Les 10 de 2022

2022, any en que per fi hem pogut recuperar la normalitat post-covid i hem tornat a anar de concerts i festivals sense restriccions. Provocant un estiu amb una allau d'oferta musical com no record mai a Mallorca. Mallorca Live Festival, Canet Rock, Mobofest, els concerts de Mallorca Live Summer i els de Son Fusteret. A més de les verbenes de tota la vida. I també any en Antònia Font i La Gran Orquesta Repúblicana, dos dels grups de les nostres vides, han tengut gloriosos retorns. En quant a discos, hem tengut un any interessant, que com sempre vos resumesc en 10 temes. Les 10 cançons que han sonat més a Dies de Carretera aquest 2002.

Antònia Font - Un Minut Estroboscòpica

La veritat és que el seu primer disc en 10 anys em va sonar més a un disc en solitari d'en Joan Miquel Oliver cantat per en Pau, que no a un disc d'Antònia Font. I massa baix de revolucions pel meu gust. Així tot, si que vaig disfrutar aquest Minut Estroboscòpica, que sona als Antònia Font de tota la vida, i amb el qual van iniciar el seu gloriós retorn en directe aquest estiu a Inca.

Eddie Vedder - Picture (feat. Elton John)

Per fi surt del so de l'ukelele dels seus primers dos discos, per oferir-mos ara sí un disc de rock. Un disc que no té res a envejar als darrers treballs de Pearl Jam, però del qual he gaudit sobretot de les genials col·laboracions que s'ha marcat a les darrers cançons, amb l'harmònica de n'Stevie Wonder a Try, la bateria d'en Ringo Starr a Mrs. Mills o aquest genial duet a Picture amb un Elton John acabant la cançó tornant-se loco al piano. Genial.

León Benavente - Canciones Para No Dormir

Per fi els hem pogut veure en directe enguany, i comprovar que son un grupasso en viu. I l'any que ve al MLF, en tendrem una altra ració. El seu nou disc, ERA, confirma que la transició del rock a l'electrònica és un fet. Pel meu gust, no arriba al nivell del seu anterior disc Vamos a Volvernos Locos, peró té cançons molt disfrutables com aquesta Canciones Para No Dormir.

Liam Gallagher - Everything's Electric

Es confirma que en Liam és l'autèntic guardià de l'essència Oasis, en un 2022 on s'ha clavat 2 concerts a Knebworth per celebrar el 25è aniversari de la mítica actuació de la banda el 1997. I amb un tercer disc, on ha intentant sortir de la seva zona de confort, oferint cançons diferents a lo que mos té acostumats. Algunes d'elles brillants, com aquesta Everything's Electric composta a mitges amb en Dave Grohl

Red Hot Chili Peppers - Black Summer

El retorn del gran John Frusciante a la banda era motiu més que suficient per donar una oportunitat a les noves cançons dels californians. En un any en que han tres dos (!) discos nous en un atac de creativitat compulsiva que me recorda al doble album Stadium Arcadium que es van clavar el 2006. I com en aquell moment, me declar incapaç d'escoltar els dos discos al complet, però si de disfrutar de bons temes com aquest Black Summer

Weezer - A Litle Bit Of Love

Soc fan de Weezer. Però soc totalment incapaç de seguir el seu ritme de publicació de nous discos. Ja me va venir just l'any passat on van treure dos discos. Però es que enguany han tret 4 EPs, la sèrie SZNZ amb un EP dedicat a cada estació de l'any. I de lo poc que he escoltat, si que he gaudit molt d'aquesta primaveral A Little Bit Of Love.

