Foo Fighters - Wasting Light (2011)

S’ha sentit un cop damunt la taula dins el món del rock. Soc en Dave Grohl i això es Wasting Light, una canya de disc! Un disc que ja m’agradava des de les primeres noticies que en varem tenir: en Dave dient que farien un disc molt canyer, sense temes acústics ni balades com en els seus darrers treballs; que el produiria en Butch Vig el productor de Nevermind; que tornava a la banda en Pat Smear, aquell entranyable guitarrista que havia estat als darrers Nirvana i als primers Foos, capaç de tocar la guitarra amb guants (veure vídeo); i que col·laboraria en Krist Novoselic i tot!

Però en escoltar el disc, les expectatives es veieren totalment superades! Un disc amb una força increïble capaç de volar-te el cap una i una altra vegada, amb un recull de temassos que el deixen com lo millor que ha fet el bo d’en Dave des de The Colour and The Shape. Des de l’inici amb Bridge Burning ja no tens més remei que deixar-te arrossegar per el so potent de la bateria i els riffs hardrockers, però sempre amb aquest puntet de melodia que tan bé saben fer. Que dir de Rope, single que ja havien avançat, una cançó nascuda per a ser corejada per estadis sencers, i amb aquest gran final distorsionat amb solo diabòlic inclòs. Bravo Dave, era just el que esperava, just el que necessitava. Realment, cap cançó té pèrdua dins aquesta joia de disc, Rosemary pot semblar d’inici que abaixa les revolucions però continua amb la mateixa canya, una de les meves preferides, i no parlem de White Limo, una macarrada punk on tot és distorsió, un autèntic xut d’energia. Per moments sembla que tornem als 90 i estiguem escoltant el nou disc de Nirvana.

Alandria és una altra de les meves preferides, comença amb un riff Ledzeppelià, i agafa la fórmula loud-quiet-loud que Nirvana va prendre dels Pixies per al Nevermind. Mateixa fórmula que utilitza a These Days, segurament la única concessió per al gran públic i que de segur se convertirà en un gran èxit del grup. Després d’aquest respir continuen els riffs rockers amb Back & Forth i A Matter of Time i així fins que arriba I Should Have Known on en Dave es torna més experimental i on podem sentir l’acordió d’en Krist Novoselic que no escoltàvem des del MTV Unplugged de Nirvana.

Aquest disc confirma als Foo Fighters com la banda més gran de l’actualitat. Només me queda per dir que mentre no es demostri lo contrari, disc de l’any!!

_

Màxima expectació

Molts discs esperats estan essent publicats aquets mesos però segurament el més esperat per hom és Lamparetes, la nova entrega d’Antònia Font. I es que 5 anys sense noves cançons són molts, i Coser i Cantar, diguem-ne que no va assaciar-mos totalment. Ara tornen Antònia Font com a suposats líders del nou pop-folk català, una escena la qual no crec que pertanyin. Ni ara son pop català ni en el seus inicis eren rock català, ells sempre han anat per lliure fent la música que volien, al seu aire.

I que trobarem a Lamparetes? Un bon misteri. Si prenem la promesa d’en Joan Miquel Oliver de que sempre intenten canviar i innovar, podem esperar qualsevol cosa, sempre evidentment, amb el segell Antònia Font. L’altre dia varen estar a l’Ànima del C33. Varem poder escoltar de fons una cançó, Me Sobren Ses Paraules, amb un so bastant diferent del que han fet fins ara. Varen xerrar d’un disc sobre la idea del progrés (escenificat amb la portada del mític edifici de GESA de Palma) i històries amb lletres més fàcils d’entendre. I bé, ja hem pogut escoltar tots Clint Eastwood, un pseudo-astronauta rimador que va guanyant amb les escoltes. Un detall a tenir en compte: disc auto editat per el seu propi segell Robot Innocent, és a dir, han fet lo que han volgut sense restriccions. Dia 12, el desenllaç.

-

Eric Fuentes - Eric Fuentes & El Mal (2011)

Intuíem que n’Èric Fuentes encara tenia moltes coses que oferir desprès de la separació de The Unfinished Sympathty, i aquest disc n’és la confirmació. Acompanyat d’una banda anomenada El Mal, i que compta, entre d’altres, amb el seu germà Pol Fuentes de Rosa-Luxemburg, ha editat un treball que segueix clarament la línia Unfinished. De fet, si no et diuen que s’han separat, qualsevol diria que és el nou disc de The Unfinished Sympathy, i que han tornat al so del celebrat Rock For Food. I es que el disc és molt directe, molt cru i amb mala llet, i el mal és el tema central.

-

La rapidíssima Growl obre el teló, amb una cançó punk en que n’Eric emula als seus estimats Bad Religion. Amb el tema es va gravar un videoclip, censurat en alguns mitjans, on es fa parodia del terrorisme. Kickstart My Hopes és una cançó totalment Unfinished, així com també Little Wild Girld. I per fi podem sentir cantar en català a n’Eric, amb dues cançons que no només no desentonen gens, si no que són de lo millor del disc: Hora Punta En Territori Enemic i El Pobre Esmolet. La primera és un cant a la inadaptació al teu voltant, i la segona és la història de rompre una relació amb una persona malvada.

-

Però segurament la millor cançó i la més divertida és Rock n Roll Is A Full Time Job, el títol ja parla per si sol de la ironia de la cançó, una cançó que recorda molt a Green Day. Senzilla i fresca, amb uns coros dignes dels Beach Boys i amb el detall d’uns magnífics teclats engrandeixen la cançó. Odd Girls i Death and Above també recorden a la factoria Unfinished, i el disc acaba amb la tranquil·la Land End. És com si a mesura que avança el disc, la mala llet de n’Eric s’esfumés.

-

En definitiva, un disc a l’altura que esperàvem pels que ens va sabre greu la separació de The Unfinished Sympathy. I d’ara endavant recordau aquest nom: Èric Fuentes, un dels grans del rock independent del país.

-

Antònia Font - Antònia Font (1999)

Fa un mes que estic vivint a França. D’aquí a l’estiu acabaré la carrera a Mulhouse, Alsàcia. I en tot aquest temps que duc aquí, es pot comptar amb una mà els dies de sol. Boira, boira i més boira. I es que si alguna cosa enyor quan estic enfora, es el temps de la meva illa, el clima mediterrani. No sabem la sort que tenim amb el nostre clima. Es possible que per això, quan estàs alluny de casa, sempre ve de gust escoltar música de canostra, per recordar el bon temps, i perquè no, també les verbenes, l’arròs de peix i els foguerons.

Era l’estiu de 1999 quan una cançó va sorgir del no-res per colar-se dins totes les ràdios de l’illa. Era En s’Estiu, i fins i tot els 40 Principals la posaven. Era pop, era refrescant, era estiu mallorquí 100%. Ja ho vam comentar per aquí, mai ningú ha plasmat mai tan extraordinàriament l’estiu mallorquí. Per primera vegada qualcú parlava de lo nostre sense fer folklore, era pop modern, i que bé que entrava! Amb una música senzilla, només fa falta tancar es ulls per transportar-te a la Mallorca perduda i paradisíaca.

El grup en qüestió es deia Antònia Font, un nom que ha derivat amb molts de rumors, però la versió oficial es que era amiga dels 5 integrants del grup. El creador era un solleric, en Joan Miquel Oliver, que havia tocat amb La Fosca i Fora des Sembrat mentre conspirava amb el seu amic Pere Manel Debon de fer un grup que ajuntés la psicodèlia de Pink Floyd i el rock galàctic de Jaume Sisa. Sempre he pensat que el fet que el meu poble, Sóller, sigui una vall envoltada de muntanyes fa que hi hagi més tronats de lo normal. Tronats en el sentit bo de la paraula, es a dir, genis. Poc a poc es va anar formant el grup que acabaria essent Antònia Font, ara bé, per al primer disc no es van atrevir a jugar amb la psicodèlia, i es dedicaren a fer un disc pop de bones cançons que portés el públic a les verbenes. Una vegada guanyat el públic, ja es dedicarien a fer el que volguessin.

Aquest fou el pla inicial, i així es gestà un disc on ja apareixen segurament les millors cançons del seu repertori com són l’anomenada En s’Estiu, l’alegre s’Univers és una Festa, la divertida La Meva Clientela o la més gran per aquest qui escriu: Viure Sense Tu, una autèntica delícia de ruptura sentimental. Una joia.

Alguna excentricitat ja començam a trobar per aquí com son la trilogia Cibernauta Joan, on es veu la predilecció d’en Joan Miquel per els extraterrestres i astronautes, amb una peça final de 7 minuts per l’espai exterior. Però sobretot es parla al disc de mons ideals, la vida domèstica, i paisatges mediterranis. Si algú vos demana mai com és el so mediterrani, posau-li aquest disc.

Era l’estiu de 1999 i el millor secret de la música mallorquina donava les seves primeres passes. Però el secret va durar ben poc!

Mallorca, m'agrada!

Després de veure una i una altre vegada l'anunci de Estrella Damm, no deixa de causar-me una gran enveja. Enveja perquè mentre que a Catalunya una empresa privada és capaç de fer un anunci que reivindica les coses del país, a Mallorca se n'ha d'encarregar de recordar-mos les grans coses que tenim l'Obra Cultural Balear, ja que els grans hotelers mallorquins estan massa enfeinats en atreure el turisme de masses i de baixa qualitat que poc a poc va destrossant la nostra estimada illa. Així que de tant veure l'anunci dels Amics de Les Arts, he decidit fer la meva pròpia versió, amb les coses de Mallorca. Esper que vos agradi!


