Desprès de dos anys ajornant el festival, amb unes entrades comprades en el seu dia per veure Marilyn Mason i Crystal Fighters, semblava que no arribaria mai el dia, però a la fi va arribar. El Mallorca Live Festival 2022 ja era aquí en la seva edició més ambiciosa, ampliant el festival a 3 dies, ampliant la superfície del recinte i el número d'escenaris, i ampliant també el nombre d'entrades venudes. Potser es van passar d'ambició els organitzadors perquè és evident que divendres van haver-hi massa problemes, amb el transport col·lapsat, els busos llançadora desaperaguts, una coa infinita per recollir la polsera i coes i més coes dins el recinte per poder consumir. Esperem que hagin après la lliçó i no es tornin a repetir aquests problemes, perquè la veritat, si només hem de jutjar la part musical, no es descabellat pensar que ha estat la millor edició de la història del festival.
Divendres, després de sobreviure al caos organitzatiu, començarem amb na Rigoberta Bandini, que va fer ballar al públic amb el seus exitosos singles com In Spain we Call it Soledad, Perra, A Ver Que Pasa, dues versions de Ay Mamá, una primera diferent i una segona fidel a la eurovisiva amb topless reivindicatiu inclòs, per acabar amb Too Many Drugs. Desprès, girarem cap a l'escenari 3 per gaudir del garage-rock de The Parrots, mentre a l'escenari 1 es preparava el plat fort de la nit: C. Tangana. I el Madrileño no va defraudar. Amb una posada en escena espectacular, recreant la sobretaula del seu famós vídeo del Tiny Desk, amb l'escenari ple de músics i tot amb càmeres gravant l'espectacle, de manera que no sabies si veies un concert fet pel·lícula o una pel·lícula feta concert. La veritat és que mai havia vist una cosa així. I musicalment, va combinar les seves cançons del seu passat més trapero, amb les d'aire flamenc del seu darrer disc, com Los Tontos, Ingovernable o Tu Me Dejaste de Querer, homenatjant també clàssics espanyols com el No Estamos Lokos de Ketama. Una autèntica festa de concert. Seguidament, canviarem d'escenari, per veure el final de l'actuació de Kase O., que recuperava el format amb banda de jazz del seu disc Jazz Magnetism, i poguérem gaudir entre d'altres de Mitad y Mitad, Ringui Dingui o Renacimiento. Finalment, amb la mescla de folklore i electrònica dels gallecs Baiuca vam donar per acabada la primera jornada del festival.
Dissabte vam arrancar amb un dels grans descobriments del festival, Temples amb el seu rock psicodèlic i temes tan brillants com Certainty o Shelter Song. Seguidament, canviarem de zona per veure a Rufus T. Firefly o com m'havien comentat, els Tame Imapala espanyols. Bon concert i una autèntica crack a la bateria. En acabar, amb molta curiositat, vàrem anar a veure na Christina Aguilera, que va realitzar un concert irregular, començant amb retard i sense dissimular gens ni mica el play-back, cantant entre d'altres Genie in a Bottle o Lady Mermelade. De Supergrass, un dels grups supervivents del britpop dels anys 90, només vam poder veure el final de l'actuació i gaudir de temes com Alright o Pumping On Your Stereo. Passada la mitja nit, era el torn de Franz Ferdinand, que amb una posada en escena senzilla, deixaren que fossin les cançons les que parlessin, i mos van regalar un autèntic repàs als seus greatest hits, com The Dark of Matinee, Do You Want To, Take Me Out o la darrera This Fire, que van fer ballar a tothom. Per acabar, el grup d'electrònica Cut Copy va despedir la jornada amb temes tan ballables com Lights & Music.
