diumenge, 29 de març de 2020

Green Day - Father of All Motherfuckers (2020)


"Cuando el mundo se venga abajo,
mejor que te pille de fiesta"

Aquest era el titular de l'entrevista que va realitzar Green Day a Mondosonoro el passat mes de febrer. I vist en perspectiva, no pot ser mes premonitori del que ha passat a posteriori. És època de confinament, i tot i que entre d'altres coses el coronavirus ens deixarà sense música en directe una bona temporada, s'ha de dir que 2020 ha arrancat amb novetats discogràfiques molt gratificants. I el darrer disc dels californians és una d'elles.

Father of All Motherfuckers sona més a segon disc de Foxboro Hot Tubs (grup paral·lel, amb els mateixos components, que van treure mig d'amagat un disc ple de garage rock desprès d'American Idiot) que a l'onzè disc d'estudi de Green Day. I la veritat es que és una canya disc, m'atrevesc a dir que el millor des d'American Idiot! Ni la repetició de la jugada d'òpera rock amb 21st Century Breackdown, ni l'empatx de cançons del disc triple Uno-Dos-Tré, ni les cançons més polítiques de Revolution Radio van conseguir el que ha aconseguit aquest Father of All.. reenganxar-me a Green Day!

I mira que la fórmula es molt senzilla, 10 cançons curtes i energètiques, que recorden a la millor època de Dookie, amb l'essència de sempre però amb ingredients nous, com el rocknroll més clàssic dels 50s, el soul, excel·lents coros que sobrevolen tots els temes, pianos, sintentizadors i una producció excel.lent. Però sobretot, bones melodies. El disc s'inicia amb la cançó que dona títol al disc, amb un Billie Joe Armstrong cantant amb un falset impossible de reconèixer a primera vista. Continua la garagera Fire, Ready, Aim; una Oh Yeah comandada per baix i bateria, i una Meet Me on The Roof, que convida aixecar-se de la cadira i començar a ballar. I Was A Teenage Teenager i una línea de baix posa la pausa necessària per a introduir una de les millors tornades del disc, plena de ràbia adolescent. I Stab you in the Heart és la delícia d'escoltar Green Day com si toquessin rock n roll als anys 50. Sugar Youth, Junkies on a High, Take the Money and Crowl mantenen el nivell fins arriar al final on es vesteixen dels seus estimats The Who per acabar amb Graffitia.

M'encanta que grups que van marcar la meva adolescència tenguin un present creativament interessant i no es quedin amb l'etiqueta de grup antic que viu del passat. I es que, quan el món s'ensorri o quan arribi una pandèmia global, millor que t'agafi de festa. I si és amb Green Day de banda sonora, molt millor!

diumenge, 8 de març de 2020

Novedades Carminha, Es Gremi, 7 de març


Un èxit total les Live Nights del Mallorca Live Festival. Acostant a Mallorca artistes nacionals destacats que han passat per les darreres edicions del festival, però amb la possibilitat de disfrutar-los en sala i en exclusiva. I la cosa s'ha traduït en sold outs per Viva Suecia, Fuel Fandango, Novedades Carminha i No Te Va a Gustar, amb bona entrada per a Second i encara falta el torn de Eskorzo.

Ahir era el torn dels de Santiago de Compostela, que van fer ballar a una Sala Assaig plena a vessar amb la seva mescla de múltiples ingredients: rock, pop, funk, cúmbia, xàndal, trap, sintetitzadors i autotune. Però sobretot, 4 joves gallecs que es nota que s'ho passen bé damunt l'escenari. Caigueren moltes cançons d'Ultraligero, com Disimulando, Obsesionada, Te quiero igual, Volverte a Ver, Ya no te veo, o l'actualització que es marquen de A Santiago Voy de Los Tamara. Però també sonaren molts temes del seus anteriors discos, més desconeguts per a jo, però molt més accelerats, garatgers i fins i tot punkis, com Antigua pero Moderna, Campeones del Mundo o Lento. I per acabar, després dels bisos, les desitjades pel públic Verbena i Cariñito. Una gran mostra de lo que és la música a l'actualitat. Seguirem atents a la seva evolució!