Les 10 de 2023

2023. Any on a Mallorca hem pogut seguir gaudint dels retornats Antònia Font i La Gran Orquesta Republicana, hem tornat a sentir la música de Boc, hem disfrutat tant del Mallorca Live Festival com del Mobofest, hem perseguit en Bruce Springsteen fins a un poble perdut del centre d'Europa, hem pogut veure a la fi dues bandes que teniem pendents, com son Wilco i Blink-182; mos hem passat l'estiu cantant Ánimos Parrec, la nova sensació mallorquina, mos hem despedit de Da Souza i, qui ho anava a dir, hem pogut gaudir de noves cançons de Rolling Stones i de Beatles. I es que el rock n roll mai mos deixarà de sorprendre. Aquí van les cançons que més han sonat aquest 2023 a Dies De Carretera: 

The Rolling Stones - Angry

Nou disc de la millor banda de rock n roll de la història i sensació total de que encara tenen corda per estona. Superen la mort del bateria Charlie Watts i arriben a la vuitantena amb un disc que sembla fet per musics, com a mínim, la meitat de joves. Sonen clàssics però sense por a a actualitzar-se, experimentant amb l'autotune i tot. I es claven cançons tan bones com el mig temps de Sweet Sounds of Heaven amb na Lady Gaga, la punkie Bite My Head Off amb el baix den Paul McCartney, la discotequera Mess It Up encara amb la percussió d'en Charlie o aquesta Angry plena de ràbia, amb genial riff d'en Keith Richards i espectacular videoclip de na Sydney Sweeney. Llarga vida a ses Satàniques Majestats.

Ánimos Parrec - Veniu a Es Pla

El grup que Mallorca necessitava. Agafa lo millor del rock americà, mescla-ho amb l'humor d'Ossifar i tendràs com a resultat Ánimos Parrec. Veterans de l'escena santjoanera, enguany s'han donat a conèixer a tot Mallorca amb el seu primer disc, on trobam rock n roll en vena a Es turisme mos va salvar o Beneit, un homenatge a Creedence Clearwater Revival i al camp mallorquí a Ses Fites Netes, una barbaritat de versió de Cortez the Killer den Neil Young, reconvertida en Miquel Josep (Juniper The Killer) o Veniu a Es Pla, una cançó plena d'ironia i que es va convertir en la cançó de l'estiu.

Foo Fighters - Hearing Voices

Una grata sorpresa veure que el grup segueix endavant, amb nou disc i gira, desprès de la mort l'any passat del seu bateria Taylor Hawkins. En Dave Grohl supera la tragèdia com millor ho sap fer, fent cançons. I sap greu dir-ho, però aquesta inspiració l'ha duit a treure el seu millor disc en anys. Un disc que roqueja amb Rescued o la power-poppie Under You, però on sobrevola constantment l'ombra d'en Taylor en cançons com Rest o aquesta genial Hearing Voices. "I've been hearing voices, none of them are you". Descansa en pau, Taylor.

Blink-182 - Dance With Me

La reunió més esperada dels darrers anys. Si bé el grup havia continuat amb en Matt Skiba com a guitarrista i cantant, i havia tret discos bons com California, tothom sap que l'autèntic so de Blink necessitava del retorn den Tom DeLonge. Vàrem poder disfrutar d'ells en directe a Barcelona, en un concert ple de Greatests Hits, però també han presentat nou treball. Un One More Time, on hi trobam una Terrified de l'epoca Box Car Racer, la cançó homònima i el seu emotiu videoclip, una accelerada Turn This Off! de 23 segons, marca de la casa; o el punk-pop de tota la vida amb Anthen Part 3 o aquesta Dance With Me i els seus aferradissos "oles-oles".

