dimarts, 28 de desembre del 2021

Les 10 de 2021


2021, l’any en que tot i seguir en pandèmia, poc a poc hem pogut tornar a gaudir de la música en directe, primer d’asseguts, desprès de drets i esperem que l’any que ve ja amb més graus de normalitat, en un any que promet molt amb el retorn d’Antònia Font o el cartell de luxe que ha preparat el Mallorca Live Festival, entre d'altres. Però abans de fer el canvi d’any, anem a recapitular i repassar que mos han aportat musicalment aquest darrers 12 mesos. Aquí van les 10 cançons que més han sonat enguany a Dies de Carretera:

Foo Fighters - Medicine At Midnight

M'agrada que artistes consagrats surtin de la seva zona de confort i cerquin noves sonoritats. Això és el que han fet en Dave Grohl i companyia en aquest nou disc, on si bé és cert que hi podem trobar els Foos de tota la vida, també hi trobam aquest nou so amb groove rítmic i més ballable, com en aquesta Medicine at Midnight i el seu descarat homenatge al Let's Dance d'en David Bowie.

Zoo - Avant

Hi havia una gran expectació amb el retorn dels valencians. I tot i que aquest Llepolies no m'ha enganxat tant com els seus anteriors treballs, si que he acabat escoltant algunes cançons en bucle, com el banquet gastrosexual que dona títol al disc o el ritme trepidant d'aquest cant a l'alliberació que és Avant.

L.A - Judy (feat. Patricia de los Ángeles)

Evergreen Oak és un disc diferent. Compost a Orient en plena pandèmia, amb cançons que sonen molt naturals, sense grans ornaments. Com aquesta Judy, cantada a mitges amb la seva dona. Una cançó que m'encanta, i que vam poder gaudir en directe aquest estiu en un lloc tan màgic com el Santuari de Lluc, en plena Serra de Tramuntana.

Royal Blood - Typhoons

El duo britànic es bastava de baix i bateria per fer bones cançons. Però ara han afegit els sintetitzadors a l'equació, per fer un disc amb la clara intenció de fer moure l'esquelet al personal i rebentar les pistes de ball. I clarament ho han aconseguit. Impossible no contagiar-se del ritme del trio inicial del disc, Trouble's Coming, Oblivion o aquesta Typhoons.

Amulet - Gent Com Vos

"Mumford & Sons a la mallorquina". Així definesc Amulet quan recoman a algú que escolti aquest jove santamarier, que agafant el folk com a referència ha gravat el seu primer disc, Un Desert De Colors. Un treball amb cançons animades a ritme de banjo, altres cantades a mitges amb Xanguito, OR o na Raquel Lúa, o aquesta Gent Com Vos, on demostra que a vegades, només es necessita veu i guitarra per fer una bona cançó. 

Weezer - I Need Some of That

Doble ració de Weezer la que hem tengut enguany, una (OK Human) amb un so més experimental, i una altra (Van Weezer) que ja sabiem que seria un homenatge al hard rock. I és que és un estil que li encaixa a la perfecció a la banda de Los Angeles. Un disc que em va acompanyar tot l'estiu fent kms al cotxe, amb 10 pelotassos de rock i distorsió, i tornades per corejar a ple pulmó, com aquesta I Need Some of That i la seva aferradissa melodia.

C. Tangana - Los Tontos (feat. Kiko Veneno)

He de reconèixer que tenia en C. Tangana creuat. Ni Mala Mujer ni el seu trap m'interessaven gens ni mica. Fins que em van recomanar que mirés el seu Tiny Desk Concert i vaig haver de reconèixer que era una autèntica genialitat. Trob que ha encertat al 100% amb aquest nou so de El Madrileño, que entronca amb la música espanyola dels anys 80-90, i s'ha sabut rodejar bé amb figures com en Kiko Veneno, Jorge Drexler o els Ketama. I sí, em vaig passar mig estiu cantussejant Me Maten o els na-na-na-na de Los Tontos.

