diumenge, 26 d’abril del 2015

Joan Miquel Oliver - Pegasus (2015)


Sempre havia pensat que els discos que en Joan Miquel Oliver havia tret fins a la data Surfistes en Càmera Lenta i Bombón Mallorquín, eren pur entreteniment, purs "divertimentos". Grapats de cançons experimentals que no acabaven de lligar entre elles. Discos on en Joan Miquel senzillament posava tot allò que li donava la gana sense por a les crítiques. Però clar, una vegada ja no existeixen Antònia Font, era d'esperar que per al seu següent disc mos oferiria un producte molt més elaborat.

I així ha estat. Per començar ha fitxat per una multinacional i s'ha ajuntat amb en Quimi Portet, aconseguint una producció més potent i millorant també l'aspecte vocal. I el resultat, Pegasus, és un disc que entra beníssim, amb un so a estones minimalista i a estones ambiciós, on la temàtica és la que ja coneixem des de fa tants anys: postals de la vida quotidiana combinades amb planetes, asteroides i extraterrestres. L'horabaixa tan agradable a la platja de Marès a Radial amb el xiuleig de fons den Joan Miquel ja et fa entrar en un bon rotllo que no abandonaràs en tot el disc. Orthopedic Ragtime, Ecos d'Ambulàncies o Fémurs són de les meves preferides. Les cançons s'enllacen una darrera l'altra a la perfecció fins arribar al single Flors de Cactus i a Mil Bilions en Estrelletes, que acaba el disc amb una melodia de piano observant el cel estrellat. Seguirem enyorant Antònia Font, però Pegasus ajudarà a clamar la nostàlgia.