Les 10 de 2021

2021, l’any en que tot i seguir en pandèmia, poc a poc hem pogut tornar a gaudir de la música en directe, primer d’asseguts, desprès de drets i esperem que l’any que ve ja amb més graus de normalitat, en un any que promet molt amb el retorn d’Antònia Font o el cartell de luxe que ha preparat el Mallorca Live Festival, entre d'altres. Però abans de fer el canvi d’any, anem a recapitular i repassar que mos han aportat musicalment aquest darrers 12 mesos. Aquí van les 10 cançons que més han sonat enguany a Dies de Carretera:

Foo Fighters - Medicine At Midnight

M'agrada que artistes consagrats surtin de la seva zona de confort i cerquin noves sonoritats. Això és el que han fet en Dave Grohl i companyia en aquest nou disc, on si bé és cert que hi podem trobar els Foos de tota la vida, també hi trobam aquest nou so amb groove rítmic i més ballable, com en aquesta Medicine at Midnight i el seu descarat homenatge al Let's Dance d'en David Bowie.

Zoo - Avant

Hi havia una gran expectació amb el retorn dels valencians. I tot i que aquest Llepolies no m'ha enganxat tant com els seus anteriors treballs, si que he acabat escoltant algunes cançons en bucle, com el banquet gastrosexual que dona títol al disc o el ritme trepidant d'aquest cant a l'alliberació que és Avant.

L.A - Judy (feat. Patricia de los Ángeles)

Evergreen Oak és un disc diferent. Compost a Orient en plena pandèmia, amb cançons que sonen molt naturals, sense grans ornaments. Com aquesta Judy, cantada a mitges amb la seva dona. Una cançó que m'encanta, i que vam poder gaudir en directe aquest estiu en un lloc tan màgic com el Santuari de Lluc, en plena Serra de Tramuntana.

Royal Blood - Typhoons

El duo britànic es bastava de baix i bateria per fer bones cançons. Però ara han afegit els sintetitzadors a l'equació, per fer un disc amb la clara intenció de fer moure l'esquelet al personal i rebentar les pistes de ball. I clarament ho han aconseguit. Impossible no contagiar-se del ritme del trio inicial del disc, Trouble's Coming, Oblivion o aquesta Typhoons.

Amulet - Gent Com Vos

"Mumford & Sons a la mallorquina". Així definesc Amulet quan recoman a algú que escolti aquest jove santamarier, que agafant el folk com a referència ha gravat el seu primer disc, Un Desert De Colors. Un treball amb cançons animades a ritme de banjo, altres cantades a mitges amb Xanguito, OR o na Raquel Lúa, o aquesta Gent Com Vos, on demostra que a vegades, només es necessita veu i guitarra per fer una bona cançó. 

Weezer - I Need Some of That

Doble ració de Weezer la que hem tengut enguany, una (OK Human) amb un so més experimental, i una altra (Van Weezer) que ja sabiem que seria un homenatge al hard rock. I és que és un estil que li encaixa a la perfecció a la banda de Los Angeles. Un disc que em va acompanyar tot l'estiu fent kms al cotxe, amb 10 pelotassos de rock i distorsió, i tornades per corejar a ple pulmó, com aquesta I Need Some of That i la seva aferradissa melodia.

C. Tangana - Los Tontos (feat. Kiko Veneno)

He de reconèixer que tenia en C. Tangana creuat. Ni Mala Mujer ni el seu trap m'interessaven gens ni mica. Fins que em van recomanar que mirés el seu Tiny Desk Concert i vaig haver de reconèixer que era una autèntica genialitat. Trob que ha encertat al 100% amb aquest nou so de El Madrileño, que entronca amb la música espanyola dels anys 80-90, i s'ha sabut rodejar bé amb figures com en Kiko Veneno, Jorge Drexler o els Ketama. I sí, em vaig passar mig estiu cantussejant Me Maten o els na-na-na-na de Los Tontos.

Txarango - Una Lluna a l'aigua (feat. Zoo)

El 7 d'octubre es confirmava el que tots temíem. Els membres de Txarango separen els seus camins sense haver pogut gaudir d'aquesta darrera gira en format circ que tan bona pinta feia. Però la part positiva és que mos han fet un darrer regal amb un disc, El Gran Ball, on recullen els seus millors temes acompanyats d'altres artistes. M'encanten la majoria de col·laboracions, però sobretot aquestes on els artistes convidats li donen una nova vida a les cançons, com en Joan Garriga a La Foguera, els Stay Homas a Som Foc o aquesta espectacular Una Lluna a l'Aigua amb Zoo.

Morgan - Alone

El seu darrer disc em va encantar i en aquest continuen aportant autèntiques joies de cançons, com aquesta Alone: al més pur estil Kiwanuka i Pink Floyd, es va desenvolupant de manera progressiva i sense cap tipus de pressa, començant només amb uns coros, uns teclats i una guitarra, desencadenant poc a poc una autentica tempesta sonora, amb solo d'un minut inclòs, tot comandat per l'espectacular veu de la cantant Nina. Brutal.

Taylor Swift - All Too Weel (10 min. version)

Com a bon Swiftie, estic ben pendent de les regravacions que està fent na Taylor Swift dels seus antics discos. Una jugada que no s'havia fet mai, i que demostra el poder que té aquesta artista dins la indústria musical. I a més a més, a cada disc regravat, mos regala noves cançons i videoclips. Però sense dubte, la que havia creat més expectació era aquesta versió original de All Too Well, de 10 minuts de durada. I va i es converteix en la cançó més llarga de la història en arribar al TOP 1 de la llista Billboard, prenent el relleu d'una tal 'American Pie' d'en Don McLean. I a més, ha compensat la injustícia històrica de no tenir video en el seu moment, i dedicant-li ara sí, no un videoclip, si no un curtmetratge! Taylor Swift is the music industry.

L.A., Acolliment de Lluc, 26 de juny

Qui millor que L.A. per a celebrar els 10 anys de la Serra de Tramuntana com a Patrimoni de la Humanitat. I és que va ser enmig de la Serra, concretament a Orient, on en Lluís Albert Segura i la seva família van decidir passar alguns mesos de la pandèmia, component les cançons que han donat forma a aquest nou disc, anomenat Evergreen Oak (alzina en anglès). I a més a més, suposava el retorn de la banda als escenaris després de prop de 3 anys de parèntesi. Així, que hi havia moltes ganes de veure'ls.

El concert va ser una mescla de grans èxits i presentació del nou disc. Començaren amb Spend My Time, el primer single del nou CD, i tot d'una es dedicaren a recórrer la seva discografia, amb Leave It All Behind, Perfect Combination, Under Radar, Older, o In The Meadow. Fins que va arribar el moment de presentar aquest nou disc, moment que van anomenar l'Orient Set, on caigueren Where is the Fire, Old Enough, On the Moon, la preciosa Judy i Karma.

I a partir d'aquí, seguiren amb els seus grans èxits, amb una brutal Dualize que empalmaren amb Rebel. Continuaren amb Oh Why?, Ringing the Bell, una versió allargada de Living by the Ocean, Storms i la que no podia faltar, una Stop The Clocks amb el clàssic increscendo musical marca de la casa, començant en Lluís Albert tot sol, per desprès afegir-se la resta de la banda. Finalment, després dels bisos, acabaren amb Ordinary Lies, Hands i l'elèctrica Outsider.

Han tornat, i en bona forma. I des d'aquí, n'esteim encantats.

L.A., Es Gremi, 22 de desembre

Despedida a lo gran del grup mallorquí, que ho donà tot en el seu darrer concert abans d'iniciar una pausa indefinida. I lloc ben triat per a l'actuació, la sala 3 d'Es Gremi en la qual servidor no havia estat mai i que em recordà bastant a The Loft, de la sala Razzmatazz de Barcelona.

El concert havia penjat el cartell de SOLD OUT, i la sala es convertí en un forn degut als evidents problemes de climatització, cosa que encara va posar més suor i intensitat a la nit. La banda anà a per totes, sabent que potser era la darrera nit que tocarien junts. Començaren amb Close to you del Heavenly Hell, i seguiren amb Rebel i Perfect combination per anar encalentint al públic. Per a tocar Hands, pujaren a l'escenari els antics membres de la banda a la bateria i a la tercera guitarra, ajuntant-se així l'alineació inicial que va tenir el grup fa 10 anys. El so de la sala va ser realment bo, la secció rítmica sonava de meravella, i fins i tot el sempre tímid i introvertit Lluís Albert va parlar per a explicar els significats d'alguns dels seus temes, com la Crystal Clear que va dedicar a la seva parella.

Amb moltes cançons jugaren amb la tècnica d'anar de menys a més, començant moltes vegades en Lluís Albert tot sol a la guitarra i afegint-se després la resta de banda per acabar descarregant tota la potència musical que tenien. Una de les que van sonar millor va ser Dualize, cançó que van allargar amb un interludi carregat d'energia. També caigueren cançons del seu darrer disc com Leave it all Behind o Helsinki, però sobretot se centraren en els seus primers discos. A continuació, el cantant es quedà tot sol a l'escenari per a interpretar amb guitarra i veu temes tant preciosos com Ordinary Lies, Do you wanna dance with me next summer i Secrets undone. Finalment, la banda tornà a l'escenari i descarregant una potent Outsider van arribar els bisos.

I per acabar, les cançons més emotives. Va dedicar Microphones & Medicines al públic, tot explicant l'origen de la cançó, els seus inicis com a bateria en diverses bandes mallorquines, o tots els anys que va picar pedra tocant al Bluesville. Seguidament va caure la que segurament és la seva cançó més coneguda, Stop the Clocks, amb un gran increscendo i van acabar donant bon gust al seu comiat amb The Sweetest Goodbye.

Van ser dues hores de concert, intenses i emotives. Només en fa un dia i ja els enyoram. Amb ganes de veure quins camins prendrà la carrera musical d'en Lluís Albert. I amb l'esperança que algun dia L.A. se tornarà a reunir i podrem tornar a disfrutar així com ho vam fer ahir. Fins aviat!

Mallorca Live Festival 2018, 11 i 12 de maig

La tercera edició del Mallorca Live Festival confirma que el festival s'assenta i va millorant a passes de gegant. Amb el que segurament era el line-up més ambiciós de la seva curta història, i amb millores com el sistema de pagament amb polsera o el nou escenari de grups locals, no podem fer més que donar l'enhorabona als promotors i encoratjar-los a que segueixin amb la seva feina. Que ja era hora que Mallorca tingués el seu propi festival de musica, i de fet en el passat ja hi hagut massa intents fallits de festivals a l'illa com Isladencanta o el Solar Fest, que no van aconseguir durar masses anys. Esperam i desitjam que amb el MLF la història canvii per sempre. Clarament li queda marge de millora, com el tema del transport entre Calvià i Palma, o reduir el temps de coa a les barres; però segur que seguiran millorant.

Musicalment parlant van ser dos dies d'estils de música variats i d'alta qualitat. Divendres vam arribar per escoltar els darrers temes de Muchachito, que tot i tocar tot sol a l'escenari principal, tocant guitarra i bateria alhora, mos va fer fer les primeres ballades del vespre al ritme de temes com Siempre que quiera. Seguidament, L.A. feien sonar el seu pop lluminós, fent un recull dels seus millors temes i amb la seguretat de tocar a casa. Un dels grans descobriments van ser els Black Lips i el seu original pop rock que sonà a l'escenari principal. Una altra de les apostes del festival es el pop estatal, i així vam poder descobrir Izal, en una de les actuacions que congregà més gent. Un altre descobriment fou el trap de la joveníssima Bad Gyal que va fer ballar el sector més jove del festival. Més tard va arribar el torn dels cap de cartell de divendres, Primal Scream, dels quals només vam poder presenciar el final del seu concert amb una bona traca dels seus èxits: Country Girl, Rocks, Come Toghether i Movin'on Up. Després La Casa Azul animà d'allò més la festa amb el seu electropop, una festa a la qual posaren cloenda la tralla electrònica del dj Solomun i l'original aposta dels Djs from Mars, punxant temes de Blink-182, Sum 41 o AC/DC que ens feren botar d'allò més abans de donar per acabada la jornada.

