Les 10 de 2023

2023. Any on a Mallorca hem pogut seguir gaudint dels retornats Antònia Font i La Gran Orquesta Republicana, hem tornat a sentir la música de Boc, hem disfrutat tant del Mallorca Live Festival com del Mobofest, hem perseguit en Bruce Springsteen fins a un poble perdut del centre d'Europa, hem pogut veure a la fi dues bandes que teniem pendents, com son Wilco i Blink-182; mos hem passat l'estiu cantant Ánimos Parrec, la nova sensació mallorquina, mos hem despedit de Da Souza i, qui ho anava a dir, hem pogut gaudir de noves cançons de Rolling Stones i de Beatles. I es que el rock n roll mai mos deixarà de sorprendre. Aquí van les cançons que més han sonat aquest 2023 a Dies De Carretera: 

The Rolling Stones - Angry

Nou disc de la millor banda de rock n roll de la història i sensació total de que encara tenen corda per estona. Superen la mort del bateria Charlie Watts i arriben a la vuitantena amb un disc que sembla fet per musics, com a mínim, la meitat de joves. Sonen clàssics però sense por a a actualitzar-se, experimentant amb l'autotune i tot. I es claven cançons tan bones com el mig temps de Sweet Sounds of Heaven amb na Lady Gaga, la punkie Bite My Head Off amb el baix den Paul McCartney, la discotequera Mess It Up encara amb la percussió d'en Charlie o aquesta Angry plena de ràbia, amb genial riff d'en Keith Richards i espectacular videoclip de na Sydney Sweeney. Llarga vida a ses Satàniques Majestats.

Ánimos Parrec - Veniu a Es Pla

El grup que Mallorca necessitava. Agafa lo millor del rock americà, mescla-ho amb l'humor d'Ossifar i tendràs com a resultat Ánimos Parrec. Veterans de l'escena santjoanera, enguany s'han donat a conèixer a tot Mallorca amb el seu primer disc, on trobam rock n roll en vena a Es turisme mos va salvar o Beneit, un homenatge a Creedence Clearwater Revival i al camp mallorquí a Ses Fites Netes, una barbaritat de versió de Cortez the Killer den Neil Young, reconvertida en Miquel Josep (Juniper The Killer) o Veniu a Es Pla, una cançó plena d'ironia i que es va convertir en la cançó de l'estiu.

Foo Fighters - Hearing Voices

Una grata sorpresa veure que el grup segueix endavant, amb nou disc i gira, desprès de la mort l'any passat del seu bateria Taylor Hawkins. En Dave Grohl supera la tragèdia com millor ho sap fer, fent cançons. I sap greu dir-ho, però aquesta inspiració l'ha duit a treure el seu millor disc en anys. Un disc que roqueja amb Rescued o la power-poppie Under You, però on sobrevola constantment l'ombra d'en Taylor en cançons com Rest o aquesta genial Hearing Voices. "I've been hearing voices, none of them are you". Descansa en pau, Taylor.

Blink-182 - Dance With Me

La reunió més esperada dels darrers anys. Si bé el grup havia continuat amb en Matt Skiba com a guitarrista i cantant, i havia tret discos bons com California, tothom sap que l'autèntic so de Blink necessitava del retorn den Tom DeLonge. Vàrem poder disfrutar d'ells en directe a Barcelona, en un concert ple de Greatests Hits, però també han presentat nou treball. Un One More Time, on hi trobam una Terrified de l'epoca Box Car Racer, la cançó homònima i el seu emotiu videoclip, una accelerada Turn This Off! de 23 segons, marca de la casa; o el punk-pop de tota la vida amb Anthen Part 3 o aquesta Dance With Me i els seus aferradissos "oles-oles".

The Beatles - Now And Then

Sabíem que en Paul McCartney tenia en un calaix aquesta cançó  des de la reunió a mitjans noranta dels Beatles per publicar amb els Antologies les precioses Free As A Bird i Real Love. Han hagut de passar uns anys, perquè amb l'absència d'en George Harrison, que s'oposava a publicar-la, i amb l'ajuda de intel·ligència artificial, que ha pogut separar la veu d'en John Lennon; en Paul i en Ringo l'hagin pogut acabar. S'ha criticat molt l'ús d'aquesta tecnologia, o el fet que el resultat sigui pitjor que la demo inicial d'en John. Jo no he fet cas a res d'això, senzillament he viscut emocionat el poder viure una nova publicació dels Beatles i he gaudit de la seva darrera cançó.

