Les 10 de 2022

2022, any en que per fi hem pogut recuperar la normalitat post-covid i hem tornat a anar de concerts i festivals sense restriccions. Provocant un estiu amb una allau d'oferta musical com no record mai a Mallorca. Mallorca Live Festival, Canet Rock, Mobofest, els concerts de Mallorca Live Summer i els de Son Fusteret. A més de les verbenes de tota la vida. I també any en Antònia Font i La Gran Orquesta Repúblicana, dos dels grups de les nostres vides, han tengut gloriosos retorns. En quant a discos, hem tengut un any interessant, que com sempre vos resumesc en 10 temes. Les 10 cançons que han sonat més a Dies de Carretera aquest 2002.

Antònia Font - Un Minut Estroboscòpica

La veritat és que el seu primer disc en 10 anys em va sonar més a un disc en solitari d'en Joan Miquel Oliver cantat per en Pau, que no a un disc d'Antònia Font. I massa baix de revolucions pel meu gust. Així tot, si que vaig disfrutar aquest Minut Estroboscòpica, que sona als Antònia Font de tota la vida, i amb el qual van iniciar el seu gloriós retorn en directe aquest estiu a Inca.

Eddie Vedder - Picture (feat. Elton John)

Per fi surt del so de l'ukelele dels seus primers dos discos, per oferir-mos ara sí un disc de rock. Un disc que no té res a envejar als darrers treballs de Pearl Jam, però del qual he gaudit sobretot de les genials col·laboracions que s'ha marcat a les darrers cançons, amb l'harmònica de n'Stevie Wonder a Try, la bateria d'en Ringo Starr a Mrs. Mills o aquest genial duet a Picture amb un Elton John acabant la cançó tornant-se loco al piano. Genial.

León Benavente - Canciones Para No Dormir

Per fi els hem pogut veure en directe enguany, i comprovar que son un grupasso en viu. I l'any que ve al MLF, en tendrem una altra ració. El seu nou disc, ERA, confirma que la transició del rock a l'electrònica és un fet. Pel meu gust, no arriba al nivell del seu anterior disc Vamos a Volvernos Locos, peró té cançons molt disfrutables com aquesta Canciones Para No Dormir.

Liam Gallagher - Everything's Electric

Es confirma que en Liam és l'autèntic guardià de l'essència Oasis, en un 2022 on s'ha clavat 2 concerts a Knebworth per celebrar el 25è aniversari de la mítica actuació de la banda el 1997. I amb un tercer disc, on ha intentant sortir de la seva zona de confort, oferint cançons diferents a lo que mos té acostumats. Algunes d'elles brillants, com aquesta Everything's Electric composta a mitges amb en Dave Grohl

Red Hot Chili Peppers - Black Summer

El retorn del gran John Frusciante a la banda era motiu més que suficient per donar una oportunitat a les noves cançons dels californians. En un any en que han tres dos (!) discos nous en un atac de creativitat compulsiva que me recorda al doble album Stadium Arcadium que es van clavar el 2006. I com en aquell moment, me declar incapaç d'escoltar els dos discos al complet, però si de disfrutar de bons temes com aquest Black Summer

Weezer - A Litle Bit Of Love

Soc fan de Weezer. Però soc totalment incapaç de seguir el seu ritme de publicació de nous discos. Ja me va venir just l'any passat on van treure dos discos. Però es que enguany han tret 4 EPs, la sèrie SZNZ amb un EP dedicat a cada estació de l'any. I de lo poc que he escoltat, si que he gaudit molt d'aquesta primaveral A Little Bit Of Love.

Muse - Won't Stand Down

Encara se me posen els pèls de punta en recordar la majestuosa actuació d'aquest estiu al Mallorca Live Festival. Pentura per això, vaig estar tot l'estiu escoltant el seu darrer disc, Kill or Be Killed. Per això o perquè realment es tracta d'un molt bon disc, m'atreviria a dir que el millor que han tret des de Black Holes & Reveletions, i aquí esteim parlant de 2006. Sigui com sigui, un disc on tornen a les guitarres i al rock n roll, amb grans cançons com Compliance, You Make Me Feel Like is Halloween o aquesta tremenda Won't Stand Down

Els Pets - No t'escolto

Un nou disc d'Els Pets sempre és una bona notícia. En Lluís Gavaldà, el meu gurú musical de capçalera que imparteix classes magistrals cada dia al seu programa El Celobert, segueix en la seva recerca del pop més pur, amb un disc anomenat 1963 que no només és l'any en que van néixer els tres de Constantí, si no que sona a clar homenatge al pop dels anys 60 i als seus estimats Beatles.

Da Souza - Bomba de fum

Da Souza continua amb la seva regularitat de regalar-mos un disc cada dos anys. A Dies d'Attrezzo es confirma lo còmodes que se troben al pop que ja practicaven als seus darrers treballs. Aquí a més, guanyen protagonisme les cançons cantades per els diversos components del grup. Però personalment, jo me seguesc quedant amb la veu d'en Lluís Cabot, com en aquesta senzilla però efectiva bomba de fum, que tots hem fet alguna vegada a la vida.

Bruce Springsteen - Nightshift

Vaig llegir crítiques dolentes quan va sortir aquest disc del Boss de versions del soul. Però sincerament, en ser un gènere que desconec totalment, per jo ha estat com si es tractés d'un disc nou d'en Bruce. I he disfrutat molt comprovant que continua amb la veu finíssima a temes com Soul Days o a Nightshift. Amb ganes de poder veure'l en directe l'any que vé!

Lluís Gavaldà, Teatre Mar i Terra, 14 d'octubre

 

Degut a la Covid-19, els mallorquins no hem pogut gaudir del directe d'Els Pets, durant la seva darrera gira. Però per sort, a última hora, es va poder muntar el concert d'ahir vespre, d'en Lluís Gavaldà en solitari al Teatre Mar i Terra. Un concert que m'imaginava íntim, acústic i acompanyat del ja conegut sentit de l'humor del cantant de Constantí. El que no m'esperava era que vingués acompanyat d'un monstre musical i multi instrumentista anomenat Joan Pau Chaves, un autèntic geni del piano, capaç també d'acompanyar els temes tocant el baix i fins i tot, fent beatboxing!

Els primers temes els va tocar en Gavaldà tot sol a l'escenari, iniciant la funció amb Por i Núria. Però ben prest aparegué en Joan Pau al piano, per regalar-mos el riff als teclats de Jungleland d'en Bruce Springsteen, damunt la qual cantaren Pantalons Curts i Genolls Pelats. Seguidament, va sonar un Dimecres Qualsevol, per acabar explicant-mos que originalment feien concerts a la carta, on el públic anava demanant cançons. Però que van acabar eliminant aquest sistema democràtic, quan el públic va començar a demanar a crits Boig Per Tu, L'Empordà o Miami Beach. Bona cosa va dir, perquè tots els assistents vam començar a cantar el tema de Lax n Busto, i a n'en Lluís no li va quedar més remei que cantar-la amb noltros. I és que en Gavaldà mos va fer partícips del concert, ja fos fent-li els coros o marcant el ritme picant de mans.

El concert continuà amb La Vida és Molt Avorrida Sense el Teu Cos, del seu darrer disc, però s'ha de dir que la majoria de temes foren dels inicis de la banda, cosa que vaig agrair molt. Seguidament, tocaren una gran Si la Mort Em Vé a Buscar, amb l'afegitó final del Heart Of Gold d'en Neil Young. I per a les següents, pujà a l'escenari l'ex-guitarrista d'Els Pets Marc Grasas, que als acompanyà a Agost i a Fàcil, que tocaren tots tres, sense micros ni amplis, asseguts a la part més propera de l'escenari.

Per a la següent tanda, en Joan Pau va agafar el baix, per regalar-mos una Per Què No Vens acabada amb Wait In Vain d'en Bob Marley, Aquest Cony de Temps, una celebrada Quan més et Coneixo Més m'agrada el Teu Gos, i tornant a l'acompanyament al piano, No Vull Que T'agradi Aquesta Cançó, Blue Track, una animada Està Plovent i Vespre, que vam cantar des del públic mentre en Lluís passejava entre les butaques.

Però encara hi havia ganes de més, i en Joan Pau ens regalà tot sol al piano S'ha Acabat, per després venir en Lluís a cantar una preciosa Silencis, que jo no havia escoltat mai. I encara més, dues cançons que no figuraven al setlist, però que tots disfrutarem ja drets i ballant: Una Estona de Cel i una versió reduïda de Bon Dia.

Un concert genial, ple de sorpreses i rialles. Per aquí ja érem fans d'Els Pets, i del programa de radio El Celobert. Ara, també podem dir que som fans dels acústics d'en Lluís Gavaldà i en Joan Pau Chaves. 

Els Pets, teatre de Lloseta, 16 de febrer

Els Pets van visitar dissabte el teatre de Lloseta disposats a demostrar que no volen viure de velles glòries i amb ganes a defensar els seus treballs actuals. I es que deixar fora del setlist la teva cançó més popular, Bon dia, i tocar íntegrament el teu darrer disc, Som, és tota una declaració d'intencions.

Amb els primers acords d'Agost, començà la nit. I poc a poc anaren caient les perles pop del seu darrer disc, Com Wittgenstein o La Vida és molt avorrida sense el teu cos. Un dels primers moments emotius fou la dedicatòria de La Vida és bonica (però complicada) als presos polítics catalans. Un altre dels moments que posà a servidor els pèls de punta fou Corvus, la confessió del bateria Joan Reig sobre els abusos sexuals que va patir de petit per part del capellà de Constantí. Els anteriors discs, com L'Àrea Petita i Fràgil, també foren molt presents al setlist. I es que el trio tarragoní demostra estar molt orgullós de la seva etapa actual, on s'han endinsant sense dissimular en les profunditats del pop, abandonant el rock festiu dels seus inicis.

Seguiren tocant temes recents com No vull que t'agradi aquesta cançó, o l'Exèrcit que vindrà, potser la cançó més política de Som. Entre cançons, les bromes i el bon humor d'en Lluís Gavaldà provocaren més d'una rialla per part del públic. Després de la preciosa història de Laia, començaren les primeres concessions a mirar més enrera dins el seu cançoner, i així el públic va poder gaudir de les elèctriques Hospital de Mar, Tantes coses a fer i Soroll, arribant al primer bis. Tornaren amb Com anar al cel i tornar, Llavis nous i una festiva Jo Vull ser Rei, amb dues afortunades dones del públic que pujaren a l'escenari, vestides amb camisetes amb el missatge "Jo vull ser Reina" estampat, i que ballaren i cantaren damunt l'escenari com si es tractessin de les enyorades Llufes.

I en principi semblava que acabaven aquí, però el públic volia més, i aconseguí que ens regalessin Una estona de Cel i una S'ha acabat, que servi per tancar el concert amb en Lluís Gavaldà passejant i cantant entre el públic.

En fi, un grup amb un passat inqüestionable, que demostra tenir molt a dir en el present, i del que esperem en quedi molt de futur!

Diversos Artistes - Com Un Huracà: Versionant A Neil Young (1996)

M'agraden els discs de versions. Normalment, serveixen per a poder descobrir nous grups que versionen el teu grup preferit. Però també es pot donar la situació inversa, que gràcies a la versió que fa el grup que admires d'un fins ara desconegut, acabis descobrint un músic que et sacseja musicalment. I això darrer és el que em va passar a jo amb aquest disc, fent el meu primer pas dins l’increïble univers Neil Young. I es que descobrir la música d'en Neil, és de les millors coses que m'ha passat darrerament.

L'any 1996 la flor i la nata del rock en català és reunien per fer un disc d'homenatge a en Neil Young. Però esteim xerrant d'un any 96 en que l'onada del rock català de principis de dècada ja s'havia desfet. Sopa de Cabra encara no s'havien refet de la batacada de Mundo Infierno dos anys abans. Les composicions de Sau ja no emocionaven com en els seus inicis, Els Pets encara lis faltava un any per compondre la bomba que va ser Bon Dia i Lax n Busto encara havia de recórrer un llarg camí fins a l'èxit de Llença't. És a dir, que mos trobam amb disc enregistrat entre els dos booms del rock en català, però així i tot, amb unes versions molt bones.

Els Pets encara rockejaven de valent, convertint Campainger en un candidat frustrat a la Generalitat de Catalunya durant l'hegemonia Pujol. Lax n' Busto també es posen durs per donar forma a Hey, Hey, Mai, Mai!. Whiskyn's juguen amb la lletra de Over and Over per explicar la història d'un home de món. Gossos, encara acústics, entreguen una excel·lent Human Highway i Ossifar, banda còmica per excel·lència, es posen seriosos per executar una un deliciós Heart Of Gold rebatejat com a Un Poc d'Amor. En Pep Sala i en Carles Sabater s'enamoren de la noia de canyella a Cinamon Girl, i Sopa de Cabra broden una gran Rocking On The Free World. En Joan Bibiloni completa la quota mallorquina a Only Love Can Break Your Heart i en Marc Grau, ex-Ultimo de la Fila i integrant en aquella època dels Pets, es despenja a la cançó final amb una Like A Hurricane acústica.

En definitiva, lo bo i millor des Països Catalans retien homenatge al gran Neil. Si sou del rock català, una gran manera d'introduir-vos dins l'obra d'en Neil Young. I en cas invers, una bona manera de descobrir les grans bandes de ca nostra. En el meu cas, va ser l'inici de caure rendit a discassos com Ragged Glory o Eveybody Knows This Is Nowhere!


Sopa de Cabra: Resistint en el món lliure

Els Pets: Candidat

Els Pets - Agost (2004)

Nou disc d’Els Pets. Es diu Fràgil, ja a la venda. Fa 10 anys (10 anys?!? com passa el temps!) me’l hagués anat a comprar sense pensar-ho i, segurament, sense escoltar-lo. Avui en dia.. és una altra història. Fa molt que lis he perdut la pista. Vaig flipar amb Sol, vaig disfrutar de l’alegre Respira i, fins i tot, em vaig comprar el recopilatori MALACARA. Aquí me vaig quedar. La mort anunciada del rock català i el descobriment d’altres sons els va deixar dins un calaix amb l’etiqueta de grup de la meva adolescència.

Així que he decidit continuar allà on ho vaig deixar. Agost: 2004. Un disc que baixa les revolucions de Respira, un poc com va passar amb Sol després de la bomba Bon Dia, però més accentuat. Comença amb Soroll, una d’aquestes cançons que tan bé saben fer. Crítica mordaç a la societat del consum a la qual es venen esportistes, famosos i, també, músics. Quantes vegades no mos ha fet mal veure una cançó estimada a les ordres d’una multinacional? La cançó es resumeix perfectament amb una frase d’en Joan Reig (bateria):

“Tria bé la samarreta
Que t’has de posar demà.
Pot mostrar que encara penses
O només ser un anunci ambulant”

Així és una cançó típica d’Els Pets: lletres que fan pensar amb música que fa ballar.

A continuació una cançó totalment oposada, Agost. La millor cançó del disc amb diferència. Una dolça melodia de piano ens acompanya durant aquesta història dividida en 3 parts de la vida d’una persona: el petit Cisquet i el seu primer petó “amb gust de sal de mar i a nit plena d’estrelles”; el Cesc, que tot mirant la seva filla decideix de anar a per el segon fill; i el senyor Francesc que assagut en un bar gaudeix del millor que li queda, l’amor de la seva dona. Tres moments amb l’estiu i el mar de fons.

“Que arribi l’agost
Feixuc i mandrós,
Que ens fa recordar la bellesa del temps que passa a poc a poc”

No poden tenir més raó. Que arribi l’Agost ja!!! Musicalment aquesta cançó és una delícia. De fet, costa creure que un grup que va començar anomenant-se Els Pets i fent cançons com Qui s’ha Llufat? o Profilàctic pugui evolucionar tant amb els anys per fer una cançó de tanta bellesa. Recorda i molt a La vida es bonica (però a vegades complicada), una de les perles de Sol. Dues cançons i dues cares distintes.

Recordem que el disc es va editar el 2004. És a dir, Guerra d’Irak, i milers de manifestacions contra la guerra. Per als que mos va pillar joves, va ser molt excitant. Pensant que vivíem en un món en pau i que les guerres només eren coses dels llibres d’història, el jovent es va trobar de cop un dia i un altra al carrer cridant NO A LA GUERRA. Per molts va ser la seva primera manifestació. D’això parla Pau, un nom gens escollit a l’atzar, que parla d’un al·lot que vol canviar el món. Es veu que en Lluís Gavaldà es va trobar una manifestació d’estudiants que tallaven la Diagonal protestant contra la guerra. Això el va inspirar per aquesta cançó, per demostrar que la típica idea de que els joves no tenen ideals no és del tot cert. Hi ha tot d’històries anònimes que es mouen per canviar el món.

A partir d’aquí em costa destacar cançons. No es que estiguin malament, però el disc baixa massa les revolucions per al meu gust. Massa mitjos temps, massa piano, massa dolçor... Quedes un poc empatxat de tanta sucre. Així i tot, destacaria Perquè no vens, amb una lletra que recorda molt a No tornaràs de Sol. La Colla, la divertida el Meu veí de sota o l’alegre Descafeïnat, que tot i el seu títol, és l’ingredient ideal per no caure adormit a la segona part de disc.

Per lo vist, al següent disc segueixen per aquest camí de mitjos temps. Ja veurem que tal. Sempre em quedaré amb els Pets directes i festius, però està clar que a tothom li arriba la maduresa.

SOROLL
-


AGOST
-