Dissabte vam començar la cata musical amb una de les sorpreses més grates del festival, Morgan. I es que la seva veu, personalment, em va captivar. Seguidament, Kase.O va congregar una gentada a l'escenari principal per escoltar un dels referents del rap estatal. També va regalar al públic temes de Violadores del verso, i es va guanyar les ovacions de la gent amb la seva defensa del feminisme i de la llibertat d'expressió, fent referència al cas Valtònyc. En acabar, va tocar l'hora d'en Macaco i els seus. I s'ha de dir que son un encert per a un festival, van fer un concert festiu i alegre, amb els seus exits Moving o Con la mano levantá, però també amb les sorprenents versions de Monkey Man de Toots and the Maytals i Killing in the name de Rage Against the Machine per acabar. Poc després, es produí el retorn dels Sexy Sadie, que commemoraven el vintè aniversari del disc Its Beautiful, its love, que tocaren sencer, amb l'ajuda de n'Adela Peraita en alguns temes com Satellites. Ja era mitjanit, i les primeres gotes començaren a caure just abans d'una de les actuaciones més esperades del cap de setmana, The Prodigy. Però res podia aturar als anglesos, que sortiren a per totes, amb un joc de llums espectacular, i repartint tralla a cada cançó, desde que sonaren primeres notes de Omen. Defensaren moltes cançons del seu darrer disc, però també caigueren els clàssics com Vodoo People, Breathe o Smack my Bitch Up, que feren tornar literalment loco al públic. Acabat el concert, la pluja augmentà d'intensitat i només uns pocs afortunats es van poder refugiar a la carpa on havia d'actuar en mitja hora Vitalic. La pluja no afluixava, així que servidor va desistir i va donar per acabat el festival sense veure el dj francès, però ben content per tots els descobriments musicals fets durant el cap de setmana.

En definitiva, senyors del Mallorca Live Festival: enhorabona i seguiu així! Mos veim a l'edició 2019!

L.A., Castell de Bellver, 8 de maig

Una actuació en majúscules és la que es varen marcar en Lluís Albert i els seus, ahir al pati del Castell de Bellver. Un lloc únic on van acabar la seva gira Ocean Tour, que en el seu darrer tram ha estat en format semi-acústic. No havia anat mai a un concert al nostre preciós castell circular, i la veritat no m'esperava un so tan espectacular i tan net, ni un joc de llums tan màgic com el que ens van oferir els mallorquins.

L.A. fa temps que juguen una altra lliga, girant per Amèrica i tocant en nombrosos festivals, però queda clar que els hi agrada tocar a caseva i l'escenari d'ahir me sembla de veres insuperable. En format trio, van defensar el seu darrer disc, començant amb Living by the Ocean, cercant en totes les cançons una sonoritat diferent al disc, que va fer el concert encara més original. Batería, guitarres i piano van bastar per presentar les cançons en un format més desvestit i lent que mos van captivar.

Amb en Lluís Albert tot sol amb la guitarra, també va caure la versió de Ryan Adams Let it Ride, tot recordant els seus inicis tocant versions en el tristament desaparegut bar Bluesville. També va demostrar la seva condició de ex-bateria, cantant des de les baquetes Love Comes Around i després d'una increïble Older, van arribar els bisos tancant el concert amb Outsider.

En fi, concert brutal tant per la música com el lloc. Si no heu presenciat mai un concert al Castell de Bellver, no dubteu ni un segon en anar-hi. I si encara no heu escoltat el pop lluminós de L.A., ja esteis tardant en provar un dels millors grups de la nostra illa!

L.A. - Dualize (2013)

Clar que sí, a per totes! Només es viu una vegada. I només mos en penedim d'allò que no hem fet, no d'allò que mos ha sortit malament. Això és lo que deu tenir clar en Lluís Albert Segura, que vol portar el seu projecte musical als Estats Units per editar-lo i començar a girar per tot el país. A menjar-se el món, bàsicament.

I ho farà amb un disc que a mi me sona a "He fet el que me dóna la gana". Una vegada tallada la relació amb la multinacional Universal i tornant a l'auto-edició, notam molta llibertat creativa, cançons elaborades i sorprenents com Rebel o Pictures on the Wall, però sobretot, tractant-se de L.A. molta melodia. Com aquestes Oh, Why? o Under Radar que no te podràs treure del cap per molt que ho intentis. No tendrà l'explosivitat o els hits de Heavenly Hell, però  si la honestedat de que ha fet el que ha volgut amb L.A, al cap i a la fi, el que era el seu projecte personal i paral·lel d'altres bandes que poc a poc se li ha anat de les mans. Molta sort en l'aventura americana!

Collita 2012

Arriba tard, però arriba la collita 2012 de Dies de Carretera. Aquest és el recull de discos que més han sonat enguany en aquest bloc, encapçalats pel gran Vostè és Aquí d'Antònia Font. Un disc que ningú esperava només un any després de Lamparetes, i on Antònia Font se reinventen una vegada més, redefinint el concepte cançó i el concepte disc. Bravo!

Molta salut i bons desitjos per a tothom per aquest 2013!

1. Antònia Font - Vosté és Aquí

2. The Gaslight Anthem - Handwritten

3. Muse - The 2nd Law

4. Els Amics de les Arts - Espècies per Catalogar

5. Son & The Holly Gohsts - Shadows & Monsters

6. L.A. - SLNT FLM

7. Soundgarden - King Animal

8. Bob Dylan - Tempest

9. Bruce Springsteen - Wrecking Ball

10. Lendakaris Muertos - Crucificados por el Antisistema

L.A. - SLNT FLM (2012)

Clar que sí, amb dos collons! Què fer desprès de l'èxit absolut de Heavenly Hell? Ni més ni menys que un EP! Un format en desús (crec que l'EP més recent que he escoltat mai és el Jar of Flies d'Alice in Chains de 1994) però alhora d'allò més alternatiu. I això és lo que mos ofereix de nou en Lluís Albert Segura, segurament el músic mallorquí més internacional de l'actualitat (EP gravat a Los Angeles, confirmació per actuar al Reading Festival, rei dels festivals). En principi, només el primer EP dels que apereixeran enguany de la mà dels mallorquins.

Aquest SLNT FLM romp totalment amb el pop ple d'artificis que era l'anterior disc, per fer un disc més senzill, més autèntic, més 'vintage'. Com una si fos una pel·lícula muda. I amb un so 100% americà, qualsevol diria que esteim parlant d'un mallorquí. Over and Over, el single d'avançament, ja mos va deixar totalment descol·locats amb el nou so d'L.A. Older, la meva preferida, és la més animada, una bona melodia que convida tot el cos a mourer-se mentre en Lluís Albert canta sobre la crisi existència de fer-se gran acompanyat d'una secció de vent. Hangin' on a Wire o Do You Wanna Dance With Me Again? mos mostren un la part més madura i senzilla del grup: guitarra acústica i bona melodia. Qui necessita més? Per acabar Leading Role i The Letter mantenen ben alt el nivell d'aquestes 6 cançons en blanc i negre.

És magnífic comprovar que es produeix la confirmació d'aquest grup amb munter de talent. Les ganes per poder tastar els pròxims EP's són totals! En l'era digital, tornen el vinil i l'EP, qui ho anava a dir eh!

L.A., Sala Sidecar, 27 de febrer

Per cortesia de Radio 3, i el seu programa 180 grados (que vos recoman) ahir vaig poder assistir gratuïtament al concert de L.A. a la sala Sidecar. Un cartell anunciava el Sold Out del concert, cosa que també havien aconseguit a Madrid. Curiosa la Sala Sidecar, no hi havia estat mai. Petita, llarga i prima, plena de gent... em vaig poder imaginar perfectament com devien ser els concerts dels Beatles a The Cavern.

El concert va començar amb les primeres notes de Close To You, seguint Perfect Combination i Heavenly Hell. En Lluís Albert, acompanyat pels seus escuders mallorquins van tocar la totalitat del seu darrer disc, Heavenly Hell, com si es tractés del seu primer disc. Personalment, millor, perquè no conec gaire els seus altres treballs. La única cançó que coneixia dels seus discs anteriors és What I’m fighting For, cançó que feia anys que volia escoltar des de que va caure a les meves mans en un cd promocional de la fira del disc a Mallorca. Gran cançó si senyor, que va anar creixent poc a poc. També van avançar qualque cançó nova i van fer una versió de Girls Just Want to Have Fun. La més coreada, sens dubte, va ser Hands. Per al final van deixar les cançons més tranquil·les del disc com The Sweetest Goodbye, Microphones and Medicines o la darrera Stop de Clocks, on en Lluís Albert va acabar la cançó tocant la bateria. I es que en Lluís Albert ha picat molta pedra abans d’arribar fins aquí, fent de bateria de nombroses bandes mallorquines. Hora i quart de concert, dos bisos, i bones sensacions. I es que en directe sonen molt més rockers que en disc.

