dimarts, 28 de desembre de 2021

Les 10 de 2021


2021, l’any en que tot i seguir en pandèmia, poc a poc hem pogut tornar a gaudir de la música en directe, primer d’asseguts, desprès de drets i esperem que l’any que ve ja amb més graus de normalitat, en un any que promet molt amb el retorn d’Antònia Font o el cartell de luxe que ha preparat el Mallorca Live Festival, entre d'altres. Però abans de fer el canvi d’any, anem a recapitular i repassar que mos han aportat musicalment aquest darrers 12 mesos. Aquí van les 10 cançons que més han sonat enguany a Dies de Carretera:

Foo Fighters - Medicine At Midnight

M'agrada que artistes consagrats surtin de la seva zona de confort i cerquin noves sonoritats. Això és el que han fet en Dave Grohl i companyia en aquest nou disc, on si bé és cert que hi podem trobar els Foos de tota la vida, també hi trobam aquest nou so amb groove rítmic i més ballable, com en aquesta Medicine at Midnight i el seu descarat homenatge al Let's Dance d'en David Bowie.

Zoo - Avant

Hi havia una gran expectació amb el retorn dels valencians. I tot i que aquest Llepolies no m'ha enganxat tant com els seus anteriors treballs, si que he acabat escoltant algunes cançons en bucle, com el banquet gastrosexual que dona títol al disc o el ritme trepidant d'aquest cant a l'alliberació que és Avant.

L.A - Judy (feat. Patricia de los Ángeles)

Evergreen Oak és un disc diferent. Compost a Orient en plena pandèmia, amb cançons que sonen molt naturals, sense grans ornaments. Com aquesta Judy, cantada a mitges amb la seva dona. Una cançó que m'encanta, i que vam poder gaudir en directe aquest estiu en un lloc tan màgic com el Santuari de Lluc, en plena Serra de Tramuntana.

Royal Blood - Typhoons

El duo britànic es bastava de baix i bateria per fer bones cançons. Però ara han afegit els sintetitzadors a l'equació, per fer un disc amb la clara intenció de fer moure l'esquelet al personal i rebentar les pistes de ball. I clarament ho han aconseguit. Impossible no contagiar-se del ritme del trio inicial del disc, Trouble's Coming, Oblivion o aquesta Typhoons.

Amulet - Gent Com Vos

"Mumford & Sons a la mallorquina". Així definesc Amulet quan recoman a algú que escolti aquest jove santamarier, que agafant el folk com a referència ha gravat el seu primer disc, Un Desert De Colors. Un treball amb cançons animades a ritme de banjo, altres cantades a mitges amb Xanguito, OR o na Raquel Lúa, o aquesta Gent Com Vos, on demostra que a vegades, només es necessita veu i guitarra per fer una bona cançó. 

Weezer - I Need Some of That

Doble ració de Weezer la que hem tengut enguany, una (OK Human) amb un so més experimental, i una altra (Van Weezer) que ja sabiem que seria un homenatge al hard rock. I és que és un estil que li encaixa a la perfecció a la banda de Los Angeles. Un disc que em va acompanyar tot l'estiu fent kms al cotxe, amb 10 pelotassos de rock i distorsió, i tornades per corejar a ple pulmó, com aquesta I Need Some of That i la seva aferradissa melodia.

C. Tangana - Los Tontos (feat. Kiko Veneno)

He de reconèixer que tenia en C. Tangana creuat. Ni Mala Mujer ni el seu trap m'interessaven gens ni mica. Fins que em van recomanar que mirés el seu Tiny Desk Concert i vaig haver de reconèixer que era una autèntica genialitat. Trob que ha encertat al 100% amb aquest nou so de El Madrileño, que entronca amb la música espanyola dels anys 80-90, i s'ha sabut rodejar bé amb figures com en Kiko Veneno, Jorge Drexler o els Ketama. I sí, em vaig passar mig estiu cantussejant Me Maten o els na-na-na-na de Los Tontos.

