dimecres, 28 de desembre del 2011

Collita 2011

L'any 2011 per servidor ha estat l'any Sopa de Cabra. No cada any el grup que te va marcar d'adolescent i te va introduir en el món del rock torna en els escenaris. I pot ser que no sigui ni el millor grup musicalment, ni els seus components siguin exemples a seguir, però ja ho diu en Lluís Gavaldà:

"Els grups que a mi m'han tocat més, els que m'emportaré sempre al meu costat, no són els que m'han fascinat a nivell musical. Són els que m'han agafat en el moment més tendre, en el moment més vulnerable"

I quin moment hi ha més tendre i ets més vulnerable que en plena adolescència? No ho negueu, tots teniu qualque grup així, per tant entendreu la emoció amb la que vaig viure l'anunci de gira, la interminable espera fins al concert, el repàs a la seva discografia, etc.

Però no només de sopa viu l'home, enguany s'ha recollit una collita musical excel·lent ja sigui amb els retorns triomfals de Foo Fighters, Antònia Font o Obrint Pas; despedides de nivell com R.E.M. o grans descobertes com són My Morning Jacket. Des de la més absoluta subjectivitat, aquest és el top 10 dels discos que més han sonat enguany a Dies de Carretera:

1. Wasting Light - Foo Fighters
2. Hard Times & Nursey Rhymes - Social Distortion
3. Lamparetes - Antònia Font
4. The Whole Love - Wilco
5. Circuital - My Morning Jacket
6. Collapse Into Now - R.E.M.
7. Ukelele Songs - Eddie Vedder
8. Blessed - Lucinda Williams
9. Coratge - Obrint Pas
10. Eric Fuentes & El Mal - Eric Fuentes

I per acabar, molts d'anys i feliç any nou a tothom!
-
Islas Baleares:

dilluns, 19 de desembre del 2011

La Gran Orquesta Republicana, Sala Assaig, 16 de desembre


Durant molts d’anys l’ska a Mallorca va tenir un nom: La Gran Orquesta Republicana. Cançons compromeses, amb ideals i ganes de transformar el món. Cançons d’ska, de punk, de reagge. Cançons que varen ser la banda sonora de l’adolescència de tota una generació. La veritat és que en el seu moment mai vaig entrar en profunditat en la discografia de La Gran. Però era qüestió de temps acabar fent-ho, i per això alegrar-me de l’anunci del seu retorn amb una gira i nou disc a la vista.

Divendres fou el tancament d’aquesta gira que els ha duit per tota Espanya, i no defraudaren. Entrega d’actitud i energia totals, i una banda que dóna el 100% damunt l’escenari. I una traca de cançons encadenades sense donar respir al públic, que feren que en 2 horetes i busques repassessin quasi tota la seva discografia, a base de temassos com Optimista, Mundo Libre, Loco, Republica o Vida de Colores. La Gran Orquesta Republicana han tornat en forma. Esperam amb ànsies el seu nou treball!

dimecres, 7 de desembre del 2011

Wilco - The Whole Love (2011)


Wilco són una banda feliç. I això se nota en la seva música. Deu ser poder comptar per fi amb una banda estable des de els darrers tres treballs, o també el fet d'haver col·locat el grup en lo més alt, sense pressions ni haver de demostrar res a ningú, fent la música que senzillament les hi ve de gust fer. També hi ha una mica de autocomplaença i estancament musical, però que importa això si són capaços de brindar-mos aquest manat de cançons tan bones!

No conec la obra de Tweedy & Co. abans de l'Sky Blue Sky, però almenys puc assegurar que aquest és el seu millor disc des de llavors! Wilco van sobrats, molt sobrats. Només així s'explica que comencin el treball amb una futurista i psicodèlica The Art Of Almost de 7:16 minuts i tanquin amb la càlida i trista One Sunday Morning de 12:04 minuts!

I entremig, tot de cançons alegres, melòdiques i senzilles, com el single I might, Dawned on Me (no me la puc treure del cap!), Born Alone, Whole Love... Aquest disc és una capsa plena de llepolies! Això si, Wilco també es poden posar serios i poètics a una Black Moon que és de lo millor del disc. Potser que Wilco vagin amb el pilot automàtic, però deixant rere seu grandíssimes cançons!


divendres, 18 de novembre del 2011

Bob Dylan - Desire (1976)


Feia anys que aquest disc descansava als prestatges de cameva com a part de la col·lecció "Los Discos de Tu Vida" que un bon dia va repartir El País. Però clar, era difícil que artistes inclosos en aquella col·lecció com Jackson Browne, Phil Collins, Madonna o el mateix Robert Zimmerman entressin dins l'habitació d'un adolescent més centrat en punk, grunge i altres herbes...

Però els anys passen, els gustos musicals canvien, i quasi sense adonar-te'n compte en Bob Dylan entra dins la teva habitació amb discos que t'atrapen, com Desire. Què en Bob als 70 ja no feia temes d'actualitat i de crítica social com als seus inicis? Idò per començar Hurricane, un tema excels de 8:33 minuts, en la línia de Like A Rolling Stone, per explicar el cas del boxejador negre Rubin "Hurricane" Carter, acusat injustament per un triple assasinat l'any 1966:

"Here comes the story of the Hurricane
The man the authorities came to blame

For somethin’ that he never done

Put in a prison cell, but one time he could-a been

The champion of the world"


Destaca durant tot el disc el gran violí que acompanya tots els temes de n'Scarlet Rivera. Les lletres son co-escrites amb en Jacques Levy i parlen molt d'amors i desamors, d'un Bob que acabava de sofrir la ruptura amb la seva dona Sara, reflectida en l'anterior Blood On The Tracks. Els viatjes misteriosos a Isis durant una ruptura sentimental, la tendresa d'una separació a One More Cup of Coffe en un preciós duet amb na Emmylou Harris, una parella de fugitius per terres mèxicanes a Romance In Durango, però cap tan clara i autèntica com Sara: una declaració a cor obert d'en Dylan com a tribut a la seva ex-parella i que tanca un disc la gira de presentació del qual acabaria essent la Rolling Thunder Revue.

I tots els discs d'en Dylan m'atraparan com els que he escoltat fins ara? Crec que el pròxim descobriment serà Blood On The Tracks!


dilluns, 31 d’octubre del 2011

Senior & El Cor Brutal + Gran Amant, Sa Possessió, 29 d'octubre


Qui ho anava a dir que a tocar de Palma, just dins el polígon de Son Rossinyol, devora la presó i entre naus industrials hi hauria una possessió. Una possessió un tant peculiar, ja que es tracta d'una associació cultural on et pots trobar des de música en directe a una galeria d'exposicions o una sala de projeccions. Un oasi de cultura modernista on divendres varen presentar disc els mallorquins Gran Amant i els valencians Senior & El Cor Brutal.