L.A. de gira

Tornam a la càrrega amb el bloc després d'unes merescudes vacances. Nou curs, nou quadrimestre, i, per sort, noves cites de concerts. I es que la rutina s’ha d’embellir amb petites alegries. Ja ho diu un amic meu: “sempre s’ha de tenir una entrada de qualque concert dins la cartera”.

Una de les cites que vull destacar és L.A., ja que des de aquest bloc s’intenta recolzar els artistes de les Balears. Després de veure cancel·lada la seva gira el passat gener, els mallorquins la reprenen fent concerts per tot l'estat. Aquestes són les dates:

18/02 Sevilla
19/02 Córdoba
20/02 Màlaga
25/02 Madrid
26/02 Valencia
27/02 Barcelona
11/03 A Coruña
12/03 Gijón
13/03 Vigo
18/03 Toledo
19/03 Pamplona
20/03 Bilbao

Ja vos vaig parlar de L.A., grup indie pop que acaba de gravar un gran disc, Heavenly Hell. La cosa és que L.A. és en Louis Albert, cantant i ànima del grup. Ell tot sol va compondre i gravar el disc, per la qual cosa serà interessant veure com funcionen com a banda. El concert a Barcelona és a la sala Sidecar i intentaré no perdre-me’l. Precisament, L.A. acaben de gravar el videoclip de la primera cançó de Heavenly Hell, Crystal Clear. Així comença el disc de L.A.:

Collita 2009

Arriba final d'any i és el moment de recollir els fruits musicals que ens ha donat aquest 2009. I crec que ha estat una bona collita la d'aquest any, un gran final de dècada. Personalment, aquests són els 10 discs que més he disfrutat enguany. No vull dir que siguin els millors de l'any, ni molt menys. Aquestes llistes són molt personals. Cada un té el seu top 10 particular així com cada seguidor de futbol té la seva alineació preferida.

Evidentment, l'ordre amb el qual els he escrit pot variar, depèn del dia, de la setmana, de les escoltes... però el número 1 el tenc molt clar. Des de que el vaig escoltar per primer pic que vaig sabre que era un discasso, i només el triomfant retorn d'Alice In Chains m'ha fet dubtar sobre quin es el meu número 1 de l'any. Aquests darrers, sens dubte, han estat el gran descobriment de l'any. D'alguns d'aquests discs encara no n'he parlat per aquí, però des d'ara mateix vos aconsell que proveu un poc d'Avida Dollars, de lo millor del rock nacional, i tambè tasteu el Grey Britain, d'una banda que donara molt que parlar en el punk. Aquests són, idò, els meus fruits preferits de la collita 2009:

1. Sunrise in the Land Of Milk and Honey (Cracker)
2. Black gives way to Blue (Alice in Chains)

3. Backspacer (Pearl Jam)
4. Avida Dollars (The Unfinished Sympathy)
5. Wilco (Wilco)
6. Grey Britain (Gallows)
7. Heavenly Hell (L.A)
8. Payola (Berri Txarrak)
9. The End of Maiden Trip (The Sunday Drivers)
10. Cosmic Egg (Wolfmother)

Però, si fent un esforç, m'hagués de quedar només amb una cançó, amb un sol d'aquests deliciosos fruits, sens dubte em qued amb Homedrunk, de The Unfinished Sympathy.

-

L.A. - Heavenly Hell (2009)

Delikatessen. Així és l’infern celestial que ha preparat L.A. Una delícia.

La història d’aquest grup és la història d’en Luis Alberto Segura (L.A.) que és sens dubte el Dave Grohl mallorquí. Curtit durant anys a les bateries de grups mallorquins com Glycerine, The Nash o Valendas, anava fent les seves gravacions casolanes que poc a poc es van anar convertint en el seu projecte paral·lel: L.A. Després de gravar 3 discos, un d’ells doble, i patejar-se tots els bars de Ciutat com el Blues Ville o el Harlem va decidir centrar-se en L.A. i gravar, ell tot sol i poc a poc, el seu nou disc. Va formar una banda totalment mallorquina i li va arribar la oportunitat de la seva vida: fitxar per Universal.

