Collita 2011

L'any 2011 per servidor ha estat l'any Sopa de Cabra. No cada any el grup que te va marcar d'adolescent i te va introduir en el món del rock torna en els escenaris. I pot ser que no sigui ni el millor grup musicalment, ni els seus components siguin exemples a seguir, però ja ho diu en Lluís Gavaldà:

"Els grups que a mi m'han tocat més, els que m'emportaré sempre al meu costat, no són els que m'han fascinat a nivell musical. Són els que m'han agafat en el moment més tendre, en el moment més vulnerable"

I quin moment hi ha més tendre i ets més vulnerable que en plena adolescència? No ho negueu, tots teniu qualque grup així, per tant entendreu la emoció amb la que vaig viure l'anunci de gira, la interminable espera fins al concert, el repàs a la seva discografia, etc.

Però no només de sopa viu l'home, enguany s'ha recollit una collita musical excel·lent ja sigui amb els retorns triomfals de Foo Fighters, Antònia Font o Obrint Pas; despedides de nivell com R.E.M. o grans descobertes com són My Morning Jacket. Des de la més absoluta subjectivitat, aquest és el top 10 dels discos que més han sonat enguany a Dies de Carretera:

1. Wasting Light - Foo Fighters
2. Hard Times & Nursey Rhymes - Social Distortion
3. Lamparetes - Antònia Font
4. The Whole Love - Wilco
5. Circuital - My Morning Jacket
6. Collapse Into Now - R.E.M.
7. Ukelele Songs - Eddie Vedder
8. Blessed - Lucinda Williams
9. Coratge - Obrint Pas
10. Eric Fuentes & El Mal - Eric Fuentes

I per acabar, molts d'anys i feliç any nou a tothom!
-
Islas Baleares:

Social Distortion - Hard Times And Nursey Rhymes (2011)

Però que bé que entra el nou disc de Social Distortion! De moment la primera nota positiva d’aquest 2011, un disc que enganxa i molt, ideal per capejar aquest mes d’exàmens.

No mentiré, aquest es el meu primer contacte amb la banda d’en Mike Ness, a banda de la conegudíssima Story Of My Life, però mai es tard per descobrir un grup clàssic. Quantes vegades no vos haureu endinsat dins un grup a partir del seu darrer llançament? Sense anar més enfora el primer disc que vaig escoltar de Bad Religion fou quan sortí l’Empire Strikes First el 2004, i així podria continuar amb molts de grups.

Aquest és un d’aquells discs que no hauran inventat res nou, però dins l’actual moda, diguem-ne “clàssica”, de grups punk rockers ofereix un recull de grans cançons amb regust americà. Després d’una introducció instrumental d’allò més canyera per encalentir motors, arriba California, un temasso de 5 minuts que resumeix a la perfecció el disc: riff de rock, en Mike rondant la cinquantena, amb una gran veu i cantant sobre la vida de rock n roll, uns coros femenins que encaixen a la perfecció i li donen encara més melodia, una guitarra punyent, una accelerada final i un solo per emmarcar... només pots restar bocabadat, i encara queden 9 cançons més!

“Well, I was born, babe, with nothing to lose

But the black man taught me how to sing the blues

Made a little life outta rock ‘n’ roll

And that crazy California hustle and flow”

Gimme The Sweet And Lowdown, Diamond In The Rough o el single Machine Gun Blues, són autèntics exemples de com combinar distorsió i melodies per a fer cançons amb fusta de clàssics, amb uns cors que em recorden molt a Bad Religion, i que usats de la manera correcta engrandeixen moltíssim les cançons. També hi ha mitjos temps com Bakersfield, o cançons més fosques com la versió de Hank Williams,Alone And Forsaken. Fins a Still Alive, la darrera cançó, cap tema té pèrdua. Ja és hora de començar a indagar per la discografia de la Distorsió Social! d