dimarts, 29 de desembre del 2009

La Festa de l'Estendard



Dia 31 de desembre és l’autèntica Diada de Mallorca. I dic l’autèntica, perquè de Diada ja n’hi ha una d’oficial, el 12 de setembre. Una data postissa creada del no res per el Consell de Mallorca. La del 31, la festa de l’Estendard, està molt més arrelada. Es tracta de la festa cívica més antiga d’Europa, i amb ella es commemora la conquesta catalana de 1229, i per tant, els nostres orígens com a poble. Aquell 31 de desembre de 1229 les tropes de Jaume I entraren a Madina Mayurqa, finalitzant així la conquesta de Mallorca. La festa s’ha fet ininterrompudament des del segle XIII i, tot i les diverses vicissituds històriques, sempre s’ha mantingut com el recordatori de les nostres arrels col·lectives.

En els darrers anys aquesta festa ha esdevingut molt reivindicativa, i musicalment sempre ha comptat amb artistes compromesos. Enguany hi ha un bon programa. Per començar, dia 29 al Teatre Principal tendrà lloc el ‘Protocol Estendard’. L’espectacle, dirigit per Francesc Ribera ‘Titot’ de Brams, combinarà música, dansa, teatre i audiovisuals. Comptarà amb la presència d’artistes com Miquela Lladó (Música Nostra), el cantautor valencià Feliu Ventura, Pep Toni Rubio (component de Mesclat, Ximbomba Atòmica i Música Nostra) o el també compositor valencià Borja Penalba i està organitzat per l’Obra Cultural Balear. Tot pel mòdic preu de 2 €.

Dimecres 30 hi ha el plat fort. Després de la manifestació que recorrerà els carrers de Ciutat, a la Plaça dels patins concert de Eixut i Brams. Aquets darrers, en la seva gira de reunió celebrant els vint anys de la creació del grup. Serà una de les seves primeres actuacions d’aquesta gira. Encara record el seu darrer concert a Mallorca, a l’Acampallengua de Porreres. Es tracta d’un grup amb un gran compromís social i nacional, i que va formar part de la fornada del rock català dels 90.

“Entre un porc i un feixista

La diferència és de pes:

del porc tot s’aprofita

i de l’altre no se’n treu res.

Però també tenen semblances,

I quelcom a compartir:

Tant al porc com al feixista

Li arriba el seu Sant Martí


dilluns, 28 de desembre del 2009

Rock Blog Awards 2009


A iniciativa de l'inquiet Perem, de The Best Music, s'ha realitzat una enquesta oberta a tots els bloggers que volguessin participar per escollir entre tots el millor d'aquest any que està apunt d'acabar. Avui, tots publicam els resultats:

Un total de 42 de bloggers y administradores de webs se han puesto de acuerdo para participar en una encuesta para realizar una lista independiente, alejada de influencias externas, basándose solo en su particular manera de ver el mundo de la música con motivo de elegir lo mejor y lo peor del año.

12 han sido las preguntas que han tenido que responder y, esta vez a diferencia de otras encuestas de este tipo, no se trata de una votación cerrada en la que se ha de elegir entre una serie de opciones, esta vez la respuestas son abiertas, con la dificultad que esto entraña a la hora de tabular los resultados.

42 Bloggers y administradores de webs encuestados han dado los siguientes resultados:

Año 2009

The Best Band....%

Black Crowes.........16,27
AC/DC................11,62
Gov' t Mule...........9,30
Metallica.............4,65

Obtienen como mínimo un voto: Chickenfoot, Heaven & Hell, Alice in Chains, Wilco, Arizona Baby, Amorphis, Marvel, The Back Keys, U2, Cluth, The Pines, Dream Theater, Stret Band, Rammstein, Cheap Trick, Pearl Jam, Barricada, The Dead Weather, The Felice Brothers, Wolfmother, Kiss, Black Eyed Peas, Green Day y Crystal Viper.


Best Solo Artist.....%

Neil Young...................12,50
Steven Wilson................10,00
Mike Farris..................10,00
Bob Dylan.....................5,00
Brian Setzer..................5,00
William Elliot Whitmore..5,00

Obtienen como mínimo un voto: Wayne Hancock, Ryan Bingham, Joe Perry, Lichis, Van Morrison, Susan Tedeschi, Mafia Boy, John Fogerty, Bruce Springsteen, Bruce Dickinson, Brendan Benson, Micah P.Hinston, Eddie Vedder, Quique Gonzalez, Ace Frehley, Chris Isaak, C.C.Adcock, Angus Young, Lily Allen y Dio.


Best Album...%


Before the Frost…until the Freeze........12,20
Written in Chalk..........................7,32
The Visitor...............................4,88
Cosmic Egg................................4,88
La Tierra está sorda......................4,88

Obtienen como mínimo un voto: Chickenfoot, The Incident, BlackIce, Sao Paulo, Sunrise in the Land of Milk and Honey, Fork in the Road, Black givesway to blue, Merrivweather post pavillon, No Nations, R&R Star30 años, Anno Domino high definitiion, 1.9.7.0, I love and you, No lineon the Horizon Strange Cousius from the weet, Animals in the dark,Cheat the allows, Black Clouds & Silver linings, Let´s changethe world with muisc, Wrath, Shout Live, The latest, Backspacer, Anomaly, The Bright Mississippi, Best of the beast,The energy never dies, Metal Nation..


Best New Band...%

Them Crooked Vultures..............14,63
Chickenfoot........................12,20
Zack Williman y The Reformations....9,76
The Dead Weathers...................4,88

Obtienen como mínimo un voto: Backdraft, The last Straw, John Doe and the Sadies, Jim Jones Revue, Five finger death punch, Jets Overhead, Burning Kingdom, Dead by sunrise, Airbone, Striker, Triptykon, Minapolaris, The Parlor mob, Vetusta Morla, Stone Axe, El petit de Cal Eric, Ooh la la, The Meteors, Alestorm, Burn Halo, W.E.T., The Horrors, Offtopic y The Dirty Guv'nahs.


Best Guitar.....%

Warren Haynes...............11,76
Joe Bonamassa................8,82
Luther Dickinson.............8,82
Joe Satriani.................5,88
Tommy Iommi..................5,88
Dereck Trucks................5,88
Jorge Salan..................5,88
Jack White...................5,88

Obtienen como mínimo un voto: Vinnie Moore, John Petrucci, Jerry Cantrell, Andrew Stockdale, Marck Tremonti, Alexi Laiho, Ricardo de Abiega, The Edge, David Rhodes, Willie Adler, Keith Nelson, Ace Frehley, Marc Ford y aunque no pertenezca un blogger ha emitido un voto para Hendrix.


Best Singer....%

Eddie Vedder...........12,12
Mike Farris.............9,09
Chris Robinson..........9,09
Sammy Hagar.............6,06

Obtienen como mínimo un voto: Robert Plant, Steven Wilson, Dio, Dan Averbach, Zack Williams, Andrew Stockdale, Brent Smith, Diane Schuur, Jorn Lande, Mafia Boy, Bono, Jello Biafra, Peter Gabriel, Corey Taylor, Josh Todd, Arnel Pineda, Brian Johnson, Fortu Sanchez, Cormac Neeson, James Heitfield y Mick Jagger.