Muse - Won't Stand Down

Encara se me posen els pèls de punta en recordar la majestuosa actuació d'aquest estiu al Mallorca Live Festival. Pentura per això, vaig estar tot l'estiu escoltant el seu darrer disc, Kill or Be Killed. Per això o perquè realment es tracta d'un molt bon disc, m'atreviria a dir que el millor que han tret des de Black Holes & Reveletions, i aquí esteim parlant de 2006. Sigui com sigui, un disc on tornen a les guitarres i al rock n roll, amb grans cançons com Compliance, You Make Me Feel Like is Halloween o aquesta tremenda Won't Stand Down

Els Pets - No t'escolto

Un nou disc d'Els Pets sempre és una bona notícia. En Lluís Gavaldà, el meu gurú musical de capçalera que imparteix classes magistrals cada dia al seu programa El Celobert, segueix en la seva recerca del pop més pur, amb un disc anomenat 1963 que no només és l'any en que van néixer els tres de Constantí, si no que sona a clar homenatge al pop dels anys 60 i als seus estimats Beatles.

Da Souza - Bomba de fum

Da Souza continua amb la seva regularitat de regalar-mos un disc cada dos anys. A Dies d'Attrezzo es confirma lo còmodes que se troben al pop que ja practicaven als seus darrers treballs. Aquí a més, guanyen protagonisme les cançons cantades per els diversos components del grup. Però personalment, jo me seguesc quedant amb la veu d'en Lluís Cabot, com en aquesta senzilla però efectiva bomba de fum, que tots hem fet alguna vegada a la vida.

Bruce Springsteen - Nightshift

Vaig llegir crítiques dolentes quan va sortir aquest disc del Boss de versions del soul. Però sincerament, en ser un gènere que desconec totalment, per jo ha estat com si es tractés d'un disc nou d'en Bruce. I he disfrutat molt comprovant que continua amb la veu finíssima a temes com Soul Days o a Nightshift. Amb ganes de poder veure'l en directe l'any que vé!

Airbourne, Gasometer Viena, 9 de desembre

 

Una inoportuna grip me va privar de poder veure Airbourne a Barcelona el passat dia 2 de desembre, 12 anys després de veurer-los per primer pic. Així que mentre m'anaven arribant notícies del seu concert a la Sala Razzmatazz alhora que també me pujava la febre, les ganes de vuere els australians van augmentar tant que vaig repassar la resta de la seva gira a veure si alguna cita em quadrava. I en pocs minuts ja tenia entrada + bitllet d'avió + hotel per anar a Viena una setmana després. Cap virus em privaria de la meva dosi de hard rock! Back in The Game!

I efectivament, va valer totalment la pena. I es que Aribourne mos dona exactament el que necessitam, el pack complet de concert de rock, amb tots els extres inclosos. Comença el concert amb Ready To Rock, amb el guitarista i el baixista corrent d'una banda a l'altra de l'escenari i ja saps que avui vespre ho donaran tot. Com quan es claven el solo de Too Much, Too Young, Too Fast movent els instruments en perfecta sincronia. Com quan a Girls in Black el cantant Joel O'Keeffe es passeja entre el públic damunt un segurata mentre obre una cervesa clavant-se cops de llauna al seu cap. O com quan a Burnout the Nitro es clava el solo de guitarra fent un Duck Walk al més pur estil Angus Young.

I podem continuar, perquè a Breakin' Outta Hell es va dedicar a muntar un moshpit entre el públic, a It's All For Rock van treure una barra on es va dedicar a fer cubates de Jack Daniels pels seus companys, mentre anava presentant la banda. A Live It Up es va dedicar a tirar cerveses al públic, abans de arrancar la cançó que va comptar amb un solo esquizofrènic. I finalment, a Runnin Wild, literalment va desaperèixer entre el públic, per mostrar-se de cop a l'altra banda de la sala acabant el solo de guitarra, com si d'un truc de màgia es tractés. 

Lo dit, un concert de rock n roll amb tots els extres inclosos que hom pugui demanar. L'unic però, es que potser allarguen massa les cançons amb tot aquest show, i un es queda amb les ganes d'escoltar més cançons. Però dit això, un concertasso. Agafarem tots els vols que siguin necessaris per tornar-los a veure i seguir defensant el rock. Stand Up For Rock n Roll!