Txarango - Una Lluna a l'aigua (feat. Zoo)

El 7 d'octubre es confirmava el que tots temíem. Els membres de Txarango separen els seus camins sense haver pogut gaudir d'aquesta darrera gira en format circ que tan bona pinta feia. Però la part positiva és que mos han fet un darrer regal amb un disc, El Gran Ball, on recullen els seus millors temes acompanyats d'altres artistes. M'encanten la majoria de col·laboracions, però sobretot aquestes on els artistes convidats li donen una nova vida a les cançons, com en Joan Garriga a La Foguera, els Stay Homas a Som Foc o aquesta espectacular Una Lluna a l'Aigua amb Zoo.

Morgan - Alone

El seu darrer disc em va encantar i en aquest continuen aportant autèntiques joies de cançons, com aquesta Alone: al més pur estil Kiwanuka i Pink Floyd, es va desenvolupant de manera progressiva i sense cap tipus de pressa, començant només amb uns coros, uns teclats i una guitarra, desencadenant poc a poc una autentica tempesta sonora, amb solo d'un minut inclòs, tot comandat per l'espectacular veu de la cantant Nina. Brutal.

Taylor Swift - All Too Weel (10 min. version)

Com a bon Swiftie, estic ben pendent de les regravacions que està fent na Taylor Swift dels seus antics discos. Una jugada que no s'havia fet mai, i que demostra el poder que té aquesta artista dins la indústria musical. I a més a més, a cada disc regravat, mos regala noves cançons i videoclips. Però sense dubte, la que havia creat més expectació era aquesta versió original de All Too Well, de 10 minuts de durada. I va i es converteix en la cançó més llarga de la història en arribar al TOP 1 de la llista Billboard, prenent el relleu d'una tal 'American Pie' d'en Don McLean. I a més, ha compensat la injustícia històrica de no tenir video en el seu moment, i dedicant-li ara sí, no un videoclip, si no un curtmetratge! Taylor Swift is the music industry.


dilluns, 6 de desembre de 2021

Cracker, Es Gremi, 28 de novembre

 

Quina alegria vaig tenir en veure que la gira de Cracker passaria per Mallorca! Acostumat a que tants i tants de grups passin només per la península, es d'agrair a qui fes l'esforç de dur-mos als californians a la sala Es Gremi.

Una sala, per cert, amb bastanta bona entrada per ser diumenge. En arribar vam poder escoltar les cançons country dels mallorquins Bad Shades, i encalentir motors fent una cervesa al bar d'Es Gremi, fins que vam sentir els primers acords mutejats de Seven Days. Pujada de serotonina pertinent, i mos dirigirem tots a la sala per gaudir de l'inici del concert, on seguiren amb The Good Life, Teen Angst i 100 Flower Power Maximum. Tot d'una es va veure que la banda anava a per totes, amb un David Lowery cantant cada nota com si fos la darrera i encadenant les cançons una darrera l'altra sense miraments. Una Sunrise on the Land Of Milk and Honey, amb un inici només amb guitarres i més acústica, fou de les pocs moments de calma del concert, que es tornar a accelerar de seguida. 

El setlist va ser bàsicament un Greatest Hits en tota regla, molt basat en els seus primers discos, tocant Someday, Get Off This o Waiting for You Girl. Poc a poc, el gran guitarra solista, Johnny Hickman, va anar encalentint la seva munyeca per començar a mostrar-mos el seu virtuosisme a les 6 cordes a Hey Brett, on també tocà l'harmònica. La nit continuà accelerada amb The World Is Mine, per prendre de nou un descans a Eurothrash Gril (amb festival de solos d'en Hickman) i Sweet Thsitle Pie. Seguiren amb Movie Star, Don't Fuck me Up, Show Me How This Thing Works, Time Machine, Low, una acústica Dr. Bernice i arribaren als bisos amb una genial Another Song About The Rain, amb en Johnny a les veus.