Best Drummer...%

Chad Smith.......10,34
Phil Ruud........10,34
Matt Abts........10,34
Dave Grohl........6,90
Lars Ulrich.......6,90
Mike Portnoy......6,90

Obtienen como mínimo un voto: Chris Adler, Jean Paul Gaster, Vinnie Colaiuta, Dave McClain, Mike Terrana, Sean Kinney, Brann Dailor, Jonmi, Max Weimberg, Ged Lynch, Christoph Schneider, Gavin Harrison, Jack White y Fernando Sanchez.


Best Bass...%

John Paul Jones..........24,14
Robert Trujillo..........10,34
Jeff Ament................6,90

Obtienen como mínimo un voto: Jorgen Carlson, Steve Harris, Tal Wilkenferd, Chris (Antiflag), James Lorenzo, John Myung, J. Trucker, Chris Kosnik, Paul McCartney, Tony Levin, Tom Araya, Bily Sheelan, Tony Gamier, Pepe Bao, Gene Simmons, Rick Rosas y Horehound.


Best Live Event..%

AC/DC.................14,63
Azkena................12,20
Neil Young.............7,32
Bruce Springsteen......4,88
Rammstein..............4,88
Mike Farris............4,88
Dan Baird..............4,88

Obtienen como mínimo un voto: Gov't Mule, UFO, Metallica, Muse, Dave Matthews Band, Leonard Cohen, John Fogerty, Progressive Nation, The Jim Jones Revue, Jello Biafra y The Guantanamo School of Medicine, Josep Punti i Desobedientes, Faith no More, Ride for Dime, Obus, Glastonbury, The Chesterfield Kings, U2 360º, Keep it True XII y un blogger ha citado Woodstock 1969.


Worst Album...%

No Line on the Horizon.....27,78
Chinese Democracy..........11,11
Working on a Dream.........11,11

Obtienen como mínimo un voto: Agua pa la Tierra, Live & Loud, Endgame, Them Crooked Vultures, The Day of Greys, Viva la Vida, Scream, Paraíso Express, A Rite of Passage, Sin mirar atrás y Dead Weather.


Worst Band....%

U2..................27,27
Stratovarius........9,09
The Dead Weather....9,09
El Canto del Loco...9,09

Obtienen como mínimo un voto: Macaco, Black Eyed Peas, Guns and Roses, Bon Jovi, Coldplay, The Killers, Alejandro Sanz, Warcry y Dream Theater.


Best Song: Solo dos temas consiguen tener mas de un voto: Bible Black de Heaven Hell y Channel de Joe Henry.

Blogs participants

divendres, 25 de desembre del 2009

Collita 2009

Arriba final d'any i és el moment de recollir els fruits musicals que ens ha donat aquest 2009. I crec que ha estat una bona collita la d'aquest any, un gran final de dècada. Personalment, aquests són els 10 discs que més he disfrutat enguany. No vull dir que siguin els millors de l'any, ni molt menys. Aquestes llistes són molt personals. Cada un té el seu top 10 particular així com cada seguidor de futbol té la seva alineació preferida.

Evidentment, l'ordre amb el qual els he escrit pot variar, depèn del dia, de la setmana, de les escoltes... però el número 1 el tenc molt clar. Des de que el vaig escoltar per primer pic que vaig sabre que era un discasso, i només el triomfant retorn d'Alice In Chains m'ha fet dubtar sobre quin es el meu número 1 de l'any. Aquests darrers, sens dubte, han estat el gran descobriment de l'any. D'alguns d'aquests discs encara no n'he parlat per aquí, però des d'ara mateix vos aconsell que proveu un poc d'Avida Dollars, de lo millor del rock nacional, i tambè tasteu el Grey Britain, d'una banda que donara molt que parlar en el punk. Aquests són, idò, els meus fruits preferits de la collita 2009:


1. Sunrise in the Land Of Milk and Honey (Cracker)
2. Black gives way to Blue (Alice in Chains)
3. Backspacer (Pearl Jam)
4. Avida Dollars (The Unfinished Sympathy)
5. Wilco (Wilco)
6. Grey Britain (Gallows)
7. Heavenly Hell (L.A)
8. Payola (Berri Txarrak)
9. The End of Maiden Trip (The Sunday Drivers)
10. Cosmic Egg (Wolfmother)

Però, si fent un esforç, m'hagués de quedar només amb una cançó, amb un sol d'aquests deliciosos fruits, sens dubte em qued amb Homedrunk, de The Unfinished Sympathy.
-

dimecres, 23 de desembre del 2009

Per fi!!!!

Per fi!!! Ja ha acabat es quadrimestre! Un quadrimestre amb una feinada, i una setmana final duríssima. Per això darrerament he escrit tant poc, per pura falta de temps ! I just arribar a cameva, el volum a tope i a escoltar un poc de rock n roll! Això si que ho arregla tot. Aprofitant que no hi ha ningú a cameva he posat ben fort The Pretender, de Foo Fighters. No sé si ja he passat lo pitjor, ara toca estudiar a mort. Però s’ha acabat l’estrès, les entregues, presentacions, pràctiques... Aquestes festes esper poder escriure més. I pròximament, el bo i millor de 2009. Bones festes a tothom!

dimarts, 15 de desembre del 2009

S'haurà d'anar a Bilbao?


Després de fitxar a Pearl Jam com a caps de cartell, els organitzadors del BBK Live de Bilbao ja s’han encarregat d’anunciar que es tracta de la única actuació a Espanya. Buf… jo que feia mesos que somiava amb que anunciessin data per Barcelona… però no ha pogut ser! De fet quan ja van anunciar gira europea es van fondre totes les meves il·lusions. Així que només queda anar a Bilbao.. o a una altra ciutat europea, perquè no? Està clar que la millor manera de disfrutar d’un grup no és en un festival, on segurament tocaran poc temps. És per això que per veure a Pearl Jam per primera vegada vull anar a una sala. Ho tenc claríssim. Tenia pensat anar a Lisboa, però per lo vist també es tracta d’un festival així que la opció que ara veig més clara és anar a Berlín, molt ben connectada tant amb Barcelona com Palma. Però està clar que si el cartell del BBK acompanya, també m’hi animaré. Pearl Jam per partida doble?! Un somni fet realitat.

Si m’he de quedar amb una cançó de Backspacer, sens dubte Unthought Know

dijous, 10 de desembre del 2009

De llistes i llistats


Arriba el final d’any i qui més qui manco vol fer la seva llista de lo bo i millor de l’any. Top 5’s, Top 10’s… hi ha gent que no pot triar-ne tan pocs i fa Top 50’s. Però és que a més a més resulta que també és el final de la dècada, i per tant les llistes es multipliquen. Una dècada, per cert, difícil de catalogar, sense un estil o grup que l’hagi dominat. Com recordarem aquesta dècada? Difícil pregunta.

L’altre dia m’estava mirant el top 100 de la Mondo Sonoro. Realment és un top 50 internacional i un altre de nacional. El resultat era bastant previsible, amb un tufillo indie que no poden amagar: Arcade Fire, The Strokes, Radiohead, Franz Ferdinand.... Em va sorprendre el fet que de tota la llista només en tingués un de disc. Que he estat fent aquesta dècada? Supos que viure en els noranta, que m’atreuen més. Comparant la llista amb la de la Rolling Stone, moltes semblances, però aquesta darrera més rock.

