diumenge, 17 de maig de 2020

Oasis - Standing on the Shoudler of Giants (2000)

DEFINICIÓ DE CONFINAMENT: Període de incomunicació ideal per a escoltar els discos de sempre, descobrir-ne de nous o fins i tot reconciliar-se amb els que odiaves. I això darrer és lo que m’ha passat amb el 4t disc d’Oasis, aquest Standing on The Shoulder of Giants que com ja havia explicat en un altre post, sempre havia considerat l’inici de la decadència del grup de Manchester, el primer disc sense la formació inicial de la banda i un treball, que de fet, li havia agafat mania i mai havia arribat a escoltar sencer.

Però llegint l’article que va fer la MONDOSONORO per a celebrar el seu 20è aniversari, vaig decidir donar-li una segona oportunitat, i estic ben content d’haver-ho fet. Clarament és un disc de canvi de cicle (canvi de formació, canvi de companyia discogràfica, canvi de logo) i també canvi de sonoritat, incloent samplers, sintetitzadors, mellotron, sitar i fins i tot flauta. I tenint tot això en compte, s’ha de reconèixer que conté algunes joies.

Comença amb Fucking in The Bushes, un opening instrumental, punyent i afilat com un punyal, amb audios extrets del Festival de la illa de Wight de 1970, que es va convertir en la seva intro en directe a partir d’aquell moment. Go Let it Out, primer single del disc, és, pot ser, la més continuista del seu so dels 90, i compta amb l’adaptació d’un poema del desconegut poeta R.L. Sharpe. Who Feels Love? Encarna aquesta intenció de cercar noves sonoritats, i recorda a les cançons més psicodèliques i de influència hindú dels Beatles. Continua amb la rockanrollera Put Yer Money Where Yer Mouth Is, i Little James, la primera composició d’en Liam en un disc d’Oasis que ja demostra des del principi que lo seu és cantar i no compondre.

Però tot això s’oblida quan arribam a Gas Panic!, sens dubte la millor del lot, amb els seus majestuosos 6 minuts de increscendo musical, un gran solo d’harmònica d’en Mark Feltham, i en Noel parlant dels atacs de pànic que sofria mentre intentava deixar les drogues. Com pot ser que no hagués descobert aquesta joia abans?!? Where did it all Go Wrong? I Sunday Morning Call, cantandes per en Noel mantenen el nivell de la cara B de disc, que acaba amb les guitarres afilades de I Can See A Liar i el mig temps de Roll it Over.

Per cert, molt recomanables també les demos que va gravar en Noel cantant. Encantat d’haver-me reconciliat amb aquest disc!

diumenge, 10 de maig de 2020

Bruce Springsteen - Born To Run (1975)



A tot o res. A una sola carta. En Bruce Springsteen arribava al seu tercer disc i s'ho jugava tot. Els dos primers discos eren bons, però no havien tengut l’èxit comercial que Columbia Records esperava. I només li quedava un disc més de contracte. O triomfar, o tornar a New Jersey amb les mans buides. Però per sort, es va complir la primera opció: èxit absolut!

El so de d’una harmònica arranca el disc amb Thunder Road, que mos situa ràpidament en l’escenari inicial, un jove dins el seu cotxe demanant a na Mary que l’acompanyi i escapin junts de la ciutat. Una cançó sense tornada, que per moltes vegades que l’hagi escoltat encara me posa els pèls de punta, amb el saxo emergint a la part final i versos per a la posteritat com

“Its a town full of losers, I’m pulling out of here to win”

El disc continua amb Tenth Avenue Freeze-Out, o com convertir en cançó la historia de la formació de la E Street Band. La cosa s’accelera amb Night, on en Bruce canta a la màgia de la nit, on pots fer realitat els teus somnis. Backstreets és un dels grans temes del disc, amb una immensa introducció de piano, un cant a l’amistat perduda, i una interpretació vocal espectacular d’en Bruce que deixa el llistó molt alt.

Però la cara B comença igual de forta amb Born to Run, o com els protagonistes de Thunder Road, escapen finalment de la ciutat i de les runes d’un American Dream que mai es va arribar a complir. Continua amb She’s The One, o com enamorar-te locament de la dona més freda del món, i  Meeting across the River, fosca cançó, on sembla que uns traficants de droga tenen la darrera oportunitat per a triomfar. I finalment, arriben els 9 minuts meravellosos de Jungleland, un final èpic per al disc, la història de dos personatges, Magic Rat i Barefoot Girl, lluitant en aquesta jungla de ciutat, acompanyats musicalment per EL SOLO de saxo, la que segurament és la interpretació més recordada de l’enyorat Big Man, Clarence Clemmons.

Sens dubte, un dels millors discos de la història. I punt.

diumenge, 3 de maig de 2020

Bruce Springsteen - The Wild, The Innocent & The E Street Shuffle (1973)


Born to Run, l'autobiografia den Bruce Springsteen m'està acompanyant durant aquestes setmanes de confinament.I l'estic devorant. El llibre es una passada per a qualsevol fan del Boss. Llegint-lo, m'he proposat seguir els capítols mentre recorr tots els racons de la seva discografia, plena de discos que encara no havia escoltat mai. I ja que hi som, compartir per aquí els discos que més m'han acompanyat des que vaig submergir-me dins la música den Bruce.

I avui començarem pel seu segon disc, The Wild, The Innocent & The E Street Shuffle. El primer disc on en Bruce va aconseguir el so que estava cercant, i que l'acompanyaria la resta de la seva carrera musical. Publicat el 1973, el mateix any que el 1er disc Greetings from Asbury Park, és el treball on en Bruce decideix que no vol ser el "nou Dylan" que Columbia Records, i tota la resta del món estava cercant, si no que el vol ser en Bruce Springsteen, submergir-se dins el rock n roll, el rythim & blues, el soul i aprofitar tota la riquesa musical que podia treure d'una big band com era la E Street Band en formació.

I la veritat es que el disc ja conté algunes de les seves cançons més memorables. Comença amb The E Street Shuffle,  un opening que ja vol fer ballar al personal des del principi. 4th of July, Asbury Park (Sandy) és una gran balada amb un Bruce que es despedeix d'Asbury Park i del seu amor estiuenc. Kitty's Back es una passada de cançó, que frega la jam session, amb un toc molt jazz, amb canvis de ritme constants, on cada instrument batalla per endur-se la cançó al seu terreny, fins arribar al clímax del solo de guitarra i teclats. Wild Billy's Circus Story és la més folkie de les presents, inspirada en els circs itinerants de la seva infantesa. Incident in 57th Street és una de les primeres mostres de la capacitat de fer grans balades guiades pel piano. Rosalita fou segurament, el single més conegut del disc, una introducció de l'esperit de "escapem d'aquesta ciutat" que arribaria al disc posterior, Born To Run, amb un Clarence Clemmons espectacular al saxòfon. Finalment, la balada romàntica de New York City Serenade i els seus 10 minuts tanquen el disc de manera magestuosa.

Un disc genial, que ja avançava tot lo bo que havia de venir amb la carrera musical den Bruce. I es que l'èxit absolut, no tardaria gaire arribar. Però això ja és una altra història.