I després dels bisos, la traca final de focs artificals de solos i puntejats d'en Johnny a One Fine Day, la perla amagada dins el seu disc Forever, i per acabar la versió dels Statuo Quo Pictures of Matchstick Men. Un concertasso. La veritat, veure tocar a Cracker a Mallorca aquest estrany 2021, ha estat un regal inesperat. Des d'aquí, moltes gràcies a qui ho ha fet possible!

divendres, 15 d’octubre de 2021

Lluís Gavaldà, Teatre Mar i Terra, 14 d'octubre

 


Degut a la Covid-19, els mallorquins no hem pogut gaudir del directe d'Els Pets, durant la seva darrera gira. Però per sort, a última hora, es va poder muntar el concert d'ahir vespre, d'en Lluís Gavaldà en solitari al Teatre Mar i Terra. Un concert que m'imaginava íntim, acústic i acompanyat del ja conegut sentit de l'humor del cantant de Constantí. El que no m'esperava era que vingués acompanyat d'un monstre musical i multi instrumentista anomenat Joan Pau Chaves, un autèntic geni del piano, capaç també d'acompanyar els temes tocant el baix i fins i tot, fent beatboxing!

Els primers temes els va tocar en Gavaldà tot sol a l'escenari, iniciant la funció amb Por i Núria. Però ben prest aparegué en Joan Pau al piano, per regalar-mos el riff als teclats de Jungleland d'en Bruce Springsteen, damunt la qual cantaren Pantalons Curts i Genolls Pelats. Seguidament, va sonar un Dimecres Qualsevol, per acabar explicant-mos que originalment feien concerts a la carta, on el públic anava demanant cançons. Però que van acabar eliminant aquest sistema democràtic, quan el públic va començar a demanar a crits Boig Per Tu, L'Empordà o Miami Beach. Bona cosa va dir, perquè tots els assistents vam començar a cantar el tema de Lax n Busto, i a n'en Lluís no li va quedar més remei que cantar-la amb noltros. I és que en Gavaldà mos va fer partícips del concert, ja fos fent-li els coros o marcant el ritme picant de mans.

El concert continuà amb La Vida és Molt Avorrida Sense el Teu Cos, del seu darrer disc, però s'ha de dir que la majoria de temes foren dels inicis de la banda, cosa que vaig agrair molt. Seguidament, tocaren una gran Si la Mort Em Vé a Buscar, amb l'afegitó final del Heart Of Gold d'en Neil Young. I per a les següents, pujà a l'escenari l'ex-guitarrista d'Els Pets Marc Grasas, que als acompanyà a Agost i a Fàcil, que tocaren tots tres, sense micros ni amplis, asseguts a la part més propera de l'escenari.

Per a la següent tanda, en Joan Pau va agafar el baix, per regalar-mos una Per Què No Vens acabada amb Wait In Vain d'en Bob Marley, Aquest Cony de Temps, una celebrada Quan més et Coneixo Més m'agrada el Teu Gos, i tornant a l'acompanyament al piano, No Vull Que T'agradi Aquesta Cançó, Blue Track, una animada Està Plovent i Vespre, que vam cantar des del públic mentre en Lluís passejava entre les butaques.

Però encara hi havia ganes de més, i en Joan Pau ens regalà tot sol al piano S'ha Acabat, per després venir en Lluís a cantar una preciosa Silencis, que jo no havia escoltat mai. I encara més, dues cançons que no figuraven al setlist, però que tots disfrutarem ja drets i ballant: Una Estona de Cel i una versió reduïda de Bon Dia.

Un concert genial, ple de sorpreses i rialles. Per aquí ja érem fans d'Els Pets, i del programa de radio El Celobert. Ara, també podem dir que som fans dels acústics d'en Lluís Gavaldà i en Joan Pau Chaves. 

divendres, 16 de juliol de 2021

Sopa de Cabra, Mallorca Live Summer, 10 de juliol

 


La nostra cita de cada estiu amb Sopa de Cabra, mos va dur aquest pic a Calvià, al Mallorca Live Summer. Un festival adaptat a les circumstàncies Covid, i on es nota que han fet un gran esforç organitzatiu amb el tema taules, comandes de beguda i pagament online. Esperem que l'any que ve, ja puguem viure el festival amb una mica més de normalitat.

