Els Amics De Les Arts - Bed & Breakfast (2009)

Aquest que veis a la foto de portada és l’home que treballa fent de gos, un dels personatges que omplen les històries d’Els Amics De Les Arts, el grup que és la prova definitiva de que qualque cosa es cou a la música en català. Ja no es parla de rock català, sinó de folk català.

Segurament d’un temps ençà haureu sentit a parlar d’aquest grup. Després de molt d’anys picant pedra a internet i publicant diversos EP’s (que vos podeu descarregar a la seva web), per fi estan recollint els fruits i després de publicar el seu disc mes seriòs, han guanyat el Premi Enderrock a Millor disc 2009. Si els escoltau direu, això es igual que Manel! Escoltes Jean-Luc i... això no és igual que En La Que El Bernat S’et Troba? Fins i tot la història és molt semblant! D’acord, però que ningú parli de qui va copiar a qui. Que mes dona qui va aparèixer primer. Va ser primer l’ou o la gallina? Sincerament, ni ho sé ni m’interessa, senzillament aquesta és la música que triomfa ara a l’escena en català. Nous grups com Manel, Els Amics De Les Arts, Oliva Trencada o El Petit de Cal Eril s’han ajuntat a veterans com Sanjosex per revitalitzar el folk i popularitzar-lo.

L’home que treballa fent de gos idò és una de les entranyables històries que formen part d’aquest Bed & Breakfast. L’home és un perdedor, duu una vida trista i monòtona, treballa de qualsevol cosa per anar tirant. Però el que no sap és que amb aquesta feina pèssima també pot trobar sorpreses. Són històries senzilles, quotidianes, amb les que fàcilment et sents identificat. Com l’al·lot que obre el disc ple de dubtes existencials sobre llançar-se o no quan queda a dormir a casa una amiga, i s’intenta inspirar en un quadre d’en Jean-Luc Godard. O la típica relació ficticia que tots hem tengut anant en tren cada dematí. O la dona perfecta que ha trobat en Pere. O la relació que es romp perquè ella s’en va a Reykjavik. Tot això adornat amb una música senzilla folk, guitarra, piano y bases electròniques. A més, com que canten els quatre components del grup les veus són molt dinàmiques.

Però els nostres amics també saben posar-se seriosos com quan ens narren el segon origen a Liverpool o ens expliquen com és L’home que va matar a Liberty Valance, inspirada en la pel·lícula del mateix títol. Cap al final del disc, pel meu gust, les cançons baixen un poc el nivell, tot i que són molt divertides. Així ens presenten un super heroi a Super Bon Noi, inenten fer un Bohemian Raphsody amb Bed & Breakfast, o ens recorden la nostra infantesa amb Bola de Drac amb Per Mars i Muntanyes.

Però per al final m’he deixat la que per jo és la millor cançó amb diferència: 4-3-3. Una de futbol direu? Una de lligar, comparant-ho amb el futbol! Quantes vegades no hem fet paral·lelismes entre el futbol i lligar? Vas marcar en el temps de descompte i de penal, m’han pitat fora de joc, avui he fet un hat-trick..... Idò ells ho fan d’una manera sublim, montant-se una gran tàctica per aconseguir la glòria. Un bon porter, paciència, melodrames, accent gironí, un trencacames, un bon mitja-punta, en Paul Auster. Tot acompanyat per una afició que canta el típic "Oh le le oh la la ser del barça es, el millor que hi ha" convertit en "Oh le le oh la la un shawarma amb tu es el millor que hi ha". Al final la pilota arriba al davanter, que se la juga i remata a porta:

-Nena saps que tinc un grup? Toco als amics de les arts...

No li surt gaire be la jugada al nostre amic, tot i que al final marca al darrer minut i es guanya la repesca.

Així com els amics de la bici no es consideren ciclistes, els nostres amics de les arts no es consideren artistes. Idò jo crec que ho son, i dels bons. Diuen que els seus directes són molt divertits. Dia 16 toquen a Palma, cita ineludible!
_