dissabte, 14 de juliol del 2018

Pearl Jam, 10 de juliol, Palau Sant Jordi


12 anys després tornaven els de Seattle a Barcelona, hi ho van fer amb un concertasso de quasi 3 hores, una lliçó magistral de rock alternatiu sense focs d'artifici, d'energia, intensitat i de comunió total amb el públic. I amb ganes de demostrar que encara poden sorprendre fins i tot als seus fans de tota la vida. I es que un dels punts forts de Pearl Jam es que cap concert és igual que l'anterior, el setlist es diferent cada nit, cercant com sorprendre al públic. Només així es pot entendre que comencessin la nit amb el mig temps The Long Road, una cançó del EP Markin Ball, que va sortir el 1995 amb l'embranzida de les sessions del CD Mirrorball, que van gravar com a banda suport de'n Neil Young. La primera cançó, i la primera sorpresa. De fet, era la mateixa cançó amb la que van obrir el seu concert a Barcelona l'any 2000. Casualitat? Jo crec que no. Només una banda com ells pot recercar per els racons de la seva discografia per deixar-te descol·locat de primeres, i afegir així un cançó nova a la meva col·lecció personal que a partir d'ara sempre associaré a aquest concert i a aquest moment. I en part, aquesta és la màgia de Pearl Jam.

A més, la banda va ser ben generosa, ja que en no presentar cap disc nou, va oferir lo bo i millor de la seva discografia, deixant bastant aparcats els seus darrers 3 discos, i tocant fins a 7 (set!!!) temes de Ten o 4 del Vs. Un regal de setlist per a qualsevol fan. També van recuperar temes d'alguns dels seus discos menys exitosos, com Ghost o Light Years, a més d'incloure per a sorpresa de servidor el tema Settling Forth de la banda sonora de Into The Wild que va gravar en solitari n'Eddie Vedder.

En la meva opinió, el concert va anar de menys a més, tant la banda com el públic. A mi personalment em va costar seguir el concert en la llunyania de la grada, però poc a poc el grup es va anar entonant, liderat per un Eddie Vedder amb una veu en estat de gràcia, i vaig acabar oblidant la meva localització dins el Palau per senzillament gaudir de l'espectacle. Inicialment van caure temes com Eldery Woman, Corudoy, Hail Hail o Mind your Manners. En una gran Even Flow van començar a mostrar com son uns mestres en allargar els seus antics himnes, deixant que la màquina a la guitarra que es en Mike McGready ens fes gaudir amb els seus solos. Seguidament van tocar Oceans, dedicada a un fan de la banda que tristament va morir fa unes setmanes i que tenia previst venir al concert de Barcelona.

Però pel meu gust, el concert començar a enlairar-se a partir de Daughter (dedicada a les dones) i de Jeremy, amb un final brillant amb jocs de veus entre n'Eddie i el públic. I es que a partir d'aquí van enllaçar Go, State of Love and Trust i una grandissima Porch abans de la primera pausa. En tornar, baixaren les revolucions per a interpretar Sleeping by myself, una preciosa Come Back, i tornar a apretar l'accelerador amb Lighting Bolt, Black, Once i una inmensa Rearviewmirror, abans de la pausa final.

I per a la traca final caigueren Simle (amb n'Eddie tocant l'harmònica, i n'Stone Gossard i en Jeff Ament intercanviant-se la guitarra rítmica pel baix), una Wasted Reprise com a introducció a Better man, i sense temps a descansar i amb els llums del Palau encesos, Alive, Baba O'Riley i Yellow Ledbeter que feren tornar literalment loco al públic congregat.

Senzillament espectacular. Confirmen que son dels grups amb millor directe de l'actualitat i que el rock alternatiu segueix ben viu. Esper que mos tornem a veure prest!