Lo més interessant d’aquestes llistes és descobrir discos evidentment, i jo ja me n’he posat qualcuns de pendents com el Yankee Hotel Foxtrot de Wilco, el White Blood Cells de The White Stripes o l’XTRMNTR de Primal Scream.

A l’apartat nacional moltes més coses familiars, i una grata sorpresa al veure el Batiskafo Katiuskas d’Antònia Font o el debut de Manel.

Tranquils, que jo no em resistiré i també publicaré la meva llista de lo millor de l’any. I crec que em costarà perquè ha estat un any amb bastanta bona collita!

dissabte, 5 de desembre del 2009

Cracker - Sunrise In The Land Of Milk And Honey (2009)


L’altre dia se’m va il·luminar un gran somriure a la cara en veure anunciat al bloc del gran SanFreeBird que Cracker ens visiten per gener! Gran noticia que em va alegrar el dia. Cracker son la gran banda amagada de rock americà.

Sunrise in the Land of Milk And Honey és el seu darrer disc, publicat enguany. I quin disc, senyors! Un dels millors de l’any sens dubte. Va ser la meva banda sonora personal d’aquest estiu. Per aquest disc es deixaren de floritures country per fer un gran disc de rock. En David Lowery (veu) i en Johnny Hickman (guitarra) son de les millors parelles compositores de l’actualitat. I es que en aquest disc hi ha de tot. Dolces balades (Turn On, Tune In, Drop Out With Me), ràpides cançons punk (Hand Me My Inhaler) o aquests temes country que tant be saben fer ells (Friends). No hi ha cançó sobrera en aquest disc, que per cert comença de manera increïble, amb un curiós single anomenat Yalla Yalla (Let’s Go), un homenatge als soldats americans que estan a la guerra de Irak, i seguit de potser la millor cançó del disc (Show Me How This Thing Works). També destaquen I Could Be Wrong, I Could Be Right, Hey Bret (You Know What Time Is It) o la darrera, Sunrise In The Land Of Milk And Honey. A aquestes altures (aquest és el novè disc de la seva carrera) potser no sorprendran a ningú, però segur que no defraudaran.




diumenge, 29 de novembre del 2009

Alice In Chains - Black Gives Way To Blue (2009)


Brutal. Impressionant. Demolidor. Així és el retorn d’Alice In Chains. Havia llegit molt bones critiques del seu darrer treball però encara no m’havia disposat a escoltar-lo sencer. I no n’hi ha dubte: un dels discs de l’any.

Poca gent esperava un retorn tan gran com aquest després de 14 anys de silenci i la mort del cantant, en Layne Staley. Però ha quedat clara una cosa, pentura va morir la veu, però el cervell del grup era el guitarrista, en Jerry Cantrell. De fet el canvi de cantant quasi ni es nota. En Jerry l’està secundant en tot moment, cosa que fa que no hi hagi hagut un canvi abrupte en les veus i que això soni a Alice In Chains pels quatre costats. Riffs poderosos i pesats, bones melodies i també cançons més acústiques que recorden al Jar Of Flies. L’inici és atronador, All secrets Known, que comença amb “Hope, A new beginning…” com a signe de la nova etapa del grup, o el nou hit Check My Brain, amb una gran tornada. De les poques cançons on es pot escoltar el nou cantant és Last of My Kind, i realment s’ha d’admetre que l’elecció d’en William DuVall no ha estat gens dolenta. A Looking In View, primer single, ja ens avançava tot lo bo que trobariem en aquest disc, però només era la punta de l’iceberg. Les cançons acústiques tampoc desentonen, com Your Decision, When The Sun Rose Again o Private Hell. I a la darrera cançó, que dona nom al disc, n’Elton John toca el piano. Lo dit, un gran disc que no taca ni lo menys mínim el llegat d’aquesta banda. Esteim contents de tornar-los a tenir en actiu, i en forma.



dimecres, 25 de novembre del 2009

Muse, Palau Sant Jordi, 24 de novembre


Ahir vaig tancar amb molta tristesa el cicle de concerts d’aquesta tardor. Molta tristesa però també molta alegria, perquè veuria un dels grans: Muse. I que grans que són! Déu meu! Un espectacle tant visual com musical que poques vegades he vist.

El concert s’havia vist sacsejat per molts de factors externs. Primer un canvi de instal·lació després d’esgotar les entrades pel Pavelló Olímpic de Badalona. Després canvi de data degut als entrenaments de la maleïda Copa Davis. Estic segur que més d’un es va cagar amb el tenis i amb en Rafel Nadal després de comprar de nou bitllets i reserves d’hotel. És clar que Muse sortien tant perjudicats com el públic, i de fet es van disculpar per tot això. Així que a la organització del concert li donc un zero, perquè no contents amb tot el que havia passat, no deixaven a la gent baixar a una pista que estava literalment buida. Dient imbecil·litats com “L’aforament està complet” o “Queden els millors seients” vam tenir que perdre tota l’actuació de Biffy Clyro per negociar, suplicar i amenaçar que ens deixessin anar a un lloc on teníem tot el dret d’anar (ja sabeu que per una cosa o una altra sempre em perd els teloners). Finalment ens van deixar passar, però de veres que aquesta organització s’ho ha de fer mirar.

Si a la organització li pos un zero, a Muse li pos un 10. A l’altura del que esperava, un gran muntatge compost per tres torres governava l’escenari. I quina va ser la sorpresa de tothom quan dins aquelles tres torres es trobaven els mateixos Muse iniciant el concert amb Uprising. Tot molt futurista, amb un Matt Bellamy duguent unes ulleres de lo mes rares amb llumets i les torres convertides en pantalles gegants. Recolzats amb un quart músic que feia de pianista seguiren presentant el seu nou disc (per a jo un poc fluixet) amb Resistance. I tot d’una, un dels primers temassos de la nit New Born. Estic segur que ningú s’esperava una cançó tant bona tan prest. Poc a poc anaren deixant les altures per fer-se més terrenals i baixaren a l’escenari. Del nou disc les tocaren casi totes, inclosa la primera part de Exogenesis Symphony. No tocaren ni I belong to you (pentura la més fluixeta del disc) ni les altres parts de Exogenesis (no crec que el públic ho hagués aguantat). Una de les que tenia més curiositat per escoltar era la electrònica Undisclosed Desires, per veure com la feien en directe. Per aquesta en Matt sortí amb una guitarra amb teclats (devien ser sintetitzadors). El concert va anar creixent exponencialment cap a cançons millors, com una coreada Hysteria.

A continuació en Matt (poc comunicatiu tota la nit) va canviar la guitarra per un piano de coa i va tornar a enlairar-se als altars per tocar United States Of Eurasia (Queen en estat pur!) i una bella Feeling Good. I després de la ja anomenada Undisclosed Desires arrivaren les cançons amb les que més vibrà el públic: Starlight, Plug In Baby, Time is Running Out i Unnatural Selection. Després dels bisos dos temes increïbles: Stockholm Syndrome i la ja autèntic himne Knights Of Cydonia (amb introducció d’harmònica inclosa). Si una conclusió vaig reafirmar, es que totes les seves cançons son boníssimes.