I es que després de veure la passió amb la qual xerra en Chals de No Sé Viure Sense Rock dels Senior, la curiositat per veure aquets barbuts valencians em va fer enganar un parell d'amics per acostar-me a veure'ls. Senior em van agradar molt, sembla un grup de rock sudeny americà (molt gran la senyera americanitzada que es veu a la foto), tal és la seva influència americana que hi ha gent que ja ha batejat el seu so com a valenciana. El seu disc Gran m'està agradant molt. Un gran descobriment.

A continuació, tocaren Gran Amant, una espècia de súpergrup mallorquí format per components d'Oliva Trencada i The Marzipan Man entre d'altres, que es dedicaren a fer pop eclèctic i totalment psicodèlic. Que voleu que vos digui, aquest estil no és el que m'entra més fàcilment, però donarem una oportunitat a escoltar el seu El Primer Disc.

divendres, 14 d’octubre del 2011

Foo Fighters - Back & Forth (2011)

Encara bavejant cada vegada que escolt el Wasting Light, mirar la película que van fer mentre el gravaven i que repassa tota la seva biografia com a grup no ha fet més que augmentar el meu apreci cap en Dave Grohl. M'agraden molt aquestes biografies només amb comentaris del grup i música en directe. Són una manera de donar-te’n compte de que les grans estrelles no són més que persones normals i corrents, persones com tu i com jo, que tenen les seves pors, les seves inquietuds, i en definitiva, els seus sentiments.

Com la tristesa de voler deixar la música quan en Kurt Cobain va decidir acabar amb la seva vida. La música com a válvula antidepressiva per gravar el que seria el primer cd dels Foo's. Els dubtes d'haver de decidir ser el bateria de Tom Petty & The Hearthbreakers o començar de zero un grup. Els problemes per trobar els components adequats d'un grup que és el grup d'en Dave Grohl. O tensions internes que van estar a punt de fer volar la banda just abans de treure el One by One! I com no, imatges boníssimes com la gravació dins el garatge de Wasting Light, amb la filla d'en Dave entrant a mitja gravació per demanar-li d'anar a la piscina.

El bo d'en Dave Grohl: una gran persona. I si a això li afegim un filó de hits inqüestionables, tenim com a resultat la banda més gran de rock de l'actualitat. Vos deix, que vaig a comprar-me tota la discogràfica dels Foo Fighters.

Llarga vida als Foo's!!


dilluns, 19 de setembre del 2011

Sopa de Cabra, Son Fusteret, 17 de setembre

I una setmana després vàrem poder tornar a tastar aquesta Sopa de Cabra que tant bon gust mos havia deixat a Barcelona. Una Sopa que ja està en plena forma, ja han agafat el ritme i a Son Fusteret ja semblava que estaven de gira com fa 10 anys.

Respecte al concert de dia 9, menys emotiu, però amb un so molt millor (tocaven a l'aire lliure) i algunes variacions al setlist: L'Estació de França enlloc de Dies de Carretera, Deixa'm dir una cosa per La balada de Dicky Deeming i la inclusió de Rock n Roll de Led Zeppelin! No farem una nova critica d'un concert bastant semblant al de 7 dies abans, només comentar les agraides proclames per la llengua que van encendre el públic abans de Sota una Estrella o el moment més màgic de la nit, quan el públic es va posar a cantar a tota veu L'Empordà, i els Sopa es van limitar a seure a l'escenari, a escoltar i aplaudir.

Del que si vull parlar és del futur que s'obri per la banda. Després d'un retorn tan triomfal tothom la mateixa pregunta: continuaran ara? Nou disc? Tot i que a un gran fan com jo li agradaria molt que tornessin, no crec que sigui bona idea. És la història de sempre, tenen una discografia tan gloriosa que no es poden permetre un disc que no estigui a l'altura. Ni Héroes del Silencio, ni The Police ni els mateixos Led Zeppelin s'han atrevit a embrutar el seu passat després de tornar als escenaris. Supòs que ells tampoc s'atreviran.

Facin el que facin, ningú els hi pot llevar aquest retorn memorable. Gràcies Sopa per tornar a brindar-mos nits de Glòria. Fins prest!

dimarts, 13 de setembre del 2011

Sopa de Cabra, Palau Sant Jordi, 9 de setembre

I per fi va arribar el dia. Quins nirvis. Com estarien, com sonarien? Per començar, un gran muntatge damunt l'escenari, digne de les millors bandes de rock. I un Sant Jordi ple a vessar no només de gent madura amb ganes de fer remembers, si no també amb moltíssim jovenets i jovenets que els han anat descobrint durant els darrers anys i mai els havien pogut veure en directe. Sopa de Cabra: un grup intergeneracional que ompl Sant Jordis un darrera l'altre.

He de reconèixer que els primers acords del Boig de la Ciutat van ser una decepció. Mal so, guitarres que no se sentien, instruments que anaven fora de ritme, cançons més lentes del normal, un Gerard Quintana amb veu desafinada... difícil no comparar el que estava escoltant amb els mítics Ben Endins o el Bona Nit Malparits! Però sincerament, que importava això? Lo important era disfrutar de la festa! Una festa que just començar va donar-me la primera alegria, Dies de Carretera, la cançó que dóna nom a aquest bloc.

Poc a poc la roda va començar a girar i van començar a sonar millor. 30 cançons ni menys ni més, un greatest hits en tota regla on poca cosa va quedar fora. Si et va bé, Sota un estrella.... En Gerard Quintana totalment rejovenit, ficant-se ràpidament el públic a la butxaca i amb el paper de gran frontman, l'escenari mai se li va fer gran, tot ballant com si d'en Mick Jagger es tractés. Precisament a Sota una estrella van començar els comentaris d'en Gerard que ningú s'esperava: Sopa de Cabra sempre reticents a mesclar rock n roll i estelades, s'han acabat unint al corrent de la causa nacional catalana. Però bé, si en Jordi Pujol pot canviar de postura, perquè no ho poden fer ells?

Això va fer que definitivament es fiquessin el públic a la butxaca, i després de les rockeres No vull Canviar de Pell i El carrer dels Torrats va venir un dels moments màgics de la nit: una primera tanda de cançons acústiques a tocar del públic per dedicar un emotivissima Seguirem Somniant al gran absent de la nit: Joan 'Ninyín' Cardona. En Gerard casi no pot cantar de l'emoció i a tothom del públic se li escapa la llagrimeta.