Leon Benavente, Es Gremi, 5 de novembre

Teniem moltes ganes de veure Leon Benavente i llevar-mos l'espina clavada d'aquella edició del 2020 del Mallorca Live Festival que es va suspendre per la COVID-19. Així que vàrem anar a Es Gremi sense saber molt bé que mos trobariem. I mos vam trobar una sala plena a vessar, una banda amb un directe espectacular, uns músics superlatius i un cantant, n'Abraham Boba, que se va menjar, literalment, l'escenari.

Arrancaren defensant el seu nou disc ERA, amb Librame del Mal y Di No a la Nostalgia. Un disc on s'han tirat de cap dins l'electrònica, i prova d'aixó és que no van treure la guitarra elèctrica fins al cap d'un parell de cançons. Però també sonaren molts temes del Vamos a Volvernos locos, un dels discos que me van enamorar el 2019, del qual caigueren temarros com Como la Piedra Que Flota, Amo o una genial La Canción del Daño. I també vaig poder conèixer les seves cançons més antigues, més punkies i guitarreres, i plenes d'energia com La Ribera, o Estado Provisional.

Amb una Viejos Rockeros Viejos, que pareix dedicada directament als Stones, i l'elèctrica Ser Brigada, van arribar als bisos, tancant definitivament el concert amb Tipo D y una apoteòsica Ayer Salí amb n'Abraham Boba fora de si, baixant de l'escenari i cantant entre el públic mentre els tècnics de so lluitaven perquè no se li desconnectés el micròfon. Espectacular. Si no els heu vist en directe, no ho dubteu ni un segon. Jo repetiré segur!

Sopa de Cabra + Anegats, Marratxí, 2 de juliol

Nit de rock la que visquérem dissabte a Sa Cabaneta. En un concert emmarcat dins les festes de Sant Marçal, acudirem fidels a la nostra cita anual amb Sopa de Cabra, un dels nostres grups de capçalera, que venien a tancar la gira de celebració dels 30 anys del seu disc més emblemàtic, Ben Endins.

Anegats van ser els encarregats d'encetar la nit. Els hi tenia ganes als de Son Servera, ja que feia temps que no els veia en directe. I com sempre en ells, va ser un concert ple d'energia. Mos van mostrar noves cançons del seu nou EP Retorn vol. II, però sobretot, tiraren de clàssics. Començant amb Tic Tac, i caigueren entre d'altres Irreals, una Tramuntana amb molt de suspens, ja que no van aconseguir connectar bé el violí fins al solo, Paraula de Senyor cantada a mitges amb el públic, Avui va de bó o Corr entre d'altres. Em sorprengueren amb la per jo desconeguda Terra Americana, cançó animada d'aires celtes dedicada als emigrants serverins, per acabar, com sempre, amb Cada Nit.

A continuació pujaren els gironins a l'escenari per oferir un setlist molt similar al que van oferir l'any passat al Mallorca Live Summer. La millor notícia va ser comprovar que la banda continua en bona forma, amb en Pep Bosch i el seu moment de glòria quan treu la pandereta al Boig de la Ciutat, en Peck que manté viva l'actitud de rock n roll d'en Ninyín tocant amb la guitarra amb un piti encès, en Cuco que aguanta estoicament les bromes d'en Gerard sobre la seva calvície, en Josep Thió dirigint el concert a la perfecció i en Gerard Quintana, impecable a la veu i que continua filant tan bé els seus discursos entre cançó i cançó.

Obriren amb Tot Queda Igual i dedicaren la major part del concert a repassar Ben Endins, caiguent entre d'altres Bloquejats, Blujins Rock, Mai Trobaràs, l'Estació de França, el Boig de la Ciutat en versió acústica, la versió de Guerra d'en Bob Marley, amb en Gerard reivindicant al jamaicà com el músic més important del s.XX, L'Empordà, Sota una Estrella i Podré tornar enrere per acabar el set. I per finalitzar, tal i com van fer l'any passat, mos van regalar temes dels seus discos posteriors, com Seguirem Somiant, El Far del Sud, Farem que surti el Sol amb paraules dedicades a la recent tragèdia de Melilla, i Cercles. I després dels bisos, acabaren definitivament amb Si Et Va Bé i Camins.

