Bilbao BBK Live, 9 de juliol, Kobetamendi

___“Tot va començar quan els punkies varen tornar de Bilbao.”

Així comença la biografia de Sopa de Cabra, Si et quedes amb mi. Els punkies de Girona s’ho havien muntant d’allò més bé a Bilbao i en tornar a Girona van mantenir l’esperit muntant una casa okupa. D’aquell ambient naixeria la banda que m’endinsaria al rock i que dóna nom a aquest bloc amb una cançó seva.

Idò si, ja he tornat de Bilbao. Tres dies de festa, tabernes, pintxos, i bona música també. Bilbo rockeja. Com si de se celebres una final de copa, divendres era impossible no creuar-se amb alguna camiseta de Pearl Jam, Alice in Chains o ressacosos amb la de Rammstein.

_

Sincerament, el BBK està de puta mare. Me’n penedesc de no haver-hi anat els tres dies. Bastant aprop de la ciutat, era pujar a Kobetamendi (muntanya Kobeta) i tenir unes vistes privilegiades de Bilbao. Es dels festivals amb cartell més variats i, segurament, amb un públic més jove. Divendres més de 30.000 persones no se volgueren perdre a Pearl Jam i Alice in Chains tocant junts vet a sabre quants d’anys després. I jo estava entre ells.

Quan vaig arribar tocava Gomez. No vos podria dir gran cosa perquè hem vaig passar la seva actuació fent una volta de reconeixement. Però tampoc tenien molts de secrets, brit pop de la segona fornada, deixebles de Oasis i Blur. A continuació, Biffy Clyro. Ja he perdut les comptes de les vegades que han vengut a Espanya, ja que han telonejat a tot Déu, però després d’haver-me’ls perdut amb Muse, tenia ganes de veurer-los. Rock alternatiu que inevitablement recorda a Foo Fighters. Només he escoltat el Puzzle, d’on tocaren Life is Hard Because Everything Dies o Who’s Got A Match. Donau-lis una oportunitat a aquests escocesos. Jo ho faré.

A mitjan horabaixa era el torn per Coheed and Cambria. Reconec que jo amb el rock progressiu no hi ha manera. Això de cançons de 20 minuts o dur 7 minuts de cançó i el que cantant no hagi entrat me posa bastant nerviós. Tot i això Coheed And Cambria hem van sorprendre gratament, ni tant metalers ni tant progressius com me pensava. Més enllà de les històries conceptuals, bones cançons rock. Poc després va arribar la festa i el descontrol amb Gogol Bordello, que van fer ballar al públic de manera que es va aixecar un autèntic nigul de pols. Realment en directe guanyen molt respecte als disc ( probablement per això fa poc varen editar un disc en directe) pero crec que al final del concert es feien ja massa repetitius. Això si, n’Eugene Hutz és tot un personatge i el grup es totalment multiracial.

I be, he de reconèixer que no vaig veure en Paul Weller. En plà fan locaza hem vaig quedar a guardar lloc per lo que havia vengut a Bilbao: el so de Seattle. Alice in Chains van sortir molt concentrats. Realment tenen coses que demostrar: un nou cantant que presentar al públic i que si bé a nivell compositiu segueixen a un nivell brillant, ho saben transmetre en directe. I el concert em va encantar. En William DuVall realment fa que no es pensi en en Layne Staley (perquè anyorar-lo, sempre l’anyoramem) i connecta amb el públic. Van començar amb Rain Whe I Die, amb en Jerry Cantrell donant-li al pedal de distorsió. That’s grunge! A continuació, Them Bones i Damm That River seguides. Espectacular. Les cançons del nou disc es mesclen perfectament amb les antigues com Check My Brain o Your Desicion. Però es veu perfectament que a les cançons del nou disc el cantant és en Jerry Cantrell. Éll és Alice in Chains. Ell és l’estrella. També sonaren del Facelift We Die Young o Man in The Box. Un dels moments més màgics de la nit fou la dedicatòria a en Layne Staley amb Nutshell. Llàgrimes als ulls. Realment s’ho passen be a l’escenari i això es nota. Fins i tot, en Jerry, que no és precisament sinònim d’alegria, va deixar caure algun somriure. La música està d’enhorabona amb la recuperació d’aquesta banda. Finalment, van acabar amb Would? i Rooster, on va pujar en Mike McCready a tocar. S’esperava alguna colaboració, i no hagués estat malament alguna de Mad Season, però tampoc hi havia temps per més.

.

I finalment va arribar el moment: Pearl Jam. Una autèntica experiència religiosa. De setlists imprevisibles, tothom feia la seva aposta de amb quina començarien. I sorpresa: Do the Evolution. Una maquinària que funciona a la perfecció, i a més s’ho passen be i disfruten. I es varen menjar l'escenari. Varen començar amb bastanta canya: Courdory, Hail Hail, Dissident o Why Go Home. En Mike McCready va començar a deixar-se anar amb la guitarra mentre n’Eddie Vedder anava donant voltes amb la seva inseparable botella de vi. Les cançons passaven massa ràpid. Given To fly, The Fixer, Even Flow, Unthoght Known, Porch... i les històries de n’Eddie Vedder entre mig. En directe, son com autèntiques llegendes. Van retre el seu homenatge particular a en Joe Strummer amb una inesperada versió de Arms Aloft. El concert es va basar en els dos primers discs i el Backspacer. S’enyoraren cançons, però raó de més per repetir.

Evidentment, i tot i que era un festival van fer la seva ració doble de bisos. Al primer Got Some (If you want rock, we got some!), una màgica Black amb tot el públic tararejant quan ja s’havia acabat o una diferent Rearviewmirror. I pel segon Just Breahte. Just abans d’acabar sorpresa general: un afortunat pujava a l’escenari a cantar Daughter. Quina sort! Va cantar bastant bé, però al final se va créixer massa i li van tenir que treure el micro de les mans. I per acabar, l’HIMNE: Alive, amb en McCready fent solos entre el públic. Hora i mitja que es va fer mooolt curta. Just havia acabant i ja se’ls enyorava. Esperem que aquest sigui el primer de molts concerts amb Pearl Jam!

-

I per acabar, fi de festa amb els Dropkick Murphys. Musica ideal per veure cervesa en mà i bastant més canyers que els seus compatriotes Flogging Molly. Fins la pròxima Kobetamendi!

Alice in Chains a Bilbao?

S'han alineat els planetes! Pareix que tendrem grunge day a Bilbao. A falta de confirmació a la pàgina web del festival, a la d'Alice in Chains han deixat caure que dia 9 de juliol estaràn a Bilbao. És a dir, el mateix dia que Pearl Jam. Jo que dubtava d'anar a Bilbao... ja no hi ha dubtes. Només faltaria que s'hi sumessin Soundgarden, però això ja seria massa demanar.

De fet, els de Seattle es marcaran un doblet ja que també estarán al Sonisphere (que canvia d'ubicació i s'envà a Getafe), doblet que també faran altres grups com Rammstein, Slayer, Bullet for my Valentine o Coheed and Caimbra. És una pena que dos festivalassos com aquests coincideixin en dates, però haguent Pearl Jam per enmig, la meva elecció és clara. A més, ambdos festivals encara han de confirmar bandes...

Atrapat per Alice in Chains

El retorn d'Alice in Chains ha estat aigua beneïda per a jo, perquè gràcies a això els he descobert. Si ja hem va sorprendre el bon nivell del seu nou disc Black Gives Way to Blue, encara m'he sorprès més en indagar per el seu passat. I ara estic atrapat per aquest grup, no puc deixar d'escoltar-lo. No es que estigui passant una mala època ( ja sabem que les seves cançons son fosques i negatives, que parlen de la mort, depressions i drogues), o pentura si que l'estic passant, ja que estic en època d'examens jeje.

El Dirt (diuen que la seva obra mestra) no deixa de sonar a casa meva, mentre que no hi ha res com estudiar escoltant el Jar of Flies, una delícia acústica. Precisament aquest darrer, es la seva maduresa creativa, i es tracta del primer EP de la història que arrivaba a lo més alt del Billboard. Tot i això, en Jerry Cantrell (guitarrista i cervell del grup) sempre ha comentar que aquest EP el van gravar com un divertiment, i de fet, el varen compondre i gravar en una setmana.

Després demostrarien que son uns genis del format acústic a l'Unplugged de l'MTV. Precisament m'he pillat l'Unplugged de la Biblioteca, i no ha fet més que augmentar la meva fascinació per aquest grup. Ja se sap que als 90 es va posar molt de moda fer unpluggeds, concerts acústics a quatre veles que va arribar a convertir-se en un producte més de l'MTV. De fet si eres músic, havies de fer un unplugged. Però estic segur que pocs unpluggeds son tan bons com el d'Alice in Chains. Diuen que quan es sap si una cançó realment és bona, és quan la desvesteixes i la toques en acústic. I les cançons d'Alice en aquest concert són màgiques.

Va ser el 10 d'abril de 1996, 2 anys després de la mort d'en Kut Cobain. Va ser una actuació molt especial, ja que feia 3 anys que la banda no trepitjava un escenari, degut als problemes de salud del cantant, en Layne Staley, que estava enganxat a les drogues. Precisament en aquest concert se'l pot veure molt feble, pàlid, casi sense ni poder obrir els ulls. Sería l'epileg de la banda, una de les seves darreres actuacions amb en Layne abans de la seva mort, el 2002.

Aquest es un dels seus millors temes, No Excuses

Collita 2009

Arriba final d'any i és el moment de recollir els fruits musicals que ens ha donat aquest 2009. I crec que ha estat una bona collita la d'aquest any, un gran final de dècada. Personalment, aquests són els 10 discs que més he disfrutat enguany. No vull dir que siguin els millors de l'any, ni molt menys. Aquestes llistes són molt personals. Cada un té el seu top 10 particular així com cada seguidor de futbol té la seva alineació preferida.

Evidentment, l'ordre amb el qual els he escrit pot variar, depèn del dia, de la setmana, de les escoltes... però el número 1 el tenc molt clar. Des de que el vaig escoltar per primer pic que vaig sabre que era un discasso, i només el triomfant retorn d'Alice In Chains m'ha fet dubtar sobre quin es el meu número 1 de l'any. Aquests darrers, sens dubte, han estat el gran descobriment de l'any. D'alguns d'aquests discs encara no n'he parlat per aquí, però des d'ara mateix vos aconsell que proveu un poc d'Avida Dollars, de lo millor del rock nacional, i tambè tasteu el Grey Britain, d'una banda que donara molt que parlar en el punk. Aquests són, idò, els meus fruits preferits de la collita 2009:

1. Sunrise in the Land Of Milk and Honey (Cracker)
2. Black gives way to Blue (Alice in Chains)

3. Backspacer (Pearl Jam)
4. Avida Dollars (The Unfinished Sympathy)
5. Wilco (Wilco)
6. Grey Britain (Gallows)
7. Heavenly Hell (L.A)
8. Payola (Berri Txarrak)
9. The End of Maiden Trip (The Sunday Drivers)
10. Cosmic Egg (Wolfmother)

Però, si fent un esforç, m'hagués de quedar només amb una cançó, amb un sol d'aquests deliciosos fruits, sens dubte em qued amb Homedrunk, de The Unfinished Sympathy.

-

Alice In Chains - Black Gives Way To Blue (2009)

Brutal. Impressionant. Demolidor. Així és el retorn d’Alice In Chains. Havia llegit molt bones critiques del seu darrer treball però encara no m’havia disposat a escoltar-lo sencer. I no n’hi ha dubte: un dels discs de l’any.

Poca gent esperava un retorn tan gran com aquest després de 14 anys de silenci i la mort del cantant, en Layne Staley. Però ha quedat clara una cosa, pentura va morir la veu, però el cervell del grup era el guitarrista, en Jerry Cantrell. De fet el canvi de cantant quasi ni es nota. En Jerry l’està secundant en tot moment, cosa que fa que no hi hagi hagut un canvi abrupte en les veus i que això soni a Alice In Chains pels quatre costats. Riffs poderosos i pesats, bones melodies i també cançons més acústiques que recorden al Jar Of Flies. L’inici és atronador, All secrets Known, que comença amb “Hope, A new beginning…” com a signe de la nova etapa del grup, o el nou hit Check My Brain, amb una gran tornada. De les poques cançons on es pot escoltar el nou cantant és Last of My Kind, i realment s’ha d’admetre que l’elecció d’en William DuVall no ha estat gens dolenta. A Looking In View, primer single, ja ens avançava tot lo bo que trobariem en aquest disc, però només era la punta de l’iceberg. Les cançons acústiques tampoc desentonen, com Your Decision, When The Sun Rose Again o Private Hell. I a la darrera cançó, que dona nom al disc, n’Elton John toca el piano. Lo dit, un gran disc que no taca ni lo menys mínim el llegat d’aquesta banda. Esteim contents de tornar-los a tenir en actiu, i en forma.

Una volta pel carrer Tallers

Avui dissabte, els dos humils creadors d'aquest bloc hem anat a voltar pel carrer Tallers. En teníem ganes. Feia temps que no hi anàvem. I a partir d'ara hi anirem més sovint. Perquè això de mirar cd's enganxa.

Avui he tornat amb dos discs davall el braç.

Alice In Chains - Dirt. Sort de la tornada d'aquest grup. M'havia resistit molt a iniciar-me dins el grup més metaler i fosc del so de Seattle. Però una vegada he tastat el seu Dirt o Jar of Flies m'he rendit a la seva excel·lència. Cançons com Would? t'arriben fins als ossos.

The Unfinished Sympathy - Avida Dollars: Sens dubte un dels discs que més he escoltat enguany. Pura melodia, acompanyat de bones guitarres i la veu dolça de n'Èric Fuentes. I conté per a mi la cançó de l'any: Homedrunk, amb una tornada genial. Ja tenc ganes de veure aquest grup de Barcelona

El retorn d'Alice in Chains

Nou disc d’Alice in Chains, nou disc de Pearl Jam,… qualsevol diria que som a principis dels noranta, quan Seattle era la capital mundial de la música, i no al 2009. I es que el retorn d’Alice in Chains segur que no deixarà indiferent a ningú. He de reconeixer que és la banda que menys he escoltat de la moguda grunge, però se m’alegra la cara de pensar que torna un grup de Seattle.

Tornen 7 anys despres de la mort d’en Layne Staley, el seu cantant, i el canvi de cantant sempre és una prova de foc per als grups que hi passen. I encara més si el teu cantant era una de les millors veus dels 90. Alguns grups ho passen amb nota (cas d’AC/DC) i d’altres no (Queen). El nou cantant és en William DuVall i si bé ja porta algunes gires amb ells, aquest es el primer cd en que participa. Es titula Black Gies Way To Blue. Pel que diuen no embruta el renom de la banda, que es l’unic que es pot exigir, perque no crec que ningú esperi una obra mestre quan porten 14 anys de silenci musical.

Com a curiositat: el disc inclou una cançó dedicada a nen Layne, on participa n’Elton John com a pianista.

Així sonen els Alice in Chains del segle 21:

Singles BSO

Per Banyasegol:

A principis dels 90 i abans que esclatés tota la moguda grunge arreu del planeta encapçalada pel Nevermind de Nirvana, Cameron Crowe acabava de rodar Singles, una pel·lícula on la trama girava al voltant d’uns joves de Seattle i les seves relacions, els problemes i les inquietuds més habituals que els acompanyen.

De la pel·lícula, sobretot, cal destacar la bona elecció de la banda sonora –un dels grans motius per visionar Singles- i és que, tot i que l’argument és fa massa "pastelón" en certs moments i li manca una mica de ritme, el veritable encert del director és la tria de tots els temes de la banda sonora (un èxit de vendes abans i tot de que s’estrenés Singles) i la coherència que aporta als personatges de la seva història.

Dels 4 dels grans grups grunge del moments tan sols deixava de participar Nirvana, que en aquells momets ja havia assolit certa popularitat arreu d’Amèrica – i allò no era res amb el que vindria després- i la discogràfica demanava massa diners per poder incloure les seves cançons. Però tant Alice in Chains, com Soundgarden i Pearl Jam (aquests amb una cançó inèdita que és de lo millor de la seva discografia, State of Love and Trust) es varen involucrar el màxim fins al punt de realitzar petites aparicions en la peli.

Altres grups seattleians presents són els Mudhoney –inventors del terme grunge-, els Screaming Trees –la joia oculta de la corona- i els Mother Love Bone, una banda mítica de la ciutat d’on prové la meitat del grup dels PJam.

I, intentant donar a conèixer quins són els orígens musicals d’aquests grups, Cameron Crowe va incloure el Paul Westerberg –amb dos temassos com Dislexic Heart i Waiting for Somebody- i el Jimi Hendrix, que també va néixer i ara està enterrat a Seattle. I per tancar el disc els Smashing Pumpkins, uns dels també principals exponents del rock alternatiu de principis dels 90.

Tracklist:
1. Would? (Alice In Chains)
2. Breath (Pearl Jam)
3. Seasons (Chris Cornell)
4. Dyslexic Heart (Paul Westerberg)
5. Battle Of Evermore (The Lovemongers)
6. Chloe Dancer / Crown Of Thorns (Mother Love Bone)
7. Birth Ritual (Soundgarden)
8. State Of Love And Trust (Pearl Jam)
9. Overblown (Mudhoney)
10. Waiting For Somebody (Paul Westerberg)
11. May This Be Love (Jimi Hendrix)
12. Nearly Lost You (Screaming Trees)
13. Drown (Smashing Pumpkins)

-

Els Alice in Chains i la cançó dedicada a la mort del cantant de Mother Love Bone, Andrew Wood