar Raise The Flag (amb la qual han començat), Hellfire, Chewin’ the Fat, Diamond in The Rough, Girls in Black o Cheap Wine & Chepaer Women. Una vegada hem entrat en calor i els nostros timpans s’han adaptat a la potència que mos descarregaven (massa alta pel meu gust, les veus no se sentien quasi amb tanta guitarra), han anat per feina: nem a amollar temassos per aqui, deuen haver pensat. I axí tota la sala ha corejat els uhoooo’s de Blonde, Bad, Beatiful, el Born To Kill till the day I die!, la mítica tornada No Way But The Hard Way, get used to it! o la gran Too Much, Too Young, Too Fast. Després han tornat per fer una allargada Runnin Wild. Això si que és un himne! Estic segur que en un parell d’anys aquesta cançó es cantarà en un estadi. I per acabar Stand Up For Rock n Roll, d’això anava la nit no? en defensa del rock! Segurament per compensar tant aplaçament han afegit una cançó al setlist per rematar-mos amb Blackjack.

Havia llegit que eren brutals en directe però lo d’avui ha superat de molt les meves expectatives! Do you believe in rock n roll??? (Repetia en Joel). Amb grups com Airbourne, si.

I demà Bob Dylan!



dijous, 17 de juny del 2010

Nothink - Hidden State (2010)


I per fi va arribar dia 7 de juny. Feia temps que no esperava un disc amb tantes ganes. M’hagués agradat fer la crònica molt abans, però estic d’exàmens finals i lo darrer que me sobra aquests es temps. Avui en dia quan surt un disc en lo darrer que te fixes es en la data que es publicarà. Segurament això només influeix en quan estirà a l’Spotify, perquè segur que el disc ja circula per internet. I no es que els de Aloud Music no vulguin el seu disc penjat, de fet ells mateixos permeten descarregar-lo lliurament a la seva web. Per tant, mentre vos llegiu això, ja podeu començar a baixar-vos-lo!

Idò gràcies a anar amollant petites dosis de la delicatessen que tenien entre mans, els de Aloud Music van aconseguir que molts contéssim els dies per arribar a dia 7 de juny. Primer va ser la pre-escolta al seu local aquí a Barcelona. Després, el videoclip que van penjar del seu primer single In a Row, gravat a Collserola amb Barcelona de fons. Més tard també varen penjar un altre temasso al seu myspace, Coleman Fields. I per acabar, uns dies abans de la publicació del disc, gràcies a Rockzone tothom va poder escoltar Innerzia. Cada cançó nova que apareixia del disc era increïble. Aconseguirien mantenir aquest gran nivell durant tot el disc?

I la resposta és.... casi ho aconsegueixen. Anem per parts. El 2006 publiquen Spotlights, disc increïble (que també ja podeu començar a baixar-vos immediatament) concebut com a treball conceptual on s’explica una història. El disc no només tenia cançons boníssimes si no que al ser conceptual totes les cançons lligaven una darrera l’altre. Gran disc. I que fer després d’això? Degueren pensar... Idò anem a aprofitar tot el que hem aprés aquests anys com a músics per fer un disc de cançons, cançons directes, bones, potents, que enganxin i amb una pegada que ni el Real Madrid. Un disc de singles.

I així es va gestar Hidden State. El varen anar a gravar a Seattle, als mateixos estudis on han gravat, per exemple, Pearl Jam o Soundgarden. I clar, un disc gravat a Seattle només pot tenir un so: rock alternatiu dels 90. Aquest disc, es com un curset accelerat de lo bo i millor de rock alternatiu, això sona a Soundgarden, això sona a Foo Fighters, això sona a Biffy Clyro.... això sona que te cagues.

L’inici del disc senzillament espectacular. Tarda un parell de segons a començar.... sembla que esteim en un desert, el mateix que surt a la portada fins que arriba un riff increïble i comença la festa. És Melting Sun. La part rítmica ha donat un gran salt de qualitat en aquest disc, i les guitarres sonen potents. Sense baixar el ritme continua el primer single In a Row. Gran cançó amb la primera tornada que no et pots treure del cap. Segueix Era, on es baixen les revolucions amb una cançó més rítmica amb la veu d’en Juan Blas com a gran protanística. I continua un altre temasso, Coleman Fiels, més rapida que les anteriors, i de moment per a jo, la millor cançó del disc. Una altra tornada èpica:


Let me breath just once,
At least for a last time
How far do you think we can go?
This is far enough?



A partir d’aquí, amb Innerzia, començam a veure que més són capaços de fer Nothik avui en dia. Això no es lo típic a que mos tenen acostumats! Es Nothink o es Muse això que sona? La part final de la cançó és increïble, com van creixent el riff i la part rítimca fins a la tempesta final de distorsió total. Que més tenim de nou? Wherever the River Goes vendria a ser el mig temps del disc, una cançó que va creixent poc a poc des de l’inici acúsitc fins a un final més èpic i on en Juan canta de meravella. I continuam sumant grans tornades. Ja sabiem que saben fer molt bé cançons lentes (les cançons finals dels seus dos primers discos ho son) i ho acaben de corroborar a My Broken Lady, amb un inici a lo Oasis i amb la veu d’en Juan de nou com a gran protagonista.

Se m’estan acabant els adjectius increïble-èpic-marevallos-temasso però s’ha d’admetre que algunes cançons de la segona part del disc ja es repeteixen massa com son la Audioslavera Walls of Sand o We Live In On que sonen un poc a refrit. En canvi si que m’agraden Once You Said o See You Soon que tanca el disc amb en Juan al piano.

Com a disc no supera a l’anterior, però sens dubte, les millors cançons escrites mai per aquest trio madrileny les trobam aqui, a Hidden State. A falta de tenir el disc en les mans i veure de que van les lletres (la nota d’Aloud parla de la comunicació i relació entre persones i de com ha empitjorat els darrers temps), és un gran disc. Finalment l’enhorabona a Aloud Music, es nota quan algú es fica en el món de la música per passió i no per doblers. Ja no fa falta que repeteixi lo de les descàrregues legals, però també vull afegir que podeu comprar els seus discos directament a la seva web per 10 €.
_

-
Descarga legalmente desde Aloud Music "Hidden State" de Nothink: