Despedida a lo gran del grup mallorquí, que ho donà tot en el seu darrer concert abans d'iniciar una pausa indefinida. I lloc ben triat per a l'actuació, la sala 3 d'Es Gremi en la qual servidor no havia estat mai i que em recordà bastant a The Loft, de la sala Razzmatazz de Barcelona.
El concert havia penjat el cartell de SOLD OUT, i la sala es convertí en un forn degut als evidents problemes de climatització, cosa que encara va posar més suor i intensitat a la nit. La banda anà a per totes, sabent que potser era la darrera nit que tocarien junts. Començaren amb Close to you del Heavenly Hell, i seguiren amb Rebel i Perfect combination per anar encalentint al públic. Per a tocar Hands, pujaren a l'escenari els antics membres de la banda a la bateria i a la tercera guitarra, ajuntant-se així l'alineació inicial que va tenir el grup fa 10 anys. El so de la sala va ser realment bo, la secció rítmica sonava de meravella, i fins i tot el sempre tímid i introvertit Lluís Albert va parlar per a explicar els significats d'alguns dels seus temes, com la Crystal Clear que va dedicar a la seva parella.
Amb moltes cançons jugaren amb la tècnica d'anar de menys a més, començant moltes vegades en Lluís Albert tot sol a la guitarra i afegint-se després la resta de banda per acabar descarregant tota la potència musical que tenien. Una de les que van sonar millor va ser Dualize, cançó que van allargar amb un interludi carregat d'energia. També caigueren cançons del seu darrer disc com Leave it all Behind o Helsinki, però sobretot se centraren en els seus primers discos. A continuació, el cantant es quedà tot sol a l'escenari per a interpretar amb guitarra i veu temes tant preciosos com Ordinary Lies, Do you wanna dance with me next summer i Secrets undone. Finalment, la banda tornà a l'escenari i descarregant una potent Outsider van arribar els bisos.
I per acabar, les cançons més emotives. Va dedicar Microphones & Medicines al públic, tot explicant l'origen de la cançó, els seus inicis com a bateria en diverses bandes mallorquines, o tots els anys que va picar pedra tocant al Bluesville. Seguidament va caure la que segurament és la seva cançó més coneguda, Stop the Clocks, amb un gran increscendo i van acabar donant bon gust al seu comiat amb The Sweetest Goodbye.
Van ser dues hores de concert, intenses i emotives. Només en fa un dia i ja els enyoram. Amb ganes de veure quins camins prendrà la carrera musical d'en Lluís Albert. I amb l'esperança que algun dia L.A. se tornarà a reunir i podrem tornar a disfrutar així com ho vam fer ahir. Fins aviat!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada