diumenge, 29 de novembre del 2009

Alice In Chains - Black Gives Way To Blue (2009)


Brutal. Impressionant. Demolidor. Així és el retorn d’Alice In Chains. Havia llegit molt bones critiques del seu darrer treball però encara no m’havia disposat a escoltar-lo sencer. I no n’hi ha dubte: un dels discs de l’any.

Poca gent esperava un retorn tan gran com aquest després de 14 anys de silenci i la mort del cantant, en Layne Staley. Però ha quedat clara una cosa, pentura va morir la veu, però el cervell del grup era el guitarrista, en Jerry Cantrell. De fet el canvi de cantant quasi ni es nota. En Jerry l’està secundant en tot moment, cosa que fa que no hi hagi hagut un canvi abrupte en les veus i que això soni a Alice In Chains pels quatre costats. Riffs poderosos i pesats, bones melodies i també cançons més acústiques que recorden al Jar Of Flies. L’inici és atronador, All secrets Known, que comença amb “Hope, A new beginning…” com a signe de la nova etapa del grup, o el nou hit Check My Brain, amb una gran tornada. De les poques cançons on es pot escoltar el nou cantant és Last of My Kind, i realment s’ha d’admetre que l’elecció d’en William DuVall no ha estat gens dolenta. A Looking In View, primer single, ja ens avançava tot lo bo que trobariem en aquest disc, però només era la punta de l’iceberg. Les cançons acústiques tampoc desentonen, com Your Decision, When The Sun Rose Again o Private Hell. I a la darrera cançó, que dona nom al disc, n’Elton John toca el piano. Lo dit, un gran disc que no taca ni lo menys mínim el llegat d’aquesta banda. Esteim contents de tornar-los a tenir en actiu, i en forma.



dimecres, 25 de novembre del 2009

Muse, Palau Sant Jordi, 24 de novembre


Ahir vaig tancar amb molta tristesa el cicle de concerts d’aquesta tardor. Molta tristesa però també molta alegria, perquè veuria un dels grans: Muse. I que grans que són! Déu meu! Un espectacle tant visual com musical que poques vegades he vist.

El concert s’havia vist sacsejat per molts de factors externs. Primer un canvi de instal·lació després d’esgotar les entrades pel Pavelló Olímpic de Badalona. Després canvi de data degut als entrenaments de la maleïda Copa Davis. Estic segur que més d’un es va cagar amb el tenis i amb en Rafel Nadal després de comprar de nou bitllets i reserves d’hotel. És clar que Muse sortien tant perjudicats com el públic, i de fet es van disculpar per tot això. Així que a la organització del concert li donc un zero, perquè no contents amb tot el que havia passat, no deixaven a la gent baixar a una pista que estava literalment buida. Dient imbecil·litats com “L’aforament està complet” o “Queden els millors seients” vam tenir que perdre tota l’actuació de Biffy Clyro per negociar, suplicar i amenaçar que ens deixessin anar a un lloc on teníem tot el dret d’anar (ja sabeu que per una cosa o una altra sempre em perd els teloners). Finalment ens van deixar passar, però de veres que aquesta organització s’ho ha de fer mirar.

Si a la organització li pos un zero, a Muse li pos un 10. A l’altura del que esperava, un gran muntatge compost per tres torres governava l’escenari. I quina va ser la sorpresa de tothom quan dins aquelles tres torres es trobaven els mateixos Muse iniciant el concert amb Uprising. Tot molt futurista, amb un Matt Bellamy duguent unes ulleres de lo mes rares amb llumets i les torres convertides en pantalles gegants. Recolzats amb un quart músic que feia de pianista seguiren presentant el seu nou disc (per a jo un poc fluixet) amb Resistance. I tot d’una, un dels primers temassos de la nit New Born. Estic segur que ningú s’esperava una cançó tant bona tan prest. Poc a poc anaren deixant les altures per fer-se més terrenals i baixaren a l’escenari. Del nou disc les tocaren casi totes, inclosa la primera part de Exogenesis Symphony. No tocaren ni I belong to you (pentura la més fluixeta del disc) ni les altres parts de Exogenesis (no crec que el públic ho hagués aguantat). Una de les que tenia més curiositat per escoltar era la electrònica Undisclosed Desires, per veure com la feien en directe. Per aquesta en Matt sortí amb una guitarra amb teclats (devien ser sintetitzadors). El concert va anar creixent exponencialment cap a cançons millors, com una coreada Hysteria.

A continuació en Matt (poc comunicatiu tota la nit) va canviar la guitarra per un piano de coa i va tornar a enlairar-se als altars per tocar United States Of Eurasia (Queen en estat pur!) i una bella Feeling Good. I després de la ja anomenada Undisclosed Desires arrivaren les cançons amb les que més vibrà el públic: Starlight, Plug In Baby, Time is Running Out i Unnatural Selection. Després dels bisos dos temes increïbles: Stockholm Syndrome i la ja autèntic himne Knights Of Cydonia (amb introducció d’harmònica inclosa). Si una conclusió vaig reafirmar, es que totes les seves cançons son boníssimes.

Si em demanessin com serà la música del futur, no en tendria cap dubte: Muse. La música de demà, però avui.

-

Una de les cançons que millor sonaren per jo, i de les que més m'agraden d'aquest trio: Plug In Baby


-

divendres, 20 de novembre del 2009

Weezer - Raditude (2009)

Dos anys després del Red Album, Weezer torna amb Raditude. En aquell àlbum el líder, Rivers Cuomo, deixà per primera vegada publicar cançons als altres components del grup. I no s’acostaven ni molt menys al nivell d'en Rivers, i per tant de Weezer. Això deixà clar que Weezer és ell. I aquest nou treball és Rivers Cuomo total, l’ha fet ell, i ha fet el que li ha donat la gana. I amb lo freak que és en Rivers, et pots esperar qualsevol cosa.

El disc en general m’ha agradat. Molt Weezer, molta melodia aferradissa com ens tene acostumats. Sobre tot a la primera cançó. Un hit molt festiu que no puc deixar de cantar: If You Are Wondering If I Want To ( I Want To). Amb un divertit videoclip marca de la casa. Que ningú esperi cançons profundes, les lletres son molt senzilles. Com deia hi ha cançons que son totalment Weezer, com I’m Your Daddy, The Girl Got Hot o Let it All Hang Out amb grans tornades. Però ara venen les fricades d’en Rivers. Primer Can’t Stop Partying, una cançó més digna de les pistes de ball que no d’un disc de rock on participa el raper Lil Wayne. En Rivers amb plena febre dels 80. Segons ell una mescla de hip-hop i rock. Després està Love is The Answer, una cançó amb un toc hindú que descol·loca molt. Tant de moda està Slamdog Millionaire? Qualsevol diria que a nen Rivers li va encantar. I una de les millors cançons és Put Me Back Together, escrita amb la col·laboració de The All-American Rejects. Un senzill mig temps amb una tornada deliciosa, prova de que Weezer són els reis de la melodia. Idò lo dit, un bon disc per passar una bona estona. I és que si vos agrada la melodia, Weezer és exquisitesa melòdica.
Com a curiositat, la portada del disc va ser extreta d'un concurs de fotos de National Geographic.

dimarts, 17 de novembre del 2009

Rammstein, Palau Olímpic de Badalona, 12 de noviembre

El nostre amic i col·laborador César ens explica la seva experiencia al concert de Rammstein:

Hacía varios meses que esperaba este concierto con ansias, y desde luego no defraudó, todo lo contrario. Los 47 € que costó la entrada no me dolieron en absoluto. Que tocasen hasta 9 canciones del nuevo álbum, Liebe Ist Für Alle Da (“El amor está ahí para todos”), que escuché el mismo día por primera vez varias veces, y aun así fuese uno de los mejores conciertos de mi vida lo dice todo. El setlist fue prácticamente idéntico al de su gira europea, y el sonido era bestial.

Rammstein mezcla el metal con la electrónica, pero sus conciertos cuentan con una puesta en escena espectacular, donde se añaden efectos pirotécnicos, luminosos e incandescentes. Una experiencia brutal envuelta de llamas, luces y explosiones. Digno de ver.

Comenzaron, como no, con una entrada impresionante: el cantante se presentó atravesando el telón metálico usando un soplete, mientras el resto de componentes aparecieron rasgándolo. Empezaron con la primera canción del último disco, Rammlied, un tema con mucha fuerza. Siguieron con dos canciones más de este álbum, y continuaron con tres temazos: Keine Lust (única canción del Reise Reise), Weiβes Fleisch y Feuer Frei! El público - entre el que había bastante alemán - se volvió literalmente loco, y mi cuello aún sufre las consecuencias de esos intensos 10 minutos y pico… Las siguientes canciones fueron nuevamente del último disco, intercaladas con algunas más típicas de su álbum más famoso, Mutter, otras como Benzin, de su disco más flojo Rosenrot (en la que el cantante quemó con un lanzallamas a un espectador que subió al escenario, todo preparado, obviamente, o eso espero…), y su clásico más clásico, Du Hast – mirad el vídeo para ver lo que fue la dinámica del concierto -. Con todo esto llegamos a Pussy, su último single y su canción más polémica por el sexo explicito que practican los integrantes del grupo en su videoclip. El concierto dejó otros momentos que no te dejaban parpadear, como cuando el cantante comenzó a elevarse en una pequeña plataforma hasta alcanzar una altura vertiginosa y empezaron a saltar chispas provocadas por él mismo en todas direcciones. El teclista, por su parte, se pasó casi toda la hora y tres cuartos que duró el evento andando en un cinta de correr. También hay que destacar que mientras tocaban Fruhling in Paris, tema más relajado del último álbum, el sonido se cortó dos veces durante unos largos segundos, pero no fue suficiente para interrumpir el descomunal espectáculo que se estaba presenciando. Tras un pequeño parón, tocaron las dos últimas canciones. La primera fue Seemann (Marinero), también suave tema, este de su primer disco - Herzeleid –, en la que el teclista (un personaje) “navega” por el público montando en su bote hinchable, que llegué a tocar y todo. Por último sonó Engel, de su segundo disco – Sehnsucht -, al igual que Du Hast, con la que acabó el concierto.

Sin duda, todo aquél que le guste la música que practican estos pirómanos alemanes tiene el deber de presenciar uno de sus conciertos a lo largo de su vida. Yo ya puedo tacharlo de mi lista.



dissabte, 14 de novembre del 2009

Rise Against, Razzmatazz, 13 de novembre


Bon gust de boca em deixaren Rise Against divendres. Tenia por de que el concert fos un calc al que havia assistit mesos enrere a Berlín, però per la meva satisfacció varen canviar moltes cançons del setlist, més orientat a presentar el nou disc. Cosa que va fer que recuperés la convicció de que Appeal To Reason és un gran disc, dels millors del 2008. I a més, en Tim McIlrath va tornar a estar esplèndid.

Dels teloners poca cosa puc dir. No vaig veure Poison The Well, i a més em van dir que no havien sonat gaire be. I no em vaig arrepentir gaire perquè el metalcore no em diu res. A Thursday si que els vaig veure, una curta actuació durant la qual el cantant no va deixar de mourer’s i de cridar. Haurem de tastar un poc d’aquest post-hardcore.

Però tothom es guardava forces per a Rise Against, ja que acostumen a començar forts. I l’inici va ser una atronador, amb Collapse ( Post-Amerika) tota la Razzmatazz va començar a vibrar i a descarregar-se una tempesta de hardcore. State of the Union, Re-Education o una rapidissima Paper Wings que no deixaven respirar al públic i convertiren la sala en una olla a pressió. Com ja he dit, van cantar moltes cançons del nou disc, casi oblidant el magnífic Revolutions per Minute. Un dels millors moments de la nit va ser a l’inici de Chamber the Cartridge quan tota la sala, amb els punys enlaire va començar a cridar Rise! Rise! Rise! com si d’un exercit es tractes. Una de les cançons que millor sonaren del nou disc fou Savior. De les antigues només tocaren la imprescindible Blood-Red, White, and Blue però també s’haguessin pogut currar una Like the Angel o Heaven Knows, que si tocaren a Berlin. Amb una gran Prayer of The Refugee arribaren els bisos. En plural, perquè n’hi hagué dos. Al primer, moment d’intimitat amb en Tim per cantar amb acústica Swing Life Away i Hero of War. I després, gran sorpresa al sentir un piano tocar Dancing In The Rain, la nota agradable de la nit. Acabaren amb unes apoteòsiques Give It All i Ready To Fall. Gran concert, i gran veu la de’n Tim McIlrath, que amb el seu grup s’ha guanyat disc a disc el dret a ser un dels grans. Qui m’ho anava a dir a principis d’any que enguany veuria Rise Against dues vegades! Esperem que n’hi hagi moltes més!

dijous, 12 de novembre del 2009

Demà Rise Against a Barcelona!


Seguint amb el cicle de concerts de hardcore punk en el que sembla que ens hem ficat demà toca el torn a un dels grans, Rise Against. Acompanyats de Thursday i Poison The Well ( no els conec gaire) tocaran a la sala Razz 1, després de que la sala 3 se’ls hi quedes petita. Amb aquest concert em venen els records de la primera vegada que els vaig veure en directe, just fa uns mesos, a Berlín. Un concert inoblidable, al qual varem anar un bon parell d’amics que ens trobàvem a la ciutat alemanya de turisme. Tot i que demà no tots repetiran va ser un gran concert (eh banyasegol?). La veritat es que ficar-se a una Columbia Halle plena d’alemanys més alts i més forts que hom feia un poc de respecte, però en varem sortir vius. He localitzat aquest vídeo del inici del concert, tocant Drones i Give It All.

Rise! Rise! Rise!

divendres, 6 de novembre del 2009

Anti-Flag + Alexisonfire, Sala Apolo, 5 de novembre

Curt però intens. Així va ser el concert d’ahir d’Anti-Flag, dins l’Eastpak Antidote Tour, al qual hem d’agrair que cada any ens dugui el bo i millor del punk i el hardcore americà. Perquè si no crec que poguéssim veure aquests grups per aquí.

Seguint en la meva línia, em vaig tornar a perdre els teloners, The Ghost of A Thousand i Four Year Strong. I no per culpa meva, ja que vaig ser ben puntual, si no perquè no van poder arribar a Barcelona: la furgoneta els havia deixat tirats a França. Els va substituir una banda local hardcoreta anomenada Read My Lips. Així que tot d’una va sortir un dels plats forts de la nit, Alexisonfire. No coneixia gaire aquest grup canadenc provinent de l’escena screamo. L’eficaç combinació de la veu melòdica dels tatuats guitarristes amb la veu hardcore del barbut cantant em van convèncer bastant. A una de les darreres cançons va pujar a cantar en Chris #2, com a aperitiu del que ens vendria després.

I es que les estrelles de la nit eren Anti-Flag, la gran banda de punk dels nostres temps. Com ja havíem anunciat aquí, van començar amb The Press Corpse. Així, sense deixar casi ni respirar al public entre cançó i cançó van encadenar Sodom, Gomorrah, Washington D.C, Turncoat, I’d Tell You But... i una War Sucks, Let’s Party que van aturar en sec perquè un del públic s’havia fet mal. Així que després de demanar-mos que ens ho passéssim bé sense fer-nos mal, van continuar amb el concert. Poc a poc es va anar vegent que el baixista, en Chris #2 era l’autèntic animador del cotarro, animant a la gent a fer mosh-pits, fent xerrades reivindicatives i fent moure el personal. La realitat es que venien a presentar el nou disc The People Or The Gun, tot i que no en van tocar gaires d’aquest disc. Una de les poques fou The Economy is Suffering... Let it Die. Dels millors moments de la nit foren les corejades 1 Trillion Dollars i This is The End (For You My Friend). Amb una versió de Should Stay or Should I Go de The Clash arribaren els bisos. Van tornar per cantar The Gre(A)t Depression i Die for Your Government. I a les darrreres cançons, Cities Burn i Power To Paceful, va arribar la locura. A la primera van fer pujar mitja dotzena del públic per fer de percussionistes, mentre que a la darrera el bateria Pat Thetic va baixar amb la bateria a tocar amb el públic! Bon gust de boca em van deixar Anti-Flag, músics compromesos com pocs.

dijous, 5 de novembre del 2009

The Eastpak Antidote Tour arriba a Barcelona!


