In the city that never sleeps

Fa unes setmanes vaig estar de viatge a Nova York, visitant un amic que viu allà. Tota una experiència, sens dubte un lloc que val la pena visitar almenys una vegada a la vida. Evidentment, no em vaig perdre els imprescindibles de la ciutat; Times Square, el pont de Brooklyn, el World Trade Center, la 5th Avenue, Central Park, Rockefeller Center, l'ambient nocturn de l'East Village, etc... però servidor també té el seu costat freak, i no em vaig poder resistir a visitar algunes de les moltes referències musicals que té la Big Apple:

Led Zeppelin - Physical Graffiti (1975)

Els números 96 i 98 del carrer St. Mark's Place, a East Village, foren els escollits per a la portada del 6è àlbum de Led Zeppelin. Que vos puc contar d'aquest doble àlbum, que conté algunes de les millors cançons de la banda com Kashmir, In My time of Dying o Tampled Under Foot. El disseny gràfic de la portada fou bastant novedós per la època: les finestres de l'edifici s'obrien i es tancaven, amagant dedins lletra a lletra el títol del disc. Digau-me friki, però plantar-me davant de l'edifici, posar-me els auriculars i donar-li al play al disc, va ser tota una experiència.

Cafe Wha?

Situat al barri de Greenwich Village, és sobretot famós per haver estat lloc on en Bob Dylan va fer el seu primer concert. Cafè amb podi lliure, és a dir, l'escenari és obert a tota persona que hi vulgui actuar; Bruce Springsteen, Kool and the Gang, The Velvet Underground o comediants com en Bill Cosby han passat per aquest mític cafè.

Oasis - Standing on the Shoulder of Giants (2000)

L'inici de la decadència del grup de Manchester. L'anterior, hiperproduït, Be Here Now no havia estat ben acollit per la crítica, dos dels membres fundadors en Paul "Bonehead" Arthurs i en Paul "Guigsy" McGuigan, deixaren la banda segurament farts dels dos germans Gallagher, cosa que va obligar a nen Noel Gallagher a gravar totes les guitarres i baixos del disc. I a partir d'aquí, discos irregulars, amb cançons puntuals brillants, però que mai van tornar a estar a l'altura de la fabulosa parella inicial Definitely Maybe i Morning Glory. Com a títol del disc, una frase de n'Isaac Newton "If I have seen further it is by standing on the shoulders of giants" que en Noel va llegir en una moneda de 2 lliures; i com a portada del disc, una foto de l'Empire State i de la 5th Avenue, amb les torres bessones de fons.

Una vista molt similar a la que es pot gaudir des del Top of The Rock, al Rockeffeller Center. Per una banda, l'Empire State Building i tots els edificis de Lower Manhattan. I per l'altre Central Park. Una visita molt recomanable, sobretot anar-hi d'horabaixa per a gaudir de la posta de sol i veure com es van il·luminant els gratacels a mesura que es fa de nit.

Bob Dylan, Bamberg, 23 de juny

Encara que es digui així, tots sabem que el "Never Ending Tour" no pot durar per sempre. Per tant, quan vaig saber que en Bob Dylan passaria prop d'on visc, no vaig dubtar ni un segon en passar la nit de sant Joan amb ell.

Una nit que va començar amb puntualitat alemanya a les 20:00. La banda vestida amb les millors gales, i el mite vestit de negre i amb el seu capell blanc de sempre. Un mite però, que no venia a cantar velles glòries. Al contrari, venia disposat a reivindicar-se com a un artista actual, ja que basà el seu repertori en els seus darrers discs. Començà amb Things Have Changed, i la aplaudida She Belongs to Me, fou la única concessió als seus primers discos que va fer. A partir d'aquí, el repertori es basà en els discos recents, des de Time Out of Mind fins al seu darrer treball, Tempest, del qual caigueren 6 cançons. I que voleu que vos digui, els seus darrers discos estan bé, però servidor, i crec que la resta del públic, hagués volgut corejar més cançons seixanteres. Així mateix, caigueren Tangled Up in Blue i Simple Twist of Fate, del Blood on The Tracks. La banda va estar perfecta, enllaçant cançons amb molta elegància, mai sabies en quin moment acaba l'afinació dels instruments i començava la cançó. Després de dues hores de concert, van venir els bisos, on sí va caure per fi Blowin in the Wind i es va despedir amb Love Sick.

Em vaig quedar amb ganes d'escoltar moltíssimes altres cançons dels 60, però no era nit per parlar del passat. Era nit per parlar del present. I esperem que encara li quedi molt de futur. Fins la pròxima Bob!

Collita 2012

Arriba tard, però arriba la collita 2012 de Dies de Carretera. Aquest és el recull de discos que més han sonat enguany en aquest bloc, encapçalats pel gran Vostè és Aquí d'Antònia Font. Un disc que ningú esperava només un any després de Lamparetes, i on Antònia Font se reinventen una vegada més, redefinint el concepte cançó i el concepte disc. Bravo!

Molta salut i bons desitjos per a tothom per aquest 2013!

1. Antònia Font - Vosté és Aquí

2. The Gaslight Anthem - Handwritten

3. Muse - The 2nd Law

4. Els Amics de les Arts - Espècies per Catalogar

5. Son & The Holly Gohsts - Shadows & Monsters

6. L.A. - SLNT FLM

7. Soundgarden - King Animal

8. Bob Dylan - Tempest

9. Bruce Springsteen - Wrecking Ball

10. Lendakaris Muertos - Crucificados por el Antisistema

Bob Dylan - Blood On The Tracks (1974)

Ho havia promès, i com que soc home de paraula, Blood On The Tracks ha estat la meva darrera conquesta en el descobriment de l'obra del gran Bob. I quin discasso, senyores i senyors! Un disc que és el perfecte exemple de com del dolor i de les males experiències personals, en poden desembocar grandioses obres artístiques. Recapitulem: l'any 1974 es produeix la ruptura sentimental entre en Bob i la seva dona Sara, que anys més tard acabarà en divorci. I com que l'art, és el llenguatge de les emocions, el següent treball d'en Bob, Blood On The Tracks, conté un recull de cançons que giren sobre les relacions en parella i les ruptures.

L'arxiconeguda Tangled Up In Blue obre el disc amb un monòleg dramàtic, una espècia de pel·lícula o de llibre resumits en menys de 6 minuts, un home deprimit esperant trobar de nou l'estimada. Poesia pura que mai sabrem certament si parla d'ell i na Sara o no. Simple Twist of Fate és la que més m'ha atrapat de totes. Té un aire amarg i tristot, de nou un pobre home que passa una gran nit amb una dona, però és l'ondemà quan s`aixeca tot sol que se'n dona compte que aquella era la persona de la seva vida. Una història que comença en tercera persona, per acabar en primera. Pentura un signe de que està parlant d'ell mateix?

People tell me it's a sin

To know and feel too much within.

I still believe she was my twin, but I lost the ring.

She was born in spring, but I was born too late

Blame it on a simple twist of fate

La melancolia continua a You're a Big Girl Now o a Idiot Wind, mentre que la que preciosa If You See Her, Say Hello es tota una declaració de culpa i perdó. De sonoritats senzilles i fins i tot monòtones, el nivell del disc no baixa mai. Aquí tenim al final Shelter From The Storm i la delicada Buckets of Rain per demostrar-ho. Segurament a n'en Bob no li agradi escoltar aquest disc, però per a la resta de mortals és un plaer. Una autèntica obra mestra!

Bob Dylan - Desire (1976)

Feia anys que aquest disc descansava als prestatges de cameva com a part de la col·lecció "Los Discos de Tu Vida" que un bon dia va repartir El País. Però clar, era difícil que artistes inclosos en aquella col·lecció com Jackson Browne, Phil Collins, Madonna o el mateix Robert Zimmerman entressin dins l'habitació d'un adolescent més centrat en punk, grunge i altres herbes...

Però els anys passen, els gustos musicals canvien, i quasi sense adonar-te'n compte en Bob Dylan entra dins la teva habitació amb discos que t'atrapen, com Desire. Què en Bob als 70 ja no feia temes d'actualitat i de crítica social com als seus inicis? Idò per començar Hurricane, un tema excels de 8:33 minuts, en la línia de Like A Rolling Stone, per explicar el cas del boxejador negre Rubin "Hurricane" Carter, acusat injustament per un triple assasinat l'any 1966:

"Here comes the story of the Hurricane
The man the authorities came to blame
For somethin’ that he never done
Put in a prison cell, but one time he could-a been
The champion of the world"

Destaca durant tot el disc el gran violí que acompanya tots els temes de n'Scarlet Rivera. Les lletres son co-escrites amb en Jacques Levy i parlen molt d'amors i desamors, d'un Bob que acabava de sofrir la ruptura amb la seva dona Sara, reflectida en l'anterior Blood On The Tracks. Els viatjes misteriosos a Isis durant una ruptura sentimental, la tendresa d'una separació a One More Cup of Coffe en un preciós duet amb na Emmylou Harris, una parella de fugitius per terres mèxicanes a Romance In Durango, però cap tan clara i autèntica com Sara: una declaració a cor obert d'en Dylan com a tribut a la seva ex-parella i que tanca un disc la gira de presentació del qual acabaria essent la Rolling Thunder Revue.

I tots els discs d'en Dylan m'atraparan com els que he escoltat fins ara? Crec que el pròxim descobriment serà Blood On The Tracks!

Bob Dylan, Poble Espanyol, 24 de juny

Bob Dylan i Like A Rolling Stone. L’home i la cançó. I ahir la vaig poder veure en directe cantada per ell! Només per això ja va valer la pena.

Crec que ahir varem pillar en Dylan de bon humor. Tothom haurà sentit històries de concerts que de vegades surt de mala lluna i insulta el públic, però ahir s’ho va currar. Reinterpretant les seves cançons de manera que costaven molt de reconèixer (Vaig tardar bastant a reconèixer Tangled Up In Blue, i casi mitja cançó a adonar-me’n de que acabava amb Blowin in The Wind!), i cantant-les a la seva manera. Realment s’enten bastant, després de tocar un milió de vegades Blowin in The Wind, no crec que ningú s’esperi un calc de la gravació original. El públic però ho cantava com volia, és a dir, com en els discos. Així es creà un joc a veus entre en Bob i el públic que arribà a ser màgic a Just Like A Women. Va començar amb Rainy Day Women #12 & 35, i dels clàssics van caure a més dels citats una gran Señor o Highway 61 Revisited. Les cançons dels discos més recents si que es cenyien més a les versions originals com Love Sick, Cold Irons Bound (m’encanta el Time Out Of Mind) o Spirit on the Water i Thunder on the Mountaint de Modern Times.

Abans dels bisos, una èpica Ballad of a Thin Man. Per molt cascada que tengui la veu, és ell, és l’home (si voleu conservar la veu als seixanta, ja sabeu: ni wishkey ni tabac!). Tot el públic estava pendent d’ell, i la banda també. Expectació quan tocava el piano, gran expectació quan tocava la guitarra, expectació màxima quan li donava a l’harmònica. Un tros d’història davant nostre. Darrera l’escenari es projectava la seva sombra, la figura del geni. I després dels bisos, com ja havia llegit, va arribar la cançó: Like A Rolling Stone. Va ser sentir el cop de bombo inicial i a tot el Poble Espanyol se li va posar la pell de gallina. Un moment increïble. Per acabar la bluesera Jolene i Blowin’ In The Wind amb una reinterpretació molt diferent amb violí i tot.

M’hagués agradat un Forever Young o un All Along The Watchtower... però no es pot tenir tot. I lo d’ahir només és el començament. Avui m'he passat el dematí escoltant el concert de celebració del 30 aniversari. Això només és la punta de l’iceberg, això no ha fet més que començar.... comença la meva immersió dins la música d’en Bob.

Ahir es va confirmar: Bob Dylan és l’home. Esperem que el Never Ending Tour no s’acabi mai!