Collita 2010

Si per alguna cosa recordaré aquest any 2010 serà per dos concerts que em quedaran per sempre gravats en la memòria. Veure en menys de quinze dies de diferencia dos tòtems com en Bob Dylan i Pearl Jam va ésser una experiència quasi mística. Així i tot, també es podrà recordar el 2010 pels alguns grans discos i per alguns grups que han entrat dins la meva vida musical, i que ja s’hi quedaran de per vida. No és que hagi escoltat gaires novetats enguany, tot sigui dit, bàsicament degut a que també tenc molta feina submergint-me dins les discografies de Déus de la musica com en Bob, Creedence Clearwater Revival o els Rolling Stones. Des de la més absoluta subjectivitat, aquí va el meu top 10, els discs que més han sonat enguany per Dies de Carretera. Una llista que pot canviar en qualsevol moment, pero on tenc bastant clar els tres primers llocs (millor disc internacional, estatal i en català):

1. American Slang - The Gaslight Anthem
2. Hidden State - Nothink
3. Al Marge d'un Camí - Sanjosex
4. The Dissent of Man - Bad Religion
5. No Guts, No Glory - Airbourne
6. Hurley - Weezer
7. Trans-Continental Hustle - Gogol Bordello
8. Stereo - Jaume Anglada
9. Based on a True Story - Sick Of It All
10. Invented - Jimmy Eat World

Idò molts d'anys a tothom i feliç any nou!
-
The Diamond Church Street Choir:

Sick Of It All + Madball, Razzmatazz 2, 24 d'octubre

-Doctor, no me trob gaire bé… Estic molt estressat, fa dies que patesc insomni, i tenc molta ansietat!

-Mmmm, vosté necessita alliberar tensions…. Li receptaré un concert de Sick Of It All.

Un xut d’adrenalina. Així son els concerts de Sick Of It All: pura descàrrega d’energia. Uns riffs que te colpejen sense aturar, uns components hiperactius que no deixen de correr i pegar bots, corrents humanes de mosh-pits que t’arrosseguen per una pista que en qualsevol moment es pot venir abaix,.. Tot això i més visquerem en un diumenge atípic de Hardcore, concretament, New York City Hardcore.

Madball i Sick Of It All són dues autèntiques institucions del hardcore de NY. Si bé els primers són bastant més durs, massa segurament pel meu gust, els segons són els Bad Religion del hardcore: una banda amb un so dur però amb la dosi justa de melodia. Si Black Flag, Minor Threat o Bad Brains avui existin, no ho dubteu, el seu nom seria Sick Of it All.

El concert va començar amb una descarrega de temassos com Death Or Jail, Uprising Nation o The Divide. Cançons curtes, concentrades, amb lletres que clamen contra injustícies. Les cançons noves, no desentonen gens amb clàssics com Built to Last o Step Down. De fet, a punt de complir 25 anys, m’atreviria a dir que SOIA estàn en el seu millor moment compositiu. Els seus dos darrers discos, són imprescindibles.

El quadrat guitarrista (Pete Koller) va ser tot un espectacle, sense aturar de mourer-se mentres mos destrossava amb els seus riffs, mentre que el seu germà Lou va tornar a estar esplendid a les veus, organitzant mosh-pits i vigilant que ningu prengues mal. Que no atura de pujar gent a l’escenari? És igual. Això és hardcore, aquí tots som germans. I amb himnes com A Month of Sundays, amb uns coros que posen la pell de punta, Take The Night Off o Faihtless, com pots dir que no t’agrada el hardcore?

Finalment, agrair a SOIA que siguin d’aquestes poques bandes americanes que saben que hi ha terra a l’altra banda de l’Atlàntic, i que venen per aquí cada dos per tres. Esperem que no falti molta estona per la pròxima!