The Beatles - Now And Then

Sabíem que en Paul McCartney tenia en un calaix aquesta cançó  des de la reunió a mitjans noranta dels Beatles per publicar amb els Antologies les precioses Free As A Bird i Real Love. Han hagut de passar uns anys, perquè amb l'absència d'en George Harrison, que s'oposava a publicar-la, i amb l'ajuda de intel·ligència artificial, que ha pogut separar la veu d'en John Lennon; en Paul i en Ringo l'hagin pogut acabar. S'ha criticat molt l'ús d'aquesta tecnologia, o el fet que el resultat sigui pitjor que la demo inicial d'en John. Jo no he fet cas a res d'això, senzillament he viscut emocionat el poder viure una nova publicació dels Beatles i he gaudit de la seva darrera cançó.

Joan Miquel Oliver - Siento Feelings

El solleric segueix amb la seva incontinència creativa. Superada la trilogia Pegasus - Atlantis - Elektra, on pel meu gust ja s'estava repetint massa, i també el retorn discogràfic d'Antònia Font; en Joan Miquel retorna en solitari amb Electronic Devices. Un disc amb bones cançons, amb el toc d'experimentació sempre present (com Cinquanta euros) i temes que prometen convertir-se en clàssics als concerts com la ballable Robot Mayordomo o aquesta increïble Siento Feelings, on hem descobert lo bé que es mesclen el mallorquí i l'italià de na Stefania Luisini.

La Ludwig Band - El Meu Amor se n'ha Anat de Vacances

Un dels darrers descobriments de l'any, gràcies al passacarrers del col·lectiu CRUI de fa unes setmanes. Grup que sembla una mescla dels primers Manel amb un cantant al més pur estil del Bob Dylan folkie primerenc. En el seu darrer disc dylanegen amb classe a Bon amic, vell amic o El dia que et perdoni. Manela, no vull currar per vostè sembla un homenatge a Maggie's Farm i també destaquen Contraban o aquesta animada El meu amor se n'ha anat de vacances. Amb ganes de tornar a veurer-los en directe.

Wilco - A Bowl and A Pudding

A la fi enguany he pogut veure a Wilco en directe. Va ser a Alacant, on vaig poder gaudir de les cançons d'en Jeff Tweedy i de la guitarra den Nels Cline, en un concert on van defensar els Wilco actuals del darrer disc Cruel Country. I com que no poden aturar de treure discos, al poc temps ja teniem el nou Cousin, que si bé segueix enfora dels seus millors treballs, hi podem escoltar uns Wilco que tornen a l'experimentació a cançons com Infinite Surprise o també les melodies de guitarra marca de la casa en aquesta A Bowl and A Pudding.

Suasi - Dies Infinitament Feliços

En Pep Suasi, segueix a la seva, fent discos senzills amb bones cançons. El darrer es diu Peces d'Antiquari, amb un so cada vegada més folk i acústic, amb aires Wilco, i amb cançons sobre temes quotidians i plenes de detalls com l'inici a lo David Bowie de És normal, l'inici acústic i final elècrtric de Som Peces d'Antiquari, o l'interludi guitarrer d'aquests Dies Infinitament Feliços.

Taylor Swift - I Can See You

La reina del pop continua amb les seves regravacions d'antics àlbums amb les que pretén recuperar la seva pròpia música. Enguany ha tocat el torn a Speak Now i a 1989, que han arribat amb les seves pertinents noves cançons, com aquesta I Can See You que sembla la versió fosca de la lluminosa Mine. A més, ha tornat als escenaris amb el triomfal The Eras Tour, que també ha tret en versió pel·lícula als cinemes, convertint-se en la pel·lícula de concert més taquillera de la història. Un altre record per la reina de la industria musical.

Les 10 de 2021

2021, l’any en que tot i seguir en pandèmia, poc a poc hem pogut tornar a gaudir de la música en directe, primer d’asseguts, desprès de drets i esperem que l’any que ve ja amb més graus de normalitat, en un any que promet molt amb el retorn d’Antònia Font o el cartell de luxe que ha preparat el Mallorca Live Festival, entre d'altres. Però abans de fer el canvi d’any, anem a recapitular i repassar que mos han aportat musicalment aquest darrers 12 mesos. Aquí van les 10 cançons que més han sonat enguany a Dies de Carretera:

Foo Fighters - Medicine At Midnight

M'agrada que artistes consagrats surtin de la seva zona de confort i cerquin noves sonoritats. Això és el que han fet en Dave Grohl i companyia en aquest nou disc, on si bé és cert que hi podem trobar els Foos de tota la vida, també hi trobam aquest nou so amb groove rítmic i més ballable, com en aquesta Medicine at Midnight i el seu descarat homenatge al Let's Dance d'en David Bowie.