El concert dels gironins tenia enguany l'al·licient de tractar-se de la gira de celebració dels 30 anys de Ben Endins. I efectivament, es van dedicar a repassar per ordre, les cançons del seu disc més emblemàtic. I ens van permetre veure el seu repertori més rocker i juvenil, i gaudir de temes com El Sexo, Blujins Rock, No tinguis pressa o Sota una Estrella, que a les darreres gires ajuntaven fent medleys, i que aquí sonaren  sencers i per separat. El "Bona Nit Malparits" va donar inici al concert que com no podia ser d'altra manera, va començar amb els acords de Tot Queda Igual. Bloquejats, Cardíaco y Acabado, El Carrer dels Torrats, anaren caient i transportant a la gent de nou a 1991. Oferiren una versió més lenta, amb inici de teclats, de l'Estació de França, un Boig de la Ciutat en acústic (amb el moment de glòria del bateria Pep Bosch a la pandereta); de les versions va caure Guerra d'en Bob Marley, amb speech previ d'en Gerard Quintana; amb l'Empordà van fer la presentació de la banda, per acabar el set de Ben Endins amb Sota una Estrella i Podré tornar Enrere.

Però no només de Ben Endins viu la banda, i després dels bisos ens van oferir la cançó dedicada a nen Ninyín, Seguirem Somiant; Farem que surti el Sol, El Far del Sud, Cercles, Si Et Va Bé i una Camins que va tancar quasi 2 hores de concert. Un concert genial, tot i que per aquí mos va agradar molt el darrer LP La Gran Onada, i mos hem quedat amb ganes de veure els nous temes en directe. Pentura ho faran quan tornin l'any que ve? Qui sap. Passi el que passi, seguirem fidels a la nostra cita de cada estiu. Fins l'any que ve Sopa!

divendres, 2 de juliol de 2021

L.A., Acolliment de Lluc, 26 de juny

Qui millor que L.A. per a celebrar els 10 anys de la Serra de Tramuntana com a Patrimoni de la Humanitat. I és que va ser enmig de la Serra, concretament a Orient, on en Lluís Albert Segura i la seva família van decidir passar alguns mesos de la pandèmia, component les cançons que han donat forma a aquest nou disc, anomenat Evergreen Oak (alzina en anglès). I a més a més, suposava el retorn de la banda als escenaris després de prop de 3 anys de parèntesi. Així, que hi havia moltes ganes de veure'ls.

El concert va ser una mescla de grans èxits i presentació del nou disc. Començaren amb Spend My Time, el primer single del nou CD, i tot d'una es dedicaren a recórrer la seva discografia, amb Leave It All Behind, Perfect Combination, Under Radar, Older, o In The Meadow. Fins que va arribar el moment de presentar aquest nou disc, moment que van anomenar l'Orient Set, on caigueren Where is the Fire, Old Enough, On the Moon, la preciosa Judy i Karma.

I a partir d'aquí, seguiren amb els seus grans èxits, amb una brutal Dualize que empalmaren amb Rebel. Continuaren amb Oh Why?, Ringing the Bell, una versió allargada de Living by the Ocean, Storms i la que no podia faltar, una Stop The Clocks amb el clàssic increscendo musical marca de la casa, començant en Lluís Albert tot sol, per desprès afegir-se la resta de la banda. Finalment, després dels bisos, acabaren amb Ordinary Lies, Hands i l'elèctrica Outsider.

Han tornat, i en bona forma. I des d'aquí, n'esteim encantats.

dilluns, 26 d’abril de 2021

Joan Miquel Oliver, Teatre Principal, 25 d'abril

M'agraden les gires d'aniversari de discos antics, autèntics exercicis de nostàlgia i que te transporten a una altra època de la teva vida. En aquest cas, Surfistes en Càmera Lenta, primer disc en solitari d'en Joan Miquel Oliver. Un disc que en aquell moment (2005) va semblar senzill, tímid i sense masses pretensions, publicat en el moment de major èxit d'Antònia Font (ni més ni manco que entre dues genialitats anomenades Taxi i Batiskafo Katiuskas!). Però un disc al qual li tenc molta estima i que me teletransporta als primers anys de vida universitària a Barcelona.