Els hits no deixaven de succeir-se, Hores Bruixes, Mala Sang, Instants del Temps.. difícil queixar-se del setlist, que té qualcunes variacions cada nit. A la versió d'en Bob Marely, Guerra, en Gerard actualitzar el seu discurs contra els polítics deixant clar que qui comana aquí son les grans corporacions que fan negocis de la guerra. Una de les sorpreses de la nit va ser la versió reagge de Si et Quedes Amb Mi, que tot i ser interessant, no supera la de Ben Endins. Un medley de Blujins Rock i El Sexo va servir per homenatjar de nou en 'Ninyín', l'autèntica ànima rockera dels Sopa. Sort d'el fitxatge d'en Xarim Aresté, de Very Pomelo!, que va posar una mica de brutor distorcionadora amb la seva guitarra per contrarestar la serietat i melodia d'en Josep Thió.

No Hi Ha Camí és una de les cançons que més es varen agrair, abans de encaminar el final amb les perles com una preciosa Mai Trobaràs en acústic, Camins, Nits de Glòria també acústica només amb Quintana i Thió, Niyin's Mine, l'himne de L'Empordà i Podré tornar enrere. Una tornada a l'altura del mite. Des de la més absoluta subjectivitat, un concert 10. Dissabte, a Palma, segona cita amb la història!

dimecres, 7 de setembre del 2011

La banda més gran del rock català

Sempre he trobat que existeixen moltes similituds entre Sopa de Cabra i Pearl Jam, els dos grups que amb tota seguretat he escoltat més en la meva vida. Els dos grups van sorgir a la mateixa època, ambdós grups van ésser abanderats d'una etiqueta amb la qual mai es van sentir gaire còmodes, ja fos grunge o rock català. I això que era evident que hi havia molta diferència entre Pearl Jam i Alice In Chains, la mateixa que hi havia entre Sopa de Cabra i Sangtraït. Els dos grups estan formats per cinc components, dues guitarres que deixaven que el vocalista es centrés en la seva feina. Dos frontmans dels bons, els més coneguts de cada grup, d'aquests que saben interaccionar amb el públic i amb opinions contundents.

En els dos grups, els cantants varen ser els darrers en ser fitxats per a la formació, i a més, de manera similar: varen rebre un cassette on els hi varen demanar que gravessin unes veus. Un va realitzar la celebrada trilogia autobiogràfica amb Once i Alive, mentre que l'altre va gravar Era Dolça. El cassette de n'Eddie Vedder es va re-editar fa un any amb la luxosa edició de Ten, la de en Gerard de moment es manté ben guardada, però en canvi la revista Enderrock mos ofereix ni més ni menys que la maqueta que van gravar el 1988, ràpidament exhaurida i avui en dia impossible de trobar. Esper que arribi ja als kioskos!

A més, ambdós grups s'han mantingut sempre fidels a la seva alineació inicial, menys la bateria de Pearl Jam als seus inicis: Gerard, Thió, Ninyín, Cuco i Pepe; Eddie, Mike, Stone, Jeff, Matt. Els dos grups varen viure un èxit inicial desorbitat, per rebre després crítiques de per totes bandes amb els discutits No Code i Mundo Infierno. A més, enguany els dos grups estan de celebració: uns celebren els 20 anys del naixement del grup, d'altres els 25 (i 10 que es van separar). I la que supòs que és la similitud més important, són les dues bandes que més m'han marcat a la vida!

Divendres acaba el compte enrere d'un concert que esper des de fa 10 anys, quan els vaig veure per darrera vegada. No ho dubteu, Sopa de Cabra: La banda més gran del rock en català.

dimecres, 3 d’agost del 2011

Diversos Artistes - Alegria Revisitat (2011)


Enguany el disc de l’estiu no el trobareu en les millors tendes de discos, si no que haureu de passar pel quiosc. Alegria, aquell disc que Antònia Font varen fer de pressa i corrents l’any 2002 per a poder fitxar per la multinacional Virgin va suposar l’enlairament definitiu de la banda i la seva sortida fora de la illa. Però el que no lis degué passar mai pel cap a n’en Joan Miquel Oliver i companyia es que 10 anys després serien considerats els abanderats de la música en català i que els rendirien tribut amb aquell disc acabat de publicar.

Alegria Revisitat és un primer recull del disc de versions que sortirà a la venda cap a Octubre amb el títol de El Pop d’Antònia Font. Versions Hal·lògenes i ha estat disponible amb el numero de juliol de la revista Enderrock. El disc és 100% disfrutable tant per fans d’Antònia Font com per a descobrir alguns dels grups que participen al tribut. Destaca sobretot la immensa Alegria a càrrec d’en Tomeu Penya, que se la fa seva amb el seu particular country mallorquí, una cançó que de ben segur començarà a incloure al seu repertori. De fet tots els grups es fan molt seves les cançons, la qual cosa fa molt original el disc, tant els alt i baixos musicals de Mishima a Final, com la rítmica dins aquest Iglú de The New Raemon. Els mallorquins Oliva Trencada juguen amb l’electrònica i el folk a Alpinistes-Samurais, i en Marcel Cranc demostra com amb un arranjament senzill de veu i piano, les grans cançons com Vos Estim a Tots Iguals continuien éssent grans cançons.

També molt destacable la Patxanga de Gertrudis, que enlloc de tirar recte amb la rumba, fan una gran versió que camina de la delicadesa inicial cap a la festa final. En Joan Colomo crea un indie-reggetón guarro amb Asteroide núm. 15000 i la nota humorística és la bonus track de Vitamina Sol de El Belda amb la versió reagge d’un tema que originalment és un vals com ja excusava la seva lletra a Taxi:

“t’estim jo volia fer un reagge,

t’estim crec que això és més un vals”

Un disc molt disfrutable que només per haver coneixer alguns grups com The New Raemon, Mishima o Gertrudis ja val la pena. I per la tardor, més versions de Taxi i Batiskafo!

Finalment, aprofit aquest post per auto-felicitar Dies de Carretera pel seu segon aniversari i despedir-me fins setembre per agafar unes vacances cibernètiques. Molt bon estiu a tothom!!!!


dilluns, 18 de juliol del 2011

Manel + Anegats + Suasi, Plaça de Toros d'Alcúdia, 15 juliol


Amb menys d’un mes de diferència Manel s’hauran acostat a tocar dues vegades a Mallorca compartint escenari amb la flor i nata del pop-rock illenc. Divendres a Alcúdia, amb en Pep Suasi (ex-Fora des Sembrat) i Anegats, i dia 12 d’agost a Porreres amb Antònia Font.

Divendres passat la plaça de Toros alcudienca presentava un gran aspecte en una gran nit que ni la lluna plena es volgué perdre. De Suasi poca cosa vaig veure més que un final d’actuació farcit de versions d’altres grups i de temes de Fora des Sembrat (sempre seran molt grans Dia Gris I Trist o s’Espectacle) i un Pep Suasi massa paiaso dalt de l’escenari per un tio que ronda la quarantena.

