The Finished Sympathy (2000-2010)

Mal dia si senyor. Per un cúmul de circumstàncies m'he quedat sense entrades per Pennywise i a damunt m'enter d'aquesta noticia. S'ha acabat The Unfinished Sympathy.

I es que sempre passa el mateix. No vos passa moltes vegades que quan descobriu un grup que vos agrada molt, succeeix una d’aquestes coses?:

A) S’acaben de separar (fa mal)
B) Es van separar fa molt (te sents ignorant)
C) Acaben de tocar a la teva ciutat i tot fa pinta que tardaran molt a tornar-hi...

Idò m’acaba de passar l’opció A. Ja es mala sort. 5 anys vivint a Barcelona i no els he vist cap vegada. Precisament demà tocaven a l’Apolo [2] per celebrar l’aniversari de BCore, i per variar tampoc hi podia anar. Així ho han comunicat:

"Estimats amics, us informem de que The Unfinished Sympathys'han dissolt. La banda ha gravat 5 LPs, alguns EPs, ha fet prop de 400 concerts per Espanya, Alemanya, Anglaterra, França, Estats Units, Itàlia, Suïssa i Bèlgica, i ha viscut i compartit innumerables moments entranyables amb amics i professionals del món sencer.... Moltes gràcies pel recolzament rebut durant 10 anys fantàstics. Fins aviat!"

Feia poques setmanes que m’havia comprat el Rock For Food. Discasso si senyor. Dels millors discos estatals que he escoltat mai. Cançons entre l’indie i el rock y bones guitarres. I molta melodia. També darrerament sonava molt a la meva habitació el We Push You Pull, el seu penultim disc amb el que es van apropar al funk amb ritmes ballables. I que dir d’Avida Dollars, ja comentat per aquí com un dels millors discos del 2009.

Bé, sempre mos quedaran les seves grans cançons, i veure algunes de les seves gravacions en directe. Com aquesta en que van tocar a TV3 el seu recentment editat We Push You Pull. Se’n van un dels grans. A veure que fan per separat. S’esperen grans coses de n’Eric Fuentes!
-

Spin in the Rye!

The Unfinished Sympathy - Avida Dollars (2009)

Ja que a principis d’any no hi sol haver gaires novetats musicals, i aprofitant que he acabat exàmens finals, recuperaré tots els discs de l’any passat que em falten per parlar. Almanco, els que vaig posar al meu Top 10 personal, però encara no n’havia parlat degut a quan van sortir encara no estava el bloc en marxa. Així que començaré amb un dels que més he escoltat aquest darrer 2009, Avida Dollars de The Unfinished Sympathy. En la meva opinió, millor disc nacional de l’any.

Supos que tots sabeu que és un anagrama. Un anagrama consisteix en canviar d’ordre les lletres d’una paraula per fer-ne una altra. Així, per exemple, un anagrama de Roma seria amor (molt fàcil aquest). Un altre exemple per tots els que, com jo, hagueu llegit Harry Potter durant la vostra infantesa: Lord Voldemort és un anagrama del seu nom real, Tod Morvosc Rodlel (Sóc Lord Voldemort). Per als fans de LOST, vos interessarà sabre que Ethan Rom és un anagrama de Other Man (Los otros). Segur que ja començau a veure de que va la cosa. Ficant-mos ja en la música, a veure quin anagrama me sabrieu fer amb Axl Rose? Una pista, la primera paraula és Oral..... Segur que ja el teniu! Ara intentau fer un anagrama amb el vostre nom i primer llinatge. A jo m’ha costat bastant, el millor que he trobat és Moc Fesol Cranc...

Bé, supos que vos demanareu perquè estic parlant de tot això. Idò resulta que el títol d’aquest treball és un anagrama. Sí, Avida Dollars. Endevinau de qui? Ni més ni menys que en Salvador Dalí. Resulta que aquest pintor, presumptament intel·lectual, a més de ser un feixista, era un apassionat dels doblers. Tan gran era el seu amor pel “vil metall”, que quan se’n va anar als Estats Units se’l va acusar de venut, i l’escriptor francès André Bretón, gran figura del surrealisme, el va expulsar del seu cercle surrealista. I li va fer un anagrama: Avida Dollars.

Però, per sort, Avida Dollars és molt més que un anagrama. És el darrer disc de The Unfinished Sympathy. I gran disc, si senyor. No m’atreviria a dir que és el seu millor disc, ja que no els he escoltat tots (Rock For Food, assignatura pendent!). El que si es cert es que abandonen els ritmes ballables i fins i tot funkys del seu darrer disc, We Push You Pull, per passar-se al pop, de guitarres, coros i melodies, sobretot, melodies. D’aquestes que te queden dins el cap.

Comença el disc amb Continental Drift, preludi del viatge que emprendrem en aquest disc. Continua amb una gran cançó, Homedrunk. Ja vos n’he parlat moltes vegades. Parla de la violència domèstica derivada a l’alcohol. Realment el disc comença molt potent, com és mostra també Give Up Dig Down, una altra gran cançó sobre la ruptura d’una relació. “You’re giving me up, I’m digging you down.” No hi ha més a dir. Els continus canvis de formació sembla que no han afectat a la banda, i de fet l’han anat enriquint, com el gran treball que fa a les segones veus el darrer fitxatge, Joan Colomo (guitarrista), precisament a Give Up Dig Down.

A partir d’aquí el disc baixa les revolucions i es torna més tranquil amb cançons com Girl You d’ont Have A Hearth, la preciosa Dear Diamond, Avida Dollars o We’re gonna be Parents. Cançons senzilles que queden molt bé en format acústic, com van demostrar a Radio 3.

Give Up Dig Down, amb imatges de la seva recent gira europea:



Girl You don’t have a hearth

Collita 2009

Arriba final d'any i és el moment de recollir els fruits musicals que ens ha donat aquest 2009. I crec que ha estat una bona collita la d'aquest any, un gran final de dècada. Personalment, aquests són els 10 discs que més he disfrutat enguany. No vull dir que siguin els millors de l'any, ni molt menys. Aquestes llistes són molt personals. Cada un té el seu top 10 particular així com cada seguidor de futbol té la seva alineació preferida.

Evidentment, l'ordre amb el qual els he escrit pot variar, depèn del dia, de la setmana, de les escoltes... però el número 1 el tenc molt clar. Des de que el vaig escoltar per primer pic que vaig sabre que era un discasso, i només el triomfant retorn d'Alice In Chains m'ha fet dubtar sobre quin es el meu número 1 de l'any. Aquests darrers, sens dubte, han estat el gran descobriment de l'any. D'alguns d'aquests discs encara no n'he parlat per aquí, però des d'ara mateix vos aconsell que proveu un poc d'Avida Dollars, de lo millor del rock nacional, i tambè tasteu el Grey Britain, d'una banda que donara molt que parlar en el punk. Aquests són, idò, els meus fruits preferits de la collita 2009:

1. Sunrise in the Land Of Milk and Honey (Cracker)
2. Black gives way to Blue (Alice in Chains)

3. Backspacer (Pearl Jam)
4. Avida Dollars (The Unfinished Sympathy)
5. Wilco (Wilco)
6. Grey Britain (Gallows)
7. Heavenly Hell (L.A)
8. Payola (Berri Txarrak)
9. The End of Maiden Trip (The Sunday Drivers)
10. Cosmic Egg (Wolfmother)

Però, si fent un esforç, m'hagués de quedar només amb una cançó, amb un sol d'aquests deliciosos fruits, sens dubte em qued amb Homedrunk, de The Unfinished Sympathy.

-

Una volta pel carrer Tallers

Avui dissabte, els dos humils creadors d'aquest bloc hem anat a voltar pel carrer Tallers. En teníem ganes. Feia temps que no hi anàvem. I a partir d'ara hi anirem més sovint. Perquè això de mirar cd's enganxa.

Avui he tornat amb dos discs davall el braç.

