dimarts, 26 d’octubre del 2010

Sick Of It All + Madball, Razzmatazz 2, 24 d'octubre


-Doctor, no me trob gaire bé… Estic molt estressat, fa dies que patesc insomni, i tenc molta ansietat!

-Mmmm, vosté necessita alliberar tensions…. Li receptaré un concert de Sick Of It All.

Un xut d’adrenalina. Així son els concerts de Sick Of It All: pura descàrrega d’energia. Uns riffs que te colpejen sense aturar, uns components hiperactius que no deixen de correr i pegar bots, corrents humanes de mosh-pits que t’arrosseguen per una pista que en qualsevol moment es pot venir abaix,.. Tot això i més visquerem en un diumenge atípic de Hardcore, concretament, New York City Hardcore.

Madball i Sick Of It All són dues autèntiques institucions del hardcore de NY. Si bé els primers són bastant més durs, massa segurament pel meu gust, els segons són els Bad Religion del hardcore: una banda amb un so dur però amb la dosi justa de melodia. Si Black Flag, Minor Threat o Bad Brains avui existin, no ho dubteu, el seu nom seria Sick Of it All.

El concert va començar amb una descarrega de temassos com Death Or Jail, Uprising Nation o The Divide. Cançons curtes, concentrades, amb lletres que clamen contra injustícies. Les cançons noves, no desentonen gens amb clàssics com Built to Last o Step Down. De fet, a punt de complir 25 anys, m’atreviria a dir que SOIA estàn en el seu millor moment compositiu. Els seus dos darrers discos, són imprescindibles.

El quadrat guitarrista (Pete Koller) va ser tot un espectacle, sense aturar de mourer-se mentres mos destrossava amb els seus riffs, mentre que el seu germà Lou va tornar a estar esplendid a les veus, organitzant mosh-pits i vigilant que ningu prengues mal. Que no atura de pujar gent a l’escenari? És igual. Això és hardcore, aquí tots som germans. I amb himnes com A Month of Sundays, amb uns coros que posen la pell de punta, Take The Night Off o Faihtless, com pots dir que no t’agrada el hardcore?

Finalment, agrair a SOIA que siguin d’aquestes poques bandes americanes que saben que hi ha terra a l’altra banda de l’Atlàntic, i que venen per aquí cada dos per tres. Esperem que no falti molta estona per la pròxima!


dissabte, 23 d’octubre del 2010

Això es diu l'Empordà...

Parlem clar, tots tenim un grup que està per damunt dels altres. Normalment és aquell grup que va marcar la teva adolescència, el mateix que et va iniciar en el món del rock, possiblement el dels teus primers concerts, primeres emocions i tantes altres coses... Idò bé, en el meu cas aquest grup va ser Sopa de Cabra. Per aquest motiu vaig disfrutar i molt amb el nou programa de TV3 No me la puc treure del cap, que va ser tot un exercici de nostàlgia i que mos va transportar fins a 20 anys enrere.

Varem poder conèixer alguns detalls de com es va fabricar aquest himne: com en Thió es va inspirar en Going Down de Bruce Springsteen per a fer el riff, com el lletrista Jaume Rufí volgué retre homenatge a les terres de l’Empordà, com en Siset és el mateix que el de l’Estaca, però que una vegada passada la transició, es tira a la beguda amb tendències suïcides... També va ser impactant tornar a veure els meus antics herois, als quals l’edat no perdona i no s’escapen de les canes, sobretot en Gerard Quintana.

Una cançó versionada mil i una vegades que difícilment trobareu algú que no se la sapi. Un himne. O com diu en Gerard: una cançó petita, que la gent l'ha fet gran. Tot i que el programa no deixava de ser per tots el publics, i el presentador era un poc paiaso, se visqueren moments màgics com veure l’Empordà tocada per en Thió i cantada per en Rufí, com en els vells temps de Copacabana. Així és la cançó insígnia de Sopa de Cabra, un dels grans grup de rock, sense etiquetes.

“Nascut entre Blanes, i Cadaqués...”

dilluns, 11 d’octubre del 2010

Es Reboster - Wow (2009)


Es Reboster han fet 10 anys i en més forma que mai. 10 anys des de que un grup de vilers van començar a quedar a la finca d’Es Reboster per fer música fins a arribar ser un dels millors grups de Balears. Crec que Es Reboster és un bon exemple de lo poc que sempre s’aprecien les coses locals. Segurament no són més que considerats un grup de verbenes per veure a altes hores de la matinada, però musicalment no tenen res a envejar als millors grups d’ska. En canvi, a jo, em passa tot el contrari. El fet que un grup canti el la meva llengua, ja el fa molt més bo que qualsevol altre grup del món.

Es Reboster de l’actualitat ja no són els de fa 10 anys. Han crescut, madurat, canviat de components,.. però l’essència és la mateixa: passar-s’ho bé fent música. I sobretot, transmetre-ho en directe. Wow és el resultat d’aquesta evolució: cançons molt més elaborades que al primer disc, tant a nivell de música com de lletres. A Wow es parlen de coses personals, del dia a dia, deixant un poc de banda el missatge reivindicatiu i d’aspectes socials del primer disc, cosa que els va emparentar tot d’una amb Oprimits.

Segurament un dels canvis que més es noten és el canvi de cantant, de na Marta a n’en Pere Antòni, justament germà de l’altra cantant Margalida. Aquest canvi li ha donat un to més canyer a les veus, i acaba de definir aquest disc com un disc més rocker. Wow comença a tota canya amb una Dona combativa i forta on ja es demostra lo bé que combinen el rock i l’ska. 5:32 és segurament la cançó més ambiciosa del disc, i amb la qual gravaren un videoclip. Una cançó que va creixent poc a poc, amb una gran tornada, amb solo de guitarra inclòs, i que desemboca en una tempesta musical on tots els instruments lluiten per ser escoltats.

Solitud fou el primer single del disc, i torna a ser un tema amb molta canya: curt però intens. I encara tenim més coses, com els filtretjos amb el funk a Baile, una cançó que només pot incitar a ballar i moure l’esquelet i on en Pep Poblet deixa la seva impremta amb un solo de saxo èpic; a Insomni torna la canya rockera on la secció de vents torna a fer de les seves; Màgia és una cançó preciosa, delicada i dolça, i serveix per veure com han evolucionat; amb Camí torna les ganes de festa amb un tema molt optimista que fou triada per la Volta Ciclista a Catalunya com a cançó oficial. No cerqueu cançons sobreres en aquest disc, no en trobareu: a Ruleta torna a aflorir l’ska ,Malcriada és tot un exercisi de com fer un tema canyer amb una gran tornada, que els acosta musicalment a Obrint Pas; i encara queda temps per la revolta a 9Món.

Aquests són és Reboster del 2010: capaços de fer-mos ballar, d’emocionar-mos, de conciernar-mos, i, en definitiva, transmetre emocions. Molts d’anys per aquest desè aniversari, i que en faceu molts més!
_