Zoo - Avant

Hi havia una gran expectació amb el retorn dels valencians. I tot i que aquest Llepolies no m'ha enganxat tant com els seus anteriors treballs, si que he acabat escoltant algunes cançons en bucle, com el banquet gastrosexual que dona títol al disc o el ritme trepidant d'aquest cant a l'alliberació que és Avant.

L.A - Judy (feat. Patricia de los Ángeles)

Evergreen Oak és un disc diferent. Compost a Orient en plena pandèmia, amb cançons que sonen molt naturals, sense grans ornaments. Com aquesta Judy, cantada a mitges amb la seva dona. Una cançó que m'encanta, i que vam poder gaudir en directe aquest estiu en un lloc tan màgic com el Santuari de Lluc, en plena Serra de Tramuntana.

Royal Blood - Typhoons

El duo britànic es bastava de baix i bateria per fer bones cançons. Però ara han afegit els sintetitzadors a l'equació, per fer un disc amb la clara intenció de fer moure l'esquelet al personal i rebentar les pistes de ball. I clarament ho han aconseguit. Impossible no contagiar-se del ritme del trio inicial del disc, Trouble's Coming, Oblivion o aquesta Typhoons.

Amulet - Gent Com Vos

"Mumford & Sons a la mallorquina". Així definesc Amulet quan recoman a algú que escolti aquest jove santamarier, que agafant el folk com a referència ha gravat el seu primer disc, Un Desert De Colors. Un treball amb cançons animades a ritme de banjo, altres cantades a mitges amb Xanguito, OR o na Raquel Lúa, o aquesta Gent Com Vos, on demostra que a vegades, només es necessita veu i guitarra per fer una bona cançó. 

Weezer - I Need Some of That

Doble ració de Weezer la que hem tengut enguany, una (OK Human) amb un so més experimental, i una altra (Van Weezer) que ja sabiem que seria un homenatge al hard rock. I és que és un estil que li encaixa a la perfecció a la banda de Los Angeles. Un disc que em va acompanyar tot l'estiu fent kms al cotxe, amb 10 pelotassos de rock i distorsió, i tornades per corejar a ple pulmó, com aquesta I Need Some of That i la seva aferradissa melodia.

C. Tangana - Los Tontos (feat. Kiko Veneno)

He de reconèixer que tenia en C. Tangana creuat. Ni Mala Mujer ni el seu trap m'interessaven gens ni mica. Fins que em van recomanar que mirés el seu Tiny Desk Concert i vaig haver de reconèixer que era una autèntica genialitat. Trob que ha encertat al 100% amb aquest nou so de El Madrileño, que entronca amb la música espanyola dels anys 80-90, i s'ha sabut rodejar bé amb figures com en Kiko Veneno, Jorge Drexler o els Ketama. I sí, em vaig passar mig estiu cantussejant Me Maten o els na-na-na-na de Los Tontos.

Txarango - Una Lluna a l'aigua (feat. Zoo)

El 7 d'octubre es confirmava el que tots temíem. Els membres de Txarango separen els seus camins sense haver pogut gaudir d'aquesta darrera gira en format circ que tan bona pinta feia. Però la part positiva és que mos han fet un darrer regal amb un disc, El Gran Ball, on recullen els seus millors temes acompanyats d'altres artistes. M'encanten la majoria de col·laboracions, però sobretot aquestes on els artistes convidats li donen una nova vida a les cançons, com en Joan Garriga a La Foguera, els Stay Homas a Som Foc o aquesta espectacular Una Lluna a l'Aigua amb Zoo.