Amb un segon disc irregular pel meu gust, esperava que Manel me convencessin per fer 10 Milles Per Veure Una Bona Armadura, i ho van fer a mitges. Les cançons sonaren molt bé en directe, però el públic vibrà molt més amb les del primer disc, aquestes cançons tan senzilles que la gent ja s’ha fet seves. Segurament ells també ho deuen percebre per molt que s’empenyin en acabar amb una Deixa-la Toni, Deixa-la que adorm al personal enlloc de les màgiques i participatives Corrandes de la Parella Estable. Però sense oblidar que al segon treball hi ha temassos com foren Benvolgut i Aniversari interpretats amb increscendos musicals que varen ser els millors moments de la nit juntament amb En La Que El Bernat S’et Troba i el seu final amb el públic fent els coros a capel·la o l’Al Mar que caigué als bisos juntament amb la Gent Normal de Pulp. Això són Manel, un grup de gent normal que fa música per a tots els públics. Bones cançons que sumades al toc d’humor d’en Guillem Gisbert entre cançó i cançó varen fer passar una bon vespre al públic congregat.

Un públic que va abandonar en estampida la Plaça de Toros en acabar els catalans cosa que va fer que la nit acabés amb una actuació en família d’Anegats, que presentaven nou disc Prova i Error, i que combinaren nous temes amb els clàssics de sempre com Irreals, Fred, Es missatge és clar o una Tramuntana per a celebrar la recent proclamació com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Segurament Manel tornaran a fer ple a Porreres, perquè també hi ha moltes ganes de veure uns Antònia Font que es prodiguen poc per l’estiu illenc. I segurament, servidor també hi acabarà assistint.

dijous, 16 de juny del 2011

Manel - 10 Milles Per Veure Una Bona Armadura (2011)

Per banyasegol:

El fenomen Manel és un fet indiscutible a Catalunya i fins i tot a la resta de l'Estat espanyol. Setmanes abans del llançament del seu segon disc, les entrades s'esgotaven de seguida a Barcelona i els seus voltants, tot i que ells admetien a la revista Time Out que tot això era degut a l'èxit de "Els millors professors europeus" i es permetien bromejar si després de treure el seu nou treball el públic intentaria llevar-se les entrades del damunt. En aquells moments tan sols havien sortit a la llum "Aniversari" i "Boomerang", bastant diferents als temes del seu primer disc. En aquells moments, amb les dues cançons a la mà, jo no veia gaire clar el futur de Manel.


Manel havia triat fer un pas valent. Un camí no tan accessible com en el primer disc, que potser de primeres hagués entrat millor, però un altre disc amb el ukelele com a bandera s'hagués cremat molt depressa. Sembla que en aquesta vida poca gent es vol sorprendre i molts esperaven un disc amb himnes com Al mar o Corrandes, a on el públic pogués corejar-los a viva veu.


Doncs no. A un disc on gairebé no hi ha tornades, les històries cobren força. Obri el disc "Benvolgut", una carta dirigida a l'ex de la seva parella actual (una de les millors del disc). La segueix "La cançó del soldadet" on es conta les peripècies d'un jove abans d'entrar en una guerra que ni li va ni li ve i només pensa en tornar a casa. També hi ha lloc per una infantesa nostàlgica a "Boomerang" o els desitjos d'un "Aniversari" especial.

Trobam cançons no tan lineals com "El gran salt", on podem intuir la situació d'una parella quan va caient tot al seu costat o "El Miquel i l'Olga tornen", el seguiment d'un tema de Espaldamaceta o "Criticarem les noves modes de pentinats", les reflexions d'un vellet sobre un amor de joventut.


Al meu parer els punts fluixos són la introducció d'Aniversari (tarda molt a arrencar) i la darrera cançó "Deixa-la,Toni", que no ha acabat de quallar i molt menys com a final d'un directe. En canvi, "Flor groga" i "La bolla de cristall", amb les que a les primeres escoltes no connectava gaire, han passat a ser temes on cada línia de la cançó és una perla.

En definitiva, per sort Manel ha demostrat no ser grup d'un sol disc. I això augura un gran futur per la música feta en la nostra llengua.


dimecres, 8 de juny del 2011

Sopa de Cabra - Al·lucinosi (1994)


Ara que s’acosta el retorn de Sopa de Cabra en els escenaris, és hora de començar a repassar la seva gran discografia. I començarem pel que, segurament, és el seu disc més desconegut: Al·lucinosi.

Si sovint se diu que els discs reflecteixen l’estat d’ànim dels artistes, aquest treball n’és un gran exemple. Un disc trist, gris i amarg fruit de l’experiència de l’anterior Mundo Infierno. El polèmic disc en castellà va ser rebutjat tant a Catalunya com a Espanya, el grup va rebre pals de per totes bandes, la multinacional que els havia fitxat els deixà de donar suport ràpidament, rebien pedrades als concerts... el grup havia tocat fons i per passar pàgina varen gravar aquest disc ràpidament.

El disc és gris des de la mateixa portada. I el títol intenta reflectir l’estat en que es torbava el grup. La veu d’en Gerard Quintana sona amarga, i el disc està ple de missatges clars com a No Esperis Més:

"Cada matí voldries plorar
Et venen ganes de marxar
Tot el que vols es tornar a començar
Tornar a volar, s'escriu volar!"

Quan intenten rockejar com els vells temps amb “La Cabra Boja” ja no troben la frescor dels temps de La Roda. I el fet que incloguessin una versió reagge de “I Shall Be Released” d’en Bob Dylan i una altra de “L’Home Estàtic” d’en Pau Riba, fa indicar que tampoc anaven molt sobrats d’inspiració. No és un disc precisament per aixecar l’ànim de qui l’escolti, però esteim xerrant de Sopa de Cabra, i tot i el que ja hem comentat, al disc podem trobar joies com “Mala Sang” o “Flors de fum”, on recorden la seva Girona de l’squat quan va sorgir el grup.

Era 1994, i en 6 anys havien publicat 6 discos, havent passat de la glòria a l’infern. Al·lucinosi va ser com una teràpia pel grup, la primera passa en el camí de retornar Sopa de Cabra al cim del rock.



dimecres, 1 de juny del 2011

Nick Hornby - High Fidelity (1995)

High Fidelity és el llibre en que tot melòman hauria de llegir, perquè s’hi sentirà retratat. Ets un malalt de les llistes, per molt que sàpigues que només són això, llistes? Somies en tenir una tenda de discos totalment deficitària i permetre’t dir-li a un client que et demana per el grup que més odies que agafi la porta i no torni mai més (vaja somni, diran alguns...) ? I qui no haurà somiat mai en tenir una història amb una cantautora folk americana... Tot això és lo que trobes en aquest llibre, i si a damunt li afegim ruptures sentimentals, les inseguretats de l’home, i un guió amb molt d’humor, es fa un llibre més que recomanable.