Avui dia 5 de novembre es un dia assanyelat. I no me referesc a la festa de l'Autònoma amics, sino a l'autèntic huracà de punk que arriba avui a Barcelona. Amb uns cap de cartell de luxe: Anti-Flag. Una banda a la qual tenc molta estima, un dels grups punters del punk reivindicatiu, el de bon de veres. No tenen cançó que no tengui missatge, ninguna et deixa indiferent. Per el que he pogut veure a setlist.fm començaran el show amb The Press Corpse, una crítica feroç als mitjans de comunicació.

"We don't want to talk about it!"

dimecres, 4 de novembre del 2009

Pearl Jam & Bad Religion


Si, els meus dos grups preferits estan fent una gira per Estats Units! Lo que pagaria per poder anar-hi! Tot i que em conformaria amb veure’ls a tots dos per separat. Bad Religion ja han vengut un parell de vegades a Barcelona, però sempre m’ha coincidit amb exàmens. Mentre que Pearl Jam només estic pendent de que anunciïn gira europea desprès de l’americana.
Alguns pensaran que son dos grups massa diferents per col·laborar. Però si que ho han fet. A la gira actual, n’Eddie Vedder surt a cantar una cançó que va gravar amb Bad Religion al disc Recipe for Hate, Watch it Die. Tracta sobre l’abús del planeta per part de l’home, i com ens hem de preparar per veure la natura morir.



dilluns, 2 de novembre del 2009

Neil Young - Harvest (1972)

Per Banyasegol:


L’altre dia estava mirant Dead Man, una peli del Johny Depp amb aires de western alternatiu, quan em va sobtar la banda sonora: una guitarra elèctrica que deixava retronar una sèrie de compassos. I aquelles melodies em van semblar molt properes, com una veu que no saps reconèixer inmediatament però saps que és molt familiar… I efectivament, al mirar els crèdits resultava ser del “tiet Neil” amb la seva Old Black, una guitarra que retrona com un dia de tempesta. Amb això, em va agafar per tornar a escoltar el Harvest, un dels seus gran treballs.

Neil Young havia deixat enrera la seva etapa com a integrant dels CSN&Y. començant una carrera en solitari on el volia trobar el repós i no ser un centre d’absoluta atenció. I en el 1972 va treure Harvest, un treball on mesclava el folk rock i el country-rock amb arreglos orquestrals de la Sinfònica de Londres i amb l’ajuda d’un grup d’acompanyament anomenat The Stray Gators.

Harvest ha arribat a ser un dels treballs més importants de Neil Young al contenir peces tan importants en la seva discografia com Heart Of Gold, Alabama o The Needle And the Damage Done.

La primera, Heart of Gold, és la que el va catapultar a les primeres llistes de la radio nord-americana i que tant Neil com Bob Dylan -tot i ser declara que li encanta Young- han acabat odiant.

Alabama és una crítica contra el racisme i l'enclavatge en el passat de gran part de la població dels estats del Sud. Alguns crítics la varen declarar com un simple refregit de la seva Southern Man. Molta enveja és lo que hi ha per aquest món... Igualment, juntament amb aquesta darrera, varen fer que els Lynyrd Skynyrd els sortís la defensa de la terra a flor de pell i composessin una de les millors cançons de la història, Sweet Home Alabama.
En quant a The Needle and the Damage Done, se’n desprén el sentiment del Young de que el seu món s’enfonsava al tenir amics enganxadíssims a l’heroïna. La gota que va vessar el tassó i va fer sorgir aquesta denúncia va ser la mort d’un component del seu grup Crazy Horse per sobredosi.

Altres destacadíssimes són A Man Needs a Maid, on explica com va conèixer la seva dona, i Words amb la que finalitza el disc i que curiosament acaba amb una frase que declara la atemporalitat de l'àlbum:

Singing Words- Words between the lines of age

THE NEEDLE AND THE DAMAGE DONE


INTENTANT TROBAR L'HARMÒNICA ADEQUADA ABANS de TREURE PER PRIMERA VEGADA HEART OF GOLD