Joan Miquel Oliver - Siento Feelings

El solleric segueix amb la seva incontinència creativa. Superada la trilogia Pegasus - Atlantis - Elektra, on pel meu gust ja s'estava repetint massa, i també el retorn discogràfic d'Antònia Font; en Joan Miquel retorna en solitari amb Electronic Devices. Un disc amb bones cançons, amb el toc d'experimentació sempre present (com Cinquanta euros) i temes que prometen convertir-se en clàssics als concerts com la ballable Robot Mayordomo o aquesta increïble Siento Feelings, on hem descobert lo bé que es mesclen el mallorquí i l'italià de na Stefania Luisini.

La Ludwig Band - El Meu Amor se n'ha Anat de Vacances

Un dels darrers descobriments de l'any, gràcies al passacarrers del col·lectiu CRUI de fa unes setmanes. Grup que sembla una mescla dels primers Manel amb un cantant al més pur estil del Bob Dylan folkie primerenc. En el seu darrer disc dylanegen amb classe a Bon amic, vell amic o El dia que et perdoni. Manela, no vull currar per vostè sembla un homenatge a Maggie's Farm i també destaquen Contraban o aquesta animada El meu amor se n'ha anat de vacances. Amb ganes de tornar a veurer-los en directe.

Wilco - A Bowl and A Pudding

A la fi enguany he pogut veure a Wilco en directe. Va ser a Alacant, on vaig poder gaudir de les cançons d'en Jeff Tweedy i de la guitarra den Nels Cline, en un concert on van defensar els Wilco actuals del darrer disc Cruel Country. I com que no poden aturar de treure discos, al poc temps ja teniem el nou Cousin, que si bé segueix enfora dels seus millors treballs, hi podem escoltar uns Wilco que tornen a l'experimentació a cançons com Infinite Surprise o també les melodies de guitarra marca de la casa en aquesta A Bowl and A Pudding.

Suasi - Dies Infinitament Feliços

En Pep Suasi, segueix a la seva, fent discos senzills amb bones cançons. El darrer es diu Peces d'Antiquari, amb un so cada vegada més folk i acústic, amb aires Wilco, i amb cançons sobre temes quotidians i plenes de detalls com l'inici a lo David Bowie de És normal, l'inici acústic i final elècrtric de Som Peces d'Antiquari, o l'interludi guitarrer d'aquests Dies Infinitament Feliços.

Taylor Swift - I Can See You

La reina del pop continua amb les seves regravacions d'antics àlbums amb les que pretén recuperar la seva pròpia música. Enguany ha tocat el torn a Speak Now i a 1989, que han arribat amb les seves pertinents noves cançons, com aquesta I Can See You que sembla la versió fosca de la lluminosa Mine. A més, ha tornat als escenaris amb el triomfal The Eras Tour, que també ha tret en versió pel·lícula als cinemes, convertint-se en la pel·lícula de concert més taquillera de la història. Un altre record per la reina de la industria musical.

Les 10 de 2021

2021, l’any en que tot i seguir en pandèmia, poc a poc hem pogut tornar a gaudir de la música en directe, primer d’asseguts, desprès de drets i esperem que l’any que ve ja amb més graus de normalitat, en un any que promet molt amb el retorn d’Antònia Font o el cartell de luxe que ha preparat el Mallorca Live Festival, entre d'altres. Però abans de fer el canvi d’any, anem a recapitular i repassar que mos han aportat musicalment aquest darrers 12 mesos. Aquí van les 10 cançons que més han sonat enguany a Dies de Carretera:

Foo Fighters - Medicine At Midnight

M'agrada que artistes consagrats surtin de la seva zona de confort i cerquin noves sonoritats. Això és el que han fet en Dave Grohl i companyia en aquest nou disc, on si bé és cert que hi podem trobar els Foos de tota la vida, també hi trobam aquest nou so amb groove rítmic i més ballable, com en aquesta Medicine at Midnight i el seu descarat homenatge al Let's Dance d'en David Bowie.

Zoo - Avant

Hi havia una gran expectació amb el retorn dels valencians. I tot i que aquest Llepolies no m'ha enganxat tant com els seus anteriors treballs, si que he acabat escoltant algunes cançons en bucle, com el banquet gastrosexual que dona títol al disc o el ritme trepidant d'aquest cant a l'alliberació que és Avant.

L.A - Judy (feat. Patricia de los Ángeles)

Evergreen Oak és un disc diferent. Compost a Orient en plena pandèmia, amb cançons que sonen molt naturals, sense grans ornaments. Com aquesta Judy, cantada a mitges amb la seva dona. Una cançó que m'encanta, i que vam poder gaudir en directe aquest estiu en un lloc tan màgic com el Santuari de Lluc, en plena Serra de Tramuntana.

Royal Blood - Typhoons

El duo britànic es bastava de baix i bateria per fer bones cançons. Però ara han afegit els sintetitzadors a l'equació, per fer un disc amb la clara intenció de fer moure l'esquelet al personal i rebentar les pistes de ball. I clarament ho han aconseguit. Impossible no contagiar-se del ritme del trio inicial del disc, Trouble's Coming, Oblivion o aquesta Typhoons.

Amulet - Gent Com Vos

"Mumford & Sons a la mallorquina". Així definesc Amulet quan recoman a algú que escolti aquest jove santamarier, que agafant el folk com a referència ha gravat el seu primer disc, Un Desert De Colors. Un treball amb cançons animades a ritme de banjo, altres cantades a mitges amb Xanguito, OR o na Raquel Lúa, o aquesta Gent Com Vos, on demostra que a vegades, només es necessita veu i guitarra per fer una bona cançó. 

Weezer - I Need Some of That

Doble ració de Weezer la que hem tengut enguany, una (OK Human) amb un so més experimental, i una altra (Van Weezer) que ja sabiem que seria un homenatge al hard rock. I és que és un estil que li encaixa a la perfecció a la banda de Los Angeles. Un disc que em va acompanyar tot l'estiu fent kms al cotxe, amb 10 pelotassos de rock i distorsió, i tornades per corejar a ple pulmó, com aquesta I Need Some of That i la seva aferradissa melodia.

C. Tangana - Los Tontos (feat. Kiko Veneno)

He de reconèixer que tenia en C. Tangana creuat. Ni Mala Mujer ni el seu trap m'interessaven gens ni mica. Fins que em van recomanar que mirés el seu Tiny Desk Concert i vaig haver de reconèixer que era una autèntica genialitat. Trob que ha encertat al 100% amb aquest nou so de El Madrileño, que entronca amb la música espanyola dels anys 80-90, i s'ha sabut rodejar bé amb figures com en Kiko Veneno, Jorge Drexler o els Ketama. I sí, em vaig passar mig estiu cantussejant Me Maten o els na-na-na-na de Los Tontos.

Txarango - Una Lluna a l'aigua (feat. Zoo)

El 7 d'octubre es confirmava el que tots temíem. Els membres de Txarango separen els seus camins sense haver pogut gaudir d'aquesta darrera gira en format circ que tan bona pinta feia. Però la part positiva és que mos han fet un darrer regal amb un disc, El Gran Ball, on recullen els seus millors temes acompanyats d'altres artistes. M'encanten la majoria de col·laboracions, però sobretot aquestes on els artistes convidats li donen una nova vida a les cançons, com en Joan Garriga a La Foguera, els Stay Homas a Som Foc o aquesta espectacular Una Lluna a l'Aigua amb Zoo.

Morgan - Alone

El seu darrer disc em va encantar i en aquest continuen aportant autèntiques joies de cançons, com aquesta Alone: al més pur estil Kiwanuka i Pink Floyd, es va desenvolupant de manera progressiva i sense cap tipus de pressa, començant només amb uns coros, uns teclats i una guitarra, desencadenant poc a poc una autentica tempesta sonora, amb solo d'un minut inclòs, tot comandat per l'espectacular veu de la cantant Nina. Brutal.

Taylor Swift - All Too Weel (10 min. version)

Com a bon Swiftie, estic ben pendent de les regravacions que està fent na Taylor Swift dels seus antics discos. Una jugada que no s'havia fet mai, i que demostra el poder que té aquesta artista dins la indústria musical. I a més a més, a cada disc regravat, mos regala noves cançons i videoclips. Però sense dubte, la que havia creat més expectació era aquesta versió original de All Too Well, de 10 minuts de durada. I va i es converteix en la cançó més llarga de la història en arribar al TOP 1 de la llista Billboard, prenent el relleu d'una tal 'American Pie' d'en Don McLean. I a més, ha compensat la injustícia històrica de no tenir video en el seu moment, i dedicant-li ara sí, no un videoclip, si no un curtmetratge! Taylor Swift is the music industry.

Foo Fighters - Medicine At Midnight (2021)

En Dave Grohl sap com crear expectatives pels seus nous discos. En aquest cas, fa mesos que que vaig llegir declaracions seves on deia que aquest Medicine At Midnight seria el disc de Foo Fighters més pop, amb groove rítimic, de ritmes ballables i inspirat amb clàssics com el Let's Dance de David Bowie o el Some Girls dels Stones ...

I això és cert a mitges. Si que es cert que en alguns temes la banda s'endinsa en una nova sonoritat. Arranca el disc amb Making A Fire, amb un ritme de bateria i uns genials coros femenins amb un toc gospel que ja sorprenen des de el començament. Coros on per cert, participa la filla den Dave. Shame Shame, que va ser el primer single d'avançament, continua comandat per la baser rítmica; Cloudspotter compta amb un dels riffs més funkies que els hi record, i Medicine At Midnight segueix la mateixa línia sonora, amb un solo de guitarra que sembla un homenatge al de n'Stevie Ray Vaughan a Let's Dance.

Però en aquest àlbum també trobam els Foo Fighters de tota la vida, els més elèctrics a No Son of Mine o Holding Poison, els més acústics i reposats a Chasing Birds, o el clàssic increscendo marca de la casa que és aquest Waiting on a War, que comença acústic i acaba accelerat i elèctric, on en Dave recorda la seva infantesa, quan temia que la guerra freda acabés en una guerra real.

No competeix amb les obres mestres del grup ni falta que fa. Senzillament, un bon disc, on han volgut cercar un nou so, i que a mi m'ha entrat beníssim. I desprès de més de 25 anys de carrera, no necessit res més.

Collita 2011

L'any 2011 per servidor ha estat l'any Sopa de Cabra. No cada any el grup que te va marcar d'adolescent i te va introduir en el món del rock torna en els escenaris. I pot ser que no sigui ni el millor grup musicalment, ni els seus components siguin exemples a seguir, però ja ho diu en Lluís Gavaldà:

"Els grups que a mi m'han tocat més, els que m'emportaré sempre al meu costat, no són els que m'han fascinat a nivell musical. Són els que m'han agafat en el moment més tendre, en el moment més vulnerable"

I quin moment hi ha més tendre i ets més vulnerable que en plena adolescència? No ho negueu, tots teniu qualque grup així, per tant entendreu la emoció amb la que vaig viure l'anunci de gira, la interminable espera fins al concert, el repàs a la seva discografia, etc.

Però no només de sopa viu l'home, enguany s'ha recollit una collita musical excel·lent ja sigui amb els retorns triomfals de Foo Fighters, Antònia Font o Obrint Pas; despedides de nivell com R.E.M. o grans descobertes com són My Morning Jacket. Des de la més absoluta subjectivitat, aquest és el top 10 dels discos que més han sonat enguany a Dies de Carretera:

1. Wasting Light - Foo Fighters
2. Hard Times & Nursey Rhymes - Social Distortion
3. Lamparetes - Antònia Font
4. The Whole Love - Wilco
5. Circuital - My Morning Jacket
6. Collapse Into Now - R.E.M.
7. Ukelele Songs - Eddie Vedder
8. Blessed - Lucinda Williams
9. Coratge - Obrint Pas
10. Eric Fuentes & El Mal - Eric Fuentes

I per acabar, molts d'anys i feliç any nou a tothom!
-
Islas Baleares:

Foo Fighters - Back & Forth (2011)

Encara bavejant cada vegada que escolt el Wasting Light, mirar la película que van fer mentre el gravaven i que repassa tota la seva biografia com a grup no ha fet més que augmentar el meu apreci cap en Dave Grohl. M'agraden molt aquestes biografies només amb comentaris del grup i música en directe. Són una manera de donar-te’n compte de que les grans estrelles no són més que persones normals i corrents, persones com tu i com jo, que tenen les seves pors, les seves inquietuds, i en definitiva, els seus sentiments.