Què tenim?... Que què tenim??...
Tenim la Serra de Tramuntana, un lloc màgic
que ha enamorat tot aquell qui l'ha vist,
ja es digui Arxiduc Lluís Salvador, Frederic Chopin o Robert Graves;
i tenim 783 km de costa amb unes platges
i unes cales que son l'enveja de mitja Europa.
Amb 320 dies de sol a l'any, amb Es Trenc, Formentor,
Alcanada, Sa Canova, el Castell d’Alaró, S'Albufera,
Es Gorg Blau, ses Fonts Ufanes, Lluc i l'illa verge de Cabrera.
Tenim la Seu, única catedral d'Europa ran de mar
i es Castell de Bellver que governa majestuosament Ciutat.
També en Joan Miró es va enamorar de l'illa (i de una mallorquina)
i mos va deixar la seva fundacio.
I tenim l'artista modern més cercat
dels darrers temps com es en Miquel Barceló.
Tenim l'iniciador de la literatura catalana, Ramon Llull
i totes les divertides Rondalles que per sort
va arreplegar Mossèn Alcover
i l'actual triomfador tant als Gaudi com als Goya, Agustí Villaronga
També tenim tota la poesia que mos va deixar l'escola mallorquina,
i les paraules de Costa i Llobera i Joan Alcover.
Sense oblidar la bellíssima veu de na Maria del Mar Bonet
i les grans cançons d’en Tomeu Penya,
i també tenim els actuals líders de la musica en català, Antònia Font.
Tenim coses que només noltros tenim: el Ferreret, les matances,
el ball de bot, la sibil·la (que ja no només es nostra
sinó que ja es patrimoni de la humanitat).
La sobrassada, les galletes d'inca, les sopes mallorquines i el frit,
la ensaïmada, les tomàtigues de ramellet, l’arròs brut
i les millors taronges del planeta (evidentment, a Sóller)...
i tenim les millors cuineres anònimes del món,
totes aquestes padrines que cada dissabte
mos han ofert un plat deliciós amb les coses bones que tenim...
coses nostres i bones que tenim.



...i d'acord, no tenim el millor jugador de futbol del món,
ni el nostre club es, de moment, ‘mes que un club’...,
però també tenim en Rafel Nadal, segurament el millor
esportista de la història de l’Estat Espanyol !!!!


Per tot això i més, puc dir: MALLORCA M'AGRADA!
-

9 de setembre de 2011

Encara no m'ho acab de creure, tenc por de despertar d'aquest somni... el 9 de setembre concert de Sopa de Cabra!! Crec que he estat esperant aquest moment des del mateix moment en que els vaig veure per darrera vegada, en la seva darrera actuació a Mallorca en aquell Rock 'n' Llengua que es va haver de ajornar per la pluja. 10 anys on tant el grup com jo hem canviat molt, però mai me pogut desfer dels lligams que m'uneixen als Sopa. De manera ciclica, em torn a llegir la biografia 'Si et quedes amb mi', torn a repassar els seus discos (encara me falta Mundo Infierno, tot arribarà...), me torn a empassar el documental 'L'Última Cançó' i me torn a empassolar sencer el darrer concert que van fer a Razzmatazz el 2001. És com aquella primera al·lota que intentes oblidar, però que quan te la trobes pel carrer t'hi tornes a enamorar. Això és lo que me passa amb Sopa. Ja ho sabeu, demà a les 9, entrades a la venda.

Si aquest any ja prometia i molt amb els retorns sonats de Manel i d'Antònia Font, ara es confirma que serà un any per rocordar. Són coses com aquestes les que et fan tornar a sentir l'emoció i la il·lusió com quan eres un infant.

-

'No pensis malament, només és rock n roll!!!!'

Jaime Anglada - Stereo (2010)

Aquest estiu vaig poder fer feina a les berbenes de Felanitx, cosa que em va permetre veure des de la barra uns quants concerts. Les festes de Felanitx són una festassa i duen un munter de grups, però com sol passar en les festes majors, el rock brilla per la seva absència. Però entre les actuacions de Mojinos Escocíos, Macaco, Hombres G o Miguel Bosé, vaig poder descobrir en Jaume Anglada, que es va marcar un gran concert presentant el seu nou disc, Stereo.

En Jaume Anglada vendria a ser el Bruce Springsteen mallorquí, un cantautor rocker que disc a disc i concert a concert s'ha anat fent un nom dins el panorama estatal. El darrer disc és un recull de grans cançons, molt més rockeres que els seus darrers treballs: Palabras que nunca te he dicho o ¿Dónde estabas tú? són autèntics temassos, on les guitarres tenen un gran protagonismes. En Jaume juga amb les paraules per parlar de relacions sempre difícils i envoltat d'una gran banda s'ha endinsat dins d'un rock clàssic que vesteix d'allò més bé les seves lletres. No más lunas sin ti o Dulce Jimena mantenen el gran nivell del disc que dura fins al final. I com a regal final, una versió de Palabras que nunca te he dicho a duo amb na Rebeca Jimenez.

Només li trob a faltar que hagi gravat qualcunes cançons en català, com va fer al seu penúltim treball, Nunca tendremos Graceland. Esper que en pròxims treballs torni a cantar en la nostra llengua. Acaba de treure un disc en directe de la seva gira de l'any passat, però si podeu veurer-lo en directe, no ho dubteu en anar-lo a veure!