Si em demanessin com serà la música del futur, no en tendria cap dubte: Muse. La música de demà, però avui.

-

Una de les cançons que millor sonaren per jo, i de les que més m'agraden d'aquest trio: Plug In Baby


-

divendres, 20 de novembre del 2009

Weezer - Raditude (2009)

Dos anys després del Red Album, Weezer torna amb Raditude. En aquell àlbum el líder, Rivers Cuomo, deixà per primera vegada publicar cançons als altres components del grup. I no s’acostaven ni molt menys al nivell d'en Rivers, i per tant de Weezer. Això deixà clar que Weezer és ell. I aquest nou treball és Rivers Cuomo total, l’ha fet ell, i ha fet el que li ha donat la gana. I amb lo freak que és en Rivers, et pots esperar qualsevol cosa.

El disc en general m’ha agradat. Molt Weezer, molta melodia aferradissa com ens tene acostumats. Sobre tot a la primera cançó. Un hit molt festiu que no puc deixar de cantar: If You Are Wondering If I Want To ( I Want To). Amb un divertit videoclip marca de la casa. Que ningú esperi cançons profundes, les lletres son molt senzilles. Com deia hi ha cançons que son totalment Weezer, com I’m Your Daddy, The Girl Got Hot o Let it All Hang Out amb grans tornades. Però ara venen les fricades d’en Rivers. Primer Can’t Stop Partying, una cançó més digna de les pistes de ball que no d’un disc de rock on participa el raper Lil Wayne. En Rivers amb plena febre dels 80. Segons ell una mescla de hip-hop i rock. Després està Love is The Answer, una cançó amb un toc hindú que descol·loca molt. Tant de moda està Slamdog Millionaire? Qualsevol diria que a nen Rivers li va encantar. I una de les millors cançons és Put Me Back Together, escrita amb la col·laboració de The All-American Rejects. Un senzill mig temps amb una tornada deliciosa, prova de que Weezer són els reis de la melodia. Idò lo dit, un bon disc per passar una bona estona. I és que si vos agrada la melodia, Weezer és exquisitesa melòdica.
Com a curiositat, la portada del disc va ser extreta d'un concurs de fotos de National Geographic.

dimarts, 17 de novembre del 2009

Rammstein, Palau Olímpic de Badalona, 12 de noviembre

El nostre amic i col·laborador César ens explica la seva experiencia al concert de Rammstein:

Hacía varios meses que esperaba este concierto con ansias, y desde luego no defraudó, todo lo contrario. Los 47 € que costó la entrada no me dolieron en absoluto. Que tocasen hasta 9 canciones del nuevo álbum, Liebe Ist Für Alle Da (“El amor está ahí para todos”), que escuché el mismo día por primera vez varias veces, y aun así fuese uno de los mejores conciertos de mi vida lo dice todo. El setlist fue prácticamente idéntico al de su gira europea, y el sonido era bestial.

Rammstein mezcla el metal con la electrónica, pero sus conciertos cuentan con una puesta en escena espectacular, donde se añaden efectos pirotécnicos, luminosos e incandescentes. Una experiencia brutal envuelta de llamas, luces y explosiones. Digno de ver.

Comenzaron, como no, con una entrada impresionante: el cantante se presentó atravesando el telón metálico usando un soplete, mientras el resto de componentes aparecieron rasgándolo. Empezaron con la primera canción del último disco, Rammlied, un tema con mucha fuerza. Siguieron con dos canciones más de este álbum, y continuaron con tres temazos: Keine Lust (única canción del Reise Reise), Weiβes Fleisch y Feuer Frei! El público - entre el que había bastante alemán - se volvió literalmente loco, y mi cuello aún sufre las consecuencias de esos intensos 10 minutos y pico… Las siguientes canciones fueron nuevamente del último disco, intercaladas con algunas más típicas de su álbum más famoso, Mutter, otras como Benzin, de su disco más flojo Rosenrot (en la que el cantante quemó con un lanzallamas a un espectador que subió al escenario, todo preparado, obviamente, o eso espero…), y su clásico más clásico, Du Hast – mirad el vídeo para ver lo que fue la dinámica del concierto -. Con todo esto llegamos a Pussy, su último single y su canción más polémica por el sexo explicito que practican los integrantes del grupo en su videoclip. El concierto dejó otros momentos que no te dejaban parpadear, como cuando el cantante comenzó a elevarse en una pequeña plataforma hasta alcanzar una altura vertiginosa y empezaron a saltar chispas provocadas por él mismo en todas direcciones. El teclista, por su parte, se pasó casi toda la hora y tres cuartos que duró el evento andando en un cinta de correr. También hay que destacar que mientras tocaban Fruhling in Paris, tema más relajado del último álbum, el sonido se cortó dos veces durante unos largos segundos, pero no fue suficiente para interrumpir el descomunal espectáculo que se estaba presenciando. Tras un pequeño parón, tocaron las dos últimas canciones. La primera fue Seemann (Marinero), también suave tema, este de su primer disco - Herzeleid –, en la que el teclista (un personaje) “navega” por el público montando en su bote hinchable, que llegué a tocar y todo. Por último sonó Engel, de su segundo disco – Sehnsucht -, al igual que Du Hast, con la que acabó el concierto.

Sin duda, todo aquél que le guste la música que practican estos pirómanos alemanes tiene el deber de presenciar uno de sus conciertos a lo largo de su vida. Yo ya puedo tacharlo de mi lista.



dissabte, 14 de novembre del 2009

Rise Against, Razzmatazz, 13 de novembre


Bon gust de boca em deixaren Rise Against divendres. Tenia por de que el concert fos un calc al que havia assistit mesos enrere a Berlín, però per la meva satisfacció varen canviar moltes cançons del setlist, més orientat a presentar el nou disc. Cosa que va fer que recuperés la convicció de que Appeal To Reason és un gran disc, dels millors del 2008. I a més, en Tim McIlrath va tornar a estar esplèndid.

Dels teloners poca cosa puc dir. No vaig veure Poison The Well, i a més em van dir que no havien sonat gaire be. I no em vaig arrepentir gaire perquè el metalcore no em diu res. A Thursday si que els vaig veure, una curta actuació durant la qual el cantant no va deixar de mourer’s i de cridar. Haurem de tastar un poc d’aquest post-hardcore.

Però tothom es guardava forces per a Rise Against, ja que acostumen a començar forts. I l’inici va ser una atronador, amb Collapse ( Post-Amerika) tota la Razzmatazz va començar a vibrar i a descarregar-se una tempesta de hardcore. State of the Union, Re-Education o una rapidissima Paper Wings que no deixaven respirar al públic i convertiren la sala en una olla a pressió. Com ja he dit, van cantar moltes cançons del nou disc, casi oblidant el magnífic Revolutions per Minute. Un dels millors moments de la nit va ser a l’inici de Chamber the Cartridge quan tota la sala, amb els punys enlaire va començar a cridar Rise! Rise! Rise! com si d’un exercit es tractes. Una de les cançons que millor sonaren del nou disc fou Savior. De les antigues només tocaren la imprescindible Blood-Red, White, and Blue però també s’haguessin pogut currar una Like the Angel o Heaven Knows, que si tocaren a Berlin. Amb una gran Prayer of The Refugee arribaren els bisos. En plural, perquè n’hi hagué dos. Al primer, moment d’intimitat amb en Tim per cantar amb acústica Swing Life Away i Hero of War. I després, gran sorpresa al sentir un piano tocar Dancing In The Rain, la nota agradable de la nit. Acabaren amb unes apoteòsiques Give It All i Ready To Fall. Gran concert, i gran veu la de’n Tim McIlrath, que amb el seu grup s’ha guanyat disc a disc el dret a ser un dels grans. Qui m’ho anava a dir a principis d’any que enguany veuria Rise Against dues vegades! Esperem que n’hi hagi moltes més!

dijous, 12 de novembre del 2009

Demà Rise Against a Barcelona!