Com la tristesa de voler deixar la música quan en Kurt Cobain va decidir acabar amb la seva vida. La música com a válvula antidepressiva per gravar el que seria el primer cd dels Foo's. Els dubtes d'haver de decidir ser el bateria de Tom Petty & The Hearthbreakers o començar de zero un grup. Els problemes per trobar els components adequats d'un grup que és el grup d'en Dave Grohl. O tensions internes que van estar a punt de fer volar la banda just abans de treure el One by One! I com no, imatges boníssimes com la gravació dins el garatge de Wasting Light, amb la filla d'en Dave entrant a mitja gravació per demanar-li d'anar a la piscina.

El bo d'en Dave Grohl: una gran persona. I si a això li afegim un filó de hits inqüestionables, tenim com a resultat la banda més gran de rock de l'actualitat. Vos deix, que vaig a comprar-me tota la discogràfica dels Foo Fighters.

Llarga vida als Foo's!!

Foo Fighters - Wasting Light (2011)

S’ha sentit un cop damunt la taula dins el món del rock. Soc en Dave Grohl i això es Wasting Light, una canya de disc! Un disc que ja m’agradava des de les primeres noticies que en varem tenir: en Dave dient que farien un disc molt canyer, sense temes acústics ni balades com en els seus darrers treballs; que el produiria en Butch Vig el productor de Nevermind; que tornava a la banda en Pat Smear, aquell entranyable guitarrista que havia estat als darrers Nirvana i als primers Foos, capaç de tocar la guitarra amb guants (veure vídeo); i que col·laboraria en Krist Novoselic i tot!

Però en escoltar el disc, les expectatives es veieren totalment superades! Un disc amb una força increïble capaç de volar-te el cap una i una altra vegada, amb un recull de temassos que el deixen com lo millor que ha fet el bo d’en Dave des de The Colour and The Shape. Des de l’inici amb Bridge Burning ja no tens més remei que deixar-te arrossegar per el so potent de la bateria i els riffs hardrockers, però sempre amb aquest puntet de melodia que tan bé saben fer. Que dir de Rope, single que ja havien avançat, una cançó nascuda per a ser corejada per estadis sencers, i amb aquest gran final distorsionat amb solo diabòlic inclòs. Bravo Dave, era just el que esperava, just el que necessitava. Realment, cap cançó té pèrdua dins aquesta joia de disc, Rosemary pot semblar d’inici que abaixa les revolucions però continua amb la mateixa canya, una de les meves preferides, i no parlem de White Limo, una macarrada punk on tot és distorsió, un autèntic xut d’energia. Per moments sembla que tornem als 90 i estiguem escoltant el nou disc de Nirvana.

Alandria és una altra de les meves preferides, comença amb un riff Ledzeppelià, i agafa la fórmula loud-quiet-loud que Nirvana va prendre dels Pixies per al Nevermind. Mateixa fórmula que utilitza a These Days, segurament la única concessió per al gran públic i que de segur se convertirà en un gran èxit del grup. Després d’aquest respir continuen els riffs rockers amb Back & Forth i A Matter of Time i així fins que arriba I Should Have Known on en Dave es torna més experimental i on podem sentir l’acordió d’en Krist Novoselic que no escoltàvem des del MTV Unplugged de Nirvana.

Aquest disc confirma als Foo Fighters com la banda més gran de l’actualitat. Només me queda per dir que mentre no es demostri lo contrari, disc de l’any!!

_

Greatest Hits de Foo Fighters

Dia 3 de novembre surt a la venda els Greatest Hits de Foo Fighters. És el primer grans èxits de la banda, que arriba als 14 anys, amb 7 discs publicats. Avui en dia no sé si té molt de sentit publicar un gans èxits, quan tothom es pot fer les seves pròpies llistes a l'ordenador. L'atracció del disc és que inclou una nova cançó, Wheels. I la pregunta és, mereix aquesta cançó estar en un grans èxits, està a l'altura? Ido la veritat és que es un temasso, molt potent. Les cançons que inclou son les següents:

1. All My Life
2. Best Of You
3. Everlong
4. The Pretender
5. My Hero
6. Learn To Fly
7. Times Like These
8. Monkey Wrench
9. Big Me
10. Breakout
11. Long Road To Ruin
12. This Is a Call
13. Skin And Bones
14. Wheels
15. Word Forward
16. Everlong (Acoustic)
-
Wheels:

Cada dia és Fira del Disc al Carrer Tallers

Per banyasegol:

Seguint amb els cd’s que vam agenciar-nos en la nostra excursió matinal de dissabte, vaig trobar-ne tres que durant la meva vida he escoltat mil vegades però que encara no tenia materialment –tan sols espiritualment dins l’mp3 jejeje-.

