diumenge, 30 d’agost del 2009

Novetats de setembre

Per banyasegol:

1 de setembre The Black Crowes
15 de setembre Fito & Fitipaldis
22 de setembre Pearl Jam
Jet, ja a la venda


Arriba el mes de setembre i arriba carregat de novetats musicals per fer més maca la tornada a la rutina de la universitat. I no tans sols això; un nou disc significa nova gira i esperem que trobin algun buit dins el calendari per fer una visita per terres catalanes.

Dues de les últimes grans bandes internacionals d’aquests temps, els Pearl Jam i els Black Crowes, treuen el seu darrer treball enmig d’una gran expectació.

Els Black Crowes continuen el seu llegat amb “Before the Frost”, un disc del que han avançat In Hiding, un tema que ha aixecat bastanta polèmica entre els seus més vells seguidors –els obsessionats amb Shake your… i el Southern Armony…- tot i que respira una atmòsfera Black Crowes que tira d’esquenes cap enrera.

Pearl Jam, pel que sembla, mostra la seva cara més positiva amb The Fixer, el single de “Backspacer”. Després d’una etapa on tenien al pitjor president d’Amèrica com a diana, sembla ser que amb el canvi d’aires ha fet que es prenguin la vida amb optimisme. Tot i així, ja ha passat vàries vegades que els singles dels de Seattle no reflexen la totalitat del seu disc; per tant, haurem d’esperar a tenir-lo entre les mans abans de comentar res. I no cal recordar que Pearl Jam, tenint en compte tota la seva trajectòria, es mereix un vot de confianza.

Fito, una de les millors referències actuals en el panorama del rock en castellà –junt amb Bunbury i Calamaro- ha acabat de polir el seu treball, “Antes de que cuente diez”, ha reunit els seus Fitipaldis i ja té unes quantes dates de la seva nova gira. Toquen a Barcelona el 12 de desembre al Palau Sant Jordi.

Jet ha tret el seu tercer disc a finals d’agost. En les primeres escoltes no m’ha acabat d’enganxar com ho havien fet “Get Born” o “Shine on”, i sembla que han evolucionat de la seva mescla ACDC, Beatles i Oasis cap a unes melodies més Franz Ferdinand.

I AIN'T HIDING


THE FIXER


ANTES DE QUE CUENTE 10


SHE'S A GENIUS


BANYASEGOL

dissabte, 22 d’agost del 2009

Foo Fighters- Echoes, Silence, Patience & Grace (2007)

Per banyasegol:

Avui ha tocat treure la pols a un cd del que vaig disfrutar intensament l’estiu passat. Echoes, Silence, Patience & Grace va ser el disc que em va fer seguir definitivament la carrera dels Dave Grohl i companyia.

Venien de fer una gira acústica, amb el seu consegüent canvi de registre, i a l’hora d’entrar a l’estudi es dedicaren a fusionar el seu material de sempre –rock alternatiu de la casa Grohl- amb la nova vessant descoberta. Així aconseguiren un disc ple de contrastos i amb moltes pujades d’intensitat, que exploten com a tormentes després d’un inici quasi idíl•lic.

Tot comença amb The Pretender, una cançó ideal per obrir qualsevol concert futur – de fet, crec que ja ho fan així- de la qual en Grohl explica que la lletra es refereix a la gent que, per qualsevol motiu, sent que li han donat per cul, que no s’han complit les coses que els hi havien promès i que , per tant, se senten traicionades i decebudes.

Let it die descriu la relació turmentosa entre en Kurt Cobain i na Courtney Love. Segueix l’esquema in crescendo de començament tranquil i de final poderós amb en Dave Grohl deixant-se la gargamella, igual que Come Alive o But, Honestly. Come Alive és a la que li tenc més estima, potser per la sensació que podria haver estat una cançó que no desentonaria gens ni mica dins el repertori de Nirvana.

Erase/Replace i Long Road to Ruin són de la vella escola dels Foo Fighters. La primera és canya pura i dura des del primer moment amb bateria contundent. Long Road to Ruin seria d’aquelles cançons que indudablament eligiries per anar escoltant en un viatge de fugida per carretera.

La majoria de les que segueixen són molt més calmades i mostren l’evolució cap a la maduresa dels Foo Fighters dels nous temps –exceptuant Cheer Up, Boys, que és la que mai puc soportar i la que inevitablemente acab passant al escoltar les primeres notes de la cançó-. Inclouen una cançó totalment instrumental, Ballad for Beaconsfield Miners, dedicada a uns miners que van quedar atrapats per un temps i van demanar un mp3 amb música dels Foo Fighters per passar l’estona.

