Ho reconec: mai he escoltat Mudhoney. Si, havia escoltat com tothom Touch Me I’m Sick, però res més . Però així i tot sempre han estat per jo una banda molt familiar i a la qual he tengut molta estima. He sentit a parlar de Mudhoney, he llegit coses de Mudhoney i me sé la història de Mudhoney. De fet, fins i tot coneixia el baixista (Matt Lukin) per la cançó que va fer Pearl Jam en el No Code.
Quan a Seattle tot bullia per la nova escena que s’estava coent, Green River, un dels grups que més lluny havia arribat, es dissolia donant com a fruit dos grups: en Mark Arm i n’Steve Turner seguirien en la línia punk rock amb Mudhoney, mentre que n’Stone Gossard i en Jeff Ament es deixarien endur pel rock clàssic amb Mother Love Bone. Tot i que la història tenia reservada per aquets dos un darrer canvi de grup degut a la mort del seu vocalista, Andrew Wood. Aquest grup final seria ni menys ni més que Pearl Jam.
Idò per això mateix els vaig anar a veure: són part viva de la història de Seattle. De fet, la llegenda diu que ells varen inventar la paraula grunge:
-
Quan a Seattle tot bullia per la nova escena que s’estava coent, Green River, un dels grups que més lluny havia arribat, es dissolia donant com a fruit dos grups: en Mark Arm i n’Steve Turner seguirien en la línia punk rock amb Mudhoney, mentre que n’Stone Gossard i en Jeff Ament es deixarien endur pel rock clàssic amb Mother Love Bone. Tot i que la història tenia reservada per aquets dos un darrer canvi de grup degut a la mort del seu vocalista, Andrew Wood. Aquest grup final seria ni menys ni més que Pearl Jam.
Idò per això mateix els vaig anar a veure: són part viva de la història de Seattle. De fet, la llegenda diu que ells varen inventar la paraula grunge:
-
Pure grunge! Pure Noise! Pure shit!....
-
-
..escrivia en Mark per definir el so del seu grup. I així era: grunge, brutor, renou, distorsió.. una porqueria de so i com més gran millor. Així es va plantar la llavor de l’escena músical que explotà i regnà durant els 90.
Idò va ser una nit un poc nostàlgica. Una nit de distorsió, camies de franel·la, i de pedals wah-wah. Varen començar un poc freds, però anaren de menys a més. Tot i que ells sempre s’han intentat distanciar de lo que envolta el grunge, les seves cançons més antigues semblen tretes de Bleach, mentre que les més noves són més indies. Molt grans Suck You Dry, Judgement Rage Retribution and Thyme, o la corejadíssima Touch Me I’m Sick, cançó grunge per excel·lència.
No seran mai tan famosos com Nirvana, ni tendran els solos diabòlics d’en Mike McCrady de Pearl Jam, tampoc tendran un cantant tan guapo (i tan bo) com en Chris Cornell, ni gaudiran del magnetisme d’Alice in Chains. Però van encendre l’espurna i van provocar un incendi. I per això lis esteim agraïts. Seattle Plays Loud!
Idò va ser una nit un poc nostàlgica. Una nit de distorsió, camies de franel·la, i de pedals wah-wah. Varen començar un poc freds, però anaren de menys a més. Tot i que ells sempre s’han intentat distanciar de lo que envolta el grunge, les seves cançons més antigues semblen tretes de Bleach, mentre que les més noves són més indies. Molt grans Suck You Dry, Judgement Rage Retribution and Thyme, o la corejadíssima Touch Me I’m Sick, cançó grunge per excel·lència.
No seran mai tan famosos com Nirvana, ni tendran els solos diabòlics d’en Mike McCrady de Pearl Jam, tampoc tendran un cantant tan guapo (i tan bo) com en Chris Cornell, ni gaudiran del magnetisme d’Alice in Chains. Però van encendre l’espurna i van provocar un incendi. I per això lis esteim agraïts. Seattle Plays Loud!