Seguint amb el cicle de concerts de hardcore punk en el que sembla que ens hem ficat demà toca el torn a un dels grans, Rise Against. Acompanyats de Thursday i Poison The Well ( no els conec gaire) tocaran a la sala Razz 1, després de que la sala 3 se’ls hi quedes petita. Amb aquest concert em venen els records de la primera vegada que els vaig veure en directe, just fa uns mesos, a Berlín. Un concert inoblidable, al qual varem anar un bon parell d’amics que ens trobàvem a la ciutat alemanya de turisme. Tot i que demà no tots repetiran va ser un gran concert (eh banyasegol?). La veritat es que ficar-se a una Columbia Halle plena d’alemanys més alts i més forts que hom feia un poc de respecte, però en varem sortir vius. He localitzat aquest vídeo del inici del concert, tocant Drones i Give It All.

Rise! Rise! Rise!

divendres, 6 de novembre del 2009

Anti-Flag + Alexisonfire, Sala Apolo, 5 de novembre

Curt però intens. Així va ser el concert d’ahir d’Anti-Flag, dins l’Eastpak Antidote Tour, al qual hem d’agrair que cada any ens dugui el bo i millor del punk i el hardcore americà. Perquè si no crec que poguéssim veure aquests grups per aquí.

Seguint en la meva línia, em vaig tornar a perdre els teloners, The Ghost of A Thousand i Four Year Strong. I no per culpa meva, ja que vaig ser ben puntual, si no perquè no van poder arribar a Barcelona: la furgoneta els havia deixat tirats a França. Els va substituir una banda local hardcoreta anomenada Read My Lips. Així que tot d’una va sortir un dels plats forts de la nit, Alexisonfire. No coneixia gaire aquest grup canadenc provinent de l’escena screamo. L’eficaç combinació de la veu melòdica dels tatuats guitarristes amb la veu hardcore del barbut cantant em van convèncer bastant. A una de les darreres cançons va pujar a cantar en Chris #2, com a aperitiu del que ens vendria després.

I es que les estrelles de la nit eren Anti-Flag, la gran banda de punk dels nostres temps. Com ja havíem anunciat aquí, van començar amb The Press Corpse. Així, sense deixar casi ni respirar al public entre cançó i cançó van encadenar Sodom, Gomorrah, Washington D.C, Turncoat, I’d Tell You But... i una War Sucks, Let’s Party que van aturar en sec perquè un del públic s’havia fet mal. Així que després de demanar-mos que ens ho passéssim bé sense fer-nos mal, van continuar amb el concert. Poc a poc es va anar vegent que el baixista, en Chris #2 era l’autèntic animador del cotarro, animant a la gent a fer mosh-pits, fent xerrades reivindicatives i fent moure el personal. La realitat es que venien a presentar el nou disc The People Or The Gun, tot i que no en van tocar gaires d’aquest disc. Una de les poques fou The Economy is Suffering... Let it Die. Dels millors moments de la nit foren les corejades 1 Trillion Dollars i This is The End (For You My Friend). Amb una versió de Should Stay or Should I Go de The Clash arribaren els bisos. Van tornar per cantar The Gre(A)t Depression i Die for Your Government. I a les darrreres cançons, Cities Burn i Power To Paceful, va arribar la locura. A la primera van fer pujar mitja dotzena del públic per fer de percussionistes, mentre que a la darrera el bateria Pat Thetic va baixar amb la bateria a tocar amb el públic! Bon gust de boca em van deixar Anti-Flag, músics compromesos com pocs.

dijous, 5 de novembre del 2009

The Eastpak Antidote Tour arriba a Barcelona!


Avui dia 5 de novembre es un dia assanyelat. I no me referesc a la festa de l'Autònoma amics, sino a l'autèntic huracà de punk que arriba avui a Barcelona. Amb uns cap de cartell de luxe: Anti-Flag. Una banda a la qual tenc molta estima, un dels grups punters del punk reivindicatiu, el de bon de veres. No tenen cançó que no tengui missatge, ninguna et deixa indiferent. Per el que he pogut veure a setlist.fm començaran el show amb The Press Corpse, una crítica feroç als mitjans de comunicació.

"We don't want to talk about it!"

dimecres, 4 de novembre del 2009

Pearl Jam & Bad Religion


Si, els meus dos grups preferits estan fent una gira per Estats Units! Lo que pagaria per poder anar-hi! Tot i que em conformaria amb veure’ls a tots dos per separat. Bad Religion ja han vengut un parell de vegades a Barcelona, però sempre m’ha coincidit amb exàmens. Mentre que Pearl Jam només estic pendent de que anunciïn gira europea desprès de l’americana.
Alguns pensaran que son dos grups massa diferents per col·laborar. Però si que ho han fet. A la gira actual, n’Eddie Vedder surt a cantar una cançó que va gravar amb Bad Religion al disc Recipe for Hate, Watch it Die. Tracta sobre l’abús del planeta per part de l’home, i com ens hem de preparar per veure la natura morir.



dilluns, 2 de novembre del 2009

Neil Young - Harvest (1972)

Per Banyasegol:


L’altre dia estava mirant Dead Man, una peli del Johny Depp amb aires de western alternatiu, quan em va sobtar la banda sonora: una guitarra elèctrica que deixava retronar una sèrie de compassos. I aquelles melodies em van semblar molt properes, com una veu que no saps reconèixer inmediatament però saps que és molt familiar… I efectivament, al mirar els crèdits resultava ser del “tiet Neil” amb la seva Old Black, una guitarra que retrona com un dia de tempesta. Amb això, em va agafar per tornar a escoltar el Harvest, un dels seus gran treballs.

Neil Young havia deixat enrera la seva etapa com a integrant dels CSN&Y. començant una carrera en solitari on el volia trobar el repós i no ser un centre d’absoluta atenció. I en el 1972 va treure Harvest, un treball on mesclava el folk rock i el country-rock amb arreglos orquestrals de la Sinfònica de Londres i amb l’ajuda d’un grup d’acompanyament anomenat The Stray Gators.

Harvest ha arribat a ser un dels treballs més importants de Neil Young al contenir peces tan importants en la seva discografia com Heart Of Gold, Alabama o The Needle And the Damage Done.

La primera, Heart of Gold, és la que el va catapultar a les primeres llistes de la radio nord-americana i que tant Neil com Bob Dylan -tot i ser declara que li encanta Young- han acabat odiant.