Txarango - Una Lluna a l'aigua (feat. Zoo)

El 7 d'octubre es confirmava el que tots temíem. Els membres de Txarango separen els seus camins sense haver pogut gaudir d'aquesta darrera gira en format circ que tan bona pinta feia. Però la part positiva és que mos han fet un darrer regal amb un disc, El Gran Ball, on recullen els seus millors temes acompanyats d'altres artistes. M'encanten la majoria de col·laboracions, però sobretot aquestes on els artistes convidats li donen una nova vida a les cançons, com en Joan Garriga a La Foguera, els Stay Homas a Som Foc o aquesta espectacular Una Lluna a l'Aigua amb Zoo.

Morgan - Alone

El seu darrer disc em va encantar i en aquest continuen aportant autèntiques joies de cançons, com aquesta Alone: al més pur estil Kiwanuka i Pink Floyd, es va desenvolupant de manera progressiva i sense cap tipus de pressa, començant només amb uns coros, uns teclats i una guitarra, desencadenant poc a poc una autentica tempesta sonora, amb solo d'un minut inclòs, tot comandat per l'espectacular veu de la cantant Nina. Brutal.

Taylor Swift - All Too Weel (10 min. version)

Com a bon Swiftie, estic ben pendent de les regravacions que està fent na Taylor Swift dels seus antics discos. Una jugada que no s'havia fet mai, i que demostra el poder que té aquesta artista dins la indústria musical. I a més a més, a cada disc regravat, mos regala noves cançons i videoclips. Però sense dubte, la que havia creat més expectació era aquesta versió original de All Too Well, de 10 minuts de durada. I va i es converteix en la cançó més llarga de la història en arribar al TOP 1 de la llista Billboard, prenent el relleu d'una tal 'American Pie' d'en Don McLean. I a més, ha compensat la injustícia històrica de no tenir video en el seu moment, i dedicant-li ara sí, no un videoclip, si no un curtmetratge! Taylor Swift is the music industry.


dilluns, 6 de desembre del 2021

Cracker, Es Gremi, 28 de novembre

 

Quina alegria vaig tenir en veure que la gira de Cracker passaria per Mallorca! Acostumat a que tants i tants de grups passin només per la península, es d'agrair a qui fes l'esforç de dur-mos als californians a la sala Es Gremi.

Una sala, per cert, amb bastanta bona entrada per ser diumenge. En arribar vam poder escoltar les cançons country dels mallorquins Bad Shades, i encalentir motors fent una cervesa al bar d'Es Gremi, fins que vam sentir els primers acords mutejats de Seven Days. Pujada de serotonina pertinent, i mos dirigirem tots a la sala per gaudir de l'inici del concert, on seguiren amb The Good Life, Teen Angst i 100 Flower Power Maximum. Tot d'una es va veure que la banda anava a per totes, amb un David Lowery cantant cada nota com si fos la darrera i encadenant les cançons una darrera l'altra sense miraments. Una Sunrise on the Land Of Milk and Honey, amb un inici només amb guitarres i més acústica, fou de les pocs moments de calma del concert, que es tornar a accelerar de seguida. 

El setlist va ser bàsicament un Greatest Hits en tota regla, molt basat en els seus primers discos, tocant Someday, Get Off This o Waiting for You Girl. Poc a poc, el gran guitarra solista, Johnny Hickman, va anar encalentint la seva munyeca per començar a mostrar-mos el seu virtuosisme a les 6 cordes a Hey Brett, on també tocà l'harmònica. La nit continuà accelerada amb The World Is Mine, per prendre de nou un descans a Eurothrash Gril (amb festival de solos d'en Hickman) i Sweet Thsitle Pie. Seguiren amb Movie Star, Don't Fuck me Up, Show Me How This Thing Works, Time Machine, Low, una acústica Dr. Bernice i arribaren als bisos amb una genial Another Song About The Rain, amb en Johnny a les veus.

I després dels bisos, la traca final de focs artificals de solos i puntejats d'en Johnny a One Fine Day, la perla amagada dins el seu disc Forever, i per acabar la versió dels Statuo Quo Pictures of Matchstick Men. Un concertasso. La veritat, veure tocar a Cracker a Mallorca aquest estrany 2021, ha estat un regal inesperat. Des d'aquí, moltes gràcies a qui ho ha fet possible!