divendres, 25 de març del 2011

Eric Fuentes - Eric Fuentes & El Mal (2011)

Intuíem que n’Èric Fuentes encara tenia moltes coses que oferir desprès de la separació de The Unfinished Sympathty, i aquest disc n’és la confirmació. Acompanyat d’una banda anomenada El Mal, i que compta, entre d’altres, amb el seu germà Pol Fuentes de Rosa-Luxemburg, ha editat un treball que segueix clarament la línia Unfinished. De fet, si no et diuen que s’han separat, qualsevol diria que és el nou disc de The Unfinished Sympathy, i que han tornat al so del celebrat Rock For Food. I es que el disc és molt directe, molt cru i amb mala llet, i el mal és el tema central.
-
La rapidíssima Growl obre el teló, amb una cançó punk en que n’Eric emula als seus estimats Bad Religion. Amb el tema es va gravar un videoclip, censurat en alguns mitjans, on es fa parodia del terrorisme. Kickstart My Hopes és una cançó totalment Unfinished, així com també Little Wild Girld. I per fi podem sentir cantar en català a n’Eric, amb dues cançons que no només no desentonen gens, si no que són de lo millor del disc: Hora Punta En Territori Enemic i El Pobre Esmolet. La primera és un cant a la inadaptació al teu voltant, i la segona és la història de rompre una relació amb una persona malvada.
-
Però segurament la millor cançó i la més divertida és Rock n Roll Is A Full Time Job, el títol ja parla per si sol de la ironia de la cançó, una cançó que recorda molt a Green Day. Senzilla i fresca, amb uns coros dignes dels Beach Boys i amb el detall d’uns magnífics teclats engrandeixen la cançó. Odd Girls i Death and Above també recorden a la factoria Unfinished, i el disc acaba amb la tranquil·la Land End. És com si a mesura que avança el disc, la mala llet de n’Eric s’esfumés.
-
En definitiva, un disc a l’altura que esperàvem pels que ens va sabre greu la separació de The Unfinished Sympathy. I d’ara endavant recordau aquest nom: Èric Fuentes, un dels grans del rock independent del país.
-


dissabte, 19 de març del 2011

Antònia Font - Antònia Font (1999)





Fa un mes que estic vivint a França. D’aquí a l’estiu acabaré la carrera a Mulhouse, Alsàcia. I en tot aquest temps que duc aquí, es pot comptar amb una mà els dies de sol. Boira, boira i més boira. I es que si alguna cosa enyor quan estic enfora, es el temps de la meva illa, el clima mediterrani. No sabem la sort que tenim amb el nostre clima. Es possible que per això, quan estàs alluny de casa, sempre ve de gust escoltar música de canostra, per recordar el bon temps, i perquè no, també les verbenes, l’arròs de peix i els foguerons.

Era l’estiu de 1999 quan una cançó va sorgir del no-res per colar-se dins totes les ràdios de l’illa. Era En s’Estiu, i fins i tot els 40 Principals la posaven. Era pop, era refrescant, era estiu mallorquí 100%. Ja ho vam comentar per aquí, mai ningú ha plasmat mai tan extraordinàriament l’estiu mallorquí. Per primera vegada qualcú parlava de lo nostre sense fer folklore, era pop modern, i que bé que entrava! Amb una música senzilla, només fa falta tancar es ulls per transportar-te a la Mallorca perduda i paradisíaca.

El grup en qüestió es deia Antònia Font, un nom que ha derivat amb molts de rumors, però la versió oficial es que era amiga dels 5 integrants del grup. El creador era un solleric, en Joan Miquel Oliver, que havia tocat amb La Fosca i Fora des Sembrat mentre conspirava amb el seu amic Pere Manel Debon de fer un grup que ajuntés la psicodèlia de Pink Floyd i el rock galàctic de Jaume Sisa. Sempre he pensat que el fet que el meu poble, Sóller, sigui una vall envoltada de muntanyes fa que hi hagi més tronats de lo normal. Tronats en el sentit bo de la paraula, es a dir, genis. Poc a poc es va anar formant el grup que acabaria essent Antònia Font, ara bé, per al primer disc no es van atrevir a jugar amb la psicodèlia, i es dedicaren a fer un disc pop de bones cançons que portés el públic a les verbenes. Una vegada guanyat el públic, ja es dedicarien a fer el que volguessin.

Aquest fou el pla inicial, i així es gestà un disc on ja apareixen segurament les millors cançons del seu repertori com són l’anomenada En s’Estiu, l’alegre s’Univers és una Festa, la divertida La Meva Clientela o la més gran per aquest qui escriu: Viure Sense Tu, una autèntica delícia de ruptura sentimental. Una joia.