Aquests han estat els resultats de la meva particular caceria:

Foo Fighters - Echoes, Silence, Patience & Grace. Darrer disc dels Foo Figthers (si no tenim en compte els greatest hits tret recentment) i que ja ha estat comentat a n’aquest blog. Veure enllaç.

Blind Melon- Nico. Disc dels descarts, versions i rareses d’estudi que van treure poc després de la mort de Shannon Hoon, el cantant de la banda. Un disc que respira tristesa i dolor en moltes de les seves cançons i que sembla cuadrar perfectament amb els durs moments que passava el grup. Destaca Soul One, on Shannon Hoon arriba a un registre màgic i a mi em fascina Life ain’t so Shitty.

Platero y tú- 7. Un dels millors discs de la banda que deixa la porta oberta a més estils i temàtica que no el rock de litrona –sense desmerèixer a aquest tipus de rock!- i que conté cançons que han arribat a ser molt populars com Alucinante o Al Cantar (immensa).

En resum, cada dia és fira del disc al carrer Tallers.

PLATERO Y TÚ


BLIND MELON


BANYASEGOL

Foo Fighters- Echoes, Silence, Patience & Grace (2007)

Per banyasegol:

Avui ha tocat treure la pols a un cd del que vaig disfrutar intensament l’estiu passat. Echoes, Silence, Patience & Grace va ser el disc que em va fer seguir definitivament la carrera dels Dave Grohl i companyia.

Venien de fer una gira acústica, amb el seu consegüent canvi de registre, i a l’hora d’entrar a l’estudi es dedicaren a fusionar el seu material de sempre –rock alternatiu de la casa Grohl- amb la nova vessant descoberta. Així aconseguiren un disc ple de contrastos i amb moltes pujades d’intensitat, que exploten com a tormentes després d’un inici quasi idíl•lic.

Tot comença amb The Pretender, una cançó ideal per obrir qualsevol concert futur – de fet, crec que ja ho fan així- de la qual en Grohl explica que la lletra es refereix a la gent que, per qualsevol motiu, sent que li han donat per cul, que no s’han complit les coses que els hi havien promès i que , per tant, se senten traicionades i decebudes.

Let it die descriu la relació turmentosa entre en Kurt Cobain i na Courtney Love. Segueix l’esquema in crescendo de començament tranquil i de final poderós amb en Dave Grohl deixant-se la gargamella, igual que Come Alive o But, Honestly. Come Alive és a la que li tenc més estima, potser per la sensació que podria haver estat una cançó que no desentonaria gens ni mica dins el repertori de Nirvana.

Erase/Replace i Long Road to Ruin són de la vella escola dels Foo Fighters. La primera és canya pura i dura des del primer moment amb bateria contundent. Long Road to Ruin seria d’aquelles cançons que indudablament eligiries per anar escoltant en un viatge de fugida per carretera.

La majoria de les que segueixen són molt més calmades i mostren l’evolució cap a la maduresa dels Foo Fighters dels nous temps –exceptuant Cheer Up, Boys, que és la que mai puc soportar i la que inevitablemente acab passant al escoltar les primeres notes de la cançó-. Inclouen una cançó totalment instrumental, Ballad for Beaconsfield Miners, dedicada a uns miners que van quedar atrapats per un temps i van demanar un mp3 amb música dels Foo Fighters per passar l’estona.

Tanquen el disc amb Dave al piano, tocant Home, que parla de la tornada a casa i de la recerca d’un refugi i d’on es treu el títol Echoes and silence, patience and grace. Pel meu gust el final queda un poc fluixet i per tant m’agrada que en les noves edicions tenguin com a bonus track Once & For All, que aporta un punt i final més consistent que amb la balada de Home.

Tracklist:

01- The Pretender
02- Let It Die
03- Erase/Replace
04- Long Road To Ruin
05- Come Alive
06- Stranger Things Have Happened
07- Cheer Up, Boys (Your Make Up Is Running)
08- Summer's End
09- Ballad Of The Beaconsfield Miners
10- Statues
11- But, Honestly
12- Home
13- Once & For All (Demo)


Homenatge currat a Kurt Cobain amb el rerefons de Let it die


Come Alive, la cançó més nirvanera del disc


The Pretender