Només dir que està tan tronat el protagonista que només començar ja treu el seu top 5 de ruptures sentimentals, el primer top 5 dels molts que sortiran al llibre ( des de top 5 de millors cançons per un dilluns dematí fins a top 5 de pel·lícules per descriure un personatge). Riures garantits amb aquest llibre, i mira que l’he llegit en anglès! Ara, a veure la pel·lícula que tal...

dimarts, 24 de maig del 2011

Darrera nit de Lamparetes a l'Aliança de Poblenou

Per banyasegol:

Darrera nit de la presentació del nou i flamant disc dels Antònia Font a l'Aliança de Poblenou. En uns instants on el pop català està en uns moments (esperem que llargs) àlgids i que grups que estan a la cresta de l'onada (Manel i Mishima i també Love of Lesbian) els reconeixen com a referents, els mallorquins van omplir les tres nits. Feia dos anys de la seva macrogira de ''Coser i cantar''; la gent estava expectant, quina nova meravella se podia treure sa banda liderada per en Joan Miquel Oliver del capell?

De primeres, en un escenari on hi havia desenes de lamparetes de colors que s'anaven encenent durant el concert talment com si fossin estels, els Antònia Font van sortir a interpretar Lamparetes de la primera a la darrera, sense quasi aturar-se per saludar. Ja te'n dones compte que ''Me sobren ses paraules'' sona a clàssic, la gent disfruta amb "Clint Eastwood" i marca amb força el fraseig, Do you know? Maybe i ha elevat a la categoria de hitasso la història dels dos ballarins enamorats de ''Calgary 88". Una interpretació fidel quasi de tot el disc, excepte per arranjar de diferents manera "Pioners" i per deixar defora "Minutos musicales", l'instrumental que tanca el disc. A destacar sobretot, la progressió de "Carreteres que no van enlloc", bestial!

I no van parar els motors. Començaren una segona part del concerts, incluint temes de tots els discos dins el repertori. D'uns ritmes lents com Bamboo o Tokio m'és igual, accelerant cada vegada més amb Portavions o Vos estim a tots igual. Cada vegada anava més allò, però la gent estava asseguda com si veiés una opereta i el grup de mallorquins que hi vam anar, pensant: joder, que no té sang a ses venes aquesta gent? Ara que sona "Alegria", aixequem-nos!

Després, la majoria de gent va fer un intent de tornar a seure, però noltros no en volíem ni sentir parlar d'això en la recta final del concert: A Rússia, Love song, Darrera una revista i finalment Wah, yeah! Mos diuen adéu, no mos ho creim. El vell truc del rock n' roll. Tornen amb "Tots els Mecanismes" (després del ritme trepidant que havia assolit el concert, això va tenir un poc de baixada) i amb un Pau Debon escanyat després de tres nits donant-ho tot, Astronauta Rimador, on en Pau s'acaba de deixar sa gargamella i els altres perden s'estaticitat que havien mantingut tot el concert, poses grup de hard-rock incloses.

Fan un intent d'anar-se'n, però sa gent els segueix reclamant, ocupant els passadissos del teatre i entonant Wah yeah! o demanant a crits "Viure sense tu". Tornen a sortir per repetir "Calgary 88" i la deixen cantar al públic. Ara sí que se'n van, s'obrin ses llums i sona "Modern Talking. S.O.S. for love" i sa gent sembla molt satisfeta. Jo també, tot i que he trobat faltar una de ses tres bombes atòmiques del primer disc. Però bé, serà qüestió d'anar a cercar-los a un altre concert. Podem dir que Antònia Font ha tornat en perfectes condicions i amb un gran disc i això ja és per tirar coets.

dimecres, 11 de maig del 2011

Antònia Font - Lamparetes (2011)



Qui dubta avui en dia d’en Joan Miquel Oliver? Segurament ningú, ja no té res a demostrar. Va marcar el camí fent pop en català de qualitat amb els tres primers discs, tot i que en aquell temps era anar contra marea. Va aconseguir fer el disc que sempre havia somiat amb Taxi, combinant psicodèlia i astronautes, i que li sortís un disc rodó. Seguidament va fer un disc d’autèntics singles amb Batsikafo, un dels quals, Wa Yeah!, se li en va anar de ses mans fins a posar-los al capdamunt de l’escena en català. I per rematar, un grans èxits amb orquestra simfònica arribant fins al Liceu! Inimaginable per un grup que feia 10 anys que havia començat. Que fer desprès de tot això? Bon dilema... segurament no ho sabia ni hi ell tot i que li sobrin les paraules.

Per sort va aparèixer en escena el gran Clint Eastwood i amb ell s’inicià la gènesi del disc, un disc sobre el progrés, un progrés que ha duit a la humanitat un benestar inimaginable, un progrés que és la nostra gran virtut, però alhora el nostre punt feble fins al punt que ens pot causar la nostra pròpia destrucció. Un progrés que el debem en gran part a aquets inventors i pioners que han creat totes aquestes coses modernes que han esperat molt.

Ara que està clar que això és un disc totalment conceptual, un treball que a la primera escolta et deixa de lo més fred, podeu deixar de cercar singles, no en trobareu. Cap cançó s’entén defora del conjunt del disc, però dins el treball totes s’encadenen a la perfecció deixant com a resultat un disc rodó. Segueix la minimilització del seu so que, coincidència o no, els emparenta amb l’escena pop en català.

Es difícil quedar-se amb alguna cançó quan l’important és el conjunt, però destacaria Islas Baleares, el progrés vist amb òptica balear, amb la figura del turisme i de l’edifici de GESA, paradoxa d’un progrés que fa que un edifici modern ja es consideri antic i es vulgui esbucar. Una cançó amb molta ironia: des de els ritmes tropicals fins a la tornada en castellà amb accent anglès. També destaca Clint Eastwood, que després de la sorpresa inicial ha acabant entrant d’allò més bé. Icebergs i Guèisers és per servidor lo millor del lot, una bellíssima cançó amb un home a les portes de l’infern per amor. Calgary és la que més té fusta de single, on veim aquest nou Joan Miquel Oliver amb cançons més fàcils d’entendre. Molt grans són també Es Canons de Navarone i la bella història de l’antic farer de Ses Salines.

No només mos han sorprès totalment, si no que ho han fet amb un disc que a cada escolta guanya fins que acaba essent un disc rodó i que confirma Antònia Font com un grup innovador i de lo més interessant de l’actualitat. Tot i que pel meu gust, Lamparetes està un escaló per davall de Taxi, autèntica obra mestra d’Antònia Font fins que no es demostri lo contrari.


diumenge, 1 de maig del 2011

Anegats - Illenc (2004)


Ai, el caràcter illenc!

L’altre dia, comentant a un francès que era de Mallorca, me va dir: ‘tots els que viviu en illes petites sou iguals, teniu una estima per la terra que no té la gent del continent’. I vaig pensar que és ben cert. Existeix un caràcter illenc comú, siguis d’on siguis. L’illenc sap de les limitacions de la seva terra al estar rodejada per la mar, l’illenc duu un ritme de vida més tranquil que els del continent, l’illenc se sent perdut al continent, sobretot quan té la mar tan alluny, a l’illenc li superen les grans distàncies del continent, quan a la seva illa tot està tan aprop, l’illenc considera que viu al paradís i no se sent a ca seva fins que no tropitja la seva illa.

Hi ha milers de discs que parlen d’amors i desamors, però pocs parlen tant de l’amor a una terra com Illenc. El 2004 un grup de serverins es retrobaren en acabar el seus estudis a Barcelona i es disposaren a fer una maqueta per recordar les cançons del grup que havien montat al institut anys enrere. I lo que havia de d’ésser una maqueta va acabant essent un disc, un disc que vessa d’amor a Mallorca.

Un primer disc que ja tengué molt d’èxit, sobretot gràcies a Es Missatge És Clar, una obra d’art de cançó capaç de mesclar personatges com en Joan Petit, Sor Tomasseta, Es Dimoni i na Catalina de Plaça, tota la cultura i tradicions mallorquines mirant cap al futur amb un missatge clar: ‘per durar és amb sos vells que hem d’estar’. Obri el disc la història d’un padrí desaparegut encarnat en la figura del vell marí, animal que ja fa anys habitava a la zona del Llevant. Les cartes musicals eren clares, pop de bona factura però amb unes lletres tan nostrades, que era impossible que no t’agradessin. Temps enrera, Temps envant també tracta del caràcter insular, aquest ‘arronsam ses esquenes i ja ho veurem’ quan realment hauríem d’estar ben ‘orgullosos des lloc on hem nascut’ com ara celebra la campanya Mallorca m’agrada. Els Amics Que S’en Van es posen melancòlics amb una dels temes més antics del grup, on s’entreveu l’origen del seu nom. També de relacions humanes es xerra a Coses d’ahir, de les millors del disc, o la preciosa Raig de Lluna.

Finalment, tot l’amor cap a Mallorca culmina amb el tema Illenc, tema que reflexiona sobre una illa que està deixant de ser lo que era, que està essent destruïda amb la complicitat dels mallorquins. No estirem canviant el pa d’avui per la fam de demà? Qui és que ven caseva? Però pot estar tranquil·la la illa, el seu poble la duu dins el seu cor. I com diu la frase final:

‘Nostra terra és tot lo que tenim
Quin orgull és poder dir jo som mallorquí’


Segurament no es tracta del seu millor disc, però si sou mallorquins i esteis igual d’enamorats de la vostra illa, no trobareu millor banda sonora que aquesta.

-

dilluns, 18 d’abril del 2011

Foo Fighters - Wasting Light (2011)

S’ha sentit un cop damunt la taula dins el món del rock. Soc en Dave Grohl i això es Wasting Light, una canya de disc! Un disc que ja m’agradava des de les primeres noticies que en varem tenir: en Dave dient que farien un disc molt canyer, sense temes acústics ni balades com en els seus darrers treballs; que el produiria en Butch Vig el productor de Nevermind; que tornava a la banda en Pat Smear, aquell entranyable guitarrista que havia estat als darrers Nirvana i als primers Foos, capaç de tocar la guitarra amb guants (veure vídeo); i que col·laboraria en Krist Novoselic i tot!

Però en escoltar el disc, les expectatives es veieren totalment superades! Un disc amb una força increïble capaç de volar-te el cap una i una altra vegada, amb un recull de temassos que el deixen com lo millor que ha fet el bo d’en Dave des de The Colour and The Shape. Des de l’inici amb Bridge Burning ja no tens més remei que deixar-te arrossegar per el so potent de la bateria i els riffs hardrockers, però sempre amb aquest puntet de melodia que tan bé saben fer. Que dir de Rope, single que ja havien avançat, una cançó nascuda per a ser corejada per estadis sencers, i amb aquest gran final distorsionat amb solo diabòlic inclòs. Bravo Dave, era just el que esperava, just el que necessitava. Realment, cap cançó té pèrdua dins aquesta joia de disc, Rosemary pot semblar d’inici que abaixa les revolucions però continua amb la mateixa canya, una de les meves preferides, i no parlem de White Limo, una macarrada punk on tot és distorsió, un autèntic xut d’energia. Per moments sembla que tornem als 90 i estiguem escoltant el nou disc de Nirvana.

Alandria és una altra de les meves preferides, comença amb un riff Ledzeppelià, i agafa la fórmula loud-quiet-loud que Nirvana va prendre dels Pixies per al Nevermind. Mateixa fórmula que utilitza a These Days, segurament la única concessió per al gran públic i que de segur se convertirà en un gran èxit del grup. Després d’aquest respir continuen els riffs rockers amb Back & Forth i A Matter of Time i així fins que arriba I Should Have Known on en Dave es torna més experimental i on podem sentir l’acordió d’en Krist Novoselic que no escoltàvem des del MTV Unplugged de Nirvana.

Aquest disc confirma als Foo Fighters com la banda més gran de l’actualitat. Només me queda per dir que mentre no es demostri lo contrari, disc de l’any!!

_

dimecres, 6 d’abril del 2011

Màxima expectació


Molts discs esperats estan essent publicats aquets mesos però segurament el més esperat per hom és Lamparetes, la nova entrega d’Antònia Font. I es que 5 anys sense noves cançons són molts, i Coser i Cantar, diguem-ne que no va assaciar-mos totalment. Ara tornen Antònia Font com a suposats líders del nou pop-folk català, una escena la qual no crec que pertanyin. Ni ara son pop català ni en el seus inicis eren rock català, ells sempre han anat per lliure fent la música que volien, al seu aire.


I que trobarem a Lamparetes? Un bon misteri. Si prenem la promesa d’en Joan Miquel Oliver de que sempre intenten canviar i innovar, podem esperar qualsevol cosa, sempre evidentment, amb el segell Antònia Font. L’altre dia varen estar a l’Ànima del C33. Varem poder escoltar de fons una cançó, Me Sobren Ses Paraules, amb un so bastant diferent del que han fet fins ara. Varen xerrar d’un disc sobre la idea del progrés (escenificat amb la portada del mític edifici de GESA de Palma) i històries amb lletres més fàcils d’entendre. I bé, ja hem pogut escoltar tots Clint Eastwood, un pseudo-astronauta rimador que va guanyant amb les escoltes. Un detall a tenir en compte: disc auto editat per el seu propi segell Robot Innocent, és a dir, han fet lo que han volgut sense restriccions. Dia 12, el desenllaç.


-

divendres, 25 de març del 2011

Eric Fuentes - Eric Fuentes & El Mal (2011)

Intuíem que n’Èric Fuentes encara tenia moltes coses que oferir desprès de la separació de The Unfinished Sympathty, i aquest disc n’és la confirmació. Acompanyat d’una banda anomenada El Mal, i que compta, entre d’altres, amb el seu germà Pol Fuentes de Rosa-Luxemburg, ha editat un treball que segueix clarament la línia Unfinished. De fet, si no et diuen que s’han separat, qualsevol diria que és el nou disc de The Unfinished Sympathy, i que han tornat al so del celebrat Rock For Food. I es que el disc és molt directe, molt cru i amb mala llet, i el mal és el tema central.
-
La rapidíssima Growl obre el teló, amb una cançó punk en que n’Eric emula als seus estimats Bad Religion. Amb el tema es va gravar un videoclip, censurat en alguns mitjans, on es fa parodia del terrorisme. Kickstart My Hopes és una cançó totalment Unfinished, així com també Little Wild Girld. I per fi podem sentir cantar en català a n’Eric, amb dues cançons que no només no desentonen gens, si no que són de lo millor del disc: Hora Punta En Territori Enemic i El Pobre Esmolet. La primera és un cant a la inadaptació al teu voltant, i la segona és la història de rompre una relació amb una persona malvada.
-
Però segurament la millor cançó i la més divertida és Rock n Roll Is A Full Time Job, el títol ja parla per si sol de la ironia de la cançó, una cançó que recorda molt a Green Day. Senzilla i fresca, amb uns coros dignes dels Beach Boys i amb el detall d’uns magnífics teclats engrandeixen la cançó. Odd Girls i Death and Above també recorden a la factoria Unfinished, i el disc acaba amb la tranquil·la Land End. És com si a mesura que avança el disc, la mala llet de n’Eric s’esfumés.
-
En definitiva, un disc a l’altura que esperàvem pels que ens va sabre greu la separació de The Unfinished Sympathy. I d’ara endavant recordau aquest nom: Èric Fuentes, un dels grans del rock independent del país.
-


dissabte, 19 de març del 2011

Antònia Font - Antònia Font (1999)





Fa un mes que estic vivint a França. D’aquí a l’estiu acabaré la carrera a Mulhouse, Alsàcia. I en tot aquest temps que duc aquí, es pot comptar amb una mà els dies de sol. Boira, boira i més boira. I es que si alguna cosa enyor quan estic enfora, es el temps de la meva illa, el clima mediterrani. No sabem la sort que tenim amb el nostre clima. Es possible que per això, quan estàs alluny de casa, sempre ve de gust escoltar música de canostra, per recordar el bon temps, i perquè no, també les verbenes, l’arròs de peix i els foguerons.

Era l’estiu de 1999 quan una cançó va sorgir del no-res per colar-se dins totes les ràdios de l’illa. Era En s’Estiu, i fins i tot els 40 Principals la posaven. Era pop, era refrescant, era estiu mallorquí 100%. Ja ho vam comentar per aquí, mai ningú ha plasmat mai tan extraordinàriament l’estiu mallorquí. Per primera vegada qualcú parlava de lo nostre sense fer folklore, era pop modern, i que bé que entrava! Amb una música senzilla, només fa falta tancar es ulls per transportar-te a la Mallorca perduda i paradisíaca.

El grup en qüestió es deia Antònia Font, un nom que ha derivat amb molts de rumors, però la versió oficial es que era amiga dels 5 integrants del grup. El creador era un solleric, en Joan Miquel Oliver, que havia tocat amb La Fosca i Fora des Sembrat mentre conspirava amb el seu amic Pere Manel Debon de fer un grup que ajuntés la psicodèlia de Pink Floyd i el rock galàctic de Jaume Sisa. Sempre he pensat que el fet que el meu poble, Sóller, sigui una vall envoltada de muntanyes fa que hi hagi més tronats de lo normal. Tronats en el sentit bo de la paraula, es a dir, genis. Poc a poc es va anar formant el grup que acabaria essent Antònia Font, ara bé, per al primer disc no es van atrevir a jugar amb la psicodèlia, i es dedicaren a fer un disc pop de bones cançons que portés el públic a les verbenes. Una vegada guanyat el públic, ja es dedicarien a fer el que volguessin.

Aquest fou el pla inicial, i així es gestà un disc on ja apareixen segurament les millors cançons del seu repertori com són l’anomenada En s’Estiu, l’alegre s’Univers és una Festa, la divertida La Meva Clientela o la més gran per aquest qui escriu: Viure Sense Tu, una autèntica delícia de ruptura sentimental. Una joia.

Alguna excentricitat ja començam a trobar per aquí com son la trilogia Cibernauta Joan, on es veu la predilecció d’en Joan Miquel per els extraterrestres i astronautes, amb una peça final de 7 minuts per l’espai exterior. Però sobretot es parla al disc de mons ideals, la vida domèstica, i paisatges mediterranis. Si algú vos demana mai com és el so mediterrani, posau-li aquest disc.

Era l’estiu de 1999 i el millor secret de la música mallorquina donava les seves primeres passes. Però el secret va durar ben poc!

dimecres, 9 de març del 2011

Mallorca, m'agrada!

Després de veure una i una altre vegada l'anunci de Estrella Damm, no deixa de causar-me una gran enveja. Enveja perquè mentre que a Catalunya una empresa privada és capaç de fer un anunci que reivindica les coses del país, a Mallorca se n'ha d'encarregar de recordar-mos les grans coses que tenim l'Obra Cultural Balear, ja que els grans hotelers mallorquins estan massa enfeinats en atreure el turisme de masses i de baixa qualitat que poc a poc va destrossant la nostra estimada illa. Així que de tant veure l'anunci dels Amics de Les Arts, he decidit fer la meva pròpia versió, amb les coses de Mallorca. Esper que vos agradi!