Alguna excentricitat ja començam a trobar per aquí com son la trilogia Cibernauta Joan, on es veu la predilecció d’en Joan Miquel per els extraterrestres i astronautes, amb una peça final de 7 minuts per l’espai exterior. Però sobretot es parla al disc de mons ideals, la vida domèstica, i paisatges mediterranis. Si algú vos demana mai com és el so mediterrani, posau-li aquest disc.

Era l’estiu de 1999 i el millor secret de la música mallorquina donava les seves primeres passes. Però el secret va durar ben poc!

dimecres, 9 de març del 2011

Mallorca, m'agrada!

Després de veure una i una altre vegada l'anunci de Estrella Damm, no deixa de causar-me una gran enveja. Enveja perquè mentre que a Catalunya una empresa privada és capaç de fer un anunci que reivindica les coses del país, a Mallorca se n'ha d'encarregar de recordar-mos les grans coses que tenim l'Obra Cultural Balear, ja que els grans hotelers mallorquins estan massa enfeinats en atreure el turisme de masses i de baixa qualitat que poc a poc va destrossant la nostra estimada illa. Així que de tant veure l'anunci dels Amics de Les Arts, he decidit fer la meva pròpia versió, amb les coses de Mallorca. Esper que vos agradi!


Què tenim?... Que què tenim??...
Tenim la Serra de Tramuntana, un lloc màgic
que ha enamorat tot aquell qui l'ha vist,
ja es digui Arxiduc Lluís Salvador, Frederic Chopin o Robert Graves;
i tenim 783 km de costa amb unes platges
i unes cales que son l'enveja de mitja Europa.
Amb 320 dies de sol a l'any, amb Es Trenc, Formentor,
Alcanada, Sa Canova, el Castell d’Alaró, S'Albufera,
Es Gorg Blau, ses Fonts Ufanes, Lluc i l'illa verge de Cabrera.
Tenim la Seu, única catedral d'Europa ran de mar
i es Castell de Bellver que governa majestuosament Ciutat.
També en Joan Miró es va enamorar de l'illa (i de una mallorquina)
i mos va deixar la seva fundacio.
I tenim l'artista modern més cercat
dels darrers temps com es en Miquel Barceló.
Tenim l'iniciador de la literatura catalana, Ramon Llull
i totes les divertides Rondalles que per sort
va arreplegar Mossèn Alcover
i l'actual triomfador tant als Gaudi com als Goya, Agustí Villaronga
També tenim tota la poesia que mos va deixar l'escola mallorquina,
i les paraules de Costa i Llobera i Joan Alcover.
Sense oblidar la bellíssima veu de na Maria del Mar Bonet
i les grans cançons d’en Tomeu Penya,
i també tenim els actuals líders de la musica en català, Antònia Font.
Tenim coses que només noltros tenim: el Ferreret, les matances,
el ball de bot, la sibil·la (que ja no només es nostra
sinó que ja es patrimoni de la humanitat).
La sobrassada, les galletes d'inca, les sopes mallorquines i el frit,
la ensaïmada, les tomàtigues de ramellet, l’arròs brut
i les millors taronges del planeta (evidentment, a Sóller)...
i tenim les millors cuineres anònimes del món,
totes aquestes padrines que cada dissabte
mos han ofert un plat deliciós amb les coses bones que tenim...
coses nostres i bones que tenim.



...i d'acord, no tenim el millor jugador de futbol del món,
ni el nostre club es, de moment, ‘mes que un club’...,
però també tenim en Rafel Nadal, segurament el millor
esportista de la història de l’Estat Espanyol !!!!


Per tot això i més, puc dir: MALLORCA M'AGRADA!
-

dijous, 3 de març del 2011

9 de setembre de 2011




Encara no m'ho acab de creure, tenc por de despertar d'aquest somni... el 9 de setembre concert de Sopa de Cabra!! Crec que he estat esperant aquest moment des del mateix moment en que els vaig veure per darrera vegada, en la seva darrera actuació a Mallorca en aquell Rock 'n' Llengua que es va haver de ajornar per la pluja. 10 anys on tant el grup com jo hem canviat molt, però mai me pogut desfer dels lligams que m'uneixen als Sopa. De manera ciclica, em torn a llegir la biografia 'Si et quedes amb mi', torn a repassar els seus discos (encara me falta Mundo Infierno, tot arribarà...), me torn a empassar el documental 'L'Última Cançó' i me torn a empassolar sencer el darrer concert que van fer a Razzmatazz el 2001. És com aquella primera al·lota que intentes oblidar, però que quan te la trobes pel carrer t'hi tornes a enamorar. Això és lo que me passa amb Sopa. Ja ho sabeu, demà a les 9, entrades a la venda.

Si aquest any ja prometia i molt amb els retorns sonats de Manel i d'Antònia Font, ara es confirma que serà un any per rocordar. Són coses com aquestes les que et fan tornar a sentir l'emoció i la il·lusió com quan eres un infant.
-
'No pensis malament, només és rock n roll!!!!'