Tanquen el disc amb Dave al piano, tocant Home, que parla de la tornada a casa i de la recerca d’un refugi i d’on es treu el títol Echoes and silence, patience and grace. Pel meu gust el final queda un poc fluixet i per tant m’agrada que en les noves edicions tenguin com a bonus track Once & For All, que aporta un punt i final més consistent que amb la balada de Home.

Tracklist:

01- The Pretender
02- Let It Die
03- Erase/Replace
04- Long Road To Ruin
05- Come Alive
06- Stranger Things Have Happened
07- Cheer Up, Boys (Your Make Up Is Running)
08- Summer's End
09- Ballad Of The Beaconsfield Miners
10- Statues
11- But, Honestly
12- Home
13- Once & For All (Demo)


Homenatge currat a Kurt Cobain amb el rerefons de Let it die


Come Alive, la cançó més nirvanera del disc


The Pretender

dijous, 20 d’agost del 2009

Anti-Flag - The people or the gun (2009)


En els temps que corren es molt poc usual que un grup tregui dos discs d’estudi en un any. Enrere queden aquells temps en que artistes com The Beatles o Led Zeppelin ens deleitaven amb un o més discs cada any. Però avui en dia tot va per llarg, basta veure els “grans” Metallica, AC/DC, Green Day com tarden 4, 5, ó 6 anys en tornar a l’estudi. Per això és d’agrair que bandes compromeses com Anti-Flag ens ofereixen material nou tan sovint.

I es que just feia un any del seu anterior disc The Bright Lights of America quan van treure The People or The Gun. Si a l’anterior disc ens havien deixat un poc descol·locats, canviant cap a cançons més lentes, menys politiques i amb més coros, amb el seu nou disc tornen a allò que millor saben fer, autèntiques cançons punk clamant contra les injustícies del món, en la línia que van deixar a For Blood And Empire. Cançons com Sodom, Gomorra, Washington DC , We are the One o You Are Fired, on critiquen la industria musical, se succeeixen a una gran velocitat. Tampoc s’obliden de l’actual crisi mundial amb un títol que ho diu tot : The Economy Is Suffering... Let It Die. I també es deixen sentir el seus coros a cançons més lentes com This Is The First Night. Si una cosa han aconseguit, i de fet s’ho van proposar, és que el disc es fa curt i tan bon punt acaba ja tens ganes de posar el play de nou. Podriem dir que tornen els Anti-Flag de For Blood And Empire, pero sense superar-lo.

Ja s’han confirmat com a caps de cartell del pròxim Eastpak Antidote Tour, juntament amb Alexisonfire..... dia 5 de novembre a Barcelona! Ja contam els dies per veure’ls en directe!

divendres, 14 d’agost del 2009

Singles BSO

Per Banyasegol:

A principis dels 90 i abans que esclatés tota la moguda grunge arreu del planeta encapçalada pel Nevermind de Nirvana, Cameron Crowe acabava de rodar Singles, una pel·lícula on la trama girava al voltant d’uns joves de Seattle i les seves relacions, els problemes i les inquietuds més habituals que els acompanyen.

De la pel·lícula, sobretot, cal destacar la bona elecció de la banda sonora –un dels grans motius per visionar Singles- i és que, tot i que l’argument és fa massa "pastelón" en certs moments i li manca una mica de ritme, el veritable encert del director és la tria de tots els temes de la banda sonora (un èxit de vendes abans i tot de que s’estrenés Singles) i la coherència que aporta als personatges de la seva història.

Dels 4 dels grans grups grunge del moments tan sols deixava de participar Nirvana, que en aquells momets ja havia assolit certa popularitat arreu d’Amèrica – i allò no era res amb el que vindria després- i la discogràfica demanava massa diners per poder incloure les seves cançons. Però tant Alice in Chains, com Soundgarden i Pearl Jam (aquests amb una cançó inèdita que és de lo millor de la seva discografia, State of Love and Trust) es varen involucrar el màxim fins al punt de realitzar petites aparicions en la peli.

Altres grups seattleians presents són els Mudhoney –inventors del terme grunge-, els Screaming Trees –la joia oculta de la corona- i els Mother Love Bone, una banda mítica de la ciutat d’on prové la meitat del grup dels PJam.

I, intentant donar a conèixer quins són els orígens musicals d’aquests grups, Cameron Crowe va incloure el Paul Westerberg –amb dos temassos com Dislexic Heart i Waiting for Somebody- i el Jimi Hendrix, que també va néixer i ara està enterrat a Seattle. I per tancar el disc els Smashing Pumpkins, uns dels també principals exponents del rock alternatiu de principis dels 90.