Alabama és una crítica contra el racisme i l'enclavatge en el passat de gran part de la població dels estats del Sud. Alguns crítics la varen declarar com un simple refregit de la seva Southern Man. Molta enveja és lo que hi ha per aquest món... Igualment, juntament amb aquesta darrera, varen fer que els Lynyrd Skynyrd els sortís la defensa de la terra a flor de pell i composessin una de les millors cançons de la història, Sweet Home Alabama.
En quant a The Needle and the Damage Done, se’n desprén el sentiment del Young de que el seu món s’enfonsava al tenir amics enganxadíssims a l’heroïna. La gota que va vessar el tassó i va fer sorgir aquesta denúncia va ser la mort d’un component del seu grup Crazy Horse per sobredosi.

Altres destacadíssimes són A Man Needs a Maid, on explica com va conèixer la seva dona, i Words amb la que finalitza el disc i que curiosament acaba amb una frase que declara la atemporalitat de l'àlbum:

Singing Words- Words between the lines of age

THE NEEDLE AND THE DAMAGE DONE


INTENTANT TROBAR L'HARMÒNICA ADEQUADA ABANS de TREURE PER PRIMERA VEGADA HEART OF GOLD

dissabte, 31 d’octubre del 2009

The Sunday Drivers, Sala Apolo, 30 d'Octubre



Amb el temps just per veure una sola cançó dels teloners, varem entrar a una Sala Apolo bastant plena. He de reconèixer que darrerament sempre me bot els teloners, ja no tenc paciència per veure propostes noves? Esper que no sigui això, tenc l’excusa de que estic d’exàmens per justificar-ho! Així després de veure un estrany grup format per dues guitarres i un violí, arribaren els nostres conductors “domingueros”. Amb els primers acords del seu nou hit ( Hola ) To See The Animals ja es guanyaren al públic. Van començar el concert tocant bàsicament cançons del seu darrer disc The End of Maiden Trip: Passing You By, Guerrilla, Everything Reminds Me of You, My Plan, I, A Miracle, Specially, So What,…


La veritat es que quan vaig veure que eren sis em va estranyar un poc. Però es que toquen un munt de instruments! Tres guitarres, teclats, sintetitzadors.. fins i tot van sonar maraques. I es així com embelleixen el seu so i les seves cançons de senzillesa pop. Poc a poc van anar tocant els seus grans èxits que van fer vibrar tota la sala com Do it, Often, Love Our Love o una èpica On My mind. Estic segur de que van deixar content a tothom perque van tocar quasi 2 hores. Després dels bisos aparegué en Jero, el cantant, tot sol per cantar The End of Maiden Trip, la darrera cançó del nou disc. La típica cançó a la qual ningú arriba, va dir, i la veritat és que té raó. Seguidament tocaren una versió dels Beatles, In My Life, farts com estan de que tothom els hi demanin si tant lis agraden. I es no només sonen a Beatles, sinó que la seva veu té certa similitud amb la de John Lennon. Les darreres cançons que sonaren foren Sing When You Are Happy, Little Heart Attacks i Rainbows of Colours.

Gran nit de pop de dolces melodies que deixar clar que son, juntament amb The Unfinished Sympathy, de lo milloret d’aquest país en quant a pop cantant en anglès. I el seu darrer disc, que ja en parlarem, una delícia.

dijous, 29 d’octubre del 2009

Greatest Hits de Foo Fighters


Dia 3 de novembre surt a la venda els Greatest Hits de Foo Fighters. És el primer grans èxits de la banda, que arriba als 14 anys, amb 7 discs publicats. Avui en dia no sé si té molt de sentit publicar un gans èxits, quan tothom es pot fer les seves pròpies llistes a l'ordenador. L'atracció del disc és que inclou una nova cançó, Wheels. I la pregunta és, mereix aquesta cançó estar en un grans èxits, està a l'altura? Ido la veritat és que es un temasso, molt potent. Les cançons que inclou son les següents:

1. All My Life
2. Best Of You
3. Everlong
4. The Pretender
5. My Hero
6. Learn To Fly
7. Times Like These
8. Monkey Wrench
9. Big Me
10. Breakout
11. Long Road To Ruin
12. This Is a Call
13. Skin And Bones
14. Wheels
15. Word Forward
16. Everlong (Acoustic)
-
Wheels:

dimarts, 27 d’octubre del 2009

Nirvana - Bleach (1989)


Dins la febre actual de remasteritzacions no es salva ningú. Ni tan sols Nirvana. I és que el 3 de novembre, en motiu del seu vintè aniversari, es reedita Bleach, el seu primer disc. Va sortir publicat el 15 de juny de 1989 i aquell dia va començar la dècada dels 90 (musicalment parlant).

Però d’on sortien Nirvana? Per començar no eren ni de Seattle, tot i ser els màxims exponents del seu so, el grunge. Eren de Aberdeen, un poblet pescador situat a 133 Km de Seattle, al mateix estat de Washington. Amb poc més de 16.000 habitants d’allà només havia sortit un altre grup rellevant, The Melvins. En aquella època tot grup que s’iniciava a la ciutat passava pel segell independent Sub Pop. Així que en Kurt va reservar als seus estudis per a gravar, dient que Dale Crover, dels Melvins, tocaria la bateria amb ells. Degut a que els Melvins tenien renom, el productor Jack Endino va acceptar la proposta, que no era molt prometedora: un grup d’adolescents de poble que no tenien ni nom pel grup. Així que gravaren un senzill: Love Buzz, una versió del grup holandes psicodèlic dels 70 Shocking Blue, acompanyat de Big Cheese. Després d’uns mesos de lluita van aconseguir també un contracte per gravar un LP. Així que el 24 de desembre de 1988 es plantaren als estudis i en sis dies van enllestir la gravació i les mescles. Només van invertir 30 hores, les quals van costar 606,17 $. Ho van pagar gràcies a un tal Jason Everman, qui a canvi va sortir als crèdits com a guitarrista, tot i que no va tocar res. I també va sortir a una portada per a la posteritat.


El disc és molt cru, amb un so molt grunge. El més grunge de nirvana segurament. En Kurt Cobain afinava les cordes un semi to més greu per sonar més dur. El riff de la primera cançó, Blew, és pur grunge. Segons diuen, en Kurt deixava les lletres per l’últim minut, i la veritat és que són bastant senzilles. Qualcunes parlen de com es va a afaitar (Floyd the Barber) i acaba assassinat, d’altres de que no hi ha pati a l’escola (School). Històries de la seva vida a Aberdeen. Però no tot era grunge a Nirvana. N’hi havia una que destacava per la seva senzillesa pop, i que després es va fer famosa a l’unplugged de l’MTV. Que hi feia una cançó de REM en un disc de grunge? Es tracta de About a Girl, la qual feia empegueir al propi Kurt, pensant que era massa comercial. I es que en Kurt era un gran admirador dels Beatles i les seves melodies. Però el productor es va empenyar en ficar la cançó, tot i les dubtes d’en Kurt. També destacava la bona adaptació de Love Buzz. D’altres parlen de l’odi a un mateix (tema molt recurrent per Nirvana i el grunge) o les drogues, com a Negative Creep mentre que Scoff parla de com els pares d’en Kurt no creien en les seves aspiracions musicals.