Com ja vaig comentar l'estiu passat, m'encantaria un concert dels gironins defensant el seu darrer LP, la Gran Onada, que em va agradar molt en el seu moment. Però la veritat, és que Sopa de Cabra forma part de la meva vida i sigui quin sigui el disc que vulguin celebrar en directe, allà estarem fidels a la nostra cita. No pensis malament, només és rock n roll.

Mallorca Live Festival 2022

Desprès de dos anys ajornant el festival, amb unes entrades comprades en el seu dia per veure Marilyn Mason i Crystal Fighters, semblava que no arribaria mai el dia, però a la fi va arribar. El Mallorca Live Festival 2022 ja era aquí en la seva edició més ambiciosa, ampliant el festival a 3 dies, ampliant la superfície del recinte i el número d'escenaris, i ampliant també el nombre d'entrades venudes. Potser es van passar d'ambició els organitzadors perquè és evident que divendres van haver-hi massa problemes, amb el transport col·lapsat, els busos llançadora desaperaguts, una coa infinita per recollir la polsera i coes i més coes dins el recinte per poder consumir. Esperem que hagin après la lliçó i no es tornin a repetir aquests problemes, perquè la veritat, si només hem de jutjar la part musical, no es descabellat pensar que ha estat la millor edició de la història del festival.

Divendres, després de sobreviure al caos organitzatiu, començarem amb na Rigoberta Bandini, que va fer ballar al públic amb el seus exitosos singles com In Spain we Call it Soledad, Perra, A Ver Que Pasa, dues versions de Ay Mamá, una primera diferent i una segona fidel a la eurovisiva amb topless reivindicatiu inclòs, per acabar amb Too Many Drugs. Desprès, girarem cap a l'escenari 3 per gaudir del garage-rock de The Parrots, mentre a l'escenari 1 es preparava el plat fort de la nit: C. Tangana. I el Madrileño no va defraudar. Amb una posada en escena espectacular, recreant la sobretaula del seu famós vídeo del Tiny Desk, amb l'escenari ple de músics i tot amb càmeres gravant l'espectacle, de manera que no sabies si veies un concert fet pel·lícula o una pel·lícula feta concert. La veritat és que mai havia vist una cosa així. I musicalment, va combinar les seves cançons del seu passat més trapero, amb les d'aire flamenc del seu darrer disc, com Los Tontos, Ingovernable o Tu Me Dejaste de Querer, homenatjant també clàssics espanyols com el No Estamos Lokos de Ketama. Una autèntica festa de concert. Seguidament, canviarem d'escenari, per veure el final de l'actuació de Kase O., que recuperava el format amb banda de jazz del seu disc Jazz Magnetism, i poguérem gaudir entre d'altres de Mitad y Mitad, Ringui Dingui o Renacimiento. Finalment, amb la mescla de folklore i electrònica dels gallecs Baiuca vam donar per acabada la primera jornada del festival.

Dissabte vam arrancar amb un dels grans descobriments del festival, Temples amb el seu rock psicodèlic i temes tan brillants com Certainty o Shelter Song. Seguidament, canviarem de zona per veure a Rufus T. Firefly o com m'havien comentat, els Tame Imapala espanyols. Bon concert i una autèntica crack a la bateria. En acabar, amb molta curiositat, vàrem anar a veure na Christina Aguilera, que va realitzar un concert irregular, començant amb retard i sense dissimular gens ni mica el play-back, cantant entre d'altres Genie in a Bottle o Lady Mermelade. De Supergrass, un dels grups supervivents del britpop dels anys 90, només vam poder veure el final de l'actuació i gaudir de temes com Alright o Pumping On Your Stereo. Passada la mitja nit, era el torn de Franz Ferdinand, que amb una posada en escena senzilla, deixaren que fossin les cançons les que parlessin, i mos van regalar un autèntic repàs als seus greatest hits, com The Dark of Matinee, Do You Want To, Take Me Out o la darrera This Fire, que van fer ballar a tothom. Per acabar, el grup d'electrònica Cut Copy va despedir la jornada amb temes tan ballables com Lights & Music.