Tracklist:
1. Would? (Alice In Chains)
2. Breath (Pearl Jam)
3. Seasons (Chris Cornell)
4. Dyslexic Heart (Paul Westerberg)
5. Battle Of Evermore (The Lovemongers)
6. Chloe Dancer / Crown Of Thorns (Mother Love Bone)
7. Birth Ritual (Soundgarden)
8. State Of Love And Trust (Pearl Jam)
9. Overblown (Mudhoney)
10. Waiting For Somebody (Paul Westerberg)
11. May This Be Love (Jimi Hendrix)
12. Nearly Lost You (Screaming Trees)
13. Drown (Smashing Pumpkins)

-

Els Alice in Chains i la cançó dedicada a la mort del cantant de Mother Love Bone, Andrew Wood

dimarts, 11 d’agost del 2009

Joan Miquel Oliver - Bombón Mallorquín (2009)

En Joan Miquel Oliver és un geni. O un poeta. O totes dues coses. Només així es pot entendre el seu èxit amb Antònia Font, amb unes lletres que aparentment no tenen sentit. O si que en tenen ?

Acaba de publicar el seu llibre Quadern 2008, on explica la creació del seu disc en solitari Bombón Mallorquín i parla del disc que va poder ser i no va ser. En el seu segon disc, en Joan Miquel ens parla de la seva vida, podríem dir fins i tot que és una autobiografia. Es un disc personal. Com ell mateix diu a Ai las!: “sa vida és un principi, un nus i un desenllaç”. Des de els records de infantesa ( qui no ha jugat mai a Lego ?) passant pels amors adolescents de Final Feliç. Des de Polo de Llimona a Polo de Menta. Cada nova cançó no saps el que t’espera, tant pot començar el disc amb un toc country, com continuar amb una melodia midi! Fins i tot feim una incursió a Mart per conèixer a un Marcianet de Mart. Definitivament ha millorat el seu anterior Surfistes en càmera lenta, i sobretot, en la tasca de cantant. Les darreres cançons del disc tampoc tenen pèrdua, una frase made in Oliver a Jo Diria Cine com “només una cosa important, t’estim com un loco i m’aguant”. Dins un avió de paper es una cançó viatgera a ritme de reggetón. Finalment Arbre Que Mira Farola es de les cançons més originals del disc, amb una melodia que t’atrapa.

Es un disc molt mallorquí, en el que tots els de l’illa s’hi sentiran retratats, sobretot a Polo de Llimona, autèntic retrat d’infantesa sollerica. Tot mallorquí haurà provat un Bombón Mallorquín, ara vos convid a provar aquest disc.
 

dimecres, 5 d’agost del 2009

Rancid - ...And Out Come the Wolves (1995)


Per fi! Després de 6 anys tenim nou disc de Rancid, Let The Dominoes Fall. Però com que encara no l’he pogut escoltar, parlarem de la seva joia, …And Out Come The Wolves.

Es sabut que el punk rock va viure la seva màxima explosió el 1994, alhora que el grunge es suïcidava. Varen ser culpables discs com Punk in Drublic de NOFX, Stranger than fiction de Bad Religion, Dookie de Green Day i, sobretot, Smash de The Offspring. Si bé …And Out Come The Wolves va sortir un any després, seria injust no ficar-lo al mateix sac ja que es tracta d’una obra mestre. Fou la consagració del grup, el primer disc amb Lars Frederiksen com a segon guitarra (lloc que arribà a ocupar Billie Joe Armstrong), guanyant un paper important també com a vocalista, combinant la seva veu de manera magistral amb Tim Armstrong.

Molt influenciats per The Clash, molta gent parlà del nou London Calling. El títol del disc respon a les ganes de tantes discogràfiques per fitxar-los degut a la seva fama. Però ells es mantingueren fidels a la discogràfica independent Epitaph fins que anys més tard fundaren el seu propi segell Hellcat Records. Dins el disc es succeeixen hits un darrera l’altra, des de la rapidesa de Maxwell Murder, passant per l’ska de Time Bomb, les cançons van passant sense baixar gens el nivell, i mira que n’hi ha 19! Però tenint en compte que poques passen dels 2 minuts i mig, no es fa un disc llarg. Costa destacar-ne unes poques, però cançons com Roots Radicals, The 11th Hour, Lock, Step & Gone o Journey to the End of the East Bay es poden qualificar com a mítiques dins el gènere. Un disc imprescindible.