Però bé, nostàlgies personals a banda, el d'ahir va ser concert genial. Amb un Joan Miquel vestit de amb un quimono estampat de flors, a conjunt amb els seus fidels escuders Jaume Manresa als teclats i Xarli Oliver a la bateria. Començaren amb el tic-tac de Rellotge i continuaren amb Emerson Fitipaldi, amb en Jaume jugant amb el sons del theremin. I a partir d'aquí, van oferir el disc sencer, seguint l'ordre del CD, tot allargant les cançons originals amb els solos i atmosferes marca de la casa, que tant bé saben fer en directe. Algunes d'elles van reconèixer que no les tocava des de feia 15 anys. Enmig de Molí de Vent, mos va intercalar el graciós Iventari del pis de Carrer de la Missió, i acabà amb la darrera del disc, la magnífica Foto.

I una vegada acabada la part nostàlgica, van caure els seus hits més recents, com Hipotèrmia, Elektra, Flors de Cactus o les genials Final Feliç i Hansel i Gretel que van sonar seguides. Com no, no faltà el toc d'humor del solleric entre cançó i cançó, com quan abans d'Avió de Paper va explicar la decepció que s'endú el públic de la península en veure que ell no és el guapot actor que canta les seves línies al videoclip de 7 Días Juntos de la Bien Querida, on va col·laborar versionant la cançó en castellà. Finalment, després del bis, va tancar el concert amb Rumba del Temps i Lego. En definitiva, un fantàstic concert. Ja que hi som, en Joan Miquel podria mirar encara un poc més enrere i deleitar-mos amb un concert especial 20 anys del disc A Rússia amb la resta d'Antònia Font. No crec que passi, però jo deix la idea damunt la taula!

dijous, 22 d’abril de 2021

Weezer - OK Human (2021)


Cada vegada que en Rivers Cuomo anuncia nou disc de Weezer, me pos a tremolar.
No negaré que m'he queixat moltes vegades de lo molt que tarden els grups veterans en treure nous discos. Però també és cert, que "quien mucho abarca, poco aprireta", i en el cas de Weezer, això s'ha traduït en una gran quantitat de discos els darrers anys, però bastant irregulars. Record pensar en el seu moment que si el Red Album (2008), Raditude (2009) i Hurley (2010), haguessin sortit en un sol disc amb els millors temes, estaríem parlant d'un dels millors discos del grup, enlloc de tres discos normalets amb alguns temes destacables. Després, em va molar molt l'Everything will Be Allright at the End (2014) però a partir d'aquí, va tornar la incontinència creativa del grup i ja no els hi vaig seguir el ritme.

Però l'anunci a principi d'any d'un nou disc rupturista, sense guitarres elèctriques, gravat de manera analògica i acompanyats per una orquestra, em va provocar una curiositat tan gran que no m'hi vaig poder resistir. I puc dir, alleugerit, que es tracta d'un bon disc! Les guitarres distorsionades marca de la casa, no s'enyoren en cap moment. La orquestra acompanya a la perfecció les melodies d'en Rivers, en un disc que transmet molt bon rollo, i amb un títol que és una clara referència a l'OK Computer de Radiohead. I això es pot gaudir en cançons com All My Favourite Songs, single del disc, on canta sobre les contradiccions d'un mateix; la "rockera" Grapes of Wrath amb referències a 1984 i a Lord of The Rings; o la balada Playing My Piano que sembla escrita per un amant de música en ple confinament del 2020.

Un nou disc de hard rock, Van Weezer, ja està en camí, i crec ja preparen nous projectes. Però bé, si han de mantenir el nivell d'aquest OK Human, tenen el meu permís per treure tots els discos que vulguin!

dilluns, 22 de març de 2021

Mark Oliver Everett - Cosas que los nietos deberían saber (2009)


Fa estona que vaig descobrir que en qüestió de llibres, lo meu són les autobiografies de rock n roll. I feia temps que tenia aquest llibre en ment, ja que amics meus fans de Eels me l'havien recomanat i sempre el veia situat a les llistes de millors autobiografies del rock, amb el detall que no feia falta haver escoltat la seva música per disfrutar del llibre, el qual era el meu cas. I puc confirmar que es 100% cert.