Finalment, va arribar el diumenge, on segurament hi havia els grups més interessants. Començarem el dia descobrint el jove cantautor Guitarricadelafuente, destacant la seva versió del My Way de Frank Sinatra rebatejat com A Mi Manera. Seguidament, mos vam girar cap a l'escenari 3 per gaudir de una de les nostres autèntiques debilitats personals: Mujeres. Un grup que sempre garanteix energia amb el seu garage rock, i grans temes com Vete Con El, Besos o Un Sentimiento Importante. A continuació era el torn del rock eletrònic de Metronomy, que alternaren temes instrumentals amb temes cantats com Love Factory o The Look. Esperant els cap de cartell de la nit, mos vam entretenir amb Parquesvr, grup punki amb lletres àcides i divertides a lo Lendakaris Muertos com la dedicada a Lance Armstorng. Finalment arribà el torn de Muse, i van complir totalment les expectatives. Van demostrar que juguen una altra lliga, realitzant un concert d'estadi dins el festival. Demostrant el seu virtuosisme musical, amb un Matt Bellamy hiperactiu, fent de guitar hero per la pasarel·la que havien instal·lat. Però sobretot, amb amb un setlist imbatible, on presentaren cançons del seu nou disc que han de treure aquest 2022 (Will of The People), però sobretot amb aquest temassos que son Hysteria, Time is Running Out, Supermassive Black Hole, Uprising, Starlight o la darrera i èpica Knights Of Cydonia. Senzillament, espectacular.

I així va acabar la cinquena edició del Mallorca Live Festival, on més enllà dels problemes organitzatius del primer dia, la música va brillar per damunt de tot, especialment els cap de cartell de cada un dels dies, C.Tangana, Franz Ferdinad i Muse que, cadascú amb el seu estil, mos van regalar tres actuacions majúscules. L'any que vé, repetirem!

Antònia Font, Inca, 18 de juny

La veritat és que més enllà de festivals tipus Mallorca Live, no record un concert tan massiu a la nostra illa com el que vam viure a Inca dissabte passat. Poc acostumats que esteim a aquestes massificacions desprès de 2 anys de pandèmia, i acostumats també a veure tota la vida a Antònia Font tocant a verbenes davant 500 persones, veure aquell camp de futbol ple amb més de 12.000 persones no deixava d'impressionar. Amb una organització excel·lent per part de la gent del Primavera Sound, i un escenari a l'altura, tot feia indicar que viuríem una nit històrica, d'aquestes que recordes la resta de la teva vida.

I així va ser, perquè Antònia Font van ser molt generosos en el seu retorn en directe a Mallorca, regalant-mos un concert de 2h30, on tocaren fins a.... 37 cançons! Hi havia moments que semblava que el concert no acabaria mai, i que el grup seguiria repassant la seva discografia durant tota la nit fins que surtis el sol. Hi hagué sorpreses molt agradables, com la defensa que van fer del disc Vostè és Aquí, del qual tocaren 5 temes, i que volgueren reivindicar donant-li estatus de un disc més de la seva discografia, a l'altura de qualsevol altre, i no com un experiment musical. De fet me va encantar que caigués Punyeta Món, on el grup mostra la seva versió més punki.

Una altra sorpresa va ser la inclusió de un trosset de Fa Calor, cantada a capella entre en Pau i el públic, que tan adient era en plena ona de calor. També va ser molt agradable comprovar com les cançons del nou disc sonaven molt bé en directe i que el públic se les sabia com si dels clàssics de tota la vida es tractessin. D'altra banda, si alguna cosa me va faltar, pentura va ser algunes cançons més dels dos primers discs, però la veritat amb un repertori tan generós, de poques coses mos podem queixar.

