dijous, 30 de setembre del 2010

Mudhoney, Sala Apolo, 29 de setembre


Ho reconec: mai he escoltat Mudhoney. Si, havia escoltat com tothom Touch Me I’m Sick, però res més . Però així i tot sempre han estat per jo una banda molt familiar i a la qual he tengut molta estima. He sentit a parlar de Mudhoney, he llegit coses de Mudhoney i me sé la història de Mudhoney. De fet, fins i tot coneixia el baixista (Matt Lukin) per la cançó que va fer Pearl Jam en el No Code.

Quan a Seattle tot bullia per la nova escena que s’estava coent, Green River, un dels grups que més lluny havia arribat, es dissolia donant com a fruit dos grups: en Mark Arm i n’Steve Turner seguirien en la línia punk rock amb Mudhoney, mentre que n’Stone Gossard i en Jeff Ament es deixarien endur pel rock clàssic amb Mother Love Bone. Tot i que la història tenia reservada per aquets dos un darrer canvi de grup degut a la mort del seu vocalista, Andrew Wood. Aquest grup final seria ni menys ni més que Pearl Jam.

Idò per això mateix els vaig anar a veure: són part viva de la història de Seattle. De fet, la llegenda diu que ells varen inventar la paraula grunge:
-
Pure grunge! Pure Noise! Pure shit!....
-
..escrivia en Mark per definir el so del seu grup. I així era: grunge, brutor, renou, distorsió.. una porqueria de so i com més gran millor. Així es va plantar la llavor de l’escena músical que explotà i regnà durant els 90.

Idò va ser una nit un poc nostàlgica. Una nit de distorsió, camies de franel·la, i de pedals wah-wah. Varen començar un poc freds, però anaren de menys a més. Tot i que ells sempre s’han intentat distanciar de lo que envolta el grunge, les seves cançons més antigues semblen tretes de Bleach, mentre que les més noves són més indies. Molt grans Suck You Dry, Judgement Rage Retribution and Thyme, o la corejadíssima Touch Me I’m Sick, cançó grunge per excel·lència.

No seran mai tan famosos com Nirvana, ni tendran els solos diabòlics d’en Mike McCrady de Pearl Jam, tampoc tendran un cantant tan guapo (i tan bo) com en Chris Cornell, ni gaudiran del magnetisme d’Alice in Chains. Però van encendre l’espurna i van provocar un incendi. I per això lis esteim agraïts. Seattle Plays Loud!

dimarts, 28 de setembre del 2010

Ressaca de la Mercè




Un any més la Mercè ha servit per fer de Barcelona una ciutat plena de concerts durant tres dies. Moltíssims grups, moltíssimes actuacions, massa i tot ja que era impossible arribar a tot amb horaris tan parells i tants d’escenaris repartits per la ciutat. Així, tot i que m’hagués agradat, no vaig poder gaudir de Standstill, Pep Gimeno Botifarra, La Troba Kung-Fú, Surfing Sirles&Mujeres,Toundra o Maika Makowski entre d’altres, però no parlem del que no hem vist, si no dels que mos han fet vibrar.

Dijous les ganes de veure Obrint Pas desprès de 4 anys feren més suportable l’interminable transport cap al Fòrum. Després de tenir una agradable sorpresa al descobrir la faceta en solitari d’en Quimi Portet a Plaça Catalunya, anàrem a presenciar com la flama dels valencians segueix més encesa que mai. Amb un set-list de grans èxits, una energia desbordant i un públic entregat, el concert va esdevenir una autèntica festa. No faltaren La Flama, Esperant, No Tingues Por, o El circ dels invisibles. Cap al final s’hi va apuntar en Pep Gimeno Botifarra per compartir Camins i Malagueta de Branxeta. Obrint Pas estan en plena forma i amb aquesta gira de retorn fan que les ànsies per un nou disc siguin màximes.
-

Dissabte, abans de que la pluja entrés en escena, varem poder descobrir Mishima a un lloc màgic com la plaça Reial. El so no els va acompanyar, però un pop molt elaborat, i tenir a Manel com a grans admiradors fan que se’ls hagi de donar una oportunitat. Però a pocs metres, a la plaça Sant Jaume, una autèntica festa de rumba es va desfermar. Commemorant els 20 anys de la desaparició del Gato Perez. Tots els rumberos reunits, no van faltar Sabor de Gràcia, La Troba Kung-Fú, los Manolos, Estrelles de Gràcia, Ai Ai Ai, o un que mai se les perd, en Carles Flavià. Tots junts van interpretar 20 cançons del Gato, on no va faltar ni la festa, ni la improvització ni la germanor rumbera.

Finalment dissabte varem acudir a la nostra cita anual a l’Antiga Fàbrica Damm on la màgica combinació de bona música i cerveses a 1 € és in reclam irrefutable. Com sempre, obriren el grup amb més èxit del panorama català anual i aquest any, evidentment, eren els Amics De Les Arts. Acompanyats de una secció rítmica, per fi foren una autèntica banda, deixant l’esclavatge als ordenadors i poguent allargar, capgirar i empalmar les cançons les unes amb les altres. Molta al·lota jove entre el públic, que no aturaren de corejar L’Home Que Treballa Fent de Gos, 4-3-3 o Jean-Luc, cançons que ja formen part de la cançó catalana.

Només vull dir finalment, que si, que molts de grups, que moltes actuacions però realment no hi havia gaire varietat. Molt indie-pop, molta rumba... però on hi havia un poc de rock n roll? Senzillament, crec que tot lo bo, és millorable.

dimarts, 14 de setembre del 2010

Músics per la Llengua, Son Servera, 11 de setembre


Res millor que la trobada anual dels Músics per la Llengua per palpar el panorama musical de canostra. Ve a ser com una degustació tant de algunes coses exquisites que ja coneixíem, junt amb el descobriment de nous sabors. Actuacions de mitja hora cada grup durant 12 hores ininterrompudes de música.

Però si alguna cosa me va sorprendre va ser la poqueta gent que acudí a Son Servera. Segurament no s’havia anunciat abastament o potser que fos molt enfora de Ciutat. Però lo que és incompressible és que tenint la trobada la nit abans de la suposada Diada de Mallorca, el Consell no s’hi bolqui com a acte principal enlloc de abaixar-se els calçons com cada any amb els 40 Principales per fer l’insuportable MallorcaPop. Que prefereixen, música prefabricada de fora o bona música local?

Però bé, parlem de música. Repartits en tres escenaris, alguns d’ells tant màgics com la església nova que veis a la foto, que realment està inacabada, tocaren més de 40 grups. Poguerem veure la refrescant proposta d’en Tomeu Caldentey fent doblet substituint la baixa de na Marta Elka, els aclamats Anegats, que jugaven a casa, i van recompensar-nos amb un recull de grans èxits com Irreals, Cada Nit o Fred; els sempre festius Es Reboster amb lo bo i millor del seu darrer disc Wow!; els novells rockers Pujà Fassuà que deixaren caure Dins Aquest Iglú d’Antònia Font; Gàtaca, que dugueren el seu nu-metal desde Ontinyent i que pogueren allargar-se degut a la baixa d’Oprimits; i els irreverens Te Corrs, amb unes lletres monotema com Te Vull Follar o Vaig Més Fort Que Un Mac De Torrent i que digueren que se separen.

Partirem de Son Servera amb sensació agredolça, per la molta gent que s’ho perdé.

divendres, 10 de setembre del 2010

La Troba Kung-Fú + Final RecPlay 2010, Ses Voltes, 9 de setembre



Si qualque diumenge de ressaca d’aquest estiu heu sintonitzat IB3 Ràdio, vos haureu trobat amb RecPlay, el concurs de maquetes de grups que canten en català de les Balears. Per al programa han passat molts grups, però un que record molt divertit és l’innombrable La Abeja Maya, Su Hijo Bastardo y la Denostada Imagen De Su Amigo Willi que a més de fer un punk bastant primitiu, deixaren perles com: “Noltros quan tocam pegam en es instruments. Hi ha gent que li pega a sa dona, noltros pegam òsties a nes instruments”. La qüestió és que ahir se celebrà a Ses Voltes la final del concurs, una final d’on sortiren dos guanyadors. Un, Barrumbada, per votació popular, cosa que s’entén ja que duen molts d’anys picant pedra per els escenaris de les illes, i de fet foren els que més gent congregaren entre els finalistes. L’altre guanyador, el cantautor menorquí Guiem Soldevilla, que s’imposà a la resta de finalistes (Pujà Fasuà, Big Bang Pallasso i Gran Amant) que es caracteritzaren, en general, per un so suau i tranquil entre pop folk i cançó d’autor, d’acord amb el que triomfa ara a l’escena en català.


