Les 10 de 2024

 

2024, un any on he vist més música en directe que mai (fins a 40 concerts!), on no hem dubtat en agafar avions i fer kms per veure a Green Day a Madrid, a AC/DC a Bratislava o complir un somni i veure dues vegades (i amb dos setlists diferents!) a Pearl Jam a Barcelona i a Madrid. Un any on hem rendit homenatge a nen Pau Donés amb la banda de Jarabe de Palo, on hem vist a Antònia Font tan en format teatre com en format festival, on de nou Ànimos Parrec ha posat la banda sonora a l'estiu, hem pogut escoltar nou material en directe de Sopa de Cabra, hem vist a na Dua Lipa en un festival massiu com el Mad Cool, mos ho hem passat bé un any més a sa Mobofest, mos hem tornat fidels als concerts dels dissabtes a Can Lliro a Manacor, mos hem despedit de Zoo i de La Gran Orquesta Republicana, hem celebrat els 15 anys de Suasi i fins i tot hem assistit a concerts amb lloc i artista sorpresa gràcies a Pecan Pie. I un any amb novetats discogràfiques molt interessants. Com cada any, aquí van les 10 cançons que han conformat la banda sonora de Dies de Carretera d'aquests darrers dotze mesos:

Zoo: Epíleg

L'any musical va començar amb la trista notícia de la separació de Zoo. Els de Gandia anunciaven el final del seu trajecte d'una manera molt original, amb una cançó anomenada Epíleg on repassaven la seva carrera meteòrica: de gravar de manera innocent el videoclip Estiu a omplir Wizink Centers i Palaus Sant Jordis durant la gira del seu darrer disc, Llepolies. Quan van desaparèixer Obrint Pas i La Gossa Sorda record pensar quin grup valencià de masses els hi agafaria el relleu. Zoo han augmentat l'aposta, demostrant que es pot tenir èxit dedins i defora dels Països Catalans. Veurem qui en segueix l'estela. I esperem tornar-los a trobar en un futur als escenaris.

Green Day: American Dream Is Killing Me

Un dels concerts de l'any. Celebrar el 30è aniversari de Dookie i el 20è d'American Idiot, i anunciar que els tocarien sencers durant la gira, era motiu suficient per agafar les maletes i anar cap a Madrid a veurer-los. El concert somiat per tot fan, on vam poder comprovar que segueixen en bona forma i a més presentant un dels seus millors discos en anys, Saviors. Amb cançons canyeres i animades com Dilemma, Look Ma No Brains! o aquesta American Dream Is Killing Me.

Liam Gallagher + Squire: Mars To Liverpool

La unió del cantant d'Oasis i John Squire, guitarrista i compositor dels Stone Roses, per gravar un disc, semblava una de les notícies de l'any. La quintaessencia mancuniana feta realitat. Evidentment, tot això ha quedat en segon pla després de l'anunci de l'ansiat retorn del grup dels germans Gallagher a l'estiu 2025, amb tot el hype i la missió impossible d'aconseguir entrades que això va suposar. Per sort en vam aconseguir una i podrem viure aquest moment històric. Però no vull deixar de reivindicar aquest bon disc, amb bones cançons i bons riffs de guitarra com Raise Your Hands, Just Another Rainbow o aquesta Mars to Liverpol

Maria Jaume: Pura Geografia

La de Lloret s'ha unit a la corrent actual de desmarcar-se del pop de guitarra i endinsar-se dins els sons electrònics i urbans al seu darrer disc Nostàlgia Airlines. Un disc farcit de col·laboracions, com Renaldo&Clara (Super mala pinta), Julieta (Tristesa a Miami) o en Pau Debon (Hoteles, sol y playa). I tot i que des d'aquí no som fanàtics d'aquest nou so, hem de reconeixer que no mos podem treure del cap un tema tan rodó com Pura Geografia.

Pearl Jam: Wreckage

A la fi un bon disc de Pearl Jam! No es que els darrers fossin dolents, sempre tenien algun bon tema, però costava arribar d'una tirada al final del CD i queien ràpidament a l'oblit. Això no passa amb Dark Matter, on diuen que la peça clau ha estat el productor Andrew Watt. Sigui com sigui, aquí els de Seattle estan inspirats com feia temps que no ho estaven. Amb cançons canyeres com Scared Of Fear, React Respond o Dark Matter (amb un riff al més pur estil Soundgarden), cançons plenes de melodia com Won't Tell, temes on juguen a ser Pink Floyd com a Upper Hand o aquesta Wreckage que sembla un homenatge al so de guitarres d'en Tom Petty.

The Interrupters: In The Mirror

El gran descobriment de l'any. Ja els teniem ubicats, però va ser aquest juny, fent de teloners de Green Day a Madrid, quan ens van acabar d'enganxar. Punk i ska de bona factura, tornades enganxoses, lletres reivindicatives i una cantant amb carisma. Enguany presentaven nou disc, In The Wild, amb temes tan redons com As We Live, Raised by Wolfs o aquesta In The Mirror.

Dua Lipa: Training Season

Radical Optimism és el tercer disc de la diva del Pop, on s'ha endinsat dins l'electropop. I si bé pensam que està per davall del seu anterior disc, Future Nostalgia, aquí hi podem trobar hits com Houdini, These Walls o Illusion. Però si mos hem de quedar amb una, escollim l'hiptòtic riff de Training Season i la seva posada en escena en una espectacular actuació als Grammys d'enguany.

Ànimos Parrec: Sa Pleta Roja

Com si fossin els mateixos Creedence Clearwater Revival, els de St. Joan van a ritme de disc per any. En aquest segon treball, En Terra s'Aturen, seguim trobant allò que mos va enganxar d'ells a la primera entrega, temes de crítica social com Postal, cançons més Creedence com el record als padrins a Brummel i Bessons, o aquesta meravella de rock n roll que es Sa Pleta Roja, on sembla que parlen del seu Sant Joan natal com a darrer reducte del pla de Mallroca, a base de bones guitarres i d'un solo final ple d'energia. Si volen seguir amb aquest ritme de producció discogràfica, aquí estarem encantats.

Anegats: Sempre

Es de Son Servera s'han començat a despedir de noltros amb una sèrie de concerts que tendrà el seu punt i final del proper mes de juny al seu poble. I també ho han fet amb un disc nou, amb cançons amb regust a despedida com aquest Sempre on mos recorden que tendrem les seves cançons "sempre que mos haguem de menester,  sempre que ho vulguis compareixeré". Encara no han partit i ja els enyoram.

Sopa de Cabra: Temps de Sega

Quan ja duus més de 30 anys de carrera i 12 discos publicats a l'esquena, tens dret a fer el que vulguis. I això es el que han fet els de Girona. Un disc, Ànima, concebut on cada cançó està feta a mitges amb un altra artista. I on més que gent que col·labora amb Sopa de Cabra, sembla al revés, que els Sopa col·laboren amb cada un dels artistes. I si bé es cert que aquí no hi trobam el "so Sopa" de tota la vida, és molt refrescant i original sentir-los cantar amb els Sidonie, en Pol Batlle, en Santi Balmes o na Beth en aquesta preciosa balada anomenada Temps de Sega.