Alice In Chains - Dirt. Sort de la tornada d'aquest grup. M'havia resistit molt a iniciar-me dins el grup més metaler i fosc del so de Seattle. Però una vegada he tastat el seu Dirt o Jar of Flies m'he rendit a la seva excel·lència. Cançons com Would? t'arriben fins als ossos.

The Unfinished Sympathy - Avida Dollars: Sens dubte un dels discs que més he escoltat enguany. Pura melodia, acompanyat de bones guitarres i la veu dolça de n'Èric Fuentes. I conté per a mi la cançó de l'any: Homedrunk, amb una tornada genial. Ja tenc ganes de veure aquest grup de Barcelona

BARCELONA ACCIÓ MUSICAL

Les festes de la Mercé del 2009 s’apropen inexorablement i amb elles el BAM, Barcelona Acció Musical, que aquest any ve carregat de grans grups en escenaris idílics que prometen concerts de gran qualitat.

Dimecres 23 gran nit a la Plaça Reial amb el grup de rock alternatiu barceloní de més projecció en els últims temps, The Unfinished Sympathy –amb el seu cinquè treball “Avida Dollars” davall el braç- i els grans Berri Txarrak i el seu hardcore que seguramente tirarà cap avall la Plaça Reial. Recordar que per la gent que no li acabi de fer el hardcore i vulgui una opció de reggae i mestissatge, a les 24.00 toca a la Rambla del Raval la Kinky Beat.

A la Plaça del Rei, un dels punts màgics de Barcelona, Boat Beam i Melissa Laveaux ofereixen dijous 24 els seus concerts acústics de folk indie. Segur que enamoren a més d’un en aquell petit amagatall de la ciutat.

Al Portal de la Pau, divendres 25, toquen Very Pomelo. Un grup que m’ha xocat al fer rockabilly/surf i al descriurer-se d’aquesta manera: Imagineu per un moment que l’Elvis Presley i en Jim Morrison passegen per la Rambla de Barcelona una nit calorosa d’estiu quan, de sobte, veuen tocar en Peret. La música del rei de la rumba els agrada tant que improvisen un trio. Entre el públic, també hi ha Neil Young, Marc Bolan i el nostre Jaume Sisa. Després d’escoltar tres acords, s’afegeixen a la gran festa. D’una comunió tan surrealista com aquesta sorgeix Very Pomelo, un grup sorprenent, que ha impactat per la seva frescor. Un grup que s’haurà de veure i que de ben segur no pot deixar indiferente a ningú. Els acompanyen la resta de la nit Los Impagaos que fan flamenquillo-rumba i Instituto Mexicano del Sonido, que mescla electrònica amb ska i música de mariachis. Una barreja que veurem si serà fácil de païr.

A la Antiga Fàbrica d’Estrella Damm, dissabte dia 26, tenen un bombasso d’actuacions. De primer Manel, que amb el seu pop/folk i les seves grandíssimes lletres han conquistat el panorama musical català. De Manel tocarà algun dia parlar en aquest blog, perquè el seu disc “Els millors professors europeus” és immens.
Després toca la sensació de l’estiu, Billie the Vision & the Dancers. Un grup molt recomanable que no és flor d’estiu –és a dir, Summercat és una bona cançó en un bon repertori- i que transpira bon rollo per tots costats.
Tanquen els suecs The Hives amb el seu garage rock i una canya impressionant. Un punt intermig entre els Strokes i els Hellacopters que et vola el cap.
A més, al cert un recinte d’Estrella i no haver intermediaris pel mig, els concerts de l’any passat anaven amanits amb VollDamms barates i això et temptava a seguir els concerts directament des de la barra. Això no lleva que caigui alguna litrona de contrabando.
Al final de la nit, al acabar prest els concerts de la Fàbrica Estrella, a mitjanit toca a la Rambla del Raval Ganga Vibes, uns marroquins que ajunten el reggae jamaicà amb els ritmes tradicionals de les terres del Marroc.

Per a més informació, la pàgina del BAM



Per si voleu veure els Billie the Vision en directe...




SPOTIFY D'ALGUNS GRUPS

Kinky Beat
Billie the Vision and the Dancers
Berri Txarrak
The Hives
Melissa Laveaux

BANYASEGOL