Bon gust de boca em deixaren Rise Against divendres. Tenia por de que el concert fos un calc al que havia assistit mesos enrere a Berlín, però per la meva satisfacció varen canviar moltes cançons del setlist, més orientat a presentar el nou disc. Cosa que va fer que recuperés la convicció de que Appeal To Reason és un gran disc, dels millors del 2008. I a més, en Tim McIlrath va tornar a estar esplèndid.
Dels teloners poca cosa puc dir. No vaig veure Poison The Well, i a més em van dir que no havien sonat gaire be. I no em vaig arrepentir gaire perquè el metalcore no em diu res. A Thursday si que els vaig veure, una curta actuació durant la qual el cantant no va deixar de mourer’s i de cridar. Haurem de tastar un poc d’aquest post-hardcore.
Però tothom es guardava forces per a Rise Against, ja que acostumen a començar forts. I l’inici va ser una atronador, amb Collapse ( Post-Amerika) tota la Razzmatazz va començar a vibrar i a descarregar-se una tempesta de hardcore. State of the Union, Re-Education o una rapidissima Paper Wings que no deixaven respirar al públic i convertiren la sala en una olla a pressió. Com ja he dit, van cantar moltes cançons del nou disc, casi oblidant el magnífic Revolutions per Minute. Un dels millors moments de la nit va ser a l’inici de Chamber the Cartridge quan tota la sala, amb els punys enlaire va començar a cridar Rise! Rise! Rise! com si d’un exercit es tractes. Una de les cançons que millor sonaren del nou disc fou Savior. De les antigues només tocaren la imprescindible Blood-Red, White, and Blue però també s’haguessin pogut currar una Like the Angel o Heaven Knows, que si tocaren a Berlin. Amb una gran Prayer of The Refugee arribaren els bisos. En plural, perquè n’hi hagué dos. Al primer, moment d’intimitat amb en Tim per cantar amb acústica Swing Life Away i Hero of War. I després, gran sorpresa al sentir un piano tocar Dancing In The Rain, la nota agradable de la nit. Acabaren amb unes apoteòsiques Give It All i Ready To Fall. Gran concert, i gran veu la de’n Tim McIlrath, que amb el seu grup s’ha guanyat disc a disc el dret a ser un dels grans. Qui m’ho anava a dir a principis d’any que enguany veuria Rise Against dues vegades! Esperem que n’hi hagi moltes més!
Dels teloners poca cosa puc dir. No vaig veure Poison The Well, i a més em van dir que no havien sonat gaire be. I no em vaig arrepentir gaire perquè el metalcore no em diu res. A Thursday si que els vaig veure, una curta actuació durant la qual el cantant no va deixar de mourer’s i de cridar. Haurem de tastar un poc d’aquest post-hardcore.
Però tothom es guardava forces per a Rise Against, ja que acostumen a començar forts. I l’inici va ser una atronador, amb Collapse ( Post-Amerika) tota la Razzmatazz va començar a vibrar i a descarregar-se una tempesta de hardcore. State of the Union, Re-Education o una rapidissima Paper Wings que no deixaven respirar al públic i convertiren la sala en una olla a pressió. Com ja he dit, van cantar moltes cançons del nou disc, casi oblidant el magnífic Revolutions per Minute. Un dels millors moments de la nit va ser a l’inici de Chamber the Cartridge quan tota la sala, amb els punys enlaire va començar a cridar Rise! Rise! Rise! com si d’un exercit es tractes. Una de les cançons que millor sonaren del nou disc fou Savior. De les antigues només tocaren la imprescindible Blood-Red, White, and Blue però també s’haguessin pogut currar una Like the Angel o Heaven Knows, que si tocaren a Berlin. Amb una gran Prayer of The Refugee arribaren els bisos. En plural, perquè n’hi hagué dos. Al primer, moment d’intimitat amb en Tim per cantar amb acústica Swing Life Away i Hero of War. I després, gran sorpresa al sentir un piano tocar Dancing In The Rain, la nota agradable de la nit. Acabaren amb unes apoteòsiques Give It All i Ready To Fall. Gran concert, i gran veu la de’n Tim McIlrath, que amb el seu grup s’ha guanyat disc a disc el dret a ser un dels grans. Qui m’ho anava a dir a principis d’any que enguany veuria Rise Against dues vegades! Esperem que n’hi hagi moltes més!