Com s'explica al pròleg, basta entrar a la wikipedia d'en Mark Oliver Everett, i veure que hi ha un capítol titulat "tragèdies familiars"; per fer-se una idea de tot el que ha hagut de superar l'autor. Son pare, amb qui havia tengut una relació mol freda, mort per un atac de cor. La seva germana, depressiva i amb varis intents de suïcidi, s'acaba matant amb una sobredosi. I quan millor li van les coses a nivell musical, també es queda sense mare degut a un càncer. I s'acaba quedant tot sol, l'únic de la seva família, i aquesta és una de les raons per les quals escriu aquest llibre, amb l'esperança que si mai té nets, coneguin la seva història.

Però tot i això no és un llibre trist. Al contrari, he rigut molt llegint-lo, amb el toc d'humor que té n'Everett per a contar episodis i anècdotes de vida que li han anat passant. També és la història d'un músic caparrut, que a base de molt d'esforç ha pogut viure del que més li agrada, la música. I tot amb una filosofia de vida, que per un home que ha viscut tant d'aprop la mort, és molt vitalista i que fa que en acabar el llibre, tenguis encara més ganes de viure i aprofitar el moment.

dimarts, 2 de març de 2021

Ryan Adams - 1989 (2015)


D'acord, ho reconec, m'he acabat fent Swiftie. M'he escoltat tota la seva discografia i m'agraden tant els discos country com els discos pop. I una de les coses que més m'ha sorprès és aquest 1989, el disc amb el qual na Taylor Swift va abandonar el country per abraçar la música pop dels anys 80, que va suposar l'èxit més gran de la seva carrera, i que un any després el va versionar sencer.... en Ryan Adams!

No conec gaire de l'obra d'en Ryan Adams, però pel que he llegit sé que és un enamorat de versionar altres artistes. I en la meva opinió, en aquest disc ho borda. Quan desvesteixes una cançó del seu vestit original i segueix sonant genial, és quan es demostra que és una bona cançó. I en aquest disc les cançons de na Taylor passen la prova amb nota. I per altra banda, en Ryan aconsegueix endur-se els temes al seu terreny de manera encertada. Fins i tot, amb versions que pel meu gust milloren les originals. Estic parlant, per exemple de la folkie Out of the Woods i el seu genial final amb secció de vents, o de Bad Blood. Els mega hits Shake it Off i Blank Space es converteixen en cançons minimalistes de guitarra i poc més, mentre que Style es torna guitarrera i distorsionada. Genials també Wildest Dreams, I Know Places o el final amb Clean.

Tots dos artistes surten guanyant. Es demostra la qualitat dels temes de na Taylor i el talent d'en Ryan. Un win-win en tota regla.

dimecres, 17 de febrer de 2021

Foo Fighters - Medicine At Midnight (2021)

En Dave Grohl sap com crear expectatives pels seus nous discos. En aquest cas, fa mesos que que vaig llegir declaracions seves on deia que aquest Medicine At Midnight seria el disc de Foo Fighters més pop, amb groove rítimic, de ritmes ballables i inspirat amb clàssics com el Let's Dance de David Bowie o el Some Girls dels Stones ...

I això és cert a mitges. Si que es cert que en alguns temes la banda s'endinsa en una nova sonoritat. Arranca el disc amb Making A Fire, amb un ritme de bateria i uns genials coros femenins amb un toc gospel que ja sorprenen des de el començament. Coros on per cert, participa la filla den Dave. Shame Shame, que va ser el primer single d'avançament, continua comandat per la baser rítmica; Cloudspotter compta amb un dels riffs més funkies que els hi record, i Medicine At Midnight segueix la mateixa línia sonora, amb un solo de guitarra que sembla un homenatge al de n'Stevie Ray Vaughan a Let's Dance.

Però en aquest àlbum també trobam els Foo Fighters de tota la vida, els més elèctrics a No Son of Mine o Holding Poison, els més acústics i reposats a Chasing Birds, o el clàssic increscendo marca de la casa que és aquest Waiting on a War, que comença acústic i acaba accelerat i elèctric, on en Dave recorda la seva infantesa, quan temia que la guerra freda acabés en una guerra real.

No competeix amb les obres mestres del grup ni falta que fa. Senzillament, un bon disc, on han volgut cercar un nou so, i que a mi m'ha entrat beníssim. I desprès de més de 25 anys de carrera, no necessit res més.