Bleach és sens dubte el disc amb més èxit de Sub Pop, i ha venut més de 1,7 milions de còpies. Les modestes vendes inicials es multiplicaren després del Nevermind, quan el grup va agafar una altra dimensió. Però d’això en parlarem un altre dia.

SCHOOL i FLOYD THE BARBER





ABOUT A GIRL – La cançó pop de Bleach



diumenge, 25 d’octubre del 2009

Els conductors "domingueros"


La setmana que ve visita Barcelona The Sunday Drivers. Són d'aquests grups que quan veig que visiten Barcelona, prob d'escoltar-los a veure que tal. I evidentment m'han agradat. Venir de Toledo, cantar amb anglès, i fer un rock clàssic que sona a Beatles pels quatre costats no deu ser fàcil. Per tant si han triomfat és per que són bons. Tan bons com per fer cançons que no em puc treure del cap, com aquestes dues. Són del disc amb el qual es van donar a conèixer el 2004, Little Heart Attacks. I des de llavors no han deixat de facturar bones cançons.

On My Mind + Often

dijous, 22 d’octubre del 2009

L.A. - Heavenly Hell (2009)


Delikatessen. Així és l’infern celestial que ha preparat L.A. Una delícia.

La història d’aquest grup és la història d’en Luis Alberto Segura (L.A.) que és sens dubte el Dave Grohl mallorquí. Curtit durant anys a les bateries de grups mallorquins com Glycerine, The Nash o Valendas, anava fent les seves gravacions casolanes que poc a poc es van anar convertint en el seu projecte paral·lel: L.A. Després de gravar 3 discos, un d’ells doble, i patejar-se tots els bars de Ciutat com el Blues Ville o el Harlem va decidir centrar-se en L.A. i gravar, ell tot sol i poc a poc, el seu nou disc. Va formar una banda totalment mallorquina i li va arribar la oportunitat de la seva vida: fitxar per Universal.

El resultat és excepcional. Si alguna cosa té l’indie-pop és que les cançons entren a la primera. I les d’aquest disc ja no en sortiran, del meu cap. Unes cançons intimistes que recorden a The Shins, Sexy Sadie ( inevitable), Rem o a Death Cab For Cutie. També als Foo Fighters més acústics. El disc comença amb Crystal Clear, una cançó que parla sobre els dubtes que sempre ens envolten. Un avís del que ens ve damunt. Melodies, guitarres acústiques i un toc d’electronica. Perfect Combination, Close To You, Elizabeth, Evening Love. Parlen d’amor, de relacions, de sentiments. Totes semblants però distintes alhora. Senzilles però molt ben adornades. I molt bones. Sens dubte la revelació de l’any.


Hands_acústic




Elizabeth_acústic



dimarts, 20 d’octubre del 2009

Pearl Jam - Backspacer (2009)


Per banyasegol:


Pearl Jam ha tornat a aparèixer en el panorama musical amb Backspacer. Un disc de curta duració –tan sols 37 minuts- on es continua el camí començat amb l’anterior Pearl Jam , també conegut com Advocat pels seus seguidors en motiu de la seva portada.

Es segueix la línia de les cançons rockeres que destil•len aires ramonians o whomaníacs en la primera part del disc. Així tenim temes com Gonna see my friend o Got Some, dues cançons que parlen de les drogadiccions però que estan radicalment oposades. En la primera es remarca la importància de l’amistat i de la confiança en les persones properes per sortir del món de la droga; en la segona és l’Eddie Vedder que fa el paper de camell i ofereix la droga impossible de negar, el ROCK.

També s’inclou en aquesta part del disc el single The Fixer, una cançó pop que mostra una actitud completament diferent cap a les coses de la vida que la mostrada en els Pearl Jam de principis dels 90. Si en aquell moment el sentiment era d’un pessimisme total, ara és: Ei! Podem arreglar-ho si ens hi posem. Potser sigui degut al clima d’esperança que viuen els Estats Units després del període Bush.

En la segona part es succeïxen els temes amb un tempo més relaxat –excepte en Supersonic- on hi ha temes prescindibles com Speed of Sound ,amb un començament terrible, o The End, una cançó amb l’Eddie Vedder com a únic protagonista que no té gens ni mica de vida i amb un final abrupte que no em convenç gens ( a on estan els grans finals de disc de Pearl Jam com Indifference del Vs o Release del Ten??).

Tot i això hi ha grans temes com Just Breathe, que mostra l’herència del passat de l’Eddie pel seu pas per la BSO de Into the wild (recomanada a tothom); Amongst the waves , una cançó amb esperit Given to fly i a on es cerquen les pujades i baixades d’intensitat com si fossin les ones de la mar; i Force of nature, un tema que té la sonoritat pròpia dels Pearl Jam.

Pel que fa a l’aspecte gràfic, es troba també a faltar l’entusiasme que aportaven en els seus treballs, com la portada de l’ovella cabrejada mossegant la tanca del Vs , el currat empaquetat del Vitalogy en un tractat mèdic de l’any de la picor o la composició fotogràfica del No Code. Abans era el baixista del grup Jeff Ament que composava la majoria d’aquest material artístic i ara està delegat en altres persones. Aquesta volta ha estat Tom Tomorrow que ,agafant imatges reals tals com l’imatge del suïcidi d’una dona o el cartell del mag dels esperits Thruston, ha traslladat a dibuixos.

AMONGST THE WAVES



PEARL JAM I RONNIE WOOD A LA GIRA DE PRESENTACIÓ DEL BACKSPACER TRAIENT-SE UN ALL ALONG THE WATCHTOWER DE LA MÀNIGA

diumenge, 18 d’octubre del 2009

Cada dia és Fira del Disc al Carrer Tallers

Per banyasegol:
Seguint amb els cd’s que vam agenciar-nos en la nostra excursió matinal de dissabte, vaig trobar-ne tres que durant la meva vida he escoltat mil vegades però que encara no tenia materialment –tan sols espiritualment dins l’mp3 jejeje-.

Aquests han estat els resultats de la meva particular caceria:

Foo Fighters - Echoes, Silence, Patience & Grace. Darrer disc dels Foo Figthers (si no tenim en compte els greatest hits tret recentment) i que ja ha estat comentat a n’aquest blog. Veure enllaç.

Blind Melon- Nico. Disc dels descarts, versions i rareses d’estudi que van treure poc després de la mort de Shannon Hoon, el cantant de la banda. Un disc que respira tristesa i dolor en moltes de les seves cançons i que sembla cuadrar perfectament amb els durs moments que passava el grup. Destaca Soul One, on Shannon Hoon arriba a un registre màgic i a mi em fascina Life ain’t so Shitty.

Platero y tú- 7. Un dels millors discs de la banda que deixa la porta oberta a més estils i temàtica que no el rock de litrona –sense desmerèixer a aquest tipus de rock!- i que conté cançons que han arribat a ser molt populars com Alucinante o Al Cantar (immensa).

En resum, cada dia és fira del disc al carrer Tallers.

PLATERO Y TÚ


BLIND MELON


BANYASEGOL

dissabte, 17 d’octubre del 2009

Una volta pel carrer Tallers


Avui dissabte, els dos humils creadors d'aquest bloc hem anat a voltar pel carrer Tallers. En teníem ganes. Feia temps que no hi anàvem. I a partir d'ara hi anirem més sovint. Perquè això de mirar cd's enganxa.