Morgan - Alone

El seu darrer disc em va encantar i en aquest continuen aportant autèntiques joies de cançons, com aquesta Alone: al més pur estil Kiwanuka i Pink Floyd, es va desenvolupant de manera progressiva i sense cap tipus de pressa, començant només amb uns coros, uns teclats i una guitarra, desencadenant poc a poc una autentica tempesta sonora, amb solo d'un minut inclòs, tot comandat per l'espectacular veu de la cantant Nina. Brutal.

Taylor Swift - All Too Weel (10 min. version)

Com a bon Swiftie, estic ben pendent de les regravacions que està fent na Taylor Swift dels seus antics discos. Una jugada que no s'havia fet mai, i que demostra el poder que té aquesta artista dins la indústria musical. I a més a més, a cada disc regravat, mos regala noves cançons i videoclips. Però sense dubte, la que havia creat més expectació era aquesta versió original de All Too Well, de 10 minuts de durada. I va i es converteix en la cançó més llarga de la història en arribar al TOP 1 de la llista Billboard, prenent el relleu d'una tal 'American Pie' d'en Don McLean. I a més, ha compensat la injustícia històrica de no tenir video en el seu moment, i dedicant-li ara sí, no un videoclip, si no un curtmetratge! Taylor Swift is the music industry.

Ryan Adams - 1989 (2015)

D'acord, ho reconec, m'he acabat fent Swiftie. M'he escoltat tota la seva discografia i m'agraden tant els discos country com els discos pop. I una de les coses que més m'ha sorprès és aquest 1989, el disc amb el qual na Taylor Swift va abandonar el country per abraçar la música pop dels anys 80, que va suposar l'èxit més gran de la seva carrera, i que un any després el va versionar sencer.... en Ryan Adams!

No conec gaire de l'obra d'en Ryan Adams, però pel que he llegit sé que és un enamorat de versionar altres artistes. I en la meva opinió, en aquest disc ho borda. Quan desvesteixes una cançó del seu vestit original i segueix sonant genial, és quan es demostra que és una bona cançó. I en aquest disc les cançons de na Taylor passen la prova amb nota. I per altra banda, en Ryan aconsegueix endur-se els temes al seu terreny de manera encertada. Fins i tot, amb versions que pel meu gust milloren les originals. Estic parlant, per exemple de la folkie Out of the Woods i el seu genial final amb secció de vents, o de Bad Blood. Els mega hits Shake it Off i Blank Space es converteixen en cançons minimalistes de guitarra i poc més, mentre que Style es torna guitarrera i distorsionada. Genials també Wildest Dreams, I Know Places o el final amb Clean.

Tots dos artistes surten guanyant. Es demostra la qualitat dels temes de na Taylor i el talent d'en Ryan. Un win-win en tota regla.

Les 10 de 2020

2020, l'any que la Covid-19 va arribar per a canviar les nostres vides, deixar-mos de cop i volta sense música en directe i convertint les entrades de concerts que ja teníem en paper banyat. Per sort, també mos ha deixat un munt de discos genials que entre d'altres coses, mos ha salvat durant el confinament de la passada primavera. I es que encara trob increïble que en un sol any haguem tengut material nou de Da Souza, Pearl Jam, Pet Shop Boys, Els Amics de Les Arts, Green Day, Sopa de Cabra, The Strokes, Biffy Clyro, Bob Dylan, Neil Young, Lucinda Williams, Paul McCartney, Jarabe de Palo, Txarango, Bruce Springsteen, AC/DC, .... i encara podria continuar. Així que, sense cap ordre que no sigui el cronològic, aquí van les 10 cançons que més han sonat enguany a Dies de Carretera:

Green Day - Father of All...

Si aquesta és la cançó que més he escoltat aquest 2020 segons Spotify, per alguna cosa serà. Amb aquest disc han tornat a les arrels, a les cançons accelerades i vitaminades de 2 minuts, i aconseguit que me torni a reenganxar a Green Day.