Començaren bastant puntals a les 21:30 al ritme de Un Minut Estroboscòpica, i seguiren amb Me Sobren Paraules i Darrera Una Revista. Anaren alternant temes del darrer disc, com Oh La La o Miquel Riera, amb clàssics com Love Song o Armando Rampas. I anaven per feina. Acabava una cançó, i ja començava la següent. Se notava que volien aprofitar el temps. Després de Vitamina Sol, va caure la preciosa Portaavions, que va fer caure més d'una llàgrima entre el públic, per seguir amb Robot i Dins Aquest Iglú. Poc desprès va arribar un dels primers moments àlgids, el rap de l'Astronauta Rimador amb solo final d'en Joan Miquel Oliver.

Després d'una Cartes de Ramiro cantada a capella per en Pau Debon i Ballarines de Ballet, seguiren amb Una d'aixona de Pols, Caramel·let, Holidays, Amants Perfectes, Tots Es Motors i Alegria, per acabar amb l'optimista Venc Amb Tu per fer la primera pausa. I és que estava clar que encara faltaven molts de hits per tocar, i en tornar mos deleitaren amb Bamboo, Sospitosos, Mecanismes, Batiskafo Katiuskas, unes genials i enllaçades Clint Eastwood i Icebergs i Gueisers, per acabar amb Alpinistes Samurais i Wa Yeah amb tot el poliesportiu amb les ulleres 3D posades i pegant bots de felicitat.

Però encara hi havia temps per més, així que tornaren per cantar Islas Baleares, la corejada Calgary 88 i el final de festa, com no podia ser d'altra manera, amb una Viure Sense Tu acompanyada de focs artificials. La veritat és que mos van deixar ben saciats i feliços, de poder reunir-mos de nou amb la que ha estat i serà la banda sonora de la nostra generació. Benvinguts de nou, Antònia Font. I per favor, no mos torneu a abandonar mai més!

Els Amics de Les Arts, Auditorium, 14 de gener

Amb un any i mig d'espera, però per fi ahir vam poder veure Els Amics de les Arts defensant el seu nou disc, El Senyal que Esperaves. Un disc que em va agradar en el seu moment, amb bones cançons, on per primera vegada només hi trobàvem 3 veus, desprès que n'Eduard Costa abandonés el grup.

El concert va començar de forma accidentada, amb un retard de 20 minuts i problemes tècnics que van interrompre la introducció que tenien preparada. Però tot això era igual, a la que van sonar els primers acords de Ciència-Ficció tothom es va posar a cantar i a gaudir de l'espectacle. Un concert on alternaren cançons noves amb els hits de sempre. Seguiren amb Les coses i Kokoschka, amb traca final amb en Joan Enric Barceló tocant els bongos i canons disparant cintes de colors. A continuació presentaren la banda, per regalar-mos el primer hit de la nit: Jaques Cousteau. El Senyal Que Esperaves va donar lloc a un dels moments més màgics de la nit, quan iniciaren Lousiana O Els Camps de Cotó amb en Joan Enric i en Ferran asseguts al vèrtex de l'escenari i el públic cantant els versos només acompanyats del piano d'en Dani, per després afegir-se la resta de la banda.

El concert prosseguí amb Juliol 994, Et Vaig Dir i el seu inici amb autotune, i No ho Entens, per donar lloc a l'altre gran moment de la nit, quan pujaren a l'escenari Amulet i en Pau Franch d'OR per cantar junts Apunto Shakespeare, tema que jo personalment desconeixia i que em va captivar. Seguiren amb la discotequera El Teu Cos, i una versió actualitzada de 4-3-3 que fou de les mes corejades per l'auditori, per acabar amb el Matrimoni Arnolfini i No Sé Com T'ho Fas abans dels bisos. I ara sí, acabaren el concert amb Tots els Homes d'Escòcia, una Jean-Luc ja amb tot el públic aixecat i ballant, per seguir amb Ja No Ens Passa i acabar definitivament amb Semblava que Fossis Tu i noves canonades de cintes de colors.

Passen a la perfecció la prova de foc de tenir un membre menys, i confirmen que encara mos poden fer riure amb les seves xerrades entre cançó i cançó, i també fer passar una bona estona amb els seus temes d'ahir i d'avui. Fins a la propera vegada. Per aquí, ja tenim ganes de repetir!