Avui he tornat amb dos discs davall el braç.

Alice In Chains - Dirt. Sort de la tornada d'aquest grup. M'havia resistit molt a iniciar-me dins el grup més metaler i fosc del so de Seattle. Però una vegada he tastat el seu Dirt o Jar of Flies m'he rendit a la seva excel·lència. Cançons com Would? t'arriben fins als ossos.

The Unfinished Sympathy - Avida Dollars: Sens dubte un dels discs que més he escoltat enguany. Pura melodia, acompanyat de bones guitarres i la veu dolça de n'Èric Fuentes. I conté per a mi la cançó de l'any: Homedrunk, amb una tornada genial. Ja tenc ganes de veure aquest grup de Barcelona



dimecres, 14 d’octubre del 2009

L.A.: Indie-pop d'alta definició


Ahir era dimarts 13. Un mal dia pels supersticiosos, un dia com qualsevol altre per a la resta de mortals. Segur que els primers no li auguren bon futur a L.A.

I es que ahir va sortir a la venda el quart disc d’aquesta banda, el diamant en brut que guardava Mallorca. Indie pop en vena. Si han fitxat per Universal, i han treballat amb en Nick Didia de productor (mà dreta d’en Brendan O’Brian) serà per qualque cosa. El disc (que ja està penjat a l’Spotify) es titula Heavenly Hell, i promet molt. Aquest és el seu primer single: Hands.


Hands

L.A. MySpace Music Videos

dimarts, 13 d’octubre del 2009

El retorn d'Alice in Chains


Nou disc d’Alice in Chains, nou disc de Pearl Jam,… qualsevol diria que som a principis dels noranta, quan Seattle era la capital mundial de la música, i no al 2009. I es que el retorn d’Alice in Chains segur que no deixarà indiferent a ningú. He de reconeixer que és la banda que menys he escoltat de la moguda grunge, però se m’alegra la cara de pensar que torna un grup de Seattle.

Tornen 7 anys despres de la mort d’en Layne Staley, el seu cantant, i el canvi de cantant sempre és una prova de foc per als grups que hi passen. I encara més si el teu cantant era una de les millors veus dels 90. Alguns grups ho passen amb nota (cas d’AC/DC) i d’altres no (Queen). El nou cantant és en William DuVall i si bé ja porta algunes gires amb ells, aquest es el primer cd en que participa. Es titula Black Gies Way To Blue. Pel que diuen no embruta el renom de la banda, que es l’unic que es pot exigir, perque no crec que ningú esperi una obra mestre quan porten 14 anys de silenci musical.

Com a curiositat: el disc inclou una cançó dedicada a nen Layne, on participa n’Elton John com a pianista.


Així sonen els Alice in Chains del segle 21:

diumenge, 11 d’octubre del 2009

Berri Txarrak - Payola (2009)


Payola és el nou disc de Berri Txarrak. I vos demanareu que vol dir? Es una paraula americana (pay for all) que significa suborn. Fa referència als regals i les pressions que exerceixen les discogràfiques a les ràdios per a que fiquin les seves cançons i en parlin bé. La qual cosa és delicte. Aquesta és la misèria que ens envolta, que no ocorre només a la música, i contra la qual Berri Txarrak protesten en aquest disc. Un disc per cert molt punk, molt cru, i molt directe com ja havíem anunciat.

Comença de forma endimoniada amb dues punyalades seguides com son Folklore i Gure Dekadentziaren Onenean. A la primera cançó es pot escoltar en Tim McIllrath de Rise Against. Això es degut a que el disc el van gravar a Chicago i en Tim no va dubtar en passar-se a col·laborar, però només va gravar cors d’un parell de cançons. Que ningú esperi una altra Denak Ez Du Balio. Així i tot fa molta gràcia escoltar en Tim cantar en euskera.

A continuació ve un autèntic himne: Maravillas. Tracta sobre una al·lota de 14 anys que visqué a Navarra durant la Guerra Civil. Un dia anaren a cercar a son pare, i ella digué que si se l’enduien ella també hi anava. Tristament la van violar i matar. I es que la memòria històrica és una de les banderes d’aquesta banda tant compromesa. La tornada és molt bona, tot cantant “Nafarroooa !!!” al final de la cançó. Altres cançons destacables són la ràpida Achtung!!!, la rítmica Payola o la tambè immediata Hasi Eta Bukatu. Les cançons més lentes tenen un aire stoner com son Dortoken Mendean o Paperezkoa

Definitivament s’han assentat com a trio i tenen un so propi. Tot i que els seus discs sempre son diferents (Libre© era més proper al metal, Jaio.Musika.Hill era més rocker i melòdic, i aquest Payola és més punk) mai han deixat de sonar a ells mateixos. Sens dubte una de les millors bandes a nivell estatal i que tot i cantar en basc tenen un gran èxit internacional, com demostra el seu recent fitxatge per Roadrunner. I es que el llenguatge del rock és universal.
-
Folkore

-
Maravillas

dimecres, 7 d’octubre del 2009

Billy Talent – III (2009)


Com si dels mateixos Led Zeppelin es tractessin, els canadencs Billy Talent van titulant els seus discos sense títols, numerant-los amb números romans. I de mateixa manera que Page, Plant, Bonman i Jones en el seu moment, Billy Talent s’enfrontaven a la pressió de superar un gran segon disc, el II.

Des de la primera cançó esta clar que el que sona és Billy Talent, els riffs característics de guitarra de Ian d’Sa i la no menys peculiar veu d’en Ben Kowalewicz. Però tot i així qualque cosa ha canviat... no son tan agressius com abans, se’ls veu més calmats, menys punk i més rockers. On son aquells crits que feien que fins i tot costés escoltar-los ? Segurament part de la culpa la té Brendan O’Brian, reputat productor que ha treballat amb Pearl Jam entre d’altres, que els hi ha produït aquest disc. Fins i tot a Diamond On A Landmine es permeten el luxe de emular a The Police. El disc comença amb Devil on My Shoulder, una cançó 100% Billy Talent, bon riff i bona tornada. El segueixen un mig temps deliciós anomenat Rusted From The Rain, on parla de la ruptura d’una parella, i una gran cançó anomenada Saint Veronika, basada en el personatge de Veronika decides to die de Paulho Coelho. A la cançó, la protagonista no aconsegueix suïcidar-se i mentre està en coma a l’hospital se’n dóna compte de que hi ha molts de motius per viure. La lletra d’aquest tema es excepcional i per a jo és la millor cançó del disc.

El bon nivell és manté amb Tears Into Wine, per a continuació sensibilitzar-nos amb la balada White Sparrows, on parlen de la pèrdua de l’amada a causa de la mort. A mesura que passen les cançons, ens n’adonam compte de que si be ha baixat l’agressivitat, ha millorat la melodia, si bé és cert que és un disc bastant monòton i lineal. Jo crec que aquest disc els obrirà moltes portes, tot i que de moment em seguesc quedant amb el II. Però també he de dir que a cada escolta el disc millora.

Aquest passat estiu s’han embarcat en una de les gires de l’any, fent de teloners als mateixos Rancid i Rise Against pels Estats Units.
-
-