Què tenim?... Que què tenim??...
Tenim la Serra de Tramuntana, un lloc màgic
que ha enamorat tot aquell qui l'ha vist,
ja es digui Arxiduc Lluís Salvador, Frederic Chopin o Robert Graves;
i tenim 783 km de costa amb unes platges
i unes cales que son l'enveja de mitja Europa.
Amb 320 dies de sol a l'any, amb Es Trenc, Formentor,
Alcanada, Sa Canova, el Castell d’Alaró, S'Albufera,
Es Gorg Blau, ses Fonts Ufanes, Lluc i l'illa verge de Cabrera.
Tenim la Seu, única catedral d'Europa ran de mar
i es Castell de Bellver que governa majestuosament Ciutat.
També en Joan Miró es va enamorar de l'illa (i de una mallorquina)
i mos va deixar la seva fundacio.
I tenim l'artista modern més cercat
dels darrers temps com es en Miquel Barceló.
Tenim l'iniciador de la literatura catalana, Ramon Llull
i totes les divertides Rondalles que per sort
va arreplegar Mossèn Alcover
i l'actual triomfador tant als Gaudi com als Goya, Agustí Villaronga
També tenim tota la poesia que mos va deixar l'escola mallorquina,
i les paraules de Costa i Llobera i Joan Alcover.
Sense oblidar la bellíssima veu de na Maria del Mar Bonet
i les grans cançons d’en Tomeu Penya,
i també tenim els actuals líders de la musica en català, Antònia Font.
Tenim coses que només noltros tenim: el Ferreret, les matances,
el ball de bot, la sibil·la (que ja no només es nostra
sinó que ja es patrimoni de la humanitat).
La sobrassada, les galletes d'inca, les sopes mallorquines i el frit,
la ensaïmada, les tomàtigues de ramellet, l’arròs brut
i les millors taronges del planeta (evidentment, a Sóller)...
i tenim les millors cuineres anònimes del món,
totes aquestes padrines que cada dissabte
mos han ofert un plat deliciós amb les coses bones que tenim...
coses nostres i bones que tenim.



...i d'acord, no tenim el millor jugador de futbol del món,
ni el nostre club es, de moment, ‘mes que un club’...,
però també tenim en Rafel Nadal, segurament el millor
esportista de la història de l’Estat Espanyol !!!!


Per tot això i més, puc dir: MALLORCA M'AGRADA!
-

dijous, 3 de març del 2011

9 de setembre de 2011




Encara no m'ho acab de creure, tenc por de despertar d'aquest somni... el 9 de setembre concert de Sopa de Cabra!! Crec que he estat esperant aquest moment des del mateix moment en que els vaig veure per darrera vegada, en la seva darrera actuació a Mallorca en aquell Rock 'n' Llengua que es va haver de ajornar per la pluja. 10 anys on tant el grup com jo hem canviat molt, però mai me pogut desfer dels lligams que m'uneixen als Sopa. De manera ciclica, em torn a llegir la biografia 'Si et quedes amb mi', torn a repassar els seus discos (encara me falta Mundo Infierno, tot arribarà...), me torn a empassar el documental 'L'Última Cançó' i me torn a empassolar sencer el darrer concert que van fer a Razzmatazz el 2001. És com aquella primera al·lota que intentes oblidar, però que quan te la trobes pel carrer t'hi tornes a enamorar. Això és lo que me passa amb Sopa. Ja ho sabeu, demà a les 9, entrades a la venda.

Si aquest any ja prometia i molt amb els retorns sonats de Manel i d'Antònia Font, ara es confirma que serà un any per rocordar. Són coses com aquestes les que et fan tornar a sentir l'emoció i la il·lusió com quan eres un infant.
-
'No pensis malament, només és rock n roll!!!!'

divendres, 4 de febrer del 2011

Jaime Anglada - Stereo (2010)




Aquest estiu vaig poder fer feina a les berbenes de Felanitx, cosa que em va permetre veure des de la barra uns quants concerts. Les festes de Felanitx són una festassa i duen un munter de grups, però com sol passar en les festes majors, el rock brilla per la seva absència. Però entre les actuacions de Mojinos Escocíos, Macaco, Hombres G o Miguel Bosé, vaig poder descobrir en Jaume Anglada, que es va marcar un gran concert presentant el seu nou disc, Stereo.

En Jaume Anglada vendria a ser el Bruce Springsteen mallorquí, un cantautor rocker que disc a disc i concert a concert s'ha anat fent un nom dins el panorama estatal. El darrer disc és un recull de grans cançons, molt més rockeres que els seus darrers treballs: Palabras que nunca te he dicho o ¿Dónde estabas tú? són autèntics temassos, on les guitarres tenen un gran protagonismes. En Jaume juga amb les paraules per parlar de relacions sempre difícils i envoltat d'una gran banda s'ha endinsat dins d'un rock clàssic que vesteix d'allò més bé les seves lletres. No más lunas sin ti o Dulce Jimena mantenen el gran nivell del disc que dura fins al final. I com a regal final, una versió de Palabras que nunca te he dicho a duo amb na Rebeca Jimenez.

Només li trob a faltar que hagi gravat qualcunes cançons en català, com va fer al seu penúltim treball, Nunca tendremos Graceland. Esper que en pròxims treballs torni a cantar en la nostra llengua. Acaba de treure un disc en directe de la seva gira de l'any passat, però si podeu veurer-lo en directe, no ho dubteu en anar-lo a veure!

divendres, 21 de gener del 2011

Social Distortion - Hard Times And Nursey Rhymes (2011)


Però que bé que entra el nou disc de Social Distortion! De moment la primera nota positiva d’aquest 2011, un disc que enganxa i molt, ideal per capejar aquest mes d’exàmens.

No mentiré, aquest es el meu primer contacte amb la banda d’en Mike Ness, a banda de la conegudíssima Story Of My Life, però mai es tard per descobrir un grup clàssic. Quantes vegades no vos haureu endinsat dins un grup a partir del seu darrer llançament? Sense anar més enfora el primer disc que vaig escoltar de Bad Religion fou quan sortí l’Empire Strikes First el 2004, i així podria continuar amb molts de grups.

Aquest és un d’aquells discs que no hauran inventat res nou, però dins l’actual moda, diguem-ne “clàssica”, de grups punk rockers ofereix un recull de grans cançons amb regust americà. Després d’una introducció instrumental d’allò més canyera per encalentir motors, arriba California, un temasso de 5 minuts que resumeix a la perfecció el disc: riff de rock, en Mike rondant la cinquantena, amb una gran veu i cantant sobre la vida de rock n roll, uns coros femenins que encaixen a la perfecció i li donen encara més melodia, una guitarra punyent, una accelerada final i un solo per emmarcar... només pots restar bocabadat, i encara queden 9 cançons més!


“Well, I was born, babe, with nothing to lose
But the black man taught me how to sing the blues
Made a little life outta rock ‘n’ roll
And that crazy California hustle and flow”


Gimme The Sweet And Lowdown, Diamond In The Rough o el single Machine Gun Blues, són autèntics exemples de com combinar distorsió i melodies per a fer cançons amb fusta de clàssics, amb uns cors que em recorden molt a Bad Religion, i que usats de la manera correcta engrandeixen moltíssim les cançons. També hi ha mitjos temps com Bakersfield, o cançons més fosques com la versió de Hank Williams,Alone And Forsaken. Fins a Still Alive, la darrera cançó, cap tema té pèrdua. Ja és hora de començar a indagar per la discografia de la Distorsió Social! d