Sopa de Cabra - En trenques el cor

Els gironins marcant-se un rock n roll de tota la vida, en un disc (La Gran Onada) ple de bones cançons, que esborra els dubtes que me va provocar l'anterior Cercles, i que pot mirar de tu a tu a qualsevol de la seva etapa clàssica dels anys 90.

Pearl Jam - Quick Escape

Fa anys que els discos dels de Seattle me semblen irregulars. Però sempre hi trobam joies que valen la pena, com l'impecable quartet inicial del seu darrer disc, Gigaton. Però avui mos quedarem amb aquesta Quick Escape de riffs Zeppelians, amb un Eddie Vedder a les veus cagant-se en en Donald Trump, i un estel·lar Mike McGready marcant-se un solo de guitarra final que sembla que t'estigui apunyalant l'ànima.

The Strokes - Bad Decisions

Sense dubte, una de les meves bandes sonores durant el confinament. Els de New York van tornar amb un disc amb un títol que no podia ser més premonitori, The New Abnormal, amb un so molt anys 80, i cançons tan rodones com aquesta Bad Decisions i el seu descarat homenatge al Dancing With Myself de Billy Idol.

The Rolling Stones - Living In A Ghost Town

"Life was so beautiful, then we all got locked down". Se pot fer una cançó més premonitòria de lo que passaria el 2020 que aquesta? I amb el seu videoclip de ciutats fantasma durant el confinament? Ho dubt. Un plaer sempre escoltar treball nou de les satàniques majestats, amb genial solo d'harmònica d'en Mick Jagger inclòs. Serà l'avançament d'un nou disc? Esperem que sí!

Jarabe De Palo - Los Ángeles Visten de Blanco

El 2020 també mos ha duit la pèrdua d'en Pau Donés, que feia anys que lluitava contra un càncer de colon. Però abans de partir, mos va voler donar el seu darrer regal, aquest disc anomenat Tragas o Escupes, que tot i les circumstàncies rebosa vitalisme, i que conté coses tan belles com aquest Los Ángeles Visten de Blanco, dedicat als metges que el van cuidar durant la seva malaltia, i que mos han cuidat a noltros durant aquesta pandèmia.

Rolling Blackouts Coastal Fever - Cars In Space

M'encanta descubrir grups nous. I aquest estiu, llegint la Ruta 66 a la platja, davant la mar, me va cridar l'atenció una entrevista a un grup australià de nom impossible de recordar. Però amb un disc, Sideways to New Italy, d'un indie rock exquisit, que em va acompanyar tot el mes d'Agost, amb temes tant genials com aquest Cars in Space i el seu brutal diàleg de guitarres en el seu interludi.

Taylor Swift - Exile (feat. Bon Iver)

Durant el confinament vaig mirar el documental Miss Americana a Netflix, i per curiositat, vaig ficar el nas dins la seva discografia a veure que tal sonava aquesta tal Taylor Swift. I finalment, m'hi vaig acabar ficant de cap i ja me puc declarar un Swiftie en tota regla. A més a més, va la tia i no es marca un, sino DOS! discos sorpresa, amb temes que va compondre durant la incontinència creativa que va patir durant el confinament, on figuren col·laboracions tan genials com aquesta balada a duo amb en Bon Iver.

Bruce Springsteen - If I Was The Priest

The Boss ha reunit a la E Street Band i això sempre és una bona noticia. I a més amb un disc que esta a l'altura de la seva història, amb un gran so, amb temes nous molt interessants, però sobretot, per aquestes tres animalades de cançons que en Bruce tenia amagades desde... 1972!.. i que reben el nom de Jenny Needs a Shoter, Song for Orphans o aquesta If I Was The Priest.

AC/DC - Shot In The Dark

Com ja vam comentar per aquí, els australians son una altra de les bandes que han vengut a salvar aquest 2020, amb un Angus Young que ha pogut tornar a reunir a la formació clàssica, un Brian Johnson que torna a posar les veus, i dosis del hard rock de tota la vida com aquesta Shot In The Dark.