I com a convidats estrella, La Troba Kung-Fú, el grup culpable que en els darrers mesos m’hagi submergit dins el món de la rumba catalana. Un grup que mescla com vol la rumba amb tot d’influències de la resta del món, sobre tot llatines, cosa que precisament els agermana amb Barrumbada. I culpables sobretot per el seu gran primer disc, que conté cançons molt grans com Volant, Calor, Calor, Bufa el Vent, Cumbia Infierno o la més coneguda Clavell Morenet. Segurament per això el seu nou disc A la panxa del bou m’ha causat una lleugera decepció, ja que era molt difícil estar a l’altura del primer.


El concert, evidentment, una autèntica festa, amb imprevisibles músics que disfruten dalt de l’escenari allargant i canviant les cançons com si de plastilina es tractés. Amb una secció rítmica de fins a quatre persones, dues guitarres i l’acordió d’en Joan Garriga com a joia de la corona, per molt que no coneguis cap cançó segur que disfrutes del concert. Presentaren moltes cançons del nou disc, però ja ho he dit, els temassos són del primer. I es van despedir amb Rock Rumberu a crits de rumba! rumba!


Així tanca l’estiu Ses Voltes, que ha amenitzat les vetllades de Ciutat amb actuacions, entre d’altres de Tiu, Peret, Victor Uris, The Pepper Pots, El Petit de Cal Eril, Kontra-Band, Es Reboster o La Pegatina. Enyorarem durant l’hivern aquestes nits devora la murada i davall la Seu il·luminada.

dilluns, 6 de setembre del 2010

CRÒNIQUES D'AGOST: Els Amics De Les Arts, Sant Salvador, 3 d'Agost



Cada any, a principis d’agost l’Obra Cultural Balear organitza a Artà un dels concerts més bells de l’estiu. Almenys per el lloc on s’efectua, ni més ni menys que al Puig de Sant Salvador, segurament el lloc més emblemàtic del poble. El mateix lloc conegut com l’Almudaina en temps musulmans, quan s’hi aixecava una mesquita. El mateix lloc on ara s’hi aixeca una església i que ha servit tantes vegades com a refugi pels habitants artanencs gràcies a les seves murades. El mateix lloc on alguns pogueren descobrir Manel l’any passat.



Enguany van venir Els Amics De Les Arts per demostrar que Manel no son flor d’un estiu, si no que formen part d’una nova formada de música folk-pop (el nou pop català, com s’encarrega de recordar sempre l’Enderrock, intentant ficant-los tots al mateix sac com ja va passar amb el rock català als anys 90). Idò bé, crec que si alguna cosa comparteixen aquets dos grups es com enfoquen els concerts, fent passar una molt bona estona al públic. I fer-lo riure, sobretot. Vaig riure molt amb Els Amics, amb les històries/monòlegs que expliquen entre cançó i cançó, explicant les seves misèries de quant vivien junts en un pis d’estudiants a Barcelona. Misèries amb les que qualsevol que hagi viscut mai en un pis així, s’hi sentirà retratat: la (no) neteja, les pizzes casa tarradellas, els tuppers de la mare, les poques visites femenines que rebien.. i com tot això els inspirava d’una o altra manera. Però clar, s’hi ja has anat a algun concert, ja perd la gràcia, ells mateixos van reconèixer que haurien d’anar-los canviant. Es lo que té tenir èxit.


I musicalment que? Musicalment cap sorpresa, entre folk i electro-pop, molt dolç, que vaig comprovar que encanta al públic femení. Però pel meu gust massa suau. Les cançons electro-poppies no m’acaben de convèncer, però quan es posen en plà més folk tenen bones cançons. I que voleu, de vegades es posen molt cursis com a Super Bon Noi.


Van encalentir motors els locals Now Or Never, fent versions de rock català com Cap el Vespre d’Els Pets, Sota una estrella de Sopa de Cabra, Boig Per Tu de Sau o la ja insuportable cançó de Estrella Damm d’enguany. Els Amics varen començar amb L’home que Treballa fent de Gos i van interpretar bàsicament cançons dels dos discs, Castafiore Cabaret i Bed & Breakfast. Tot acompanyat de vídeos, cada un més cutre que l’anterior fins arribar al clímax audio-musical amb Armengol i els distints animals de la cançó. Com ells mateixos van reconèixer, van guardar les bones cançons per al final com 4-3-3, la divertida Bed&Breakfast, Jean-Luc i A Vegades que van fer aixecar el públic de les cadires.


Vist un concert, vist tots, però, si voleu passar una bona estona, molt recomanables. I una cosa està clara: per lligar, res millor que un grup pop amb cançons edulcodares sobre relacions amoroses... en acabar el concert coes i més coes d’al·lotes per parlar amb ells i fer-s’hi fotos. Vaig prendre nota jeje