El resultat és excepcional. Si alguna cosa té l’indie-pop és que les cançons entren a la primera. I les d’aquest disc ja no en sortiran, del meu cap. Unes cançons intimistes que recorden a The Shins, Sexy Sadie ( inevitable), Rem o a Death Cab For Cutie. També als Foo Fighters més acústics. El disc comença amb Crystal Clear, una cançó que parla sobre els dubtes que sempre ens envolten. Un avís del que ens ve damunt. Melodies, guitarres acústiques i un toc d’electronica. Perfect Combination, Close To You, Elizabeth, Evening Love. Parlen d’amor, de relacions, de sentiments. Totes semblants però distintes alhora. Senzilles però molt ben adornades. I molt bones. Sens dubte la revelació de l’any.

Hands_acústic



Elizabeth_acústic

L.A.: Indie-pop d'alta definició

Ahir era dimarts 13. Un mal dia pels supersticiosos, un dia com qualsevol altre per a la resta de mortals. Segur que els primers no li auguren bon futur a L.A.

I es que ahir va sortir a la venda el quart disc d’aquesta banda, el diamant en brut que guardava Mallorca. Indie pop en vena. Si han fitxat per Universal, i han treballat amb en Nick Didia de productor (mà dreta d’en Brendan O’Brian) serà per qualque cosa. El disc (que ja està penjat a l’Spotify) es titula Heavenly Hell, i promet molt. Aquest és el seu primer single: Hands.


Hands

L.A. MySpace Music Videos

L.A, No Children, Madelfunk!, Kindergarden, 29 d'agost, Sala Assaig

Amb molt de “mono” de concerts després de no haver vist cap actuació en directe en tot l’estiu, i amb la satisfacció de contribuir a un acte benèfic (tot el preu de l’entrada anava per a l’associació d’Aspanob, Associació de Pares de Nins amb Càncer de Balears) em vaig dirigir divendres passat a la Sala Assaig per veure quatre de les millors bandes de l’escena mallorquina.

La que més em motivava, sens dubte, era L.A. de la qual he sentit grans referències al seu pop-rock ( la revista youthing parlava de influències americanes com Pearl Jam, la qual cosa em va excitar més) i amb la melodia de What I’m Fighting For? al cap. Quina seria la meva decepció quan en arribar ens digueren que acabaven de tocar… una inoportuna prorroga al Barça – Xaktar de la Supercopa sumat al fet de no trobar de cap manera la sala (quin laberint que es el polígon de Son Castelló!) feren que ens atrassesim més del compte. Però be, aquesta tardor treuran el seu disc debut amb Universal i les seves cançons ja sonen a Radio 3. Els seguirem d’aprop.

Després de la decepció inicial, i de un poc de batucada, iniciaven la seva actuació Madelfunk!. Amb lo poc que es prodiguen en directe, s’ha de aprofitar la ocasió de veure’ls. La seva mescla de metal i funk entra molt be, amb unes cançons a mig camí entre els Red Hot Chilli Peppers i Rage Against the Machine.

Després entraren en acció No Children. Amb moltes cançons noves (el seu nou disc fa anys que esta a punt de sortir, sembla el Chinese Democracy a la mallorquina), d’on es pot extreure que el segon guitarrista, en Dimas, guanya molta importància com a cantant, i que son totes en castellà. A més acaben de participar en el recopilatori Vans-The Album. Tampoc van faltar els seus grans clàssics (Hell’s Paradise, Mend the Pieces o Ready to Bomb Out) per demostrar la gran banda que son. Van començar amb el seu nou single, Intenta una vez más i van acabar amb un brutal To the world.

Finalment, tocaren Kindergarden uns veterans que per a mi eren uns autèntics desconeguts. Després d’amagar amb una cançó inicial en català, varen descarregar el seu punk-hardcore castellà que em va recordar molt a Boikot. Pel que es veu tampoc se’ls veu molt en directe i retornaven amb aquest concert després d’un llarg silenci.

Només vull afegir que accions solidaries com aquesta s’haurien de repetir més, la festa va estar molt bé, amb sorteig de material inclòs i segur que els membres d’Aspanob estaran molt contents. Al final del concert lis entregaren un xec amb prop de 6000 €. Música i acció social haurien d’estrènyer lligams. L’enhorabona als organitzadors.

L.A. http://www.myspace.com/laoficial

MADELFUNK! http://www.myspace.com/madelfunk

NO CHILDREN http://www.myspace.com/nochildren

KINDERGARDEN http://www.myspace.com/kindersilles

ASPANOB http://www.aspanob.com/